dimecres, 6 de novembre del 2013

La veritable història d'en Joan Petit.


Joan Petit és un personatge històric occità que va tenir un final dramàtic i que, a casa nostra, ha arribat convertit en una cançó per a infants. 
 En Joan Petit era un líder pagès occità que, l’any 1643, es va aixecar contra el poder reial a causa d’una pressió fiscal insuportable, especialment en temps de guerra com els que es vivien llavors. Aquesta revolta, que tenia també un component religiós, va formar part d’un grup de rebel·lions que van rebre el nom conjunt de Revoltes dels Crocants. 
Com quasi totes les revoltes pageses, el poder reial es va acabar imposant i els rebels foren esclafats. En el cas d’en Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, que és el més cruel que s'ha vist mai. Aquest mètode consistia en lligar el condemant en una roda i el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins el punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una columna i es deixava el desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Així va morir en Joan Petit. 
Aquest fet va generar una cançó popular encara vigent a Occitània, on es deia que en Joan Petit ballava per al rei de França a través de cadascun dels membres que li anaven trinxant: ara una mà, ara un dit, ara un braç, ara un peu..

 


Auròst Tà Joan Petit

En país de Vilafranca,
Que s'i lhevèn per milièrs,
Contra lo gran rei de França,
En mila sheis cents quaranta tres.

Mes òc, praubòt, mes òc praubòt,
En mila sheis cents quaranta tres.

Entà har guèrra a la talha,
Qu'avèn causit tres capdaus,
L'un Laforca, l'aute Lapalha,
Joan Petit qu'èra lo tresau.

Mes òc, praubòt, mes òc, praubòt,
Joan Petit qu'èra lo tresau.

Per tota l'Occitania,
Que'us aperavan crocants,
N'avèn per tota causida,
Que la misèria o la sang.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Que la misèria o la sang.

E qu'eston per tròp d'ahida
Venuts per los capulats,
Eths que vivèn de trahida,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.

Que'us hiquèn dessús l'arròda,
E que'us croishin tots los òs,
D'aqueth temps qu'èra la mòda
De's morir atau tròç a tròç.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
De's morir atau, tròç a tròç.

E qu'estó ua triste dança,
Dab la cama, e lo pè, e lo dit,
Atau per lo rei de França,
Atau que dancè Joan Petit.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Atau que dançè Joan petit.

E l'istuèra qu'a hèit son viatge,
Qu'a pres camins de cançon,
Camins de ronda taus mainatges,
Mes uei que sabem, tu e jo.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Mes uei que sabem, tu e jo.

dilluns, 4 de novembre del 2013

Sobre la llibertat



La llibertat ens l'ha donada Déu...
I, aquesta llibertat que Déu ens ha donada, és total..
Fins al punt que ens permet passar-nos la llei de Déu pel forro..
Quan Déu va crear Adam i Eva, i els va posar al Paradís Terrenal... els va prohibir menjar el fruit de l'Arbre del Bé i del Mal...
I Adam i Eva no li van fer cas...
Això és fantàstic...!!!!
Déu ens ha donat la llibertat de desobeir-lo..
Ens ha donat la llibertat de fer el mal....
Aquesta és la llibertat absoluta...
Si només poguessim fer el bé, no seríem lliures...

Joan Comorera.




Joan Comorera i Solé
(Cervera, 5 de setembre de 1894 - Penal de Burgos, 7 de maig de 1958)

Joan Comorera ha estat un dels grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, en primer lloc, un republicà catalanista, un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l'autogovern de Catalunya. A Buenos Aires, en el seu primer i llarg exili (1919-1931), el seu compromís per la llibertat i la igualtat el portà al socialisme, com a projecte i referent d'acció política. De retorn a Catalunya, després de proclamada la Segona República, s'implicà plenament des de la màxima direcció de la Unió Socialista de Catalunya en la lluita per la democràcia i el socialisme. Comorera tenia una extraordinària capacitat de treball, que posà al servei de les llibertats nacionals de Catalunya, dins d'un projecte republicà, federal, democràtic i socialista per als pobles i nacions d'Espanya.

Diputat del primer Parlament de Catalunya i conseller de la Generalitat des del primer govern Companys de gener de 1934, dirigí el procés d'unificació dels partits marxistes catalans que culminà el 24 de juliol de 1936 amb la fundació del PSUC, la seva gran obra. Comorera entengué, millor que ningú, el greu perill que corria la República, i Catalunya, davant la insurrecció militar i feixista. D'aquí la seva consigna política «guanyar la guerra per damunt de tot i abans de res».

Perduda la guerra, des de l'exili, defensà la pervivència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Després del reconeixement del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional Comunista, el juny de 1939, encapçalà el procés de bolxevització i de transformació del PSUC com el partit dels comunistes catalans, la qual cosa comportà la depuració orgànica i la desunificació política d'aquest partit. La seva defensa de la independència del PSUC el portà a enfrontar-se al Buró Polític del PCE, la qual cosa desencadenà la crisi de 1949, que es concretà en la seva expulsió del partit, acusat de titista i de nacionalista petitburgès.

El 29 de gener de 1951 tornà clandestinament a Catalunya amb el nom de Josep Planas Valls. Des del seu domicili barceloní "amb l'única col·laboració de la seva esposa, Rosa Santacana" edità i distribuí Treball. El juny de 1954 fou detingut i, l'any 1957, fou condemnat a trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al penal de Burgos, on morí el 7 de maig de 1958.

http://joancomorera.blogspot.com.es/2012/09/carrillo-y-comorera-cronica-de-una_3655.html