dimecres, 17 de juliol del 2013

Nadal. (Joan Salvat-Papasseit)


A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

dilluns, 15 de juliol del 2013

Picarol




(Apel·les Mestres – Xavier Ribalta)

Un cuc de terra,
un pobre cuc,
va enamorar-se d’una estrella.
Ell era un cuc farut faixut,
ella era tota meravella.
El miserable, per l’atzar,
va aixecar els ulls una vesprada,
a baix la terra era un fangar,
a dalt la volta era estrellada.

Ai larió, ai larió
riu-te’n si vols de la cançó,
que a mi no em fa riure, no.

Entre tant d’astre pampalluc,
entre el lluir de tanta estrella,
n’hi havia una que al pobre cuc,
va ja semblar-li la més bella.

Ai larió, ai larió,
riu-te’n si vols de la cançó,
que a mi no em fa riure, no.

Tota joiosa i resplendent
va seguir el curs l’hermosa estrella
ignorant sempre, eternament,
que hi hagués un cuc que ha mort per ella.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Tot l'enyor de demà



(A Marià Manent.)

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
- Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors

sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
i els baixa,
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em farà aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: - Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el biaume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heu's-aquí el que m'espera:

- Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

dissabte, 13 de juliol del 2013

En su integridad. (Azorín)



Fragment de l'article de José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 - Madrid, 1967), inclòs a Crisol el 19 d'agost de 1931. 

Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. [...]
Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. [...]
Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mané i Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras i Bages, Cambó, Rovira i Virgili... iQué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!
La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama [...]
Una historia de siete o más siglos, [...] y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. [...] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. [...]

Anónim Segle XIX. (Xavier Ribalta)




Una cançó us vull cantar,
No hi ha molt que n’és dictada,
Treta n’és dels matiners
Que corren per la muntanya.
Aixecar-se, minyons,
La victòria és per nosaltres.
No podeu habitar pels plans,
Ni tampoc dins de les cases.
Per un dia de Nadal
Gran sometent aixecàrem.
Reclutàrem molta gent,
Bons hereus de bones cases.
A marina havem d’anar,
Que a Barcelona ens demanem;
Quan a Marina vàrem ser
Trobem les tropes formades.
Tornem-nos, tornem, fadrins,
Cadascú a les nostres cases,
A la terra de Querol,
Que són les nostres muralles.

Partirem del Rosselló
per anar a llunyeres terres,
per anar a l’Empordà
que n’és terra molt alegre.
No hi ha lliri sense flor,
ni rosa sense poncella,
ni donzella sens gala,
ni vaixell sense bandera
Comencem primerament,
la vila de la Jonquera,
Peralada i Castelló
i la vila de Figueres.
I en un lloc que es diu Peder
L’armada francesa era
A Roses vàrem anar
A veure el tinent de guerra,
per veure si es vol rendir
o entregar les fortaleses.
“La rosa jo vós la do,
mes me quedo la poncella
i amb quedo deu mil infants
que hi ha dins la fortalesa
i amb quedo set-cents cavalls que nit i dia peleien “
Ninetes de Perpinyà,
Bé plorareu de tristesa,
Perquè los vostres galants
han hagut d’anar a la guerra.
No podeu dir ni pensar
quina fam ells en pateixen.
Un pa de munició
entre quatre se’l parteixen,
i amb un petricó de vi
tot lo socorro hi esmercen.
Les donzelles ploraran,
les que casar-se volien.
i ara n’hauran d’esperar
que un altre partit us ixca.
Allà en el Portal Nou
hi ha una bandera,
bandera de foc i sang,
que n’és senyal de gran guerra;
no es senyal de guerra no,
que es l’amor d’una donzella.

divendres, 12 de juliol del 2013

Principis de la propaganda Goebbels. (Leonard W. Doob)


Text basat en els "Principis de la propaganda de Goebbels" de Leonard W. Doob publicats a "Opinió Pública i Propaganda”, un llibre de lectures editat per la “Societat per a l'Estudi Psicològic de les Qüestions Socials".
 Aquests principis pretenen resumir el va dur a la pràctica Goebbels com a ministre de Propaganda del III Reihgt. Poden ser considerats com el seu llegat intel · lectual. Si el llegat es considera fiable és una qüestió metodològica. Si és considera vàlid és una qüestió psicològica. Quan i com aquests principis  han de ser utilitzats en una societat democràtica, són problemes profunds i pertorbadors de caràcter polític i ètic.

1. Els propagandistes han de tenir accés a la informació referent als esdeveniments i a l'opinió pública.

2. La propaganda ha de ser planejada i executada per una sola autoritat.
Aquest principi seguia la línia de la teoria nazi de la centralització autoritària, i també de l'ànsia de poder que sentia Goebbels. Pensava que una sola autoritat -ell- havia de fer tres funcions:
  • a) Emetre totes les directrius de la propaganda. Tot fragment de la propaganda havia d'expressar un contingut polític. Indicar quan les campanyes de propaganda específiques havien de començar, quan havien de ser intensificades o atenuades, i quan havien d’acabar. La màquina propagandística nazi estava sotmesa a una constant reorganització.
  • b) Explicar les directrius de la propaganda als funcionaris importants i mantenir la seva moral. Si no facilitava una explicació sobre la política propagandística a aquells funcionaris que, formal, o informalment, complien les directrius, no es podia esperar que actuessin amb eficàcia i de bona gana. A través de la maquinària de la seva organització i a través de contactes personals, Goebbels tractava de revelar la raó de la seva propaganda a aquests subordinats i també d'aixecar la seva moral a fer-los ostensiblement objecte de la seva confiança.
  • c) Supervisar les activitats d'altres agències que tinguin conseqüències propagandístiques. Ell procurava facilitar el necessari estímul propagandístic.
3. Les conseqüències propagandístiques d'una acció han de ser considerades en planificar aquesta acció.

4. La propaganda ha d'afectar a la política i a l'acció de l'enemic.
  •  a) Suprimint el material propagandístic capaç de facilitar a l'enemic informacions útils.
  •  b) Difonent obertament propaganda el contingut o to de la qual condueixi a l'enemic a treure les conclusions desitjades.
  •  c) Incitant a l'enemic a revelar informacions pròpies de caràcter vital. 
  • d) Abstenint-se de tota referència a una activitat que perjudiqui l'enemic quan aquesta pogués desacreditar tal activitat.
 5. Cal que sempre hi hagi  una informació no classificada i operacional a punt per completar una campanya propagandística.

6. Per ser percebuda, la propaganda ha de suscitar l'interès de l'audiència i ha de ser transmesa a través d'un mitjà de comunicació que cridi poderosament l'atenció.

7. Només la credibilitat ha de determinar si els materials de la propaganda han de ser certs o falsos.

8. El propòsit, el contingut i l'efectivitat de la propaganda enemiga, la força i els efectes d'una refutació, i la naturalesa de les actuals campanyes propagandístiques determinen si la campanya enemiga ha de ser ignorada o refutada.

9. La credibilitat, la intel·ligència i els possibles efectes de la comunicació determinen si els materials propagandístics han de ser censurats.
  • a) Sovint la censura podia deteriorar la credibilitat i considerava que: "en temps d'excitació i de tensió, la fam de notícies ha de ser satisfeta com sigui".
  • b) La censura era invocada quan la informació concernent a la culminació d'un fet era insuficient.
  •  c) Finalment, Goebbels avaluava els possibles efectes de comunicar la informació. La censura era aplicada quan es creia que el coneixement del fet podia produir una reacció indesitjable en si mateixa.

10. El material de la propaganda enemiga pot ser utilitzat en operacions quan ajudi a disminuir el prestigi d'aquest enemic, o presti suport al propi objectiu del propagandista.

11. La propaganda negra ha de ser emprada amb preferència a la blanca quan aquesta última sigui menys creïble o produeixi efectes indesitjables.

12. La propaganda pot ser facilitada per líders prestigiosos.

13. Els caps només són útils quan tenen prestigi.

14. La propaganda ha d'estar acuradament sincronitzada.
  •  a) La comunicació ha d'arribar a l'audiència abans que la propaganda competidora.
  •  b) Una campanya propagandística ha de començar en el moment òptim.
  •  c) Un tema propagandístic ha de ser repetit, però no més enllà del punt en què disminueixi la seva efectivitat.
15)  La propaganda ha d’etiquetar els esdeveniments i les persones amb frases o consignes diferents.
  • a)Han suscitar les respostes desitjades que l'audiència posseeix prèviament.
  • b) Han de poder ser apreses amb facilitat. "Ha d'utilitzar el blanc i el negre, en cas contrari no resulta convincent per a la gent".
  • c) Han de ser utilitzades una i altra vegada, però només en les situacions apropiades. Goebbels desitjava explotar allò après en coses ja ocorregudes, les reaccions apreses per la gent davant els símbols verbals les volia transferir, fàcil i eficientment, a nous esdeveniments.
16. La propaganda dirigida a la rereguarda ha d'evitar suscitar falses esperances que puguin quedar frustrades pels esdeveniments futurs.

17. La propaganda a la rereguarda ha de crear un nivell òptim d'ansietat.

18. La propaganda dirigida a la rereguarda de disminuir l'impacte de la frustració
  • a) Les frustracions inevitables han de ser previstes. Una frustració podia resultar menys decebedora si s'eliminava l'element de sorpresa o xoc.
  • b) Les frustracions inevitables han de ser plantejades en perspectiva. És tractava de donar als alemanys el que ell anomenava Kriegsüberblick, és a dir, una panoràmica general de la guerra, per tal de que no perdessin la confiança en el seu règim.
19. La propaganda ha de facilitar el desplaçament de l'agressió, especificant els objectius per a l'odi.