dissabte, 20 de desembre del 2014

Els Bous. (Miquel Berga)


ELS BOUS

Farà ara cent anys, el 1914, molts joves europeus van haver de celebrar la nit de Nadal a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. S’explica que a diversos punts del front els soldats van deixar d’escoltar els seus comandaments i van improvisar una treva. Els enemics van fer mitja part i es van dedicar a fraternitzar sense manies. Van entendre, nique fos per unes hores, que aquella inflamació de discursos nacionalistes es traduïa, a la pràctica, en una matança entre iguals, en una guerra que, com totes, era una guerra civil. Un dels més celebrats poetes d’aquella catàstrofe, Wilfred Owen, ho va deixar escrit d’aquesta manera: “Jo sóc l’enemic que tu vas matar, amic meu”. Eren les paraules paradoxals que en el poema –“Trobada estranya”- dos joves morts s’adreçaven en algun lloc del més enllà, és a dir, massa tard. Pocs mesos després, un altre poeta anglès, Thomas Hardy, va escriure un breu poema que no ha perdut actualitat. Hardy havia viscut de dins les dècades prodigioses de l’època victoriana, havia vist de primera mà els prodigis tecnològics que havia portat la revolució industrial. I veia, ara, com la civilització de les màquines generava morts a una escala també industrial. Entre l’enyor d’un passat innocent i rural i la constatació d’un segle vint urbà, vertiginós, i mortífer, el poeta va escriure ”Els bous”. Hardy evocava una vella creença de quan era petit, una història màgica que els vells solien explicar per Nadal i que deia que quan toquen les dotze, la nit de Nadal, els bous del món s’agenollen als seus estables. Qui es creuria una cosa així, avui dia?, es preguntava el poeta a la primera estrofa. A la segona estrofa Hardy, des del seu món despersonalitzat i carregat de progressos materials, es mostrava disposat a seguir qualsevol ancià que li digués “Vine, anem a veure com s’agenollen els bous”. Quan toquin les dotze la nit de Nadal, ara que som a les mateixes dates del segle XXI, molts voldrem creure –contra tota lògica- que els bous de Hardy encara s’agenollen.  

Nadal del 2015.  

   
















Miquel Berga       


















Thomas Hardy

dimecres, 23 de juliol del 2014

Conferencia. "Barcelona, de George Orwell a la democràcia" a càrrec de Colm Tóibín.

El 8 de juliol es va celebrar al CCCB la conferència "Barcelona, de George Orwell a la democràcia" a càrrec de Colm Tóibín. Presentava: Miquel Berga.



dijous, 6 de març del 2014

Oh Magalí.

Versió en provençal ..




Testo di Frederic Mistral dal poema "Miréio"

O, Magali, ma tant amado,
Mete la tèsto au fenestroun !
Escouto un pau aquesto aubado
De tambourin e de vióuloun.

Es plen d'estello aperamount !
L'auro es toumbado ;
Mai lis estello paliran,
Quand te veiran !

— Pas mai que dóu murmur di broundo
De toun aubado iéu fai cas !
Mai ièu m'envau dins la mar bloundo
Me faire anguielo de roucas.

— O, Magali ! se tu te fas
Lou pèis de l'oundo,
Ièu lou pescaire me farai,
Te pescarai !
Je te pêcherai !

— Oh ! mai, se tu te fas pescaire,
Ti vertoulet quant jitaras,
Ièu me farai l'aucèu voulaire,
M'envoularai dins li campas.

— O, Magali ! se tu te fas
L'aucèu de l'aire,
Ièu lou cassaire me farai,
Te cassarai...

I perdigau, i bouscarido,
Se vènes, tu, cala ti las,
Ièu me farai l'erbo flourido
E m'escoundrai dins li pradas.

— O, Magali ! se tu te fas
La margarido,
Ièu l'aigo lindo me farai,
T'arrousarai.

— Aro coumence enfin de creire
Que noun me parles en risènt.
Vaqui moun aneloun de vèire
Per souvenènço, o bèu jouvènt !

— O, Magali ! me fas de bèn !...
Mai, tre te vèire,
Ve lis estello, Magali,
Coume an pali !


Versió en català cantada per jaume Arnella...





- Oh Magalí, ma ben amada!
Guaiti ton cap al finestró!
Escolta un poc aquesta albada
de tamborins tota dolçor.

Lluu dels estels la munió;
l'aura és callada...
Mes els estels s'esblaimaran
quan et veuran!

- A la cançó que el bosc entona
més que a ta albada jo faig cas:
me'n vaig a mar, i en poca estona
tornada anguila ja em veuràs.

- Oh Magalí! Quan tu seràs
el peix de l'ona,
un pescador jo em tornaré:
te pescaré!

- Oh! Mes, llavors, si et fas pescaire,
ton volantí quan llançaràs
jo esdevindré l'ocell volaire,
vola que vola i volaràs!

- Oh Magalí! Quan tu seràs
l'ocell de l'aire,
un caçador jo em tornaré:
te caçaré.

- A l'aucelleta més garrida
quan vulguis tu parar ton llaç,
jo esdevindré l'herba florida:
m'amagaré pels pedregars.

- Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la margarida,
jo l'aigua clara em tornaré:
te regaré.


- Si tu et tornesses l'aigua pura,
jo esdevindria nuvolàs,
i endreçaria, a la ventura,
cap a l'Amèrica mon pas.

- Oh Magalí! Si tu te'n vas
lluny per l'altura,
l'aura de mar jo em tornaré:
te portaré.

- Mes si tu et fas la marinada,
quan de seguir-la provaràs
jo esdevindré la calorada
que escampa el sol quan fon el glaç!

- Oh Magalí! Quan tu seràs
la soleiada,
la sargantana jo em faré
i te'm beuré.

-
 Si et fas rèptil de dura esquena,
quan pel pedreny t'amagaràs
jo esdevindré la lluna plena
qui dels bruixots fa llum al pas.

- Oh Magalí! Quan tu seràs
lluna serena,
jo blanca boira em tornaré:
t'embolcaré.

- Mes, si la boira m'emmantella,
encara presa no em tindràs,
jo esdevindré rosa-poncella
entre espinals, i no m'hauràs.

- Oh Magalí! quan tu seràs
la rosa bella,
la papallona jo em faré:
te besaré.
- Corre que corre, bé et pots moure!...
Jamai, jamai m'agafaràs:
jo de l'escorça d'un gran roure
me vestiré sens fer-te cas.

- Oh Magalí! Mes no seràs
encara a lloure:
jo branca d'heura em tornaré:
t'abraçaré.

- Quan et creuràs tenir-me estreta,
sols un vell roure agafaràs;
seré a Sant Blai ben tancadeta,
i el monestir barra ton pas.

- Oh Magalí! Mes, si tu et fas
monja blanqueta,
el teu confés jo em tornaré:
t'escoltaré. 


Si del convent passes la porta
totes les monges trobaràs
cantant responsos amb veu forta
i amortallada allí em veuràs.

- Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la pobra morta,
llavors la terra em tornaré
i aquí t’hauré.

Ja de ma fe et puc dar fermança:
crec ton parlar que no és fingit.
Mon anellet de recordança
deixa que posi en el teu dit.

- Oh Magalí! Com bat mon pit!
quina alegrança!
Mira els estels, oh Magalí!
empal·lidir!


Frederic Mistral Mirèio, chant III
(Traducció de Maria-Antònia Salvà)

(1ª ronda de cançons. Edit. Hogar del Libro. Barcelona 1969)