divendres, 28 de gener del 2011

La pesca de la truyta en els nostres Pirineus Catalans


La meva afició de pescar la truyta es tan gran, que una vegada volguí anar á pescar ab canya á la ribera y gorchs de Carençá, qual distancia de Prats de Molló es de 10 horas. Fou al 83, l'endemá de la Mare de Deu d'Agost.
Me provehí de tot lo necessari; prenguí un matxo ab un guía: en Joan Borrat, lo famós cassador d'isarts. Sortirem de Prats al clarejar lo dia, seguint la alta cordillera dels Pirineus. A las sis del vespre arrivárem á la barraca de Fontpedrosa, sobre la mateixa ribera de Carençá; hi passárem la nit.
Al veurer aquell torrent impetuós, formant, en mitj de rocám, escumosas cascatas á 2,500 m. d'altitut, en riberal desert, escabrós, vorejat de pins decimats y arrabassats pels huracans, encaixonat per altas y espadadas cingleras...
-No, may cap pescador de canya ha pujat per aquestos cims, ja pot estar segur que vosté es lo primer; me digué en Borrat.
-Jo ho crech com tú, li responguí, y si las truytas del gorchs de Carençá s' han esgarriat per aquí, compta quina pesquera farem.
L'endemá, á punta de dia, al torrent; vinga canya y esquerpa y torrent amunt. En Joan aná per las sevas, mirant si podria matar un isart; nos haviam de tornar á trobar als gorchs.
Donchs ni una truyta; me semblava imposible!... Es que no coneixen lo cuch... probem ab llagostí... tampoch, cap picada! La mosca... lo mateix!... Vaig anar pujant durant duas horas, aburrit. La matinada fresqueta, lo cel blau; lo sol daura los cims de la coma dels gorchs; silenci imponent, magestuós, interromput solsament per la fressa del torrent que s'estella pel rocám.
Per fi, al cap de duas horas, vaig arribar al gran gorch de Carençá, anomenat lo gorch de las truytas. En nostre escrit: Excursions y casseras, se troba la descripció dels gorchs de Carençá y en particular del gorch anomenat de las truytas. Al arribar, ja las vegí saltar sobre l'aygua límpida del llach, y á un metro de fondaria las veya passar á vols, la major part truytas d'una á tres lliuras.
Ben cert qu'eixos gorchs, situats á 2,700 metres d'altitut, en mitj d'una naturalesa selvatje, rodejats de congestas y clapissas no havian may vist cap pescador de canya. Prou ho coneguí ab las truytas que sens temor s'en venian cap á mí, sens dubte pera considerarme, sorpresas de mon atreviment.
Amagat, ajupit detrás d' una penya, llensí la llinya ab una destresa admirable: las duas moscas volavan  sobre l'aygua clara, limpida que cap ayret arrugava; las truytas al veurer las moscas se juntavan á vols y las seguian saltant y joguinejant en mitj d' ellas. Cambiava de puesto, era lo mateix; ni una volgué picar.
En aixó, mon company, en Borrat, se juntá ab mí com era convingut; al veurer que las truytas se burlavan de mí, me digué:
-Es en vá, no n'agafará cap: vosté creu que lo que veu son truytas... Cá, han de ser! Son las bruixas dels gorchs que n'han pres la forma, las mateixas que ballan la farandola al entorn en mitj de trons y llamps. Créguim: no las inquieti, nos en podria resultar mal.
-Sí?... Tu ho creus?... Donchs espera un poch, veyám si's burlarán de mí... 
Vaig tirar la canya per quí enllá.
-Dónam l'escopeta.
-¿Qué vol fer?
-Ja ho veurás...
Al moment que las truytas pujavan á flor d'aygua saltant, las hi vaig tirá una perdigonada; quatre quedáren de panxa enlayre; pero tampoch las poguí haber, puig s'anavan enfonsant y desapareixian dins la fondaria blavenca del gorch; aixís es que no poguérem saber lo gust que tenian las truytas de la ribera y gorchs de Carençá. Es veritat que l'any següent, al fer la cassera als isarts, hi parárem á la nit enfilas y singlons y n'agafárem més d'un quintá.
¿A qué donchs, atribuhir lo no volguer picar cap truyta? May semblant cosa m' havia succehit; y á fé que he pescat en molts rius dels Pirineus!
Ma opinió es que la truyta que viu á 2,700 m. d'altitut es una excepció; se diferencia de las demés; ha de tenir un altre modo de viurer; m'explicaré: en nostres rius, la truyta sol pujar fins á 2,000 m. d'altitut, més amunt ja no se'n troban, pocas son las excepcions He pescat en los rius Ter, Tech, Tet, Fresser, Segre, Salat (Ariège), Gave de Pau y en molts de sos afluents, per aixó he pogut fer la observació que acabo de referir. De manera que la truyta que's troba en los estanys de Carença, á tan gran altitut, es una excepció. En efecte, un se demana cóm poden viurer las truytas d' aqueix gorch durant un hivern que dura nou mesos, y que sobre'l gorch gelat hi ha 10 ó 15 metres de neu?
La conservació de las truytas se deu á la configuració geológica del gorch, que té una fondaria desconeguda en forma d' ambut, probablement lo cráter d' un volcá. A l' hivern las truytas baixan á profunditats ahont la temperatura de l' aygua es per ellas soportable; així se salvan. A la primavera, que en eixas regions comensa á primers de Juliol, la neu se fon, surten de sas presons de glas, s'espargeixen pel llach, per son trahent, ribera de Carença avall, fins á la Tet. Lo esqué que solem emplear pera pescar ab canya, com lo cuch y llagostí, no'l coneixen, com tampoch las moscas artificials. Se nodreixen de insectes que'm son desconeguts. Probí la llagosta sense alas que tant abunda lo estiu en los glebers de las altas serras, pero fou en vá.
Després d'esmorsar, á las 11, abandonárem aquellas tristas soledats, pujárem al cim de la montanya de las set creus de Núria y baixárem vers lo santuari ahont hi passárem la nit.
Fou una pesquera desgraciada qual recort no se'm olvidará may. No desespero pas de tornarhi ab bona provisió de tota mena de moscas artificials inglesas, de las que se serveixen pera pescar la truyta en los llachs dels Alpes. Recomano eixa pesquera á mos consocis excursionistas que van á Núria, puig que del Santuari als gorchs de Carença es cosa de duas horas de pujada. Veyám si tindran més sort que jo.

Recorts d'un excursionista Carles Bosch de la Trinxeria

divendres, 14 de gener del 2011

Converses sobre Déu

Qualsevol filòsof sap perfectament que Déu no ens declara pecadors. Els homes, amb el món d’injustícies que hem fet, on un terç vivim a l’esquena dels altres dos terços, en som perfectament conscients i, si no ens hi declarem, pitjor per a nosaltres.
Creadors d’injustícia, productors de diferències, realitzadors d’opressions, elaboradors de fam, guerres, subjeccions, explotacions i mal, es pot dir com vulgui o plagui, però des d’antic, aquest estat de coses se l’ha denominat “pecat original”.
Si el filòsof sap com sortir-se’n, que ho provi. Jesús va voler fer-ho lliurant la vida, tot i que mai no va parlar de redempció sinó de convertir aquest món, on regna el mal i l’estultícia, en un altre del tot contrari, justament en un món que fos el regnat de la intel·ligència, l’amor i el bé, que ell denominava Regne de Déu o del Cel.
Jesús ens agradi o no, predicava el que prediquen algunes ONG actuals: que un “altre” món és possible. Però anava més enllà: el Regne del Cel oposat al de l’emperador de Roma era un regne essencial i no simplement assistencial, on més que guarir xacres i pobreses resultava de nou encuny, no era una utopia possible, sinó un fet real, aquí i ara. I amb això sol se’n va fer la pell.

(Última notícia de Jesús el Natzarè..  Lluís Busquets i Grabulosa)

dijous, 6 de gener del 2011

El llibreter monjo (Jaume Arnella)

Els Furs de València


El llibreter monjo
(Ll. i m.: Jaume Arnella)
Verídica i esgarrifosa història d’un monjo de Poblet que feia de llibreter a les voltes  dels Encants.

Als Encants de Barcelona
hi havia un llibreter
que a Poblet ‘via estat monjo
i que ho va deixar de ser.

Es veu que un dia va haver-hi,
ja es feia de tant en tant,
una subhasta de llibres:
era un lot molt important.

Entre aquests llibres hi havia
un volum preuat i rar:
eren Els Furs de València,
del món l’únic exemplar.

Diu que aquest llibreter monjo
tenia una obsessió
per poder tenir aquest llibre
i aquella era la ocasió.

El mateix delit tenia
un altre ric llibreter,
com que era més ric que el frare,
al final se l’endugué.

El monjo, al no tenir el llibre,
s’ho prengué molt malament
i, entre recança i enveja,
va tenir un mal pensament.

I una nit va entrar a la casa
del seu llibreter rival
per tal de robar-li el llibre i
posseir l’obra cabdal.

Per no tenir més problemes,
no s’ho va pas rumiar,
i així després de robar-lo,
tot seguit el va matar.

La justícia es posà en marxa,
que, quan vol, sap fer camí,
i va fer tot de pesquisses
per enxampar l’assassí.

Sortí a relluir aleshores
la competència recent
que els dos llibreters tingueren
i era sabut per la gent.

Li van registrar la casa,
tot enlaire va quedar
però aquell llibre no sortia
i ja estaven per plegar.

I el frare dissimulava
i fins es feia l’ofès
dient que d’aquell assunto
ell no en sabia pas res.

El jutge, que ja marxava,
s’aturà tot d’un plegat,
li cridà l’atenció un llibre,
tal com estava posat.

El treu de l’estanteria
i pel buit que va deixar
van caure Els Furs de València
i el culpable quedà clar.

Digué el frare, en el judici,
que ell trobava ben normal
per poder tenir aquell llibre
d’haver matat el rival.

Que si l’altre va quedar-se’l
no va ser per interès
sinó per la raó simple
que tenia més diners.

I a rel del procés resulta
que, sent com va ser conegut,
sortí, dels Furs de València
un altre exemplar perdut.

Abans de morir a la forca,
l’antic frare, al cadafal,
va dir que no li dolia
d’haver mort el seu rival.

Li recava haver comès
aquell crim tan horrorós
pel llibre que creia únic,
quan, de fet, n’hi havia dos.

Que això ens serveixi d’exemple
perquè no vulguem gosar
mai de mai robar cap llibre
i menys encara matar.

Llegenda del llibreter assassí (II)


















Llegenda del llibreter assassí

Llegenda del llibreter assassí (I)

dimarts, 4 de gener del 2011

El GEORGES ANDRÉ. (El Barco de les Olles) (II)

Degut a les desavenences entre els socis inicials, el Barco de les Olles restà en propietat d'en Salvi Ferrer i en Baldiri Llorens... que decidiren realizar una segona subhasta a la Notaria de Salvador Dalí de Figueres...


Aquesta subhasta quedà deserta i una ponentada feu anar de través el Georges André cap al moll del Rei, on naufragà definitivament.
Tots aquest fets, en generaren  d'altres... molt més tràgics... 
Però això ja és una altra història...

dissabte, 1 de gener del 2011

El GEORGES ANDRÉ. (El Barco de les Olles) (I)

Roses, 21 d'abril de 1922






















Durant centúries les dificultats de la comunicació terrestre han confiat bona part dels intercanvis comercials a la navegació costanera. Al nostre país aquesta situació es perllonga fins ben entrat el segle XX; petits vaixells amb càrregues heterogènies voregen el litoral portant productes als mercats locals i embarcant mercaderies amb destí als grans ports de distribució de Barcelona i Tarragona. Alguns, molts, han naufragat. El record del seu nom s’esvaeix ràpidament i la tradició oral ens conta com, tal any o tal altre, s’enfonsà el "barco de la pega" o el "barco de la calç" identificant així el vaixell en relació a la càrrega que portava en naufragar.
El Georges André és el "Barco de les Olles". Únic vaixell del seu armador, el trobem a Roses els darrers dies d’abril de 1922, fondejat per resguardar-se d’un temporal de mestral. Empès per  la violència del vent, les àncores llauren el fang del fons del port, sense cap roca on aferrar-se, derivant ràpidament fins que l’impacte contra el bloc, l’escaló submergit sota l’escullera, li obrí una via d’aigua. El vaixell s'inundà completament i quan la quilla tocà fons, només en sobresurtiren els pals.
Posat a subhasta pel cònsol de França a Portbou, fou adquirit el 16 de juliol pels rosincs Pere Barceló, Salvi Ferrer, Salvi Jacomet i Baldiri Llorens, aquest últim agent del Lloyd's a Roses, per un import de 3.515 pessetes (el preu de sortida ha estat de 2.000).
Els quatre socis el compraren amb la intenció de reflotar-lo. Amb l'ajut de dos especialistes, en Cortada de Roses al principi, substituït més endavant per un bus del port de Barcelona, començà l'operació de salvament. Primer es decarregaren  les olles, que havien de ser venudes en diferents indrets de la vila. Cal dir que la venda de les olles resultà un fracàs, ja que es trencaven en posar-les al foc.
Una vegada el vaixell restà buit, arribà l'etapa més difícil: omplir-lo de bocois, als quals s'insuflà aire des d'un compressor instal.lat a l'escullera. Després d'uns quants intents frustrats (quan els bocois eren plens es tombaven deixant penetrar l'aigua), el vaixell fou posat a flot però en precàries condicions, fou fondejat prop de la platja, davant l'indret on avui hi ha l'Hotel Carabela.
Paralitzada la reparació per desavinences entre els propietaris, una ponentada feu anar de través el Georges André cap al moll del Rei, on naufragà definitivament.
Els primers temps fou un bon refugi per als peixos, que n'envaïren tots els racons, però els anys i l'acció del mar el feren malbé; en l'actualitat només en resten fragments de la quilla i el fons, enterrats a la sorra amb el cobriment de la platja nova.
D'aquest fet a Roses n'ha quedat una dita popular per referir-se a un mal negocí: "Acabar com el barco de les olles".

(El Salvi Jacomet  que surt en aquest text, és el meu avi Salvi Jacomet i Mir)