Plutonomia (II)

VÍCTOR HERNÀNDEZ

(Continuació..)

Part 3: Menys impostos per als rics, més pobresa per als altres.

Abans de seguir esmicolant el memoràndum de Citigroup sobre la Plutonomía, cal fer un parèntesi per veure una mica la història dels impostos als Estats Units, ja que el document al·lega que els super-rics van acaparar la major part de la riquesa d'EUA, mentre els altres ciutadans en van perdre.
A partir de 1917, el govern dels EUA va imposar un ISR de 77% als super-rics. En els 1920s, l'ISR es va reduir a 25%, però al final de la dècada es va produir  la Gran Depressió, i el 1932 l'ISR per als més rics va pujar al 63% i 4 anys després al 79%. El 1940, sense haver entrat els EUA encara en la Segona Guerra Mundial, l'ISR va pujar al 81.1%. A partir de 1942 l'ISR dels més rics als EUA puja al 88% i arriba fins a 94% en 1944. De 1951 a 1963 l'ISR es manté en el 91% per als més rics. No és  fins el 1964 que l'ISR per als rics baixa a 77% i arriba fins a 70% en els 70s. Quan va arribar Ronald Reagan al poder el 1980,  l'ISR per als rics baixa al 50%, i al 1988 es redueix al 28%.
Atenció: Les tres vegades que van baixar els impostos als rics (els anys 20s i els anys  80s), van ser seguides per fortes recessions o depressions.
Durant les administracions de Bill Clinton en els 90s, l'ISR dels súper-rics puja a 39.6%, però amb George W. Bush al poder, baixa al 35% el 2003.
I la classe mitjana? D'acord amb el New York Times a la classe mitjana dels EUA li han pujat els impostos en termes reals des dels 60s fins avui. (NOTA: l'ISR per als pobres dels EUA va baixar des dels 60s, però va pujar 5 vegades comparat amb el que pagaven en 1917).
Tot això ve al cas ja que el memoràndum de Citigroup esmenta que, perquè la Plutonomía (el control de l'economia pels súper-rics) pugui existir, els més rics han de tenir més ingressos i els més pobres menys. Clarament això és el que va passar,  es van  reduir els impostos als súper-rics i es van augmentar  a la classe mitjana. El memoràndum assenyala que això ha causat una reducció en la qualitat de vida dels que no són rics (classe mitjana inclosa), causant el descontentament de la majoria de la gent. Perquè una Plutonomía pugui existir, diu Citigroup, es requereix un govern que faci polítiques que beneficiïn els súper-rics, encara que perjudiquin la classe mitjana i als pobres.

Part 4: La por dels rics al vot per la igualtat.

El memoràndum de Citigroup sobre la Plutonomía diu textualment:

"Al cor de la Plutonomia hi ha la desigualtat d'ingressos. Les societats que estan disposades a tolerar i a donar suport a la desigualtat d'ingressoss, estan disposades a tolerar i a donar suport a la Plutonomia."

Citigroup admet que la globalització beneficia els súper-rics, fent-los encara més rics (per tant generant una Plutonomía que controla la major part de la riquesa) tot i que perjudica la resta de la gent, classe mitjana inclosa, fent-la més pobra. No obstant això, la Plutonomía podria desaparèixer si el govern pugés els impostos als súper-rics i canviés les polítiques econòmiques per generar igualtat.

Això a Citigroup no li preocupava, deia que hi ha pocs països que facin això, i que George W. Bush no només no els apujaria els impostos, sinó que pretenia fer permanents les reduccions d'impostos als més rics, política que Obama va aturar.
El risc en realitat, diu el memoràndum, és que si la majoria de l'electorat, veient-se afectat per les polítiques "pluto-amigables",  per exemple, perdre la feina o veure els seus ingressos reduïts per culpa de l'externalització, decidís votar per un govern d’esquerres que posés fre als abusos dels súper-rics.  El memoràndum diu textualment:

"Els treballadors de les classes baixes en les societats amb mercats desenvolupats poden no tenir molt poder econòmic, però tenen el mateix poder de vot que els rics."

I afegeix:

"Potser una raó per la qual les societats permeten la Plutonomía, és perquè prou votants creuen que tenen una oportunitat de convertir-se en pluto-participants... Però si els votants senten que no poden participar, estaran més disposats a dividir el pastís de la riquesa, en lloc d'aspirar a ser veritablement rics."

És a dir, els super-rics manen perquè hi ha prou votants que creuen que poden arribar a ser rics, quan en realitat cada cop es deteriora més la seva qualitat de vida. I temen que, en ser els no-rics majoria, acabin amb la desigualtat econòmica per mitjà del vot.
El memoràndum  subratlla que la gent ja s'està afartant de la Plutonomía, i que la millor prova està en que els resultats electorals cada vegada són més ajustats. Tanmateix afirma que mentre la gent cregui que es pot fer rica, encara que econòmicament la seva situació es deteriori, els rics estan fora de perill. La seva por és al vot per la igualtat.
(Continuarà..)

Gràcies Esteve!

El meu bon i estimat amic Esteve Sala ha tingut la gentilesa d'escriure un poema amb motiu de la meva jubilació.

Gràcies Esteve!!!!

SALVI

Amb el cor bipartit de joia i sàlvia enveja

—la de qui veu atènyer, a un altre, la pensió

amb la valoració del mèrit que l'avala;

la de qui no ha d'haver la sort que d'ell cobeja—,

ens hem reunit aquí, en una insigne sala,

per desitjar, a en Salvi, un descans llarg i digne.

Salvi, rei de l'estalvi de la peça informàtica,

del xip i el mòdem, Vettel deis circuits electrònics,

príncep del reciclatge, camell de les permutes,

mag de megues i discs, músic deis PC,s clònics...

Després de quatre dècades de passar-les ben putes,

t'ha arribat el moment de la indolència apàtica.

T'ha arribat de debò el dia del comiat

dels alumnes i els llibres, les aules i els companys.

Com el teu nom evoca, t'has salvat de l'embat,

de l'esquitx a la quilla que ens ha de mullar els anys;

t'has aferrat, conquilla, al roquer, a l'aixopluc,

sense haver hagut d'entrar al twitter ni al facebook.

A partir d'ara, el temps instruirà les absències;

els records col·lectius, les més belles cadències; 


les mancances i oblits, els enyors i recances.

Tu, que t'emportes l'aigua a la immortal Girona,

ens deixes, sedejants, en barral sense nanses,

la vàcua plenitud que ens sembli a tots més bona.

Tots els que et coneixem, confiem que t'enyoris

i tornis sempre a Roses. Que hi ha d'haver prou coses

que et lliguin més al poble que no pas a Girona.

I així quan de nostàlgia fictíciament t’hi moris, 


veuràs que un Calciner també hi desentona.

Sortosament podràs fer allò que ara et proposis:

històriques recerques, estades a Poblet,

aficions culinàries, viatges a Internet...

I fins i tot, si vols, podràs menar algun hort.

Nosaltres, mentrestant, et gruarem la sort,

alhora que enyorem el teu parlar tan fort,

la teva ideologia, tossuda i peremptòria,

el teu ajut magnànim, compromès i eficient,

desprès i diligent, sense excusa o moratòria,

a prova de tempestes, llampecs, aiguats i vent.

En Salvi Jacomet! Pocs homes hi ha com tu

que no petjant ningú, ens deixin tanta empremta.

Salvi, en Calciner! Homes amb tanta empenta

ja no en queden enlloc. ¿Que et vagi tot molt bé;

que siguis molt feliç a la teva Girona,

al pis de jubilat! ¡Que hi siguis venturós

amb la dona, les filles i els néts: la teva trona!

Posa l’ànim en repòs, que la feina ja s'ha fos!

Figueres, novembre 2011

 ... si un punt és un instant...

... una línia és la vida d'un punt...

SALTAMARTÍ

Detenció i tortura de Tomasa Cuevas.

Tomasa Cuevas i Miguel Núñez.

Relat que fa Tomasa Cuevas de la seva dentenció  i de les tortures que va partir l'abril de 1945  a Barcelona. (Extret del llibre "La Carta" d'Antoni Batista.)

Me detienen el 4 de abril del 45, y dos días después a Miguel. Nos habíamos conocido un año antes, cuando yo llegué desterrada a Cataluña. Curiosamente, nos conocimos haciendo paquetes para la Navidad de los presos. A Miguel le llamábamos el «político-militar», porque tenía un pie en cada lado, en el aparato político y en la guerrilla, y yo hacía de enlace entre uno y otra.
Muy de cerca me tocó lo peor de la represión, las ejecuciones de compañeros: Puig Pidemunt, Mestres, Carrero y Valverde, que era mi contacto. Fue cuando les detuvieron, precisamente, que «fabricamos» a Estrella, porque a Miguel el partido le ordenó que no le diera el sol, y estuvimos dos meses encerrados en una casa, sin salir para nada. Podríamos decir que, en este sentido, nos casó Creix.
Cuando me detuvieron a mí, fue terrible.Ya me estaban esperando, porque venía de una condena cumplida en Segovia, tenía antecedentes.Yo tenía mucho miedo, porque los camaradas me habían hablado de las torturas de la Vía Layetana, pero bueno, tenía claro cuál era mi deber y el miedo no me frenó: llegué a transportar bombas en mi bolso.
Al final, nos siguieron y nos detuvieron a unos cuantos, a Juanito Cuadrado lo hirieron gravemente, porque hubo tiroteo. A mí me cogieron a punta de pistola y me llevaron ante los hermanos Creix, Polo y Quintela. Empezó a pegarme Polo, que era tan bajito como yo. Luego me apretaba la cabeza entre sus manos, una presión terrible por las orejas que producía muchísimo dolor. Terminé sangrando por la nariz y por la boca, y me rompieron un diente de un puñetazo, que logre escupir. Fueron varios días de tortura y al final ya no sabía en qué día estábamos.
Creix tenía el caso estudiado, me contaba las cosas que había hecho a veces con bastante detalle, y trataba de entablar conversación conmigo, de convencerme para que dejara el partido pero antes contándoles todo lo que querían saber, claro. Me decía que me habían seguido varios días y me preguntaba por las citas que tenía, con quién me veía, para qué. Me habían visto en una cita en la Rambla Catalunya, con Josep Fabregat, y me preguntaron mucho por él, pero yo me mantenía en mis trece, yo no sabía nada de nada porque se habían confundido de persona. Pero llamaron a los ocho policías que me habían seguido, en días sucesivos, y me hicieron un careo con ellos. Me identificaban sin ninguna duda, que no había error y que la persona a la que siguieron era yo.
Todo esto duró varios días, y mientras preguntaban iban pegándome. Recuerdo muy bien la noche más terrible, porque me dejaron secuelas que todavía arrastro. Polo me lanzó contra la pared y me pegaba y me pegaba, hasta que la cabeza dio muy fuerte contra el muro y me caí, casi desmayada. Entonces vino Creix, me levantó por los brazos, me levantó y luego me sentó en una silla. Para evitar que perdiera el conocimiento, me clavó un pisotón muy fuerte sobre las uñas de los dedos; el dolor fue tan intenso que me despertó, y Polo siguió pegando y preguntando, pero no me sacaron nada.
Aquellos días me costaron dos años de hospital para rehacerme de las torturas, pero me quedó una lesión crónica en la nuca y la columna vertebral desviada.

Antonio Juan Creix.

LA LUMIÈRE DES JOURS CLAIRS (Ramon Muns)

Cançó enregistrada els dies 13 i 15 de març de 1972, als Trident Studios de Londres

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

J’ai pris un jour le long chemin

Qui m’éloignait de toi

Depuis ton image est en moi sans cesse

Tu sais je sens la nostalgie

De ces vieux jours  de notre enfance

Le rire de tes yeux innocents n’est plus

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

Un jour on se retrouvera

Alors nous comprendrons

Malgré l’espace malgré le temps passé

Que ces moments étaient vivants

Dans un coin de nos souvenirs

Ils resteront comme un amour d’enfants

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

Plutonomia (I)

VICTOR HERNÁNDEZ.

Part 1: El sistema que posa en perill la classe mitjana

Michael Moore esmenta breument en el seu documental Capitalism: A Love Story el tema de la Plutonomía. Considero que el tema mereix ser comentat amb més a detall.

El 16 d'octubre  de 2005 Citigroup, el banc més gran del món i propietari de Banamex, envià als seus clients més rics un memoràndum anomenat "Estratègia d'inversió-Plutonomia: Comprant luxe, explicant desequilibris globals."

El memoràdum cercava convèncer els accionistes més rics de comprar accions de les empreses de súper-luxe a les quals només tenen accés els més rics, ja que, diu, els rics es tornaran més rics i la resta de la gent més pobra.

Citigroup afirma que els Estats Units és una "Plutonomía", un sistema en el qual els que controlen el país són l'1% més ric la població (que al seu torn viu de la riquesa del 0,1% d'ultra-rics dels Estats Units). Fins i tot el govern està subordinat als rics sota aquest sistema.

Segons Citigroup només hi ha dos tipus de persones: els rics i els pobres. No hi ha una classe mitjana ni ha d'importar als rics que n'hi hagi o fins i tot que desaparegui.

Els principals consumidors de la riquesa en una plutonomía, a més, no són la classe mitjana ni els pobres, sinó els rics, que tenen més riquesa en conjunt, que el 95% de la resta de la població.

Segons l'informe de Citigroup,  dos són els mecanismes que permeten que els rics es facin cada vegada més rics i la resta de ciutadans més pobres,

1. La reducció d'impostos als rics i augments d'impostos per als altres ciutadans..

2. El pagament de salaris excessius als més alts executius de les grans empreses (els que Citigroup anomena"aristocràcia gerencial") i reducció de salaris a la resta dels treballadors.

Segons Citigroup, aquesta situació continuarà produint desigualtat d'ingressos entre "rics" i "els altres", mentre els governs dels països continuïn afavorint els més rics. Citigroup mai usa els termes "rics", "pobres", "ingressos excessius", o "desigualtat" com una crítica, sinó que els presumeix com un benefici del capitalisme als rics a costelles dels altres. En aquest sistema, per tant, és on la classe mitjana corre el perill de desaparèixer. No ho diu l'esquerra. Ho diu Citigroup.

Part 2: El sistema de la irresponsabilitat dels rics

Citigroup va enviar als seus clients més rics el memoràndum sobre la Plutonomía l'octubre de 2005 per convèncer-los de comprar accions d'empreses de luxe. Un dels al·legats de Citigroup era que en ser Estats Units una Plutonomía (un sistema controlat per l'1% més ric on la resta de la gent és "pobra" encara que sigui classe mitjana), els seus rics gastaven excessivament en luxes i estalviaven molt poc. Citigroup va recomanar als seus clients més rics que invertissin no en empreses que puguin beneficiar la majoria de la població amb llocs de treball, o almenys a la classe mitjana. No, els va dir que compressin accions de marques de súper-luxe com Porsche, Bulgari, Polo Ralph Lauren, Four Seasons, Sothebys, i Tiffany. No és broma. És a la pàgina 27 del memoràndum.

Els deia a més a més, que no es preocupessin pel dèficit d'estalvi del país, que és normal que això passi en una Plutonomía ja que quan els rics incrementen el seus ingressos gasten més en luxes i estalvien menys, però com que controlen la major part de la riquesa del país, la seva falta d'estalvi afecta tota l'economia. És a dir, Citigroup, sense utilitzar la paraula, ve a dir que en una Plutonomía els rics són uns irresponsables però no importa, perquè això és el normal en aquest sistema.

El memorial assenyala que aquesta irresponsabilitat no ha existit sempre, ja que en els anys 50, els molt rics als EUA tenien molt bons ingressos en la borsa de valors. Però com no tenien la major part de la riquesa i pagaven alts nivells d'impostos, eren més mesurats en les seves despeses i més inclinats a estalviar. La irresponsabilitat, assenyala el memoràndum, va començar a principis dels anys 80, quan els súper-rics van controlar al govern de Ronald Reagan perquè els reduís els impostos i eliminés regulacions per a les grans empreses.

En controlar els rics el govern, amb polítiques fetes per beneficiar-los  a costa de perjudicar la resta de la gent, simplement van perdre la mesura i van donar per fet que el sistema havia de donar més diners als rics, encara que els malgastessin i encara que la classe mitjana i baixa acabessin més pobres encara.

És a dir, en una Plutonomia l'únic benestar que compta és el dels rics. I els seus governs funcionen només per assegurar-se que els més rics segueixin sent els beneficiats encara que es destrueixi a la classe mitjana.

(Continuarà..)