divendres, 24 de desembre del 2010

Miguel Hernàndez

En aquest enllaç podeu escolar aquest poema recipat pel propi Miguel Hernández.
/http://blog.educastur.es/poesia/2007/02/09/biografia-miguel-hernandez/

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mi dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al mas leve tropiezo
y a reforzar tus penas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una loca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado,
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garra.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un dia iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y de brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

De: Viento del pueblo

dilluns, 6 de desembre del 2010

Els valors del Socialisme..


Quins són és valors que hauria de defensar el partit socialista?
L'Ernest Lluch ens ho va explicar en un manuscrit del  2 de gener de 1999.


El socialisme ha de portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. 
Per assolir-ho no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. 
Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. 
Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. 
Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. 
L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. 
Col·lectivament hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes. 
Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora. 
Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres, però mirant tot el planeta que volem conservar, perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Poema XXV de "La pell de brau"

Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

Salvador Espriu. "La  pell de brau"