diumenge, 2 de desembre del 2012

La Vaga de La Canadenca (febrer-març de 1919)

La Vaga de la Canadenca ha estat el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l'empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s'estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l'Empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18). Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de "la Canadenca" va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per "la Canadenca" (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d'Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball. Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. El 1er de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la "censura roja", sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d'aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament). La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats). La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern:

a) L'obertura de tots els sindicats clausurats.
b) la llibertat dels treballadors empresonats
c) l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.


Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de "La Canadenca" i del Comitè de Vaga. El dia 17 s'arribà a un acord:

a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats.
b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
d) S'establiria la jornada de 8 hores
d) Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.


Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros "Les Arenas". A l'acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.
Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent. L'organització de la CNT de Catalunya, amb l'estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d'abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.
Tot i així hem d'assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l'oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció). La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d'Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l'abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d'agost) i 70.000 acomiadaments. La batalla arrossegà al govern de Romanones que no volia cedir als dictats dels militars. Però això seria una altra història.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Anotacions sobre el nacionalisme. (George Orwell) (II)


Seria una simplificació exagerada dir que totes les formes de nacionalisme són iguals, inclús en els seus esquemes mentals, però hi ha certes regles que s'apliquen bé a tots els casos. Les següents són les principals característiques del pensament nacionalista:

OBSESSIÓ.
En termes generals, cap nacionalista pensa, parla o escriu sobre una altra cosa que la superioritat de la seva pròpia unitat. És difícil, sinó impossible, per a qualsevol nacionalista amagar la seva lleialtat. Si la unitat de la seva lleialtat és un país, declararà la superioritat d'aquest no només en termes militars i de virtut política, sinó també en l'art, la literatura, l'esport, l'estructura lingüística, la bellesa física dels seus habitants, i potser fins i tot fins al clima, paisatges i cuina. Mostrarà una gran sensibilitat sobre aspectes com ara la correcta manera d'enarborar la bandera, mides relatives de titulars i l'ordre en què els diferents països són nomenats. La nomenclatura juga un paper important en el pensament nacionalista.

INESTABILITAT.
La intensitat amb què són percebudes no impedeix que les lleialtats nacionalistes siguin transferibles. De particular interès és la transferència. Un país o una altra unitat que ha estat idolatrada per anys pot sobtadament esdevenir odiada, i un altre objecte d'afecte pot ocupar el seu lloc gairebé sense un interval. A l’Europa continental els moviments feixistes reclutaven als seus seguidors en la seva majoria entre els comunistes. El que roman constant al nacionalista és el seu estat mental: l'objecte dels seus sentiments pot canviar, i fins a ser imaginari.
Però per un intel·lectual, la transferència té una funció important. Fa possible per a ell ser molt més nacionalista -més vulgar, més ridícul, més maligne, més deshonest- del que mai podria ser en nom del seu país natiu, o de qualsevol unitat de la qual tingués real coneixement. Quan hom veu les escombraries pretensioses que s'escriuen sobre Stalin, l'Exèrcit Roig, etc., per gent bastant intel·ligent i sensible, hom s'adona que això només és possible perquè s’ha produït algun tipus de dislocació. En societats com la nostra, és inusual per a qualsevol persona que es descrigui com intel·lectual el sentir una afecció molt profunda al seu propi país. L'opinió pública -és a dir, la secció del públic de la qual ell és intel·lectualment conscient-no ho permetrà. La majoria de la gent que l'envolta és escèptica i indiferent, i ell pot adoptar la mateixa actitud ja sigui per imitació o per pura covardia: en aquest cas, s'ha abandonat aquella forma de nacionalisme que es troba al seu més proper abast. Però ell encara sent la necessitat d'una Pàtria, i és natural que la busqui en algun altre costat. Quan l'ha trobada, pot tenir indulgència en exactament aquelles emocions de les quals ell creu que s'ha emancipat. Déu, el Rei, l'Imperi, la Bandera -tots els ídols abandonats poden reaparèixer sota diferents noms, i atès que no els reconeix com el que són els pot adorar amb una bona consciència. El nacionalisme transferit, com l'ús dels bocs expiatoris, és una forma d'aconseguir la salvació sense haver d'alterar la pròpia conducta.

DESCONNEXIÓ AMB LA REALITAT.
Tots els nacionalistes tenen la capacitat d'obviar les analogies entre fets similars. Les accions es tenen com a bones o dolentes, no en atenció als seus propis mèrits, sinó d'acord a qui les realitza, i pràcticament no hi ha cap classe de barbàrie -tortura, la presa d'ostatges, treballs forçats, deportacions en massa, penes de presó (o execucions) sense judici previ, falsificació, assassinat, el bombardeig de poblacions civils- la qualificació moral de la qual no canviï quan l'ha comès "el nostre" bàndol.
 El nacionalista no només no desaprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que a més té una notable capacitat per ni tan sols assabentar-se d'elles. Durant sis anys els admiradors de Hitler a Anglaterra es van espavilar per no assabentar-se de l'existència de Dachau i Buchenwald. I aquells que més ardentment denunciaven els camps de concentració alemanys estaven moltes vegades en desconeixement que també havia camps de concentració a Rússia. Esdeveniments notables com la fam d'Ucraïna de 1933, que van involucrar la mort de milions de persones, han escapat l'atenció de la majoria dels russòfils anglesos. En el pensament nacionalista hi ha fets que poden ser alhora certs i falsos, coneguts i desconeguts. Un fet conegut pot ser tan insuportable que habitualment és descartat i no se li permet entrar en processos lògics.
Tot nacionalista s'obsessiona amb alterar el passat. Es passa part del seu temps en un món de fantasia en el qual les coses passen com haurien de passar –com per exemple, que l'Armada Espanyola va ser tot un èxit o que la Revolució Russa va ser aixafada el 1918- i transferirà fragments d'aquest món de fantasia als llibres d'història cada vegada que pugui. Fets importants són suprimits, dates alterades, cites remogudes dels seus contextos i manipulades per canviar el seu significat. Esdeveniments que  es pensa que no haurien d’haver ocorregut són omesos i en última instància negats. El 1927 Chiang Kai Shek va cremar centenars de comunistes vius, i no obstant això 10 anys després s'havia convertit en un dels herois de l'esquerra. El realineament de la política internacional l'havia portat al camp antifeixista, així que d'alguna manera es va arribar a pensar que la crema de comunistes vius "no comptava", o potser no havia passat. L'objectiu primari de la propaganda és, per descomptat, influenciar l'opinió contemporània, però aquells que reescriuen la història probablement creuen que realment estan modificant els fets del passat. Quan homconsidera les elaborades falsificacions que han estat comeses per demostrar que Trotski no va tenir un paper important en la Guerra Civil Russa, és difícil sentir que les persones responsables estaven simplement mentint. El més probable és que ells sentissin que la seva pròpia versió era el que havia passat als ulls de Déu, i que hi havia justificació plena en reordenar els registres d'acord amb això.

Anotacions sobre el nacionalisme. (George Orwell. 1945)



Hi ha un hàbit de la ment que avui està tan estès que afecta el nostre pensament en gairebé qualsevol tema, però al qual no se li ha donat encara un nom. He escollit la paraula "nacionalisme" com el seu més proper equivalent, però com es veurà en un moment, no l’estic usant en el sentit ordinari, senzillament perquè l'emoció de què parlo no sempre es refereix al que es coneix com a nació, és a dir, una raça determinada o una àrea geogràfica. Pot aplicar-se a una església o classe, o pot actuar en un sentit merament negatiu, contra alguna cosa i sense la necessitat d'algun objecte positiu de lleialtat.

Per "nacionalisme" em vull referir primer a l'hàbit d'assumir que els éssers humans poden ser classificats com insectes i que grups sencers de milions o desenes de milions de persones poden raonablement ser etiquetades com "bones" o "dolentes." Però en segon lloc -i això és molt més important- vull referir-me a l'hàbit d'identificar-se un mateix amb una determinada nació o una altra unitat, situant-la més enllà del bé i del mal i no reconeixent un altre deure que el de donar suport els seus interessos.
El nacionalisme no es pot confondre amb el patriotisme. Ambdós termes són normalment usats de manera que qualsevol definició pot ser qüestionada, però hom ha de diferenciar entre elles, ja que contenen dues idees diferents i fins i tot oposades. Per "patriotisme" em refereixo a la devoció a un lloc en particular i a un determinat estil de vida, dels quals hom creu que són els millors del món, però sense tenir la menor intenció d’imposar-lo als altres. El patriotisme és per naturalesa defensiu, tant militarment com culturalment. El nacionalisme, d'altra banda, és inseparable del desig de poder. El propòsit de tot nacionalista és el d'assegurar més poder i prestigi, no per a si mateix sinó per a la nació o una altra unitat a la qual ha decidit sotmetre la seva pròpia individualitat.

dimarts, 13 de novembre del 2012

La Trilogía de Núremberg,

La Trilogia de Núremberg de la Leni Riefenstahl, és un dels documentals político-propagandístics més efectius que s'han filmat mai.


Der Sieg des Glaubens (Victòria de fe, 1933)


Triumph des Willens (El triomf de la voluntat, 1934)


Tag der Freiheit: Unsere Wehrmacht (Dia de llibertat: les nostres Forces Armades, 1935)

dimecres, 10 d’octubre del 2012

El dia que el vaixell vindrà



Aquell dia ja ho veureu,
quan el vent es pararà
i la brisa deixarà de respirar.
Una calma xafogosa,
com abans del temporal
el dia que el vaixell vindrà.

Tot el mar s'obrirà
i les ones cantaran
i els vaixells se n'aniran fins el fons.
De la sorra de la platja,
cada gra s'estremirà,
el dia que el vaixell vindrà.

Els peixos s'alegraran,
nedaran fora del camí:
els ocells també hauran de somriure.
A la sorra els grans pedrots,
creieu-me, estaran contents
el dia que el vaixell vindrà.

Les paraules que es diran
pel vaixell atabalar,
no les entendrà ningú, no, ningú.
Les cadenes dels set mars
aquell vespre es trencaran,
el dia que el vaixell vindrà.

Aquell dia sentirem
grans càntics per tot arreu.
Al moment que el Capità baixi a terra
fins el sol respectarà
les cares sobre el pont
el dia que el vaixell vindrà.

La sorra serà
un tapís daurat
per a reposar els teus peus fatigats;
i el vell Capità
et tornarà a recordar
que el món sencer t'espera.

De bon matí els enemics,
amb els ulls plens de son,
quan el vegin, creuran que somien;
per molt que ho vulguin negar
s'adonaran que ja hi és,
el dia que el vaixell vindrà.

Aixecaran les mans
demanant pietat,
però no hi haurà res a fer;
al fons del mar s'ofegaran
com va passar al Faraó,
el dia que el vaixell vindrà.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Qué és una nació?



Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s'han fet i pels que s'està encara disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix en canvi en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida comuna (en comú).
L'existència d'una nació és (perdoneu-me aquesta metàfora) un plebiscit de cada dia, com l'existència d'un individu és una afirmació perpetua de vida. Oh ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el dret pretesament històric. En l'ordre d'idees que us sotmeto, una nació no té pas més que un rei el dret de dir a una província: "Tu em pertanys, et faig meva". Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú en aquest assumpte té el dret de ser consultat, és l'habitant. 
Una nació no té mai veritable interés a annexionar o a retenir un país malgrat ell. El desig de les nacions és, en definitiva, l'únic criteri legítim, aquell al qual ens hem de referir sempre.

RENAN, Ernest (1823-1892) : Qu'est-ce qu'une nation?.

divendres, 14 de setembre del 2012

El PSC entre Escil·la i Caribdis




Escil·la i Caribdis són dos monstres marins de la mitologia grega situats en ribes oposades d'un estret canal d'aigua, estaven tan a prop que els mariners intentant evitar Caribdis passaven molt a  prop d'Escil·la i viceversa.
Escil·la vivia als penya-segats i Caribdis era un perillós remolí. Cap de les destinacions era atractiva,  ja que totes dues eren difícils de superar.

La frase «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar l'estat  en que hom es troba  entre dos perills i allunyar-se d'un, et fa estar en perill per l'altre.

A la manifestació de l’l1S  de l'any 1977  els ciutadans reclamaven l’Estatut d’Autonomia; a la manifestació de l’l1S del 2012 els ciutadans han reclamat la Independència...
Per tant, la ciutadania ha canviat de paradigma... La manifestació d’enguany no ha estat res més, ni res menys, que la demostració pràctica d'aquest canvi...
Per mi aquest canvi no l'ha provocat la propaganda nacionalista; la propaganda no provoca mai canvis, només els pot accelerar o frenar, però no els provoca...
Per mi aquest canvi l'ha provocat la frustració que ha generat en la població la mala gestió política de l’Autonomia per part  dels governs, tant dels Governs de la Generalitat, com dels Governs de l'Estat...
Davant d’aquesta realitat, el PSC  es troba entre Escil·la  i Caribdis..
Com explica Albert Aixalà:
“O bé es mou, cap a les posicions sobiranistes, assumint que en el seu interior coexisteixen federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es mantingui dins l'Estat Espanyol amb un ampli autogovern.”
En el primer cas, el primer que hauria de fer el PSC seria trencar els vincles que manté amb el PSOE i constituir-se com el Partit Socialista de Catalunya, i en segon lloc hauria d’elaborar un programa de govern socialdemòcrata per presentar-se com alternativa de govern del nou Estat Català.
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a continuar vinculats amb el PSOE i amb l’Estat Espanyol, i per tant, l’escissió seria inevitable...
En el segon cas, com proposa l’Albert Aixalà, el PSC hauria d’intentar articular políticament la part de la societat catalana que no vol la independència i defensar la permanència de Catalunya dins de l’Estat Espanyol...
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a les posicions sobiranistes, i per tant, l’escissió també seria inevitable...
Hi ha una tercera via?
Honestament, penso que no...
L’únic que podem fer és un divorci de comú acord, sense tirar-nos els plats pel cap i repartir-nos els mobles amigablement. 

 

dijous, 2 d’agost del 2012

Josep Tero a l'estadi Panathinaiko. (Juliol 2012)



Cos meu, recorda

Lletra: Konstantinos Kavafis. Traducció de Carles Riba
Música: Josep Tero

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament!
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells va ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven;
com tremolaven dins la veu. Per tu, recorda, cos.

diumenge, 8 de juliol del 2012

La Veritat.


La vida és devenir, la vida és potència, i "la veritat" és allò que la voluntat de poder conquesta. Hi ha una frase excepcional de Nietzsche que diu: "No hi ha fets, hi ha interpretacions", si no hi ha fets i només hi ha interpretacions, On és la veritat?
La veritat, dirà Nietzsche, és una conquesta de la voluntat de poder. Hi ha centenars de veritats. Cada mitjà de comunicació explica la seva interpretació sobre un mateix fet..  Una interpretació no és la veritat. Hi ha un fet, però després hi ha vint interpretacions. ¿Quina és la veritat? La veritat és la que la voluntat de poder aconsegueix imposar. O sigui que hi ha una relació entre "veritat" i "poder". La veritat és una creació del poder, la veritat és filla del poder. 
Un exemple, quan Jean Baudrillard, el filòsof postmodern, a començament dels 90 va escriure un llibre que es deia "La guerra del Golf no ha tingut lloc", el que volia dir és que d'aquesta guerra ningú va veure res, ens van transmetre per televisió un munt de brillantors ... ¿I on és la veritat? ¿La veritat eren aquestes brillantors? ¿Aquesta era la guerra del Golf?
De la guerra del Golf en vam saber molt molt poc.  Sabem el que ens fan saber. I, ¿per què sabem el que ens fan saber? Perquè ells tenen el poder! El poder de fer-nos saber el que volen que nosaltres sapiguem.
Llavors "la veritat" és la col·lisió de les veritats, perquè a aquesta veritat que jo sé, que se m’està imposant pels mitjans de comunicació, li puc oposar una altra veritat des d'una altra banda, que segurament és molt més feble però és una altra veritat..  Les veritats, fins i tot, xoquen entre elles, s'odien entre elles, guerregen entre elles, però la que triomfa, la que estableix una hegemonia sempre és la que està recolzada per la major font de poder que l'emet.
Llavors aquest és el concepte de "veritat" que Nietzsche explica, és a dir, la veritat és una conquesta d'aquesta voluntat de poder. El pensament de Nietzsche, com veiem, és un pensament bel·licós que concep a la veritat com una lluita, que concep a la veritat com una expressió poderosa d'aquesta voluntat de poder que necessita augmentar constantment, per conservar i per augmentar ha de conquerir i per conquerir ha  d'establir les seves veritats com "la veritat".
Quan jo estableixo la meva veritat com "la veritat", la meva voluntat de poder ha triomfat.

J.P Feinmann. (Filosofia aquí y ahora)

dimecres, 27 de juny del 2012

Dissertacions d'Epictet. (I)


Poblet, 27 de juny de 2012.

Sobre el que depèn de nosaltres i el que no depèn de nosaltres. 
Què diu Zeus?
“Epictet, si hagués estat possible, haguera fet el teu cos i la teva hisenda lliures i sense traves. Però en realitat, no ho oblidis,  el teu cos no és teu,  és fang hàbilment amassat, i com que no vaig poder fer allò, et vaig donar una part de nosaltres mateixos, els déus, la capacitat d’impuls i de repulsió, de desig i de rebuig, i, en poques paraules la capacitat de servir-te de les representacions; si te’n ocupes d’ella, i centres en ella el teu bé, mai trobaràs impediments ni ensopegaràs amb traves, ni t’angoixaràs, ni faràs retrets, ni adularàs ningú.”
                                        --------------
¿Que cal tenir a  mà a l’hora de morir?
Saber el què és meu, i el què no és meu; saber què m’està premés i què no m’està permès.
He de morir, ¿potser ha de ser gemegant? Ser portat a la presó, ¿potser ha de ser queixant-me? Ser exiliat. ¿Hi haurà qui m’impedeixi fer-ho rient, de bon humor i tranquil?
                                       --------------
-“Digues-me el que no has de dir”.
-No t’ho diré, perquè això depèn de mi.
-“Llavors t’encadenaré”.
-¿Què dius, home? ¿A mi? Encadenaràs la meva cama, però el meu lliure albir, ni el propi Zeus el pot encadenar.
-“Et tancaré a la presó”.
-El meus cos, serà.


dimarts, 12 de juny del 2012

L’ESTOIG DEL TEMPS (Esteve Sala i Casellas)


 
L'estoig del temps és un recull de poemes de circumstàncies que aplega vint anys de la creació poètica de l'Esteve Sala. El llibre consta de sis seccions: Poemes d'aniversari, Epitalamis i aniversaris de casament, Poemes de jubilacions, Haikús, Altres esdeveniments i celebracions i Testament de Carnaval amb Epíleg. El recull comprèn des de la sàtira política a la felicitació d'aniversari, des de la lloança dels nuvis fins al comsell a l'amic que s'ha jubilat, des del poema elegíac, de profunda i íntima bellesa, al poema festiu que exhorta l'auditori a afegir-se a la gresca del Carnestoltes. I aquesta diversitat de registres permet a l'Esteve investigar sobre les possibilitats formals del gènere, a la vegada que hi atorga un toc personal que dóna unitat al conjunt. A L'estoig del temps, l'autor ha enlairat a categoria de virtut un gènere considerat menor....

..... Aquests poemes, però, transcendeixen el seu ara i aquí, la seva intenció primera i immediata i la seva execució pública concreta, adquirint un caire d’atemporalitat. Nosaltres, que en aquell! moment especial no vàrem poder assistir-hi, tenim ara l'oportunitat de gaudir-ne.
Un poeta curós poleix, tard o d'hora, els seus poemes, sobretot si és un poeta amb un alt nivell d’exigència. La majoria de poemes d'aquest recull, sobretot aquells més antics, han estat retocats: alguns lleugerament, i d'altres amb una mica més de profunditat. L'autor ha procurat, però, conservar sempre l'antiga estructura per respecte al temps, als homenatjats, i a les persones que en van escoltar la recitació. En tot moment,  ha llimat el poema buscant  mantenir la frescor i l'espontaneïtat original, tot preservant-ne l’essència i el sentit antics. El poeta s'ha lliurat en cos i ànima a treure el màxim de bellesa i de musicalitat a la llengua. L'Esteve ha reeixit en aquesta tasca, i el resultat ha estat un conjunt de poemes preciosistes, unes vertaderes joies d'orfebreria verbal.
En L'estoig del temps no hi falta cap dels temes que fonamenten l’acte poètic: l'amistat, l'amor, el pas del temps i la mort. Aquests poemes ens transmeten emocions que ens arriben molt endins. Són versos de gran força, que de seguida ens captiven. Escrits amb el cor a la mà encomanen bons anhels, donen consol i coratge, i conviden a fruir a mans plenes dels plaers de la vida. Ens hi afegim, i compartim les vivències i els sentiments que donen sentit al dia a dia, a allò que realment importa: “el dret a ser feliç”.
Elaborats a consciència, aquests versos són el testimoni perdurable d'un esdeveniment únic. Durant els banquets festius„ el poeta aixeca acta de l’efemèride, de la jubilació o de l’himeneu amb tota solemnitat. Aquestes peces són la millor prova de la seva generositat. L'Esteve ho dóna tot, i a la vegada està sincerament agraït a tothom que surt en el recull, ja que li ha donat el consentiment de publicar els poemes; amics que han estat d'acord amb els lleugers canvis que hi ha fet. Perquè les situacions canvien, i algunes —sortosament poques— també han canviat.
( Pròleg de l'Àngel Rodríguez.)


DESÈ ANIVERSARI MARINA

Amb la joia de veure que et fas dona,
i un pols de trist consol en l’enyorança
d'aquella candidesa neta i bona,
et desitgem esteles d’esperança.

Ja n'han fendit deu solcs, les proes joves,
des que eres nadó i jeies al bressol,
pròdiga fada que el mal temps estoves,
no ets una meravella qualsevol;

tendra saó damunt les nostres penes,
far atent, dolça onada quan ofrenes
sopluig en l’abraçada incomparable.

Marina, sigues sempre el que has estat:
prudent, afectuosa i responsable;
que el món se't badi, amable, de bat a bat.

                      Roses, 28 de desembre de 2011

MARTÍ

Martí, font de remors coents i dolces,
d'arquets als cels i animalons que salten,
de poblaments hel·lènics i estiuets,
de trobadors i reis, rebels i humans.

Voliaina vehement quan mous les mans,
belluguet amorós, rampell alat,
terratrèmol tossut d'afermaments;
atrevit, petoner i entremaliat,
rialla o grémola segons els vents,
defensor pertinaç deis mots darrers,
amant de cotxes, grues i carrers.

Martí, a tu no et puc Regir el poema,
que no has pas de comprendre'n el sentit.
Prou que et plaurà, més tard, preuar-ne el tema,
propòsit i esperit. Dos anys no és res,
que no fa gaire temps que fas camí
i encara caus estès tot petjant l'aire,
vacil·lant i Fidel en el destí.

Tu has estat més que l'antull que batega
als nostres cors, el fruit d'una requesta
que s'encengué amb la flama de la brega,
i que es fongué amb el gol de l'Iniesta.

Tu que ens peixes l’estança de tabola,
al teu costat, la vida és una festa
que sempre hem de dansar a la teva banda:
giga, galop, corranda, farandola,
l'acompliment encès de la conquesta.

                                  Roses, gener 2012

divendres, 8 de juny del 2012

De les televisions pirates a les televisions corsàries.



Rossend Sanglas
  
El 7 de juny de 1980, Televisió de Cardedeu llançava a les ones la seva primera emissió. Era la primera televisió local de tot l’Estat. Posteriorment, van anar sorgint arreu de Catalunya les popularment eren denominades “televisions pirates”, ben sovint iniciatives de grups ciutadans o associacions, amb més o menys suport municipal. Un procés llarg i accidentat va portar a unes televisions locals reconegudes i estables. L’aparició de la TDT i la posterior “apagada analògica” van comportar un canvi dràstic en el sector televisiu. Les concessions de canals locals de la TDT es van concentrar en grups privats per tal de rebaixar els costos i ampliar la cobertura de les emissores locals.
El Grup Canal Català, la cadena local catalana que controla més canals, en el seu lloc WEB corporatiu es defineix com la “materialització d’una aposta per la proximitat, la pluralitat de continguts, la qualitat i la catalanitat”, i expressa la seva “voluntat d’enfortir el model de televisió que preserva les essències de la televisió local catalana”. Però tot indica que aquesta declaració de principis pot quedar desmentida pels actes de l’empresa.
Niccola Pedrazzoli, Conseller Delegat de la cadena —professional procedent de les empreses de Berlusconi—, es va reunir a mitjans de maig amb Esteban González Pons, vicesecretari general de Comunicació del PP. L’objectiu era convertir Metropolitan Televisión en una nova cadena de televisió generalista amb cobertura total a Espanya. Actualment, aquesta cadena emet a Madrid, País Valencià i Andalusia. Metropolitan TV i Canal Català són totes dues propietat de l’empresa Smile Advertising, amb seu a Sant Just Desvern.
Poc dies després, Carlos Fuentes, conductor del programa estrella de la cadena Catalunya Opina, anunciava en directe el cessament de l’activitat de Canal Català per a finals de juny. Els canals locals controlats pel grup passarien a oferir els programes de Metropolitan TV si això es confirma.
Canal Català ja havia estat notícia per l’anunci de l’imminent tancament de la seva delegació de Tarragona. Pedrazzoli ho va atribuir al descens dels ingressos publicitaris i en va culpar a l’Administració per no transferir-li subvencions suficients per mantenir el seu negoci. Per contra, el Sindicat de Periodistes assenyalava com a causa una mala gestió i aclaria que el canal havia rebut recentment uns 160.000 euros en subvencions.
Contràriament, i simultàniament, la mateixa empresa es veia capaç de pagar una quantitat considerable pel lloguer d’un canal digital de Grupo Godó per tal de crear una televisió amb cobertura per tot Catalunya, projecte televisiu que Pedrazzoli definia com una mena d’Intereconomía catalanista. Aquest anunci va ser anterior a l’entrevista de Pedrazzoli amb González Pons, de manera que el plantejament inicial bé podria haver variat des que es va anunciar.
Sembla que les decisions de tancar la delegació de Tarragona i abandonar la producció de Canal Català estan més relacionades amb un canvi estratègic en la gestió del negoci grup i amb la generositat de les subvencions públiques que amb la seva capacitat d’inversió de la cadena.
 A internet s’han produït fets força il•lustratius del ínfims nivells de responsabilitat social i sensibilitat ciutadana dels propietaris de Canal Català. El grup de Facebook dedicat al programa “Catalunya Opina” avui pràcticament està monopolitzat per usuaris amb ideologies explícitament anticatalanes i totalitàries, molts dels quals ni tan sols poden veure el programa perquè no viuen a Catalunya i arriben a l’espai virtual per un “efecte crida” entre “camarades”. Els administradors d’aquest grup de discussió, designats per Canal Català, han estat reiteradament acusats per molts usuaris de la pàgina d’inequitat en l’aplicació del reglament i de permissivitat amb greus expressions carregades de xenofòbia i violència. L’arribada d’un nou administrador ha accelerat l’expulsió dels usuaris que s’oposaven amb fermesa a la proliferació d’expressions i consignes totalitàries i ha culminat el procés de substitució lingüística i de pràctica uniformització ideològica. Aquesta nova incorporació a l’equip d’administradors també condueix amb idèntics criteris un altre grup de Facebook dedicat a un programa de Metropolitan TV (“Queremos Opinar”) i ha fet explícita en diverses ocasions la seva afinitat amb les posicions anticatalanistes i la seva aversió a l’independentisme.
L’esforç inicial que la societat catalana va fer —amb l’aportació de treball voluntari i desinteressat de molts ciutadans i ciutadanes del país— per crear unes televisions locals orientades al seu territori, amb emissions en llengua catalana i autocentrades en l’àmbit català, s’escolen per una claveguera, junt amb substancioses subvencions públiques lliurades durant anys, quan una empresa interessada només en el benefici econòmic pot decidir unilateralment canviar de prioritats en la seva inversió, de manera que els canals locals catalans que controla poden acabar difonent en horari de màxima audiència programes en llengua castellana i amb continguts i punts de vista orientats a un públic espanyol així com espais de tarot i endevins pensats per enganyar els més incauts. Possiblement, a més, la línia editorial i l’orientació del canal puguin quedar més vinculades a les finalitats polítiques dels protectors que a les necessitats informatives de la ciutadania d’una democràcia de qualitat.
Res a veure amb aquelles antigues “emissores pirata” del anys 80 i les posteriors televisions locals. Ara estem en mans d’empreses que pacten la concessió dels canals com es demana una patent de cors a canvi del possible botí electoral; grups d’interessos privats a la recerca del millor postor i de la subvenció més substanciosa, sempre disposats a adaptar la línia editorial a la mida de les necessitats i en consonància amb els escrúpols dels patrocinadors polítics de torn i sempre a punt per extorquir els fons públics exigint subvencions com a condició necessària per prestar un servei a la societat que era l’esperit original dels mitjans locals i un compromís inseparable de la concessió de les llicències TDT.

dilluns, 4 de juny del 2012

Discurs de Francesc Layret a les Corts espanyoles


"... la tàctica (dels obrers) d'abandonar les lluites polítiques per a dedicar-se únicament a les lluites econòmiques, és equivocada, i no els conduirà mai al nou ordre social, perquè per això els obrers s'han d'apoderar del poder polític."
"... el principi nacionalista no és un principi arcaic, sinó un credo de llibertat i de dret, que ha de ser defensat per les esquerres i mai encarnat per les dretes."
"... Creieu que és just que en una vaga que esclata per defensar els drets de tots, millores per tots, hi hagi obrers que pateixin els perills i privacions de la lluita i més tard se n'aprofiten tots per un igual dels fruits de la vaga?"


A mitjan abril del 1919, caigué el govern de Romanones sota la pressió dels sectors burgesos i militars que l'acusaven de feblesa. La radicalització de l'opinió conservadora es faria patent imposant la formació d'un govern de Maura del qual esperaven que els deslliuraria dels treballadors organit­zats. Aquest progressiu decantament de la dreta cap a solucions de força afavoriria també l'adopció d'aquest estil entre els treballadors. Layret ho exposava a les Corts amb les paraules següents:

“En la classe obrera de Catalunya, com en la de tot el món, hi ha avui diferents tendències, i aquestes tendències s'agrupen principalment en dos corrents: un que és partidari de l'evolució, de les vies legals, i un altre que creu que per aquestes vies legals els obrers no aconsegui­ran mai la transformació de la societat, que per les vies legals els governs i la burgesia sempre tindran mitjans més forts i més pode­rosos per a dominar les classes treballadores i creuen que aquestes han d'acudir a procediments de violència i fins i tot prediquen l'atemptat personal i el règim del terror.
Aquests dos corrents existeixen, i per parlar després respecte a la conducta que ha de seguir-se, cal abans conèixer la realitat. Haig de dir-vos que el que una tendència o altra domini no depèn dels obrers, depèn dels governants. Perquè és molt fàcil d'aixecar-se en aquesta cambra a fer protestes contra els atemptats personals. Qui no protesta contra ells? Però no es tracta d’això, perquè només amb protestes no es curen els mals...
El deure del Govern és buscar solucions. I quina és la conducta que han seguit els governants? La contraria a la que havien de seguir. Perquè han detingut els dirigents obrers sense procés, pel sol fet d'ésser presidents de les juntes dels sindicats. Cal molta abnegació, molta fe en els ideals, molt esperit de sacrifici per part d'aquests homes, que per predicar els seus ideals es veuen condemnats a passar a la presó la major part de la seva vida, sense haver comés cap delicte, sense que ni tan sols se'ls processi, sense que els prenguin declaració. Perquè els dirigents del moviment obrer català han passat més anys de la seva existència a la presó que no en llibertat. Crido l'atenció dels senyors diputats i del Govern sobre aquest fet.
A aquests homes que es veuen empresonats, que es veuen perseguits, que volen emparar-se en la llei, que funden sindicats a l'empara de la llei, amb estatuts legals, que han presentat en el Govern civil, que cap Tribunal no ha declarat il·legals, amb Societats que funcionen normalment, exercint els drets que les lleis els confereixen, com el dret de vaga.
A aquests homes, quan exerceixen el dret de vaga se'ls empresona, i quan funden Societats, són dissoltes i es clausuren els sindicats, i quan volen propagar els seus ideals, se'ls contesta amb la suspensió de les garanties constitucionals i amb l'estat de guerra. Aquests homes es veuen enmig de la repressió del Govern i de la desconfiança i el recel de les classes treballadores, d'aquest element terrorista que es va filtrant en les masses treballadores, i que els diu: Veieu les lleis que dóna la burgesia? Són mentida, perquè els governs falten a aquestes lleis, no les compleixen. Voleu obtenir els vostres drets, amb els Sindicats legals? Està reconegut per la llei; però pel sol fet d'exercir-lo sou empresonats. No aconseguireu res per mitjans pacífics; no aconseguireu res pels mitjans legals; cal que us imposeu pel terror, perquè produint el pànic en el Govern i en les classes directores, aleshores aconseguireu les reformes que demaneu i sol·liciteu. I ells, en el seu fur intern, han de confessar que davant la con­ducta del Govern no troben arguments per a contestar a aquests elements obrers (...), perquè la violència crida la violència i sempre un acte de violència del Poder és contestat pels de baix amb altres actes de violència".

diumenge, 3 de juny del 2012

Crida del Dr. Rath a la població d'Alemanya, d'Europa i del Món



M'agradaria acabar amb unes paraules que surten del meu cor.
A través d'aquest esdeveniment a Berlín, faig una crida al poble d'Alemanya perquè doni un pas endavant i assumeixi responsabilitats.
Ja ha passat dues vegades en la nostra història que el nostre país ha permès que els interessos comercials ens esclavitzessin, quan l'objectiu declarat d'aquests interessos era conquerir Europa i el món per la força. Dues vegades en la nostra història, impulsats per l'avarícia insaciable del càrtel de la indústria química i farmacèutica i de les ànsies de poder dels seus sequaços polítics, aquests van ocasionar, des d'Alemanya, un gran patiment a Europa i al Món.
El meu avi va lluitar a Itàlia en la 1 ª Guerra Mundial, que va ser el primer intent del càrtel químic farmacèutic de conquerir militarment el món. Els plans d'aquest càrtel per exercir un domini econòmic del món van ser intel·ligentment ocultats darrera de la façana de lleialtat al Kàiser, un nacionalisme patrioter i la polèmica sobre "un lloc sota el sol".
Durant la 2 ª Guerra Mundial, el meu pare va lluitar a França, Rússia i al nord d'Àfrica. En aquell moment, el Kàiser havia estat substituït per Adolf Hitler, com la nova titella política del càrtel. Tant el meu pare com el meu avi es van negar a parlar de la guerra amb nosaltres, ja que tots dos havien viscut i patit molts anys sota aquest terror.

-Avui, per a mi, el pitjor de tot, és que ni el meu pare ni el meu avi, fins a la seva darrera hora de vida, van saber que van ser enganyats i utilitzats pels mateixos interessos comercials que van intentar conquerir el món amb mitjans militars És per aquest motiu que aquesta nit em trobo aquí, davant vostre.

És la nostra oportunitat de mostrar al món que hem après les lliçons de la història.
Nosaltres, els ciutadans d'Alemanya, tenim ara una oportunitat única de mostrar als ciutadans d'Europa i del Món que hem après les lliçons de la història.

-Ja no seguirem permetent que els interessos financers ens enganyin i abusin de nosaltres, ni tampoc romandrem indiferents davant l'intent d'aconseguir el seu objectiu de sotmetre comercial i políticament nacions senceres, sacrificant milions de vides humanes.

Enviem un missatge a la Sra Merkel i el Sr Sarkozy: Els habitants d'Europa han despertat i reconeixen que la UE de Brussel·les no és més que un nou intent d'imposar la dictadura financera.
Des d'aquí envio un missatge a la Sra Merkel i a tot el seu gabinet: ja no poden seguir enganyant el poble d'Alemanya i Europa amb consignes del tipus: "Si l'euro s'ensorra, Europa sencera s'ensorra amb ell".
Els volem dir a vostès, Sra Merkel i Sr Sarkozy, així com a tots els altres titelles del càrtel, que aquesta Europa moderna, que estan intentant que ens empassem, fa olor de podrit. Fa olor de resclosit, és la mateixa Europa que ha estat rondant pels calaixos de l'era del vell Kàiser i de l'era nazi, quan per primera vegada, els càrtels químic i farmacèutic van concebre els plans inhumans per sotmetre Europa.
També podem veure com el camí cap a la seva Europa modèlica, Sra Merkel, està pavimentat amb els cadàvers de gairebé 100 milions de víctimes de dues guerres mundials, assassinades durant els anteriors intents del càrtel de dominar Europa i el món, amb la col·laboració  dels seus predecessors en la Cancelleria alemanya.
En nom de milions de persones de tot Europa, li diem aquí, a pocs centenars de metres de la seva Cancelleria: mai més hi haurà una Europa que sotmeti a la seva població, durant generacions, abusant d'ells per interessos financers de les multinacionals. Mai! ¡Instem als europeus a què reconstrueixin amb nosaltres una Europa democràtica per a les persones i per les persones!

-A vostè, Sra Merkel, i a els altres titelles polítics del càrtel els volem dir: no necessitem el seu Euro! Aquesta divisa només compleix una funció: encadenar a milions d'europeus com esclaus a una dictadura econòmica.
A tots els països, incloent les poblacions d'Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i Irlanda, a qui els comissaris del càrtel amenacen amb la fallida si no sotmeten les seves nacions a les amenaces de Brussel·les, els volem dir: No permetin que els pressionin. Els polítics que els estan fent això a vostès són titelles de la fraudulenta i milionària "indústria farmacèutica que negocia amb la malaltia", que ha estat alimentant dels seus països durant dècades fins assecar-los, i que és la primera causa de la crisi financera. A vostès els volem dir: trenquin les seves cadenes esclavitzants de l'Euro en els seus països. Reintrodueixin seves pròpies monedes nacionals

- Els habitants de Berlín, Alemanya i Europa han despertat, i ara reconeixen que la UE de Brussel·les no és res més que el tercer intent, per part del càrtel químic i farmacèutic de sotmetre a tot Europa i d'imposar la dictadura financera sobre ella.
A tots els partits representats per la UE els dic que seguir donant suport al desenvolupament de la dictadura de Brussel·les  i seguir donant suport a la transferència d'àrees decisives de la jurisdicció financera i d'altres drets nacionals al Politburó de Comissaris de Brussel·les que ostenten el càrrec sense haver passat per un procés d'eleccions i que no poden ser acomiadats mitjançant el vot democràtic,  és equivalent a un suïcidi polític.

-Els europeus no toleraran el seu atac als drets democràtics, Sra Merkel, ni els dels altres sequaços del Politburó del càrtel, guanyats a pols durant segles.

Faig una crida a tots els habitants de Berlín per dir-los: Han estat dues les vegades que aquesta ciutat, al llarg de la seva història ha causat un patiment inenarrable a tots els europeus i al món. Aquesta tarda els qui prenen les decisions polítiques han de sentir la nostra veu: Mai més! No amb el nostre suport!
Instem els europeus a que mai creguin a cap polític que els prometi llibertats de les pressions econòmiques sotmetent-los a les condicions imposades per la Comissió Econòmica a Brussel·les. Que mai creguin que això els permetrà conservar la dignitat dels seus països i iniciar la seva recuperació financera.

-El que passarà és exactament el contrari. Quan els agents polítics del càrtel de Brussel·les i els de les seves pròpies capitals parlen de "democràcia", el que volen dir és dictadura. Quan parlen de "prosperitat" no es refereixen a la prosperitat general, sinó als beneficis del càrtel químic, farmacèutic i petrolífer i als bancs. I quan parlen de salvaguardar la pau d'Europa, estan planejant com consolidar el seu objectiu de dominar el món mitjançant incursions militars en diversos continents.

-Ara que els plans fraudulents del càrtel farmacèutic s'han revelat perquè tots els vegin, és només qüestió de temps abans que els ciutadans de tot el món responsabilitzin al càrtel químic i farmacèutic i als seus agents.

-Els representants de l'status-quo, en altres paraules, els grups que governen els interessos econòmics i polítics, saben tot això i, per descomptat, tenen por. I aquesta por els fa molt volàtils i perillosos.
La història ens ensenya que les classes governants són capaços d'arrossegar continents sencers a l'abisme.
I és per això que tenim un altre punt important per tractar. La història de la transició des de l’Edat Mitjana fins l'Edat Moderna ens ha ensenyat que les classes governants no es mostren reticents a arrossegar continents sencers a l'abisme quan el seu poder està amenaçat. Fa 400 anys, els reis i els barons, preocupats pels seus privilegis feudals, van arrossegar a tot Europa a una guerra que va durar 30 anys, en un intent desesperat per conservar el seu domini medieval i les sinecures associades. Tot va ser en va. El món ha decidit passar de les condicions inhumanes dels temps medievals a l'Edat Moderna.

Sobre la pàtria i la nació.



"Patriotisme és estimar allò que és nostre. Nacionalisme és odiar allò que és estranger"  (Jaques Chirac)

 
No hem de confondre el concepte de "pàtria" amb el de "nació", i evidentment, tampoc amb el d'"estat"..
La pàtria és la terra dels pares, és a dir el país, el territori on hem nascut..
La nació la conformen els ciutadans que viuen al país, amb una llengua, una cultura, uns costums, unes tradicions i una història comunes.
L'estat son les institucions de govern del país i la nació...
Dit això...
La terra dels meus pares és Catalunya, per tant, la meva pàtria és Catalunya... el país on he nascut i on visc... Difícilment puc matar, ni que sigui freudianament, la meva pàtria, ja que els territoris no es poden matar.
Estimo la meva pàtria, Catalunya, i estic disposat a defensa-la amb les armes, si convé.  Com diria la Gioconda Belli,
"Hom no tria el país on neix;

però estima el país on ha nascut."

La meva nació és Catalunya, ja que jo formo part del col·lectiu de ciutadans que viuen i treballen al país anomenat Catalunya, i comparteixo amb ells la seva llengua, la seva cultura, els seus costums, les seves tradicions i la seva història...
Ara bé, la nació és diversa, la nació la conformen diferents classes socials, amb interessos moltes vegades enfrontats...
I com en totes les nacions, a Catalunya hi ha unes classes dominants i explotadores, i unes classes dominades i explotades...
I també, com en totes les nacions, a Catalunya les classes dominants diuen que elles són les que representen la nació, i que per aquest motiu les classes dominades s'han de sotmetre a la seva voluntat, a la voluntat de la nació..
Jo formo part de les classes dominades i explotades de Catalunya, i com és natural, no admeto que les classes dominants catalanes,
en nom de la nació, vulguin sotmetre'm i convertir-me en el seu esclau...
Per això no sóc nacionalista... perquè no vull sotmetre els ciutadans del meu país en nom de la nació...