dimecres, 27 de juny del 2012

Dissertacions d'Epictet. (I)


Poblet, 27 de juny de 2012.

Sobre el que depèn de nosaltres i el que no depèn de nosaltres. 
Què diu Zeus?
“Epictet, si hagués estat possible, haguera fet el teu cos i la teva hisenda lliures i sense traves. Però en realitat, no ho oblidis,  el teu cos no és teu,  és fang hàbilment amassat, i com que no vaig poder fer allò, et vaig donar una part de nosaltres mateixos, els déus, la capacitat d’impuls i de repulsió, de desig i de rebuig, i, en poques paraules la capacitat de servir-te de les representacions; si te’n ocupes d’ella, i centres en ella el teu bé, mai trobaràs impediments ni ensopegaràs amb traves, ni t’angoixaràs, ni faràs retrets, ni adularàs ningú.”
                                        --------------
¿Que cal tenir a  mà a l’hora de morir?
Saber el què és meu, i el què no és meu; saber què m’està premés i què no m’està permès.
He de morir, ¿potser ha de ser gemegant? Ser portat a la presó, ¿potser ha de ser queixant-me? Ser exiliat. ¿Hi haurà qui m’impedeixi fer-ho rient, de bon humor i tranquil?
                                       --------------
-“Digues-me el que no has de dir”.
-No t’ho diré, perquè això depèn de mi.
-“Llavors t’encadenaré”.
-¿Què dius, home? ¿A mi? Encadenaràs la meva cama, però el meu lliure albir, ni el propi Zeus el pot encadenar.
-“Et tancaré a la presó”.
-El meus cos, serà.


dimarts, 12 de juny del 2012

L’ESTOIG DEL TEMPS (Esteve Sala i Casellas)


 
L'estoig del temps és un recull de poemes de circumstàncies que aplega vint anys de la creació poètica de l'Esteve Sala. El llibre consta de sis seccions: Poemes d'aniversari, Epitalamis i aniversaris de casament, Poemes de jubilacions, Haikús, Altres esdeveniments i celebracions i Testament de Carnaval amb Epíleg. El recull comprèn des de la sàtira política a la felicitació d'aniversari, des de la lloança dels nuvis fins al comsell a l'amic que s'ha jubilat, des del poema elegíac, de profunda i íntima bellesa, al poema festiu que exhorta l'auditori a afegir-se a la gresca del Carnestoltes. I aquesta diversitat de registres permet a l'Esteve investigar sobre les possibilitats formals del gènere, a la vegada que hi atorga un toc personal que dóna unitat al conjunt. A L'estoig del temps, l'autor ha enlairat a categoria de virtut un gènere considerat menor....

..... Aquests poemes, però, transcendeixen el seu ara i aquí, la seva intenció primera i immediata i la seva execució pública concreta, adquirint un caire d’atemporalitat. Nosaltres, que en aquell! moment especial no vàrem poder assistir-hi, tenim ara l'oportunitat de gaudir-ne.
Un poeta curós poleix, tard o d'hora, els seus poemes, sobretot si és un poeta amb un alt nivell d’exigència. La majoria de poemes d'aquest recull, sobretot aquells més antics, han estat retocats: alguns lleugerament, i d'altres amb una mica més de profunditat. L'autor ha procurat, però, conservar sempre l'antiga estructura per respecte al temps, als homenatjats, i a les persones que en van escoltar la recitació. En tot moment,  ha llimat el poema buscant  mantenir la frescor i l'espontaneïtat original, tot preservant-ne l’essència i el sentit antics. El poeta s'ha lliurat en cos i ànima a treure el màxim de bellesa i de musicalitat a la llengua. L'Esteve ha reeixit en aquesta tasca, i el resultat ha estat un conjunt de poemes preciosistes, unes vertaderes joies d'orfebreria verbal.
En L'estoig del temps no hi falta cap dels temes que fonamenten l’acte poètic: l'amistat, l'amor, el pas del temps i la mort. Aquests poemes ens transmeten emocions que ens arriben molt endins. Són versos de gran força, que de seguida ens captiven. Escrits amb el cor a la mà encomanen bons anhels, donen consol i coratge, i conviden a fruir a mans plenes dels plaers de la vida. Ens hi afegim, i compartim les vivències i els sentiments que donen sentit al dia a dia, a allò que realment importa: “el dret a ser feliç”.
Elaborats a consciència, aquests versos són el testimoni perdurable d'un esdeveniment únic. Durant els banquets festius„ el poeta aixeca acta de l’efemèride, de la jubilació o de l’himeneu amb tota solemnitat. Aquestes peces són la millor prova de la seva generositat. L'Esteve ho dóna tot, i a la vegada està sincerament agraït a tothom que surt en el recull, ja que li ha donat el consentiment de publicar els poemes; amics que han estat d'acord amb els lleugers canvis que hi ha fet. Perquè les situacions canvien, i algunes —sortosament poques— també han canviat.
( Pròleg de l'Àngel Rodríguez.)


DESÈ ANIVERSARI MARINA

Amb la joia de veure que et fas dona,
i un pols de trist consol en l’enyorança
d'aquella candidesa neta i bona,
et desitgem esteles d’esperança.

Ja n'han fendit deu solcs, les proes joves,
des que eres nadó i jeies al bressol,
pròdiga fada que el mal temps estoves,
no ets una meravella qualsevol;

tendra saó damunt les nostres penes,
far atent, dolça onada quan ofrenes
sopluig en l’abraçada incomparable.

Marina, sigues sempre el que has estat:
prudent, afectuosa i responsable;
que el món se't badi, amable, de bat a bat.

                      Roses, 28 de desembre de 2011

MARTÍ

Martí, font de remors coents i dolces,
d'arquets als cels i animalons que salten,
de poblaments hel·lènics i estiuets,
de trobadors i reis, rebels i humans.

Voliaina vehement quan mous les mans,
belluguet amorós, rampell alat,
terratrèmol tossut d'afermaments;
atrevit, petoner i entremaliat,
rialla o grémola segons els vents,
defensor pertinaç deis mots darrers,
amant de cotxes, grues i carrers.

Martí, a tu no et puc Regir el poema,
que no has pas de comprendre'n el sentit.
Prou que et plaurà, més tard, preuar-ne el tema,
propòsit i esperit. Dos anys no és res,
que no fa gaire temps que fas camí
i encara caus estès tot petjant l'aire,
vacil·lant i Fidel en el destí.

Tu has estat més que l'antull que batega
als nostres cors, el fruit d'una requesta
que s'encengué amb la flama de la brega,
i que es fongué amb el gol de l'Iniesta.

Tu que ens peixes l’estança de tabola,
al teu costat, la vida és una festa
que sempre hem de dansar a la teva banda:
giga, galop, corranda, farandola,
l'acompliment encès de la conquesta.

                                  Roses, gener 2012

divendres, 8 de juny del 2012

De les televisions pirates a les televisions corsàries.



Rossend Sanglas
  
El 7 de juny de 1980, Televisió de Cardedeu llançava a les ones la seva primera emissió. Era la primera televisió local de tot l’Estat. Posteriorment, van anar sorgint arreu de Catalunya les popularment eren denominades “televisions pirates”, ben sovint iniciatives de grups ciutadans o associacions, amb més o menys suport municipal. Un procés llarg i accidentat va portar a unes televisions locals reconegudes i estables. L’aparició de la TDT i la posterior “apagada analògica” van comportar un canvi dràstic en el sector televisiu. Les concessions de canals locals de la TDT es van concentrar en grups privats per tal de rebaixar els costos i ampliar la cobertura de les emissores locals.
El Grup Canal Català, la cadena local catalana que controla més canals, en el seu lloc WEB corporatiu es defineix com la “materialització d’una aposta per la proximitat, la pluralitat de continguts, la qualitat i la catalanitat”, i expressa la seva “voluntat d’enfortir el model de televisió que preserva les essències de la televisió local catalana”. Però tot indica que aquesta declaració de principis pot quedar desmentida pels actes de l’empresa.
Niccola Pedrazzoli, Conseller Delegat de la cadena —professional procedent de les empreses de Berlusconi—, es va reunir a mitjans de maig amb Esteban González Pons, vicesecretari general de Comunicació del PP. L’objectiu era convertir Metropolitan Televisión en una nova cadena de televisió generalista amb cobertura total a Espanya. Actualment, aquesta cadena emet a Madrid, País Valencià i Andalusia. Metropolitan TV i Canal Català són totes dues propietat de l’empresa Smile Advertising, amb seu a Sant Just Desvern.
Poc dies després, Carlos Fuentes, conductor del programa estrella de la cadena Catalunya Opina, anunciava en directe el cessament de l’activitat de Canal Català per a finals de juny. Els canals locals controlats pel grup passarien a oferir els programes de Metropolitan TV si això es confirma.
Canal Català ja havia estat notícia per l’anunci de l’imminent tancament de la seva delegació de Tarragona. Pedrazzoli ho va atribuir al descens dels ingressos publicitaris i en va culpar a l’Administració per no transferir-li subvencions suficients per mantenir el seu negoci. Per contra, el Sindicat de Periodistes assenyalava com a causa una mala gestió i aclaria que el canal havia rebut recentment uns 160.000 euros en subvencions.
Contràriament, i simultàniament, la mateixa empresa es veia capaç de pagar una quantitat considerable pel lloguer d’un canal digital de Grupo Godó per tal de crear una televisió amb cobertura per tot Catalunya, projecte televisiu que Pedrazzoli definia com una mena d’Intereconomía catalanista. Aquest anunci va ser anterior a l’entrevista de Pedrazzoli amb González Pons, de manera que el plantejament inicial bé podria haver variat des que es va anunciar.
Sembla que les decisions de tancar la delegació de Tarragona i abandonar la producció de Canal Català estan més relacionades amb un canvi estratègic en la gestió del negoci grup i amb la generositat de les subvencions públiques que amb la seva capacitat d’inversió de la cadena.
 A internet s’han produït fets força il•lustratius del ínfims nivells de responsabilitat social i sensibilitat ciutadana dels propietaris de Canal Català. El grup de Facebook dedicat al programa “Catalunya Opina” avui pràcticament està monopolitzat per usuaris amb ideologies explícitament anticatalanes i totalitàries, molts dels quals ni tan sols poden veure el programa perquè no viuen a Catalunya i arriben a l’espai virtual per un “efecte crida” entre “camarades”. Els administradors d’aquest grup de discussió, designats per Canal Català, han estat reiteradament acusats per molts usuaris de la pàgina d’inequitat en l’aplicació del reglament i de permissivitat amb greus expressions carregades de xenofòbia i violència. L’arribada d’un nou administrador ha accelerat l’expulsió dels usuaris que s’oposaven amb fermesa a la proliferació d’expressions i consignes totalitàries i ha culminat el procés de substitució lingüística i de pràctica uniformització ideològica. Aquesta nova incorporació a l’equip d’administradors també condueix amb idèntics criteris un altre grup de Facebook dedicat a un programa de Metropolitan TV (“Queremos Opinar”) i ha fet explícita en diverses ocasions la seva afinitat amb les posicions anticatalanistes i la seva aversió a l’independentisme.
L’esforç inicial que la societat catalana va fer —amb l’aportació de treball voluntari i desinteressat de molts ciutadans i ciutadanes del país— per crear unes televisions locals orientades al seu territori, amb emissions en llengua catalana i autocentrades en l’àmbit català, s’escolen per una claveguera, junt amb substancioses subvencions públiques lliurades durant anys, quan una empresa interessada només en el benefici econòmic pot decidir unilateralment canviar de prioritats en la seva inversió, de manera que els canals locals catalans que controla poden acabar difonent en horari de màxima audiència programes en llengua castellana i amb continguts i punts de vista orientats a un públic espanyol així com espais de tarot i endevins pensats per enganyar els més incauts. Possiblement, a més, la línia editorial i l’orientació del canal puguin quedar més vinculades a les finalitats polítiques dels protectors que a les necessitats informatives de la ciutadania d’una democràcia de qualitat.
Res a veure amb aquelles antigues “emissores pirata” del anys 80 i les posteriors televisions locals. Ara estem en mans d’empreses que pacten la concessió dels canals com es demana una patent de cors a canvi del possible botí electoral; grups d’interessos privats a la recerca del millor postor i de la subvenció més substanciosa, sempre disposats a adaptar la línia editorial a la mida de les necessitats i en consonància amb els escrúpols dels patrocinadors polítics de torn i sempre a punt per extorquir els fons públics exigint subvencions com a condició necessària per prestar un servei a la societat que era l’esperit original dels mitjans locals i un compromís inseparable de la concessió de les llicències TDT.

dilluns, 4 de juny del 2012

Discurs de Francesc Layret a les Corts espanyoles


"... la tàctica (dels obrers) d'abandonar les lluites polítiques per a dedicar-se únicament a les lluites econòmiques, és equivocada, i no els conduirà mai al nou ordre social, perquè per això els obrers s'han d'apoderar del poder polític."
"... el principi nacionalista no és un principi arcaic, sinó un credo de llibertat i de dret, que ha de ser defensat per les esquerres i mai encarnat per les dretes."
"... Creieu que és just que en una vaga que esclata per defensar els drets de tots, millores per tots, hi hagi obrers que pateixin els perills i privacions de la lluita i més tard se n'aprofiten tots per un igual dels fruits de la vaga?"


A mitjan abril del 1919, caigué el govern de Romanones sota la pressió dels sectors burgesos i militars que l'acusaven de feblesa. La radicalització de l'opinió conservadora es faria patent imposant la formació d'un govern de Maura del qual esperaven que els deslliuraria dels treballadors organit­zats. Aquest progressiu decantament de la dreta cap a solucions de força afavoriria també l'adopció d'aquest estil entre els treballadors. Layret ho exposava a les Corts amb les paraules següents:

“En la classe obrera de Catalunya, com en la de tot el món, hi ha avui diferents tendències, i aquestes tendències s'agrupen principalment en dos corrents: un que és partidari de l'evolució, de les vies legals, i un altre que creu que per aquestes vies legals els obrers no aconsegui­ran mai la transformació de la societat, que per les vies legals els governs i la burgesia sempre tindran mitjans més forts i més pode­rosos per a dominar les classes treballadores i creuen que aquestes han d'acudir a procediments de violència i fins i tot prediquen l'atemptat personal i el règim del terror.
Aquests dos corrents existeixen, i per parlar després respecte a la conducta que ha de seguir-se, cal abans conèixer la realitat. Haig de dir-vos que el que una tendència o altra domini no depèn dels obrers, depèn dels governants. Perquè és molt fàcil d'aixecar-se en aquesta cambra a fer protestes contra els atemptats personals. Qui no protesta contra ells? Però no es tracta d’això, perquè només amb protestes no es curen els mals...
El deure del Govern és buscar solucions. I quina és la conducta que han seguit els governants? La contraria a la que havien de seguir. Perquè han detingut els dirigents obrers sense procés, pel sol fet d'ésser presidents de les juntes dels sindicats. Cal molta abnegació, molta fe en els ideals, molt esperit de sacrifici per part d'aquests homes, que per predicar els seus ideals es veuen condemnats a passar a la presó la major part de la seva vida, sense haver comés cap delicte, sense que ni tan sols se'ls processi, sense que els prenguin declaració. Perquè els dirigents del moviment obrer català han passat més anys de la seva existència a la presó que no en llibertat. Crido l'atenció dels senyors diputats i del Govern sobre aquest fet.
A aquests homes que es veuen empresonats, que es veuen perseguits, que volen emparar-se en la llei, que funden sindicats a l'empara de la llei, amb estatuts legals, que han presentat en el Govern civil, que cap Tribunal no ha declarat il·legals, amb Societats que funcionen normalment, exercint els drets que les lleis els confereixen, com el dret de vaga.
A aquests homes, quan exerceixen el dret de vaga se'ls empresona, i quan funden Societats, són dissoltes i es clausuren els sindicats, i quan volen propagar els seus ideals, se'ls contesta amb la suspensió de les garanties constitucionals i amb l'estat de guerra. Aquests homes es veuen enmig de la repressió del Govern i de la desconfiança i el recel de les classes treballadores, d'aquest element terrorista que es va filtrant en les masses treballadores, i que els diu: Veieu les lleis que dóna la burgesia? Són mentida, perquè els governs falten a aquestes lleis, no les compleixen. Voleu obtenir els vostres drets, amb els Sindicats legals? Està reconegut per la llei; però pel sol fet d'exercir-lo sou empresonats. No aconseguireu res per mitjans pacífics; no aconseguireu res pels mitjans legals; cal que us imposeu pel terror, perquè produint el pànic en el Govern i en les classes directores, aleshores aconseguireu les reformes que demaneu i sol·liciteu. I ells, en el seu fur intern, han de confessar que davant la con­ducta del Govern no troben arguments per a contestar a aquests elements obrers (...), perquè la violència crida la violència i sempre un acte de violència del Poder és contestat pels de baix amb altres actes de violència".

diumenge, 3 de juny del 2012

Crida del Dr. Rath a la població d'Alemanya, d'Europa i del Món



M'agradaria acabar amb unes paraules que surten del meu cor.
A través d'aquest esdeveniment a Berlín, faig una crida al poble d'Alemanya perquè doni un pas endavant i assumeixi responsabilitats.
Ja ha passat dues vegades en la nostra història que el nostre país ha permès que els interessos comercials ens esclavitzessin, quan l'objectiu declarat d'aquests interessos era conquerir Europa i el món per la força. Dues vegades en la nostra història, impulsats per l'avarícia insaciable del càrtel de la indústria química i farmacèutica i de les ànsies de poder dels seus sequaços polítics, aquests van ocasionar, des d'Alemanya, un gran patiment a Europa i al Món.
El meu avi va lluitar a Itàlia en la 1 ª Guerra Mundial, que va ser el primer intent del càrtel químic farmacèutic de conquerir militarment el món. Els plans d'aquest càrtel per exercir un domini econòmic del món van ser intel·ligentment ocultats darrera de la façana de lleialtat al Kàiser, un nacionalisme patrioter i la polèmica sobre "un lloc sota el sol".
Durant la 2 ª Guerra Mundial, el meu pare va lluitar a França, Rússia i al nord d'Àfrica. En aquell moment, el Kàiser havia estat substituït per Adolf Hitler, com la nova titella política del càrtel. Tant el meu pare com el meu avi es van negar a parlar de la guerra amb nosaltres, ja que tots dos havien viscut i patit molts anys sota aquest terror.

-Avui, per a mi, el pitjor de tot, és que ni el meu pare ni el meu avi, fins a la seva darrera hora de vida, van saber que van ser enganyats i utilitzats pels mateixos interessos comercials que van intentar conquerir el món amb mitjans militars És per aquest motiu que aquesta nit em trobo aquí, davant vostre.

És la nostra oportunitat de mostrar al món que hem après les lliçons de la història.
Nosaltres, els ciutadans d'Alemanya, tenim ara una oportunitat única de mostrar als ciutadans d'Europa i del Món que hem après les lliçons de la història.

-Ja no seguirem permetent que els interessos financers ens enganyin i abusin de nosaltres, ni tampoc romandrem indiferents davant l'intent d'aconseguir el seu objectiu de sotmetre comercial i políticament nacions senceres, sacrificant milions de vides humanes.

Enviem un missatge a la Sra Merkel i el Sr Sarkozy: Els habitants d'Europa han despertat i reconeixen que la UE de Brussel·les no és més que un nou intent d'imposar la dictadura financera.
Des d'aquí envio un missatge a la Sra Merkel i a tot el seu gabinet: ja no poden seguir enganyant el poble d'Alemanya i Europa amb consignes del tipus: "Si l'euro s'ensorra, Europa sencera s'ensorra amb ell".
Els volem dir a vostès, Sra Merkel i Sr Sarkozy, així com a tots els altres titelles del càrtel, que aquesta Europa moderna, que estan intentant que ens empassem, fa olor de podrit. Fa olor de resclosit, és la mateixa Europa que ha estat rondant pels calaixos de l'era del vell Kàiser i de l'era nazi, quan per primera vegada, els càrtels químic i farmacèutic van concebre els plans inhumans per sotmetre Europa.
També podem veure com el camí cap a la seva Europa modèlica, Sra Merkel, està pavimentat amb els cadàvers de gairebé 100 milions de víctimes de dues guerres mundials, assassinades durant els anteriors intents del càrtel de dominar Europa i el món, amb la col·laboració  dels seus predecessors en la Cancelleria alemanya.
En nom de milions de persones de tot Europa, li diem aquí, a pocs centenars de metres de la seva Cancelleria: mai més hi haurà una Europa que sotmeti a la seva població, durant generacions, abusant d'ells per interessos financers de les multinacionals. Mai! ¡Instem als europeus a què reconstrueixin amb nosaltres una Europa democràtica per a les persones i per les persones!

-A vostè, Sra Merkel, i a els altres titelles polítics del càrtel els volem dir: no necessitem el seu Euro! Aquesta divisa només compleix una funció: encadenar a milions d'europeus com esclaus a una dictadura econòmica.
A tots els països, incloent les poblacions d'Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i Irlanda, a qui els comissaris del càrtel amenacen amb la fallida si no sotmeten les seves nacions a les amenaces de Brussel·les, els volem dir: No permetin que els pressionin. Els polítics que els estan fent això a vostès són titelles de la fraudulenta i milionària "indústria farmacèutica que negocia amb la malaltia", que ha estat alimentant dels seus països durant dècades fins assecar-los, i que és la primera causa de la crisi financera. A vostès els volem dir: trenquin les seves cadenes esclavitzants de l'Euro en els seus països. Reintrodueixin seves pròpies monedes nacionals

- Els habitants de Berlín, Alemanya i Europa han despertat, i ara reconeixen que la UE de Brussel·les no és res més que el tercer intent, per part del càrtel químic i farmacèutic de sotmetre a tot Europa i d'imposar la dictadura financera sobre ella.
A tots els partits representats per la UE els dic que seguir donant suport al desenvolupament de la dictadura de Brussel·les  i seguir donant suport a la transferència d'àrees decisives de la jurisdicció financera i d'altres drets nacionals al Politburó de Comissaris de Brussel·les que ostenten el càrrec sense haver passat per un procés d'eleccions i que no poden ser acomiadats mitjançant el vot democràtic,  és equivalent a un suïcidi polític.

-Els europeus no toleraran el seu atac als drets democràtics, Sra Merkel, ni els dels altres sequaços del Politburó del càrtel, guanyats a pols durant segles.

Faig una crida a tots els habitants de Berlín per dir-los: Han estat dues les vegades que aquesta ciutat, al llarg de la seva història ha causat un patiment inenarrable a tots els europeus i al món. Aquesta tarda els qui prenen les decisions polítiques han de sentir la nostra veu: Mai més! No amb el nostre suport!
Instem els europeus a que mai creguin a cap polític que els prometi llibertats de les pressions econòmiques sotmetent-los a les condicions imposades per la Comissió Econòmica a Brussel·les. Que mai creguin que això els permetrà conservar la dignitat dels seus països i iniciar la seva recuperació financera.

-El que passarà és exactament el contrari. Quan els agents polítics del càrtel de Brussel·les i els de les seves pròpies capitals parlen de "democràcia", el que volen dir és dictadura. Quan parlen de "prosperitat" no es refereixen a la prosperitat general, sinó als beneficis del càrtel químic, farmacèutic i petrolífer i als bancs. I quan parlen de salvaguardar la pau d'Europa, estan planejant com consolidar el seu objectiu de dominar el món mitjançant incursions militars en diversos continents.

-Ara que els plans fraudulents del càrtel farmacèutic s'han revelat perquè tots els vegin, és només qüestió de temps abans que els ciutadans de tot el món responsabilitzin al càrtel químic i farmacèutic i als seus agents.

-Els representants de l'status-quo, en altres paraules, els grups que governen els interessos econòmics i polítics, saben tot això i, per descomptat, tenen por. I aquesta por els fa molt volàtils i perillosos.
La història ens ensenya que les classes governants són capaços d'arrossegar continents sencers a l'abisme.
I és per això que tenim un altre punt important per tractar. La història de la transició des de l’Edat Mitjana fins l'Edat Moderna ens ha ensenyat que les classes governants no es mostren reticents a arrossegar continents sencers a l'abisme quan el seu poder està amenaçat. Fa 400 anys, els reis i els barons, preocupats pels seus privilegis feudals, van arrossegar a tot Europa a una guerra que va durar 30 anys, en un intent desesperat per conservar el seu domini medieval i les sinecures associades. Tot va ser en va. El món ha decidit passar de les condicions inhumanes dels temps medievals a l'Edat Moderna.

Sobre la pàtria i la nació.



"Patriotisme és estimar allò que és nostre. Nacionalisme és odiar allò que és estranger"  (Jaques Chirac)

 
No hem de confondre el concepte de "pàtria" amb el de "nació", i evidentment, tampoc amb el d'"estat"..
La pàtria és la terra dels pares, és a dir el país, el territori on hem nascut..
La nació la conformen els ciutadans que viuen al país, amb una llengua, una cultura, uns costums, unes tradicions i una història comunes.
L'estat son les institucions de govern del país i la nació...
Dit això...
La terra dels meus pares és Catalunya, per tant, la meva pàtria és Catalunya... el país on he nascut i on visc... Difícilment puc matar, ni que sigui freudianament, la meva pàtria, ja que els territoris no es poden matar.
Estimo la meva pàtria, Catalunya, i estic disposat a defensa-la amb les armes, si convé.  Com diria la Gioconda Belli,
"Hom no tria el país on neix;

però estima el país on ha nascut."

La meva nació és Catalunya, ja que jo formo part del col·lectiu de ciutadans que viuen i treballen al país anomenat Catalunya, i comparteixo amb ells la seva llengua, la seva cultura, els seus costums, les seves tradicions i la seva història...
Ara bé, la nació és diversa, la nació la conformen diferents classes socials, amb interessos moltes vegades enfrontats...
I com en totes les nacions, a Catalunya hi ha unes classes dominants i explotadores, i unes classes dominades i explotades...
I també, com en totes les nacions, a Catalunya les classes dominants diuen que elles són les que representen la nació, i que per aquest motiu les classes dominades s'han de sotmetre a la seva voluntat, a la voluntat de la nació..
Jo formo part de les classes dominades i explotades de Catalunya, i com és natural, no admeto que les classes dominants catalanes,
en nom de la nació, vulguin sotmetre'm i convertir-me en el seu esclau...
Per això no sóc nacionalista... perquè no vull sotmetre els ciutadans del meu país en nom de la nació...