Entrevista amb Jean-Paul Sartre

La desesperació em tempta de nou: la idea de que això no acabarà mai, que no hi ha punt d’arribada, que només hi ha petites finalitats particulars per les quals ens barallem. Es fan petites revolucions, però no hi ha un final humà, no hi ha quelcom que interessi a l’home, només hi ha desordres. És possible pensar quelcom així. Aquest pensament et tempta sense parar, sobretot si ets vell i penses: moriré d’aquí a cinc anys.
En tot cas, el món sembla lleig, dolent i sense esperança. Això és la desesperació tranquil·la d’un vell que morirà d'aquí a cinc anys dins d’aquest món. Però justament resisteixo i sé que moriré en l’esperança, però aquesta esperança cal bastir-la.
És necessari intentar explicar per què el món d’ara, que és horrible, és només un moment en el llarg desenvolupament històric, que l’esperança ha estat sempre una de les forces determinants de les revolucions i de les insurreccions, i explicar de quina manera sento encara l’esperança com la meva concepció del que ha de venir.

Jean-Paul Sastre. (L’esperança ara).

El viatge dels 40 anys.

Golf al Saler

Primer Memorial Sabastià Salellas

DIJOUS 28 DE MAIG
A 2/4 de 8 del vespre, inauguració plaça Sebastià Salellas a Vila-roja (Girona), al costat del CAP.

DIVENDRES 29 DE MAIG
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona: Conferència Sebastià Salellas, lluitador a càrrec del Dr. J.Mª Terricabres. Presenta: Joan Sureda.

DISSABTE 30 DE MAIG
A les 12 del matí als Quatre Cantons de Girona, vermut popular anti-especulatiu
Organitza: Col•lectius de l’esquerra anticapitalista de Girona.
A les 7 de la tarda al Centre Social La Màquia (C/ dels Vern, 15 de Girona) presentació del llibre Rastros de Dixan, dedicat a Sebastià Salellas Magret, i projecció del documental del llibre amb alguns dels seus autors i protagonistes.
Organitza: Col•lectius de l’esquerra anticapitalista de Girona i editorial Virus.

DILLUNS 1 DE JUNY
A les 8 del vespre a la llibreria 22, presentació del llibre de poesia de Rosa Font, Des de l'arrel, premi Cadaquès a Rosa Leveroni 2008.
A les 10 i quart del vespre, projecció de pel•lícula Hic Digitur Dei (Catalunya 1977) sobre la transició al cinema Truffaut. Presentarà la pel•lícula Guillem Terribas (president del col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona) i Antoni Martí, director del film. En acabar la pel•lícula hi haurà un debat, moderat per Guillem Terribas, amb Salvi Jacomet, Xavier Corominas,.. i altres membres de la colla de Fontsabeu.

DIMARTS 2 DE JUNY
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona: Taula rodona sobre les presons. Hi participen: Carles Monguilod (advocat), Mateu Seguí (Advocat), Begoña Garcia de Cortázar (treballadora social) i Xavier Palou Falcó (expres) Presenta: Benet Salellas (advocat).

DIMECRES 3 DE JUNY
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona:
Conferència Llei de partits i dret de defensa a càrrec de l’advocada basca Jone Goirizelaia Presenta: Carles McCragh, vice-degà del Col•legi d’Advocats.
Organitza:Comissió per la creació de la Fundació Sebastià Salellas.
Col•labora: Ajuntament de Girona/ Col•legi d’Advocats de Girona/ Diputació de Girona/ Llibreria 22/ Punt Diari /Memòria, Lluita i Resistència- Taller de Cultura /Cinema Truffaut

I Festival popular de poesia catalana (1970) (II)

Francesc Vallverdú. Hivern 1961

Gabriel Ferrater. Cançó del gosar poder.

Salvador Espriu. Poema XXV de La Pell de Brau.


Joan Oliver. Cloenda

I Festival popular de poesia catalana (1970) (I)

El 25 d'abril de 1970, la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure, va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític. El Price dels Poetes va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. 

(Extret de: http://potssentirme.blogspot.com)

En Pere Portabella en va realitzar un documental. 

Joan Colomines. Presentació.

Agusti Bartra. Cartell per als murs de la meva pàtria (1969)

 

Joan Oliver. Corrandes de l'exili.

Per què Catalunya no té un estat propi?

Al seu llibre "Notícia de Catalunya" el mestre J. Vicens Vives ho explica:

"No hem estat prou forts per a fer-nos la nostra pròpia història; vet ací la gran tragèdia col·lectiva. Mentre les formacions politiques es mesuraven a l'escala d'uns quants milers de gent d'armes i de dues dotzenes de galeres, hem pogut superar aquell gran inconvenient i hem assolit una plataforma històrica respectable. Ha estat l'època en què més ens hem sentit nosaltres mateixos. D'ací ve la nostra enyorança congènita per aquells temps de plenitud.

Però quan els estats s'han encimbellat damunt de nombrosos cossos d'exèrcit, quan els estols han reunit perfeccions tècniques i han calgut per a armar-los recursos econòmics fora del nostre abast, llavors hem entrat en la fase de la intranquil·litat col·lectiva.

Ben bé fa cinc segles que marxem d'esma, adés conformant-nos amb un migrat paper de circumscripció provincial, adés volent forçar la roda de la fortuna cap a posicions singulars d'imperialisme polític i cultural."

Resistència

Avui he trobat a la xarxa aquest comentari sobre el mestre Jaume Vicens Vives:

Cita:

No va perdre massa temps planyent el retrocés després del gran desastre. Ni va voler lluitar contra els corrents històrics. Ja deia ell que això sol pagar-se car. I perquè no va voler lluitar des de trinxeres que li semblaven ineficients, Vicens Vives fou mal comprès sovint i fins blasmat en alta o mitja veu moltes vegades.
Amb injustícia, perquè ell va infondre al nucli per ell suggestionat dels seus deixebles, la consciència d'aquella onada de vitalitat que va detectar en el segle màxim de la que anomenem decadència: vers 1680. No sóc pas jo l'únic que recordarà una intervenció seva a la Societat Catalana d'Estudis Històrics on va precisar la significació d'aquella data: aleshores, deia, "de la defensiva passàrem a l'ofensiva."

El "Dasein" i l'existència autèntica

L’home que té una existència autèntica és aquell que no es deixa sufocar per la xerrameca dels altres. Que no llegeix el que cal llegir. Que no escolta el que cal escoltar. Que no se sotmet al poder i al domini dels altres, sinó que ell decideix per si mateix. Que sap que ha de morir, però que viu igualment ...
No tenim perquè viure angoixats per la permanència de la mort. El Dasein autèntic sap que morirà. Però això no li impedeix viure. Fins i tot pot viure amb més alegria, amb més plenitud.

J.P. Feinmann.(Filosofía Aquí y Ahora)

Vista panoràmica (360º) des del Puigsacam

Si cliqueu sobre la imatge podreu visionar  una imatge  panoràmica de  360º de 23 fotografies feta el dia 11-01-2009. Havia nevat el dia abans i el paisatge era immillorable! 

Auschwitz y la filosofía

José Pablo Feinmann

El 27 de enero de 1945 -se cumplieron cincuenta y cinco años el jueves pasado- el ejército soviético liberó a los últimos 66.000 detenidos que permanecían en el campo de Auschwitz. En 1944, Eichmann llega a Hungría, ocupada por los ejércitos nazis en el mes de marzo de ese año, y en menos de seis semanas envía a Auschwitz 450.000 judíos. Nunca habían llegado tantos, así de una vez, al campo de exterminio. El gobierno húngaro colaboró con entusiasmo, con eficacia. Aún en agosto de 1944 (conviene retener estas fechas porque la guerra estaba irremediablemente perdida para los alemanes, en tanto que las matanzas del campo continuaban con una dinámica propia) llegan a Auschwitz 90.000 judíos que provienen del ghetto de Lodz, en Polonia. "El 2 de noviembre de 1944, Himmler, viendo la partida perdida y llevado por la falaciosa esperanza de salvarse, de aliarse él, incluso con sus SS, a los americanos, para combatir a los rusos, suspendió, sin conocimiento del Führer, las deportaciones y las exterminaciones. El 26 de noviembre, a una orden suya, eran destruidos los crematorios y las cámaras de gas" (León Poliakov, Auschwitz, documentos y testimonios del genocidio nazi. Este libro es de 1965 y es el primero que leí sobre Auschwitz, cuando aún no sabía qué tenía que ver la filosofía con este horror. O lo estaba buscando. Me agrada citarlo ahora).

Si algo distingue a los filósofos de la escuela de Frankfurt es el hacer girar el pensamiento en torno de la insoslayable realidad del genocidio. Sobre todo lo hicieron Theodor Adorno y Max Horkheimer. También Walter Benjamin. Aquí vamos a seguir las reflexiones de Adorno, cuyo célebre dictum acerca de la imposibilidad de escribir poemas (o simplemente escribir) después de Auschwitz sigue movilizando conciencias, incomodando, acorralando al pensar en el abismo del horror. (Günther Grass acaba de citar el dictum de Adorno en el discurso que dio al recibir el Nobel. No es casual. La pregunta acecha a todo escritor: ¿es posible escribir después de Auschwitz?).

Adorno es el filósofo que plantea (el único que lo hace tan extremadamente luego de la Segunda Guerra Mundial) que Auschwitz implica una quiebra, una ruptura en la tradición de la cultura occidental. Siempre la filosofía habló de las condiciones de la barbarie, de la barbarie como algo que, en el extremo del horror, podía ocurrir. Para Adorno esto cambia con Auschwitz. La barbarie ya ocurrió. El filosofar, luego de Auschwitz, se despliega a partir de esta certeza: la barbarie no sólo es posible, sino que ya ocurrió. Y el imperativo categórico que debe extraerse de esta constatación empírica es que Auschwitz no vuelva a ocurrir. Este imperativo podría formularse así: actúa de tal modo que ninguno de tus actos pueda contribuir a crear las condiciones de posibilidad de otro Auschwitz. (Supongo que todo argentino sensible habrá ya advertido que no estamos hablando sólo de Auschwitz, sino que a nosotros el tema nos toca muy particularmente. Por ejemplo, formularía de este modo el imperativo categórico de todo argentino: actúa de tal modo que ninguno de tus actos pueda contribuir a crear las condiciones de posibilidad de otra ESMA.)

La crítica a la razón instrumental (a la razón que surge para someter a la naturaleza) que Adorno y Horkheimer habían llevado a cabo en Dialéctica del iluminismo encuentra su ejemplo en Auschwitz. Su culminación. Es esa razón instrumental la que se entrega a lo destructivo. Pretende construir la civilización y termina construyendo la barbarie, ya que nació para someter. Sin embargo, ésa ha sido la cultura. Esa cultura y la crítica de esa cultura fueron el universo de ideas que no logró impedir que la barbarie ocurriera. ¿Por qué la fiereza del dictum adorniano? ¿Por qué no se puede escribir después de Auschwitz? Porque en Auschwitz la cultura demostró que de sus entrañas surge la barbarie. O, al menos que es incapaz de frenarla. ¿De qué sirvió entonces esa cultura? ¿Y de qué servirá que critiquemos a Auschwitz otra vez desde la cultura? Adorno nos lleva a un callejón sin salida. Si criticamos a Auschwitz desde la cultura, lo hacemos desde un universo conceptual que no impidió que Auschwitz surgiera. Porque esto es lo alarmante: Auschwitz surgió en medio de una sociedad altamente culturalizada. Surgió en un pueblo de grandes filósofos, músicos y poetas. Y si criticamos Auschwitz al margen de la cultura, alejados de la cultura, lo estaremos haciendo desde la barbarie, de la cual Auschwitz es el mayor exponente. De aquí que Adorno escriba: "Toda la cultura después de Auschwitz, junto con la imperiosa crítica a él, es basura (...) Quien aboga por la conservación de la andrajosa y culpable cultura se convierte en cómplice, mientras que quien la rechaza promueve directamente la barbarie que demostró ser la cultura" (Cfr. Carl Friedrich Geyer, Teoría crítica, Alfa, p. 137).

El encierro adorniano abre las posibilidades de su célebre dictum. Si después de Auschwitz no es posible escribir, es porque fue la cultura la que produjo o no imposibilitó Auschwitz, que surgió de sus entrañas. ¿Cómo, entonces, criticarlo desde la cultura? Pero si apartamos la cultura, queda la barbarie. ¿Cómo criticar Auschwitz desde la barbarie si Auschwitz es la barbarie? De este modo, la razón demuestra la imposibilidad de la razón. Porque Auschwitz es un hecho racional. Es un triunfo de la razón instrumental. (Aquí deberíamos pensar en Hannah Arendt conceptualizando a Eichmann como burócrata del Mal. Como eficientista del Mal. Como la racionalidad banalizada del Mal.)

"La camarilla dominante en Alemania (escribe Adorno) movió a la guerra porque se hallaba excluida de las posiciones del poder imperialista" (Minima moralia, Taurus, p. 105). Pero tuvo a su frente a un testarudo estúpido, que llevó a Alemania a la testarudez. Y no pese a su cultura, sino por su cultura. Escribe Adorno. "Necesariamente hubo de sonar para los alemanes la hora de esa estupidez. Pues sólo aquellos que en economía mundial y conocimiento del mundo eran en igual medida limitados pudieron atraerlos a la guerra y encaminar su testarudez hacia una empresa no moderada por ninguna reflexión" (Ibid, p. 105). Sin embargo, que esta empresa no estuviera moderada por ninguna reflexión fue parte de la cultura alemana. El irracionalismo de Auschwitz fue parte de la racionalidad de la cultura alemana. Y Adorno escribe una frase hegelianamente deslumbrante: "La estupidez de Hitler fue una astucia de la razón" (Ibid, p. 105).

El desafío de Adorno nos incluye. No sólo porque somos parte de la humanidad, sino porque somos argentinos y tenemos nuestro Auschwitz. Sus víctimas fueron menos, pero no fue menor su horror. Nuestro Auschwitz es la ESMA. Así, vale para nosotros la drástica problemática adorniana. ¿Se puede escribir después de la ESMA? Si la cultura argentina produjo ese horror, ¿cómo superarlo desde esa cultura? Y si se abandona la cultura, caemos en la barbarie y la barbarie es la ESMA. Algunos, rápidamente, dirán: criticar a la ESMA desde otra cultura, desde una cultura antagónica a la que la produjo. Pero la cuestión no es tan sencilla. No lo fue, al menos, para Adorno. Que dijo que toda la cultura después de Auschwitz junto con la crítica a Auschwitz era basura.

La filosofía, decía Hegel, no tiene por qué ser edificante. Lo verdaderamente filosófico es siempre problemático. La filosofía no regala vidrios de colores ni vende esperanzas para dormir mejor. Creo que el dictum de Adorno es extremo, y de aquí su riqueza, su fascinante incomodidad. Creo que se puede escribir después de Auschwitz. Que se puede escribir después de la ESMA. Creo, sobre todo, que se debe escribir después de Auschwitz y la ESMA. Pero, por ahora, ese mandato encuentra más fundamentos en la voluntad que en la razón.

Filosofia Aquí y Ahora. Curs del professor J.P. Feinmann

A la banda dreta del bloc hi podeu trobar els 23 capítols de la sèrie titulada "Filosofia aquí y Ahora" que va emetre el canal de TV argentí Encuentro l'any 2008.
El creador de la sèrie és el professor, filòsof, escriptor i guionista de cinema José Pablo Feinmann. En aquesta excel·lent sèrie, el professor Feinmann revisa les preguntes fonamentals que van formular grans filòsofs, com Descartes, Kant, Hegel, Heidegger, Marx o Sartre.

Hegel. La dialèctica de l'Amo i l'Esclau.

El desig, un impuls humà que serà protagonista en el psicoanàlisi i en la filosofia postestructuralista, constitueix un aspecte central de la Fenomenologia de l'esperit. L'home adquireix consciència de si en veure's com el que no té el que desitja. El desig és acció perquè es vol eliminar la cosa desitjada com a independent, per assimilar-la al jo desitjant. Però el desig de menjar o copular roman encara en el món natural, biològic. El veritable desig humà és desig d'un altre desig, és a dir desitjar el reconeixement de l'altre, i així sorgeix la lluita de consciències pel reconeixement mutu. Aquesta lluita no pot acabar amb la mort de l'adversari perquè el sobrevivent no tindria ningú que el reconegués. Cal, doncs, que un d'ells abandoni la lluita i reconegui l'altre sense ser reconegut per aquest; s'estableix d'aquesta manera la relació d'amo i esclau. L'esclau intenta convèncer-se que encara encadenat és lliure, forja ideologies que col·loquen la llibertat fora del món real, com l'estoïcisme, l'escepticisme o la "consciència dissortada", símbol del cristianisme.

Però l'Amo que depèn del treball de l'Esclau acaba sent Esclau de l'Esclau i l'Esclau és en certa manera l'Amo de l'Amo. Només amb l'alliberament de l'Esclau es dóna el reconeixement veritable d'un home per un altre home.

La dialèctica de l'Amo i l'Esclau, el capítol més famós del llibre, va influir en dos autors en forma diametralment oposada: en Nietzsche, per afirmar l'Amo contra l'Esclau i en Marx, per considerar que l'Esclau amb el seu treball transformava el món i acabaria per alliberar-se de l'Amo.

No s'ha reparat que va ser Hegel el primer que a la Fenomenologia de l'esperit va analitzar, premonitòriament, certes peculiaritats del feixisme, en descobrir, referint-se a l'Imperi Romà, alguns aspectes del totalitarisme modern: l'ús polític de l'inconscient, de l'irracional - "la passió de la nit", "el regne subterrani", "el dret de les ombres"- reprimits per l'ordre social -"la llei del dia"- i a la vegada manipuladors quan calia mobilitzar les masses, sobretot la joventut, per la guerra o la violència física.   
(J.J. Sebreli)

Visionar la conferència de J. P. Feinmann

El Jefferson tenia molta vista!

Penso que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers preparats per al combat. Si el poble americà permet un dia que els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que es crearan al seu entorn, privaran a la gent de tota possessió, en primer lloc mitjançant la inflació, i després per la recessió, fins el dia en que els seus fills es despertaran sense casa ni sostre, damunt la terra que conqueriren els seus pares."
THOMAS JEFFERSON, 1802

El mestre J. Vicens Vives.

Tornem al mestre Jaume Vicens Vives, ara amb un fragment del seu llibre "Els Trastàmares"

LA DAVALLADA CULTURAL I EL COMENÇAMENT DEL DESORDRE ESPIRITUAL

Sincronitzada amb l'estimbament econòmic i polític del país durant el segle XV, se'ns ofereix la davallada de la seva força creadora en el camp de la cultura. En el transcurs d'aquella centúria, per tants conceptes malastruga per a Catalunya, la nació que s'havia orejat precoçment amb l'alenada renaixentista que provenia de la ribes italianes s'enfonsà ràpidament cap a formes provincianes, rutinàries i vulgars en la vida intel·lectual i artística. Aquest fenomen, que ha merescut l'atenció de tants il·lustres historiadors de les nostres lletres i del nostre pensament, no ha estat estudiat fins ara en el quadre de la realitat social del temps. Per això la majoria dels autors han intentat de cercar la causa de la decadència cultural catalana en factors aliens al país, singularment en l'entronització de la nissaga castellana dels Trastàmares i en la ulterior política centralitzadora de la Monarquia Hispànica establerta pels Reis Catòlics. Aquesta versió dels orígens del declivi espiritual de Catalunya no representa més que una faceta del procés general, així com tampoc no es pot atribuir lloc important al suposat abarrocament i enfarfegament del llenguatge per la prevalença d'un humanisme mal paït i estantís. No. Les arrels de la decadència es troben en el mateix cos social de Catalunya i corresponen exactament al desequilibri econòmic, social i polític que hem desenvolupat en les planes precedents. Des del regnat de Joan I, quan l'empenta renaixentista comença a inflar les veles de l’humanisme català, fins als darrers dies de la vida d'Alfons el Magnànim i d'Ausiàs March (morts en 1458 i 1459, respectivament), els afers culturals del país semblen endegats per bon camí. És una època de florida de les lletres catalanes, on es donen les mans el millor prosista i el millor poeta medievals: Bernat Metge i Ausiàs March, voltats d'una munió d’excel·lents figures de segon ordre; i també és un moment de plenitud per a l'arquitectura, l'escultura i la pintura del país, que compta amb individualitats estel·lars com Guillem Sagrera, Pere Johan, Lluís Borrassà i Lluís Dalmau, entre molts altres. Aquest desplegament de possibilitats respon a la darrera fase de la prosperitat catalana, quan un petit nucli de financers i propietaris assolia considerables fortunes enmig de l'empobriment general del poble. Fixem-nos també en un fet en què sovint no parem esment: el moviment cultural que acabem de definir era, com a la resta d'Europa, absolutament minoritari i a penes transcendia a la massa del poble. Bernat Metge, l'eminent pre-renaixentista català, fou desconegut fins que el revaloraren i el situaren en el lloc que mereixia els estudiosos del segle XIX.

Aquesta cultura minoritària, sense plataforma popular, havia de tenir tres suports essencials: la cort reial, la noblesa laica i eclesiàstica, i el patriciat urbà. Sense aquests elements no era possible de desenvolupar i mantenir un nou gust cultural, mentre aquest no fos prou digerit per a empeltar-se amb el tarannà tradicional de la gent. Aquest és el procés que ens palesen les altres cultures renaixentistes, tant als països romànics (Itàlia, França i Castella) com als germànics (Alemanya, Països Baixos i Anglaterra). Adés els monarques, adés els prínceps i dignataris eclesiàstics, adés els municipis i els grans burgesos, foren els puntals ferms de les noves i puixants correnties, que toparen amb tantes resistències per a imposar-se sobre el fort llegat medieval.

A Catalunya fracassaren tots tres suports. No cal enganyar- se respecte a l'actuació de la Cort reial, encara que aquesta brillés amb els esclats de la reunions literàries d'Alfons el Magnànim a Nàpols. Ens sembla que cap dels Trastàmares no fou home de conviccions culturals pregones, malgrat l'acusada instrucció que alguns d'ells reberen a la mateixa Castella. De la cultura els delia l'exaltació propagandística, la faramalla ditiràmbica dels poetes i artistes a sou. Ens imaginem Alfons el Magnànim aprenent llatí i voltant-se d'humanistes a Itàlia més perquè «allò es portava» que no pas perquè «li plaïa». D'ací la desorientació absoluta del grup napolità, no solament en la qüestió lingüística, tant important en aquells moments, sinó també en la qüestió ideològica, encara més definitiva. De Nàpols, els nobles i ambaixadors catalans sols en portaren vagues nocions d'un nou estil gramatical, unes quantes lectures ciceronianes mal païdes i una visió inautèntica de la realitat del món.

Aristòcrates i dignitats eclesiàstiques poc feren per substituir la cort en el paper de guies culturals del país. Repassem, si us plau, les planes magistrals que l'eminent Jordi Rubió ha dedicat a les figures literàries de Catalunya i València en la seva admirable obra De l'Edat Mitjana al Renaixement. ¿Quines corts literàries trobem redossades sota la protecció d'un Cardona, d'uns Illa Canet, d'un Pallars o d'un Rocabertí o bé sota les poderoses mitres de Tarragona, Barcelona i Girona? Cap, ni una. Certament, com fa remarcar el mateix mestre, els «homes de paratge» llegien, segons fra Antoni Canals, molts llibres. Però el fet que els llegissin i que n'obtinguessin un cert vernís de racionalisme no vol dir precisament que es convertissin en portantveus d'un moviment cultural. Si a alguns aristòcrates els era grat d'escriure versos o de fer-se construir una tomba magnífica, aquesta era una tendència tradicional, sense complicacions espirituals de cap mena.

Passem ara al patriciat urbà, capaç de mantenir per la seva riquesa una cultura, capaç també d'imposar-la a desgrat de les defallences de la monarquia i de la noblesa. Cal dir, de bon antuvi, que tot allò que és ver en la cultura catalana de la primera meitat del Quatre-cents és essencialment patrici (cavallers de villa i ciutadans honrats): Bernat Metge, fill d'un especier reial; Ferran Valentí, ciutadà de Mallorca; Vicent Ferrer, fill d'un notari; Ausiàs March, cavaller de València; Antoni Canals, natural de Xàtiva; Joanot Martorell, altre cavaller de València, etc. El predomini de l'element valencià en el cercle de la cultura catalana quatrecentista respon a una brotada d'individualitats enmig d'un món econòmicament progressiu. Però les mentalitats catalana i valenciana són pariones, encara que la darrera es caracteritzi per una llibertat de costums i un sentit satíric i sentimental de la vida més acusats. Són pariones en rebutjar els alts instruments de cultura com a mitjà d'aconseguir una finalitat espiritual transcendent. Es prou coneguda l'actitud del municipi barceloní, concretament, del govern de la Biga, oposat a l'establiment a la ciutat dels comtes d'una Universitat, proposat per Martí l'Humà des de 1398 i decretat per Alfons el Magnànim en 1450. És també conegut el decandiment de la vida universitària a Lleida, València i Girona. El patriciat no volgué tenir professors universitaris, sinó mestre-tites que ensenyessin de llegir i conventuals que servessin l’ortodòxia i els principis en els cervells de llurs deixebles. Consentia que alguns dels seus membres es dediquessin a les belles lletres i àdhuc ho aplaudia. Estava cofoi amb la celebració dels festivals anyals de la Gaia Ciència. Però considerava ple de «perills i escàndols» el funcionament d'una Universitat a Barcelona i deixava el comerç de llibres en mans de jueus i conversos.

Salvador Espriu recita...

Inici de càntic en el temple

He mirat aquesta terra.

Cançó del matí encalmat.

De llunyanes riberes...

I Festival popular de poesia catalana (1970)

Pere Quart recitant les Corrandes de l'exili al I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (1970)

“La cançó del gosar poder”.

Actuació de Gabriel Ferrater en el I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (maig de 1970).



CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Bichos increíbles y tenaces

ROSA MONTERO 08/03/2009

Ya se sabe que cuando uno se rompe una pierna no ve más que cojos por todas partes, y que si te embarazas, el planeta entero parece atravesar una epidemia de barrigona gravidez. Puede que nuestro cerebro sólo sepa mirar aquello que nos obsesiona, o puede que los acontecimientos vengan en rachas. A veces la vida encadena momentos espléndidos. Pero otras veces los hados se ponen tenebrosos y empiezan a menudear a tu alrededor las historias tristes. Por ejemplo, tengo una amiga, una violinista profesional joven y estupenda, que ha sufrido un accidente y se ha hecho un estropicio monumental en la muñeca y en el codo. Se recuperará, pero con esfuerzo y una buena dosis de ansiedad suplementaria. A menudo el destino es así de juguetón y malicioso: avería brazos de violinistas, piernas de deportistas, ojos de pintores. Al mismo tiempo, otro amigo, una de las personas más bondadosas que he conocido en mi vida, un tipo luminoso, ha adoptado a un niño de cinco años procedente de un país lejano. Y después del infinito trabajo que supone una adopción legal, de los años de papeleo, de los nervios y la angustia y la esperanza, de haberse pasado tres meses en una ciudad remota e incomprensible para recibir a su hijo, resulta que el pequeño sufre accesos de cólera tan violentos y continuos que mi amigo está herido, mordido, con moratones. No se sabe si el pequeño padece alguna enfermedad y la vida se ha transmutado súbitamente en una pesadilla.

Sí, ésa es la palabra exacta: pesadilla. Los ciudadanos de las ricas sociedades posindustriales vivimos dentro de un espejismo de seguridad, como si no pudiera o no debiera sucedernos nada malo, como si los reveses de la vida, incluyendo cosas tan naturales como la vejez y la enfermedad, fueran una completa anomalía, algo que no tendría que pasarte. Por eso, cuando el dolor llega, cae como una guillotina sobre nosotros, como una pesadilla insoportable. Y déjenme decirles algo duro de oír: el dolor siempre llega, antes o después. No hay vida sin su cuota de sufrimiento. Soy una ferviente lectora de los libros de biografías, y siempre me inquietó esa frase tan común en muchas de estas obras: "Ésa quizá fuera la última época de verdadera felicidad de Fulano, porque al poco tiempo...". Y ahí añadían que llegaba la enfermedad, o la muerte de alguien querido, la cárcel, la guerra, la desgracia. El comienzo de la maldita pesadilla.

Uno no suele hablar de estas cosas. El sufrimiento, en nuestra sociedad, es algo que resulta inadecuado, inconveniente, sucio. Algo que hay que ocultar. Pero, ¿cómo vamos a aprender a manejar ese dolor si ni siquiera somos capaces de nombrarlo? Cuando cae sobre nosotros la cuchilla de una desgracia, se produce, en primer lugar, una obsesión temporal. Piensas en tu ayer intacto e inocente, antes de que ocurriera. Si no me hubiera subido al coche del accidente, piensa la violinista. Si no hubiera tenido la idea de adoptar, tal vez piense mi amigo (en realidad, también podría haberle sucedido con un hijo biológico). Si pudiera regresar al ayer, antes de que me dijeran que estaba enfermo, o que mi esposa había muerto, o que... Añoras con desesperación lo que tuviste, es decir, esa normalidad que seguramente no apreciaste lo suficiente mientras la tenías. He aquí el primer aprendizaje esencial que deberíamos intentar extraer de la certidumbre de la desgracia: la felicidad es la falta de dolor y hay que intentar disfrutar de lo que se tiene. Es un pensamiento obvio, pero dificilísimo de llevar a la práctica.

Pero las calamidades te enseñan algo aún más importante: te descubren la asombrosa capacidad de resistencia que todos tenemos. El ser humano es un bicho increíble: no sólo aguanta casi cualquier cosa, sino que además se adapta, se regenera, reescribe la realidad y se reconstruye. Es muy posible que mi amiga violinista termine progresando como intérprete, porque el esfuerzo por recuperarse y el dolor del proceso puede hacer que mejore y ahonde su ejecución. Y es muy posible que el hijo de mi amigo se tranquilice y adapte, y que él termine siendo especialmente feliz al saber que ha salvado a un niño con problemas de un futuro de infierno. No estoy contando una novela rosa: la realidad ofrece todo el tiempo ejemplos de este tipo. Incluso en los dolores sin remedio, en la muerte y los duelos, somos capaces de seguir adelante y volver a encender una luz en las sombras. Somos animales tenaces y llenos de vida. Es lo que nos ha hecho triunfar como especie.

Les arrels de la iniquitat

Sant Agustí d'Hipona en "Les Confessions" llibre III, capítol VIII va escriure:

El que hem dit sobre les turpituds contra natura, cal aplicar-ho als crims que importen el desig de fer mal a altri, per ultratge o per lesió, i, en tots dos casos, o per motiu de venjança, com l’enemic a l’enemic, o per assolir un bé exterior, com el lladre al vianant, o per alliberar-se d’un mal, com el qui té por a una persona temuda, o per gelosia, com el miserable al benastruc o el feliç que tem que un altre no l’iguali o es dol si ja l’iguala, o per la sola voluptat del mal d'altri, com els espectadors dels combats de gladiadors o els burlers i mistificadors del proïsme. Vet aquí les arrels de la iniquitat, que pul·lulen pel deler de dominar, de veure i de sentir, tan aviat en un d’aquests vicis, com en dos o en tots plegats.

Rita Levi Montalcini, neuròloga.

Entrevista de Víctor Amela a Rita Levi Montalcini, neuròloga i premi nobel de medicina.



Alguns fragments de l'entrevista:
...
- ¿Cómo celebrará sus 100 años?
- Ah, no sé si viviré, y además no me placen las celebraciones. ¡Lo que me interesa y me da placer es lo que hago cada día!

- ¿Y qué hace?
- Trabajo para becar a niñas africanas para que estudien y prosperen ellas y sus países. Y sigo investigando, sigo pensando…

- No se jubila.
- ¡Jamás! ¡La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona… Y eso mata su cerebro. Y enferma.
...
- Me estimuló también el ejemplo del médico Albert Schweitzer, que estaba en África para paliar la lepra. Deseé ayudar a los que sufren, ¡ése era mi gran sueño…!

- Y lo ha hecho…, con su ciencia.
- Y, hoy, ayudando a niñas de África para que estudien. Luchemos contra la enfermedad, sí, ¡pero todo mejorará si acaba la opresión de la mujer en esos países islamistas…!

- La religión ¿frena el desarrollo cognitivo?
- Si la religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.
...
- Nadie ha intentado asesinarla a usted…
- Durante el fascismo, Mussolini quiso imitar a Hitler en la persecución de judíos…, y tuve que ocultarme por un tiempo. Pero no dejé de investigar: monté mi laboratorio en mi dormitorio… ¡y descubrí la apoptosis, que es la muerte programada de las células!

- ¿Cómo se explica usted la locura nazi?
- Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!

- ¿Sucede eso ahora?
- ¿Por qué cree que en muchas escuelas de Estados Unidos se enseña el creacionismo en vez del evolucionismo?

- ¿La ideología es emoción, es sinrazón?
- La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre bien y mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!

ELS TIMBALERS per a un món millor

Per a qui llegeix amb imaginació, tingui l'edat que tingui. 

El conte

Els timbalers és un conte escrit i dibuixat l'any 1958 per l'escriptor alemany Reiner Zimnik. La traducció catalana és de Ricard Torrents editada per Lumen el 1963.

Reiner Zimnik ést conegut sobretot per ser l'autor de "Jonàs el pescador", editat el 1956 i que va tenir un gran èxit des del mateix moment de la seva publicació. Nastut a Bytom (Silèsia) el 1930, Reiner Zimnik va passar la seva joventut al camp on va apendre l'ofici de fuster. La II Guerra Mudial el va atrapar mentre vivia amb la seva família a Bavièra: allí va seguir els cursos de l'Escola des Belles Arts de Munich. Des de llavors va viure de les seves pintures i de les seves il·lustracions. El 1959 començà a publicar. Reiner Zimnik ha relitzat igualment pel·lícules d'animació per a la televisió alemanya.

El disc.

L'any 1971 "Els Sapastres" creen la versió musical del conte de Zimnik. El text de les cançons és de Joan Soler Amigó basat en la traducció catalana de Ricard Torrents. El disc el va distribuir Concentric. Integraven "Els Sapastres" Jaume Arnella, Consol Casajonana, Xavier Ciriza i Jordi Pujol. En l'enregistrament del disc també hi van col·laborar Salvador Font (bateria), Ricard Solís (trombó), Carles Riba (flauta) i Carles Benavent (una mica de tot).

L'animació.

Elaborada amb el programa Flash utilitzant la tècnica del cine NIC.  Les cançons són les del disc de "Els Sapastres" i les il·lustracions són les del llibre de Reiner Zimnik. 
.

Video complert (37')

A la memòria de Miquel Servent

Ho he trobat genial. Però m'ha sorprès que la polèmica per la traducció automàtica de l'ordinador de la Generalitat rebatejant la senyora Ingles per Engonals, Erice per Estarrufa o Gómez-Pimpollo per Gómez-Brot hagi sufocat tantes galtes a Madrid. En el fons, tota irritació porta implícita una veritat oculta, en aquest cas l'assumpte més patètic i delirant sobre el qual s'ha constituït l'Estat espanyol des de l'inici, des que Isabel la Católica caçà el nostre Ferran de la Corona d'Aragó i passà a dir-se Fernando. En la meva biblioteca, divertidament fastiguejat, contemplo llibres de Carlos Dickens, Gustavo Flaubert o León Tolstoi, i em solidaritzo amb gent com el futbolista Cesc, que pateix la dèria sistemàtica, històricament tan castellana, de traduir l'intraduïble (Chec, Cecs, Xechs), així com tants Súñer, Blanch o fins alguns Colón. Quan tinc l'autoestima baixa, faig teràpia regressiva, visito www.histocat.com i m'endinso en les reflexions interessantíssimes del professor Jordi Bilbeny, que em permet creure que Cristóbal Colón i els germans Pinzón en realitat eren catalans, Colom, Pinçon. La tesi no s'ha oficialitzat mai, però el clímax m'arriba quan Bilbeny, expert en censura política dels segles XVI i XVII, afirma que Miguel de Cervantes es podria haver dit Miquel Servent i que El Quixot, per tant, podria haver estat traduït del català. Només de pensar en l'escalf de galtes que això produirà a Madrid, per poc demostrable que sigui la hipòtesi, entro en èxtasi, se'm posen els ulls en blanc.

(Article d'en Genís Sinca publicat al Diari Avui)

La interpretació de la Història.

"L'única raó per la qual el temps existeix és perquè tot no passi alhora". (Albert Einstein)

Si la història sempre l'escriuen els vencedors, obligadament, sempre serà falsa.
En el frontispici de la Biblioteca de la Universitat de Texas, a la ciutat d'Austin, hi ha una llegenda gravada que diu: "La història es fa amb documents". Recomanem a les autoritats d'aquesta Universitat que hi afegeixin: "sí, però verídics", perquè totes les biblioteques del món estan plenes de documents falsos.
Així ens ho fa saber el filòsof Maimònides (Còrdova, 1135, El Caire, 1204) que va dir: "Els ximples han escrit centenars de llibres banals i buits ..., és error fatal creure que tot allò que es llegeix en els llibres s'accepti com a veritat, particularment si els llibres són antics. No veieu tot el que està escrit com a proves convincents. El mentider menteix amb la seva ploma amb la mateixa facilitat que amb la seva llengua".  
(Miguel Ángel Mendoza)

El mestre J. VICENS VIVES

La setmana passada vaig trobar als Encants de Barcelona un llibre publicat l'any 1945: "Atlas y Síntesis de HISTORIA DE ESPAÑA" de J. Vicens Vives. Un veritable tresor.
Adjunto un petit exemple del mestratge de J. Vicens Vives, on podem veure com la Geografia condiciona la Política i per tant, la Història.


LAS ENTIDADES GEOPOLÍTICAS PENINSULARES (Mapa nº2).
Entidades geopolíticas equivale a decir marcos geográficohistóricos esenciales de un país. En consecuencia, responden en sus grandes líneas a los elementos geográficos más importantes. Así se nos revela al esquematizar las entidades geopolíticas de la península Hispánica en el gráfico núm. 2, cuyo parentesco con el anterior resulta indudable.
La meseta se nos presenta aquí como entidad geopolítica predominante del suelo peninsular, con un núcleo (círculo) de vasta irradiación: el castellano. En ella se ha de notar el papel de resistencia de la barrera montañosa del sistema Cantábrico, al Norte, y la acción de obstáculos del sistema Ibérico entre la Meseta y la depresión del Ebro. Por esta causa, las tendencias más constantes de la Meseta en el ámbito peninsular son hacia el Sudeste (Mediterráneo), el Sur (Andalucía y África) y el Sudoeste (Atlántico).
La fachada atlántica de la Península determina una entidad geopolítica diferenciada a partir del núcleo (círculo) de Braga. Su expansión hacia el Sur ha dado lugar al Estado portugués.
La depresión del Ebro, que por Navarra se relaciona con la depresión Vasca, forma un triángulo : el aragonés o ibérico, con dos núcleos periféricos : el vasconavarro, al Oeste, y el catalán, al Este. Esta constitución la ha hecho poco coherente como entidad geopolítica, aunque en la Edad Media aparece varias veces unida bajo un mismo monarca. Los Pirineos constituyen una gran barrera que la aísla del triángulo del Garona, con Tolosa como núcleo principal. No obstante, los pasos que existen en las extremidades de aquella cordillera, han hecho muy activa la política transpirenaica de Navarra y Cataluña. Por su parte, el núcleo catalán ha formado muchas veces una especie de corredor de influencias (véase en el mapa), orientadas unas hacia el Nordeste (Languedoc y Provenza) y otras hacia el Sudeste (Valencia y Murcia).

La Resistència Oblidada

Avui 5 de gener de 2012, ha fet 52 anys que Quico Sabaté va caure assassinat per la Guàrdia Civil i el Somatén a la cruïlla del carrer Major amb el carrer Santa Tecla de Sant Celoni a dos quarts de nou del matí ...
He participat a l'acte d'homenatge que cada any es celebra a l'entrada del cementiri de Sant Celoni, cal recordar que la tomba és troba fora del recinte, ja que en el moment de l'enterrament les autoritats van considerar que no era digne de ser enterrat en terra sagrada.
A l'acte d'avui hi ha assistit la seva filla Alba que resideix a Tolosa de Llenguadoc.
Quico Sabaté forma part, juntament amb molts altres, del que podríem anomenar la Resistència Oblidada. Adjunto dos videos per honorar la memòria de tots ells.

Breu ressenya històrica de Josep LLuís Facerias "Face", Francesc Sabaté Llopart "Quico" i Ramon Vila "Caracremada".


Documental del Col·lectiu Penta sobre Quico Sabaté.

Animal Farm

Animal Farm és un conte satíric de George Orwell sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acaba convertint-se en una tirania brutal. La novel·la va ser escrita durant la Segona Guerra Mundial i va ser publicada el 1945.
Animal Farm és una crítica de la Revol·lució Russa i una sàtira sobre la corrupció del socialisme a la URSS durant el període de mandat de Stalin.
Del llibre se'n va fer una pel·lícula de dibuxos animats, aquest cop amb el títol La granja dels animals. Podeu veure aquesta pel·lícula en el següent enllaç..

Hipocresia bancària

 

El meu bon amic Marc Vilà Salvà, empresari de la coneguda Drogueria Farreny de La Bisbal, m'ha enviat aquest escrit... El publico ja que crec que és un punt de vista explicat des de la trinxera de la realitat de cada dia....

Hipocresia bancària

És de domini públic que tan bancs com caixes -no se’n salva cap- han utilitzat i utilitzen mètodes èticament poc professionals per enriquir-se a costa dels seus pobres clients que més aviat o més tard es veuen immersos en les seves operacions. També és sabut, i explicant-ho a grans trets, que per culpa de la seva avarícia, especulació i el seu afany de riquesa han portat l’economia del país cap a la devallada. I és ara que van de cap a caiguda que demanen ajuda. En què quedem senyors? No volíeu portar el capitalisme a l’extrem? Doncs, ara no us en taparem les conseqüències fent servir eines socialistes.

 Ara, una coneguda entitat d’estalvi es publicita dient-nos que ens anticiparan la nòmina, ens cobriran l’atur, ens ajustaran la quota de l’hipoteca… La imatge publicitària que ens mostren en els diferents suports publicitaris (TV, revistes, diaris…) és la d’un nas equipat amb una tirita d’aquestes que ajuden a la respiració. I l’eslògan que diu “Vine i respira” va complementant la imatge. És la solució que ells donen a la pobre gent que han caigut al pou de la seva estratègia. Com es pot ser tan hipòcrita? Com es pot tornar a utilitzar el mateix engany? Per si de cas, senyors clients facin el favor de no creure’ls, és un altre parany.

 Els entesos diuen que la crisi durarà fins a final de 2009. No entenc com es pot fixar una data a un problema tan estructural que ni tan sols han sabut preveure. El que sí és cert és que mentre hi hagi aquesta manca d’ètica bancària-empresarial la crisi durarà tota la vida.

Marc Vilà Salvà (La Bisbal d'Empordà)

La lletra no entra ni amb sang

Article d'en Félix de Azúa, publicat a "El Periódico de Catalunya" el dissabte 13 de desembre

Un amic que té l'infortuni de ser professor d'institut va advertir el full d'informes interns a sobre de la taula del director. Cada dia, un professor de guàrdia anota allò que en l'argot burocràtic se sol anomenar "incidències". Aquests informes són secrets i ni sabem si en fan tots els centres d'ensenyament mitjà. L'informe era tan esgarrifós que, sense pensar-s'ho dues vegades, en va fer una fotocòpia i me la va enviar perquè veiés com és la vida normal d'un institut a l'Espanya actual. Semblava un serial d'adolescents. Una altra prova que la tele és l'únic centre pedagògic del país.

Un noi bufeteja una noia i quan el professor el subjecta pel braç altres xavals criden "¡Ara, ara!", i el professor rep una pallissa de puntades de peu. Una professora expulsa de classe un alumne i el seu amic crida: "¡Dóna-li una hòstia, que no et pot fer res!". Hi ha escenes de sexe als vàters, de violència amb pares d'alumnes, porros per tot arreu, amenaces, humiliacions, furts, i així durant tres folis. És desolador perquè aquell institut ni està en un barri dur, ni és particularment difícil.

Truco al meu amic i li dic que seria interessant publicar l'informe tal com està, sense afegir-hi ni una coma, i que demani permís al col.lega que el firma. Per descomptat, esborrant els noms i amagant la ciutat de l'institut. Així ho fa el meu amic, però la resposta és un crit d'espant. "¡Tu vols que em matin! Si s'assabenten que he divulgat aquest informe, em trituren". ¿Qui? Els seus propis caps.

L'ocultació del que està passant en l'ensenyament (el pitjor d'Europa) es diria pactada pels funcionaris polítics i els sindicats. Se sap que només a Catalunya l'any passat 163 professors van denunciar agressions d'alumnes (ANP). ¡Com devien ser cada un d'aquells atacs per posar-los en mans de la nostra adorable Administració! ¡I quants se n'han de produir perquè aflori aquesta punta d'iceberg!

Si es comporten així amb els professors, ¿com deuen ser les relacions entre els alumnes? Doncs pur feixisme: terror i silenci.

Catalunya descobridora d'Amèrica

Avui he anat als Encants de llibres del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.
He trobat el llibre de R. Carreras i Valls CATALUNYA DESCOBRIDORA D'AMÈRICA.
Aquest llibre fou publicat per la impremta Altés l'any 1929 a Barcelona.
Fa un estudi sobre la catalanitat de Cristòfol Colom amb aportació de diversos documents inèdits (en el moment de la publicació).
Com a exemple adjunto les imatges de l'heràldica d'en Colom comparada amb l'heràldica de diverses cases nobliliàries catalanes

Triumph des Willens

Triumph des Willens (El triomf de la voluntat) és una pel·lícula propagandista nazi dirigida per Leni Riefenstahl. Mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista del 1934 a Núremberg. La pel·lícula inclou imatges de membres uniformats del partit desfilant (encara que apareixen relativament pocs soldats alemanys) al so de conegudes marxes, a més de parts de discursos de diversos dirigents nazis en el Congrés. Acaba amb la intervenció d'Adolf Hitler.

Va ser Hitler qui va encarregar el film i el seu nom figura en els crèdits inicials. El tema principal de "El triomf de la voluntat" és el retorn d'Alemanya a la categoria de potència mundial, amb Hitler com una espècie de mesíes que retornarà la glòria a la nació.

La pel·lícula es va estrenar l'any 1935 i és una de les pel·lícules de propaganda més conegudes de la història del cinema. Les tècniques utilitzades per Riefenstahl, que van incloure càmeres en moviment, l'ús de teleobjectius per crear una perspectiva distorsionada, la fotografia aèria i un revolucionari enfocament en l'ús de la música i la cinematografia, han fet que "El triomf de la voluntat" sigui considerat com el documental polític artístic millor consumat en la història del cinema.

Riefenstahl va guanyar diversos premis, no només a Alemanya, sinó també en Estats Units, França, Suècia i altres països. Aquesta pel·lícula ha influenciat altres films, documentals i publicitats fins al dia d'avui, tot i que és un exemple que posa en qüestió la prima línia que hi ha entre l'art i la moralitat.

Els amos del món.

Premonitori article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a 'El Semanal' el 15 de novembre de 1998.

Vostè no ho sap, però depèn d'ells. Vostè no els coneix ni es creuarà mai amb ells en la seva vida, però aquests fills de la gran puta tenen a les mans, en l'agenda electrònica, a la tecla intro de l’ordinador, el seu futur i el dels seus fills.

Vostè no sap quina cara tenen, però són ells qui l’enviaran l’atur en nom d'un tres punt set, o un índex de probabilitat del zero coma zero quatre.

Vostè no té res a veure amb aquests fulanos perquè és empleat d'una ferreteria o caixera de Pryca, i ells van estudiar a Harvard i van fer un màster a Tòquio, o al revés, els matins van a la Borsa de Madrid o a la de Wall Street, i diuen en anglès coses com long-term capital management, i parlen de fons d'alt risc, d'acords multilaterals d'inversió i de neoliberalisme econòmic salvatge, com qui comenta el partit del diumenge.

Vostè no els coneix ni en pintura, però aquests conductors suïcides que circulen a dos-cents per hora en un furgó carregat de diners l’atropellaran quan menys s’ho esperi, i ni tan sols li quedarà el consol d'anar amb una cadira de rodes amb una escopeta de canons retallats a volar-los els ous, perquè no tenen rostre públic, malgrat ser reputats analistes, taurons de les finances, prestigiosos experts en els diners d'uns altres. Tan experts que sempre acaben per fer-lo seu.

Perquè sempre guanyen ells, quan guanyen; i mai perden ells, quan perden.

No creen riquesa, sinó que especulen. Llancen al món combinacions fastuoses d'economia financera que gens tenen a veure amb l'economia productiva. Alcen castells de naips i els garanteixen amb miratges i amb fum, i els poderosos de la Terra perden el cul per llepar-los el cul i enfilar-se al carro.

Això no pot fallar, diuen. Aquí ningú hi perdrà. El risc és mínim. Els avalen premis Nobel d'Economia, periodistes financers de prestigi, grups internacionals amb sigles de reconeguda solvència.

I llavors el president del banc trans-europeu tal, i el president de la unió de bancs helvètics, i el capitost del banc llatinoamericà, i el consorci euro-asiàtic, i la mare que els va parir a tots, s'embarquen amb alegria en l'aventura, fiquen encenalls per un tub, i després s'asseuen a esperar la mohatra els que farà multimilionaris a tots ells i als seus representats.

I quan surt bé la primera operació ja estan arriscant més en la segona, que el “chollo” és el “chollo” i interessos d'un tres-cents per cent no es troben tots els dies. I encara que aquest miratge especulador res té a veure amb l'economia real, amb la vida de cada dia de la gent del carrer, tot és eufòria, i copets a l'esquena, i fins les entitats bancàries oficials comprometen les seves reserves de divises. I això, senyors, és "Jauja".

I de sobte resulta que no. De sobte resulta que l’invent tenia les seves fallades, i que allò de l'alt risc no era una frase sinó exactament això: alt risc de debò.

I llavors tot l'embull se’n va a prendre pel sac. I aquests fons especials, perillosos, que cada vegada tenen més pes en l'economia mundial, mostren el seu costat negre. I llavors, oh, prodigi!, mentre que els beneficis eren per als taurons que controlaven el “cotarro” i per als quals especulaven amb diners d'uns altres, resulta que les pèrdues, no.

Les pèrdues, la mossegada financera, el pagament dels errors d'aquests "pijolandis" que juguen amb l'economia internacional com si juguessin al Monopoly, recauen directament sobre les esquenes de tots nosaltres.

Llavors resulta que mentre el benefici era privat, els errors són col·lectius, i les pèrdues cal socialitzar-les, acudint amb mesures d'emergència i amb fons de salvació per a evitar efectes dòmino i el cony de la Bernarda. I aquesta solidaritat, imprescindible per a salvar l'estabilitat mundial, la paguen amb la seva pell, amb els seus estalvis, i moltes vegades amb el seu lloc de treball, en Mariano Pérez Sánchez, de professió empleat de comerç, i els milions d'infeliços Marianos que de en tot el món s'aixequen cada dia a les sis del matí per a guanyar-se la vida. Això és el que ve, em temo.

Ningú perdonarà un duro del deute extern de països pobres, però mai faltaran fons per a tapar forats d'especuladors i canalles que juguen a la ruleta russa amb els cap dels altres.

Així que ja podem anar-nos preparant. Aquest és el panorama que els amos de l'economia mundial ens ofereixen, amb l’enganyifa de tant neoliberalisme econòmic i tanta merda, de tanta especulació i de tanta poca vergonya.

La Guerra del Coltan

COLTAN és l'abreviatura de columbita i tantalita, dos minerals que units els fa imprescindibles en la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors etc... La República Democràtica del Congo posseeix el 80% de les reserves mundials de coltan.

Lluny de portar prosperitat al país, és part de l'origen d'un conflicte que amenaça amb ser etern. Gran part dels ingressos de la venda de Coltan han servit per comprar armes, que van arribar generosament als exèrcits i milícies des de Estats Units, Bèlgica, França, Alemanya i Xina, entre d'altres.

De tot això n'ha resultat una guerra en la qual ja han mort gairebé 5 milions de persones, més de 350 dones i nenes són violades cada mes, hi ha gairebé 2 milions de desplaçats, i uns 7.000 nens i nenes combaten com soldats. Se'ls treu a la força de l'escola o de les seves cases. Reben maltractaments, tortures, són violats i obligats a violar i assassinar.

A la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmovilitzats han tornat a ser reclutats. La seva experiència els converteix en soldats valuosos per a la Guerra del Coltan.

Més notícies sobre en Lleonard

En José Luis Espejo presentarà el seu llibre Leonardo. Los años perdidos (Ediciones El Andén, 2008).

L'autor hi intenta demostrar que Leonardo da Vinci podia aver passast un parell d'anys a Catalunya, on hauria pintat algunes de les seves obres. Està convençut que les muntanyes que ornamenten tan genuïnament certes pintures seves són les de Montserrat, i creu que havia de tenir ancestres catalans, perquè un avantpassat seu vivia a Barcelona, on va morir, i les armes de la seva família eren tres pals de gules en camper d'or: una de les variants de les armes reials.

Té un capítol destinat a explicar la importància de l'expansió catalana a Itàlia als segles XIV i XV i un altre on ens dóna a entendre que el Sant Jeroni pintat per Leonardo reflecteix no només un sant netament montserratí, amb el monestir visualitzat des de la cova on fa penitència, sinó que el quadre va ser guardat aquí fins al saqueig de les tropes napoleòniques, que se'l van endur a França.

Un llibre ple de suggeriments i que obre les portes a futuribles recerques plenes de sorpreses.

Jordi Bilbeny