Fragment de l'article de
José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 - Madrid, 1967), inclòs a
Crisol el 19 d'agost de 1931.
Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto
Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede
leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un
largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos,
habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente
montaña de papel. [...]
Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía
de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el
folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el
derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma,
estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña
es una nación. [...]
Las teorías que antaño corrían como válidas han sido
reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los
catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas
están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este
gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por
encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en
la memoria los nombres de Mané i Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de
la Riba, Maragall, Torras i Bages, Cambó, Rovira i Virgili... iQué vida tan
intensa la de esta nación desde hace siete siglos!
La ondulación de la historia de Cataluña es interesante;
nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde
la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama [...]
Una historia de siete o más siglos, [...] y cuatro centurias
de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de
España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese
largo período. [...] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen.
Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más
dilación, hacer que Cataluña viva su vida. [...]
Text basat en els "Principis de la
propaganda de Goebbels" de Leonard W. Doob publicats a "Opinió
Pública i Propaganda”, un llibre de lectures editat per la “Societat per a
l'Estudi Psicològic de les Qüestions Socials".
Aquests principis pretenen resumir el va dur a la pràctica Goebbels
com a ministre de Propaganda del III Reihgt. Poden ser considerats com el seu
llegat intel · lectual. Si el llegat es considera fiable és una qüestió
metodològica. Si és considera vàlid és una qüestió psicològica. Quan i com
aquests principis han de ser utilitzats
en una societat democràtica, són problemes profunds i pertorbadors de caràcter
polític i ètic.
1. Els propagandistes han de tenir accés a la informació
referent als esdeveniments i a l'opinió pública.
2. La propaganda ha de ser planejada i executada per una
sola autoritat.
Aquest principi seguia la línia de la teoria nazi de la centralització
autoritària, i també de l'ànsia de poder que sentia Goebbels. Pensava que una
sola autoritat -ell- havia de fer tres funcions:
a) Emetre totes les directrius de la propaganda. Tot
fragment de la propaganda havia d'expressar un contingut polític. Indicar quan
les campanyes de propaganda específiques havien de començar, quan havien de ser
intensificades o atenuades, i quan havien d’acabar. La màquina propagandística
nazi estava sotmesa a una constant reorganització.
b) Explicar les directrius de la propaganda als funcionaris
importants i mantenir la seva moral. Si no facilitava una explicació sobre la
política propagandística a aquells funcionaris que, formal, o informalment,
complien les directrius, no es podia esperar que actuessin amb eficàcia i de
bona gana. A través de la maquinària de la seva organització i a través de
contactes personals, Goebbels tractava de revelar la raó de la seva propaganda
a aquests subordinats i també d'aixecar la seva moral a fer-los ostensiblement
objecte de la seva confiança.
c) Supervisar les activitats d'altres agències que tinguin
conseqüències propagandístiques. Ell procurava facilitar el necessari estímul
propagandístic.
3. Les conseqüències propagandístiques d'una acció han de
ser considerades en planificar aquesta acció.
4. La propaganda ha d'afectar a la política i a l'acció de
l'enemic.
a) Suprimint el material propagandístic capaç de facilitar a
l'enemic informacions útils.
b) Difonent obertament propaganda el contingut o to de la
qual condueixi a l'enemic a treure les conclusions desitjades.
c) Incitant a l'enemic a revelar informacions pròpies de
caràcter vital.
d) Abstenint-se de tota referència a una activitat que
perjudiqui l'enemic quan aquesta pogués desacreditar tal activitat.
5. Cal que sempre hi hagi una informació no classificada i operacional a
punt per completar una campanya propagandística.
6. Per ser percebuda, la propaganda ha de suscitar l'interès
de l'audiència i ha de ser transmesa a través d'un mitjà de comunicació que
cridi poderosament l'atenció.
7. Només la credibilitat ha de determinar si els materials
de la propaganda han de ser certs o falsos.
8. El propòsit, el contingut i l'efectivitat de la
propaganda enemiga, la força i els efectes d'una refutació, i la naturalesa de
les actuals campanyes propagandístiques determinen si la campanya enemiga ha de
ser ignorada o refutada.
9. La credibilitat, la intel·ligència i els possibles
efectes de la comunicació determinen si els materials propagandístics han de
ser censurats.
a) Sovint la censura podia deteriorar la credibilitat i
considerava que: "en temps d'excitació i de tensió, la fam de notícies ha
de ser satisfeta com sigui".
b) La censura era invocada quan la informació concernent a
la culminació d'un fet era insuficient.
c) Finalment, Goebbels avaluava els possibles efectes de
comunicar la informació. La censura era aplicada quan es creia que el
coneixement del fet podia produir una reacció indesitjable en si mateixa.
10. El material de la propaganda enemiga pot ser utilitzat
en operacions quan ajudi a disminuir el prestigi d'aquest enemic, o presti
suport al propi objectiu del propagandista.
11. La propaganda negra ha de ser emprada amb preferència a
la blanca quan aquesta última sigui menys creïble o produeixi efectes
indesitjables.
12. La propaganda pot ser facilitada per líders
prestigiosos.
13. Els caps només són útils quan tenen prestigi.
14. La propaganda ha d'estar acuradament sincronitzada.
a) La comunicació ha d'arribar a l'audiència abans que la
propaganda competidora.
b) Una campanya propagandística ha de començar en el moment
òptim.
c) Un tema propagandístic ha de ser repetit, però no més
enllà del punt en què disminueixi la seva efectivitat.
15) La propaganda ha d’etiquetar
els esdeveniments i les persones amb frases o consignes diferents.
a)Han suscitar les respostes desitjades que l'audiència
posseeix prèviament.
b) Han de poder ser apreses amb facilitat. "Ha
d'utilitzar el blanc i el negre, en cas contrari no resulta convincent per a la
gent".
c) Han de ser utilitzades una i altra vegada, però només en
les situacions apropiades. Goebbels desitjava explotar allò après en coses ja
ocorregudes, les reaccions apreses per la gent davant els símbols verbals les volia
transferir, fàcil i eficientment, a nous esdeveniments.
16. La propaganda dirigida a la rereguarda ha d'evitar suscitar
falses esperances que puguin quedar frustrades pels esdeveniments futurs.
17. La propaganda a la rereguarda ha de crear un nivell
òptim d'ansietat.
18. La propaganda dirigida a la rereguarda de disminuir
l'impacte de la frustració
a) Les frustracions inevitables han de ser previstes. Una frustració
podia resultar menys decebedora si s'eliminava l'element de sorpresa o xoc.
b) Les frustracions inevitables han de ser plantejades en
perspectiva. És tractava de donar als alemanys el que ell anomenava
Kriegsüberblick, és a dir, una panoràmica general de la guerra, per tal de que
no perdessin la confiança en el seu règim.
19. La propaganda ha de facilitar el desplaçament de
l'agressió, especificant els objectius per a l'odi.
