Imatges de l'exili.

Republicans de Roses al camp de Barcarés

Carmel Rosa abandona la lluita.

Carmel Rosa, l´home que es lamentava que la història havia anat més de pressa que els revolucionaris que la volien canviar, allà per l´any 1936, va morir als 94 anys, a la seva casa de Banyuls-sur-mer, poques setmanes després de rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat juntament amb la seva inseparable companya de tota una vida, Antònia Adroher. Carmel Rosa ja forma part d´aquella història que un dia els va avançar i -segons recordava en una entrevista a Diari de Girona- no els va donar temps, a ell i als seus companys del POUM, de desenvolupar les seves idees, «ni tan sols d´explicar-les bé». Carmel Rosa va ser dels primers membres d´aquell Partit Obrer d´Unificació Marxista fundat per Andreu Nin i Joaquín Maurin, i ha mort essent el mateix que va ser durant tota la vida: marxista. Els homes-homes no canvien mai de jaqueta.

Quan, qui això signa, li va preguntar en aquella entrevista -qui sap si la darrera que va concedir- del mes d´octubre si es continuava considerant marxista, esperava una resposta justificativa, com de voler-se fer perdonar aquell pecat de joventut. Res d´això: «Sí, i tant», va respondre amb contundència, gairebé ofès per haver-li insinuat un canvi en les idees. I va afegir encara: «Considero més que mai que l´anàlisi marxista de la situació continua essent vàlida».

Carmel Rosa va perdre una guerra -i una guerra dins la guerra: la que van declarar els comunistes contra el POUM, que va suposar la mort, entre altres, d´Andreu Nin- i va patir exili i penalitats. Cap d´aquestes coses el va fer canviar:

-Amb tot el que ha viscut. Creu encara en la revolució?

-«Què significa la revolució? La revolució és la transformació a fons de la societat, i la societat espanyola, sobretot des que va desaparèixer el franquisme, encara té molts problemes a resoldre».

Carmel Rosa va néixer a Barcelona, però va estar sempre molt vinculat a Girona, no només perquè la seva eterna companya, Antònia -mestra, també membre del POUM, va ser la primera regidora d´aquesta ciutat, de Cultura i Propaganda-, sinó també perquè amb la tornada de la democràcia a l´Estat espanyol, la parella va residir durant molt temps entre Girona i Banyuls, abans de decidir-se finalment per la localitat nord-catalana.

Carmel Rosa va conèixer Tarradellas -«amb ell només es podia parlar de política»-, Andreu Nin -«el primer cop que vaig parlar amb ell ja em va donar una gran impressió»-, Joaquín Maurín -«de major envergadura política que Nin»-, i fins i tot George Orwell, de qui recordava en l´entrevista que «vaig tractar-lo sense saber qui era; me´n vaig assabentar temps després».

Quan cap a la fi de la Guerra Civil van entrar les tropes rebels a Catalunya, Carmel Rosa va fugir a França, on va estar gairebé un any tancat en un camp de concentració. Va ser al país veí on va viure una nova guerra, la Mundial, i la reconstrucció europea. Més tard, a París, va arribar el maig del 68.

Rosa i Adroher expliquen les seves vivències en el llibre "La llavor dels somnins", d´ineludible lectura per qui vulgui saber de la vida d´aquests dos revolucionaris, però també d´una època no tan llunyana com pot semblar.
Un llibre, per cert, en què a més de per la guerra, hi ha lloc per l´amor. I per saber com va començar una història d´amor: «Davallava en bicicleta el pont de Pedra sobre el riu Garona, a Tolosa del Llenguadoc, quan vaig veure, fugisserament, una cara coneguda. Era l'Antònia de Girona, que avançava per la vorera amb el seu caminar pausat i ondulant». I fins ahir.
Albert Soler (Diari de Girona)


Watch Història del POUM in Educational & How-To | View More Free Videos Online at Veoh.com

Roig i Negre

Documental de TV3 sobre l'actuació de la CNT i la FAI durant la II República i la Guerra Civil..


Watch Roig i Negre in Educational & How-To  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

Si me quieres escribir

L'Odissea. Homer

La Ilíada. Homer

Dialéctica de la Ilustración. Th. W. Adorno

La Era de la Información (III). Manuel Castells

La Era de la Información (II). Manuel Castells

La Era de la Información (I). Manuel Castells

“Marx al Soho”, de Howard Zinn

Extracte de l'obra de teatre “Marx al Soho”, de Howard Zinn, teòric nord-americà del concepte "La política és història". Marx torna a la vida no al Soho de Londres del seu exili, sinó al Soho de Nova York, on fa una sèrie de reflexions sobre la mort del comunisme, el capitalisme, el Marxisme, la Comuna de París, etc...

La Comuna de Paris explicada per Marx

Coplas por la muerte de su padre.

Avui hem enterrat la Catalina, la meva mare.

Coplas por la muerte de su padre. (Jorge Manrique)

Recuerde el alma dormida,

avive el seso y despierte

contemplando

cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando,

cuán presto se va el placer,

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parecer,

cualquiera tiempo pasado

fue mejor.

Pues si vemos lo presente

cómo en un punto se es ido

y acabado,

si juzgamos sabiamente,

daremos lo no venido

por pasado.

No se engañe nadie, no,

pensando que ha de durar

lo que espera,

más que duró lo que vio

porque todo ha de pasar

por tal manera.

Nuestras vidas son los ríos

que van a dar en la mar,

que es el morir;

allí van los señoríos

derechos a se acabar

y consumir;

allí los ríos caudales,

allí los otros medianos

y más chicos,

y llegados, son iguales

los que viven por sus manos

y los ricos.

Este mundo es el camino

para el otro, que es morada

sin pesar;

mas cumple tener buen tino

para andar esta jornada

sin errar.

Partimos cuando nacemos,

andamos mientras vivimos,

y llegamos

al tiempo que fenecemos;

así que cuando morimos

descansamos.

Los placeres y dulzores

de esta vida trabajada

que tenemos,

no son sino corredores,

y la muerte, la celada

en que caemos.

No mirando nuestro daño,

corremos a rienda suelta

sin parar;

desque vemos el engaño

y queremos dar la vuelta,

no hay lugar.

Esos reyes poderosos

que vemos por escrituras

ya pasadas,

por casos tristes, llorosos,

fueron sus buenas venturas

trastornadas;

así que no hay cosa fuerte,

que a papas y emperadores

y prelados,

así los trata la muerte

como a los pobres pastores

de ganados.

Aquél de buenos abrigo,

amado por virtuoso

de la gente,

el maestre don Rodrigo

Manrique, tanto famoso

y tan valiente;

sus hechos grandes y claros

no cumple que los alabe,

pues los vieron,

ni los quiero hacer caros

pues que el mundo todo sabe

cuáles fueron.

Después de puesta la vida

tantas veces por su ley

al tablero;

después de tan bien servida

la corona de su rey

verdadero:

después de tanta hazaña

a que no puede bastar

cuenta cierta,

en la su villa de Ocaña

vino la muerte a llamar

a su puerta,

diciendo: Buen caballero,

dejad el mundo engañoso

y su halago;

vuestro corazón de acero,

muestre su esfuerzo famoso

en este trago;

y pues de vida y salud

hicisteis tan poca cuenta

por la fama,

esfuércese la virtud

para sufrir esta afrenta

que os llama.

Así, con tal entender,

todos sentidos humanos

conservados,

cercado de su mujer

y de sus hijos y hermanos

y criados,

dio el alma a quien se la dio

el cual la dio en el cielo

en su gloria,

que aunque la vida perdió

dejónos harto consuelo

su memoria.

Reflexions d'un jove per a l'elecció de la seva professió.

 

Fragment de l'assaig que Marx va escriure quan tenia 17 anys per als exàmens escolars al Gimnasium Reial Frederick William III a Trèveris, entre el 10 i 16 agost 1835

La guia principal que ha de dirigir-nos en l'elecció d'una carrera és el benestar de la humanitat i la nostra pròpia perfecció. No s'ha de pensar que aquests dos interessos puguin estar en conflicte, que un haurà de destruir l'altre, ans al contrari, la naturalesa de l’home està constituïda de tal manera que només pot aconseguir la seva pròpia perfecció treballant per la perfecció, pel bé dels seus semblants.
Si hom només treballa per a si mateix, potser pot tornar-se un famós de l'aprenentatge, un gran savi, un poeta excel·lent, però mai pot ser perfecte, mai pot ser veritablement gran.
La història anomena a aquests homes els més grans, els que s'han ennoblit treballant pel bé comú. L’experiència aclama com el més feliç a qui ha fet el més gran nombre de persones felices. La religió mateixa ens ensenya que l'ideal de vida a qui tots s'esforcen en imitar,  es va sacrificar per causa de la humanitat, i ¿qui s'atreviria a oposar-se a tals judicis?
Si a la vida hem escollit la posició des de la qual podem treballar més en benefici de la humanitat, cap càrrega ens pot doblegar, perquè són sacrificis en benefici de tots, llavors experimentarem una no petita, ni limitada, egoïsta alegria, i la nostra felicitat serà la de milions d’humans, els nostres fets es viuran calladament, però per sempre per la feina, i sobre les nostres cendres s'abocaran les ardents llàgrimes de la gent noble.

Enfonsament de la Trinidad Concepción Primera

Enfonsament a la Badia de Roses de la barca de bou Trinidad Concepción Primera, propietat del meu estimat amic Batiste Soler i Marco..

Mariners de la Trini any 1976.

¡Que se nos va la Pascua, mozas!

Mozuelas las de mi barrio,
Loquillas y confiadas,
Mirad no os engañe el tiempo,
La edad y la confianza.
No os dejéis lisonjear
...De la juventud lozana,
Porque de caducas flores
Teje el tiempo sus guirnaldas.

¡Que se nos va la Pascua, mozas,
Que se nos va la Pascua!

Yo sé de una buena vieja
Que fue un tiempo rubia y zarca,
Y que al presente le cuesta
Harto caro el ver su cara,
Porque su bruñida frente
Y sus mejillas se hallan
Más que roquete de obispo
Encogidas y arrugadas.

¡Que se nos va la Pascua, mozas,
Que se nos va la Pascua!

Y sé de otra buena vieja,
Que un diente que le quedaba
Se lo dejó este otro día
Sepultado en unas natas,
Y con lágrimas le dice:
«Diente mío de mi alma,
Yo sé cuándo fuistes perla,
Aunque ahora no sois nada.

¡Que se nos va la Pascua, mozas,
Que se nos va la Pascua!

Por eso, mozuelas locas,
Antes que la edad avara
El rubio cabello de oro
Convierta en luciente plata,
Quered cuando sois queridas,
Amad cuando sois amadas,
Mirad, bobas, que detrás
Se pinta la ocasión calva.

¡Que se nos va la Pascua, mozas,
Que se nos va la Pascua!

Luis de Góngora y Argote

En el pozo María Luisa

Tranlaranlalá, lalalà,
En el pozo María Luisa,
tranlaranlalá, lalalà,
murieron cuatro mineros.
Mira, mira Maruxina mira,
mira como vengo yo.

Tranlaranlalá, lalalà,
Traigo la camisa roja
Tranlaranlará, lalalà,
de sangre de un compañero.
Mira, mira Maruxina mira,
mira como vengo yo.

Tranlaranlalá, lalalà,
Traigo la cabeza rota,
tranlaranlalá, lalalà,
que me la rompió un barreno.
Mira, mira Maruxina mira,
mira como vengo yo..

Tranlaranlalá, lalalà,
Santa Bárbara bendita,
tranlaranlalá, lalalà,
patrona de los mineros.
Mira, mira Maruxina mira,
mira como vengo yo.

Patrona de los mineros.
Mira, mira Maruxina mira,
mira como vengo yo.

Tranlaranlalá, lalalà,

La pesca de la truyta en els nostres Pirineus Catalans

La meva afició de pescar la truyta es tan gran, que una vegada volguí anar á pescar ab canya á la ribera y gorchs de Carençá, qual distancia de Prats de Molló es de 10 horas. Fou al 83, l'endemá de la Mare de Deu d'Agost.

Me provehí de tot lo necessari; prenguí un matxo ab un guía: en Joan Borrat, lo famós cassador d'isarts. Sortirem de Prats al clarejar lo dia, seguint la alta cordillera dels Pirineus. A las sis del vespre arrivárem á la barraca de Fontpedrosa, sobre la mateixa ribera de Carençá; hi passárem la nit.

Al veurer aquell torrent impetuós, formant, en mitj de rocám, escumosas cascatas á 2,500 m. d'altitut, en riberal desert, escabrós, vorejat de pins decimats y arrabassats pels huracans, encaixonat per altas y espadadas cingleras...

-No, may cap pescador de canya ha pujat per aquestos cims, ja pot estar segur que vosté es lo primer; me digué en Borrat.

-Jo ho crech com tú, li responguí, y si las truytas del gorchs de Carençá s' han esgarriat per aquí, compta quina pesquera farem.

L'endemá, á punta de dia, al torrent; vinga canya y esquerpa y torrent amunt. En Joan aná per las sevas, mirant si podria matar un isart; nos haviam de tornar á trobar als gorchs.

Donchs ni una truyta; me semblava imposible!... Es que no coneixen lo cuch... probem ab llagostí... tampoch, cap picada! La mosca... lo mateix!... Vaig anar pujant durant duas horas, aburrit. La matinada fresqueta, lo cel blau; lo sol daura los cims de la coma dels gorchs; silenci imponent, magestuós, interromput solsament per la fressa del torrent que s'estella pel rocám.

Per fi, al cap de duas horas, vaig arribar al gran gorch de Carençá, anomenat lo gorch de las truytas. En nostre escrit: Excursions y casseras, se troba la descripció dels gorchs de Carençá y en particular del gorch anomenat de las truytas. Al arribar, ja las vegí saltar sobre l'aygua límpida del llach, y á un metro de fondaria las veya passar á vols, la major part truytas d'una á tres lliuras.

Ben cert qu'eixos gorchs, situats á 2,700 metres d'altitut, en mitj d'una naturalesa selvatje, rodejats de congestas y clapissas no havian may vist cap pescador de canya. Prou ho coneguí ab las truytas que sens temor s'en venian cap á mí, sens dubte pera considerarme, sorpresas de mon atreviment.

Amagat, ajupit detrás d' una penya, llensí la llinya ab una destresa admirable: las duas moscas volavan  sobre l'aygua clara, limpida que cap ayret arrugava; las truytas al veurer las moscas se juntavan á vols y las seguian saltant y joguinejant en mitj d' ellas. Cambiava de puesto, era lo mateix; ni una volgué picar.

En aixó, mon company, en Borrat, se juntá ab mí com era convingut; al veurer que las truytas se burlavan de mí, me digué:

-Es en vá, no n'agafará cap: vosté creu que lo que veu son truytas... Cá, han de ser! Son las bruixas dels gorchs que n'han pres la forma, las mateixas que ballan la farandola al entorn en mitj de trons y llamps. Créguim: no las inquieti, nos en podria resultar mal.

-Sí?... Tu ho creus?... Donchs espera un poch, veyám si's burlarán de mí... 
Vaig tirar la canya per quí enllá.
-Dónam l'escopeta.

-¿Qué vol fer?

-Ja ho veurás...

Al moment que las truytas pujavan á flor d'aygua saltant, las hi vaig tirá una perdigonada; quatre quedáren de panxa enlayre; pero tampoch las poguí haber, puig s'anavan enfonsant y desapareixian dins la fondaria blavenca del gorch; aixís es que no poguérem saber lo gust que tenian las truytas de la ribera y gorchs de Carençá. Es veritat que l'any següent, al fer la cassera als isarts, hi parárem á la nit enfilas y singlons y n'agafárem més d'un quintá.

¿A qué donchs, atribuhir lo no volguer picar cap truyta? May semblant cosa m' havia succehit; y á fé que he pescat en molts rius dels Pirineus!

Ma opinió es que la truyta que viu á 2,700 m. d'altitut es una excepció; se diferencia de las demés; ha de tenir un altre modo de viurer; m'explicaré: en nostres rius, la truyta sol pujar fins á 2,000 m. d'altitut, més amunt ja no se'n troban, pocas son las excepcions He pescat en los rius Ter, Tech, Tet, Fresser, Segre, Salat (Ariège), Gave de Pau y en molts de sos afluents, per aixó he pogut fer la observació que acabo de referir. De manera que la truyta que's troba en los estanys de Carença, á tan gran altitut, es una excepció. En efecte, un se demana cóm poden viurer las truytas d' aqueix gorch durant un hivern que dura nou mesos, y que sobre'l gorch gelat hi ha 10 ó 15 metres de neu?

La conservació de las truytas se deu á la configuració geológica del gorch, que té una fondaria desconeguda en forma d' ambut, probablement lo cráter d' un volcá. A l' hivern las truytas baixan á profunditats ahont la temperatura de l' aygua es per ellas soportable; així se salvan. A la primavera, que en eixas regions comensa á primers de Juliol, la neu se fon, surten de sas presons de glas, s'espargeixen pel llach, per son trahent, ribera de Carença avall, fins á la Tet. Lo esqué que solem emplear pera pescar ab canya, com lo cuch y llagostí, no'l coneixen, com tampoch las moscas artificials. Se nodreixen de insectes que'm son desconeguts. Probí la llagosta sense alas que tant abunda lo estiu en los glebers de las altas serras, pero fou en vá.

Després d'esmorsar, á las 11, abandonárem aquellas tristas soledats, pujárem al cim de la montanya de las set creus de Núria y baixárem vers lo santuari ahont hi passárem la nit.

Fou una pesquera desgraciada qual recort no se'm olvidará may. No desespero pas de tornarhi ab bona provisió de tota mena de moscas artificials inglesas, de las que se serveixen pera pescar la truyta en los llachs dels Alpes. Recomano eixa pesquera á mos consocis excursionistas que van á Núria, puig que del Santuari als gorchs de Carença es cosa de duas horas de pujada. Veyám si tindran més sort que jo.

Recorts d'un excursionista Carles Bosch de la Trinxeria

Converses sobre Déu

Qualsevol filòsof sap perfectament que Déu no ens declara pecadors. Els homes, amb el món d’injustícies que hem fet, on un terç vivim a l’esquena dels altres dos terços, en som perfectament conscients i, si no ens hi declarem, pitjor per a nosaltres.

Creadors d’injustícia, productors de diferències, realitzadors d’opressions, elaboradors de fam, guerres, subjeccions, explotacions i mal, es pot dir com vulgui o plagui, però des d’antic, aquest estat de coses se l’ha denominat “pecat original”.

Si el filòsof sap com sortir-se’n, que ho provi. Jesús va voler fer-ho lliurant la vida, tot i que mai no va parlar de redempció sinó de convertir aquest món, on regna el mal i l’estultícia, en un altre del tot contrari, justament en un món que fos el regnat de la intel·ligència, l’amor i el bé, que ell denominava Regne de Déu o del Cel.

Jesús ens agradi o no, predicava el que prediquen algunes ONG actuals: que un “altre” món és possible. Però anava més enllà: el Regne del Cel oposat al de l’emperador de Roma era un regne essencial i no simplement assistencial, on més que guarir xacres i pobreses resultava de nou encuny, no era una utopia possible, sinó un fet real, aquí i ara. I amb això sol se’n va fer la pell.

(Última notícia de Jesús el Natzarè..  Lluís Busquets i Grabulosa)

El llibreter monjo (Jaume Arnella)

Els Furs de València


El llibreter monjo
(Ll. i m.: Jaume Arnella)
Verídica i esgarrifosa història d’un monjo de Poblet que feia de llibreter a les voltes  dels Encants.

Als Encants de Barcelona
hi havia un llibreter
que a Poblet ‘via estat monjo
i que ho va deixar de ser.

Es veu que un dia va haver-hi,
ja es feia de tant en tant,
una subhasta de llibres:
era un lot molt important.

Entre aquests llibres hi havia
un volum preuat i rar:
eren Els Furs de València,
del món l’únic exemplar.

Diu que aquest llibreter monjo
tenia una obsessió
per poder tenir aquest llibre
i aquella era la ocasió.

El mateix delit tenia
un altre ric llibreter,
com que era més ric que el frare,
al final se l’endugué.

El monjo, al no tenir el llibre,
s’ho prengué molt malament
i, entre recança i enveja,
va tenir un mal pensament.

I una nit va entrar a la casa
del seu llibreter rival
per tal de robar-li el llibre i
posseir l’obra cabdal.

Per no tenir més problemes,
no s’ho va pas rumiar,
i així després de robar-lo,
tot seguit el va matar.

La justícia es posà en marxa,
que, quan vol, sap fer camí,
i va fer tot de pesquisses
per enxampar l’assassí.

Sortí a relluir aleshores
la competència recent
que els dos llibreters tingueren
i era sabut per la gent.

Li van registrar la casa,
tot enlaire va quedar
però aquell llibre no sortia
i ja estaven per plegar.

I el frare dissimulava
i fins es feia l’ofès
dient que d’aquell assunto
ell no en sabia pas res.

El jutge, que ja marxava,
s’aturà tot d’un plegat,
li cridà l’atenció un llibre,
tal com estava posat.

El treu de l’estanteria
i pel buit que va deixar
van caure Els Furs de València
i el culpable quedà clar.

Digué el frare, en el judici,
que ell trobava ben normal
per poder tenir aquell llibre
d’haver matat el rival.

Que si l’altre va quedar-se’l
no va ser per interès
sinó per la raó simple
que tenia més diners.

I a rel del procés resulta
que, sent com va ser conegut,
sortí, dels Furs de València
un altre exemplar perdut.

Abans de morir a la forca,
l’antic frare, al cadafal,
va dir que no li dolia
d’haver mort el seu rival.

Li recava haver comès
aquell crim tan horrorós
pel llibre que creia únic,
quan, de fet, n’hi havia dos.

Que això ens serveixi d’exemple
perquè no vulguem gosar
mai de mai robar cap llibre
i menys encara matar.

Llegenda del llibreter assassí (II)

Llegenda del llibreter assassí

Llegenda del llibreter assassí (I)

El GEORGES ANDRÉ. (El Barco de les Olles) (II)

Degut a les desavenences entre els socis inicials, el Barco de les Olles restà en propietat d'en Salvi Ferrer i en Baldiri Llorens... que decidiren realizar una segona subhasta a la Notaria de Salvador Dalí de Figueres...

Aquesta subhasta quedà deserta i una ponentada feu anar de través el Georges André cap al moll del Rei, on naufragà definitivament.
Tots aquest fets, en generaren  d'altres... molt més tràgics... 
Però això ja és una altra història...

El GEORGES ANDRÉ. (El Barco de les Olles) (I)

Roses, 21 d'abril de 1922

Durant centúries les dificultats de la comunicació terrestre han confiat bona part dels intercanvis comercials a la navegació costanera. Al nostre país aquesta situació es perllonga fins ben entrat el segle XX; petits vaixells amb càrregues heterogènies voregen el litoral portant productes als mercats locals i embarcant mercaderies amb destí als grans ports de distribució de Barcelona i Tarragona. Alguns, molts, han naufragat. El record del seu nom s’esvaeix ràpidament i la tradició oral ens conta com, tal any o tal altre, s’enfonsà el "barco de la pega" o el "barco de la calç" identificant així el vaixell en relació a la càrrega que portava en naufragar.

El Georges André és el "Barco de les Olles". Únic vaixell del seu armador, el trobem a Roses els darrers dies d’abril de 1922, fondejat per resguardar-se d’un temporal de mestral. Empès per  la violència del vent, les àncores llauren el fang del fons del port, sense cap roca on aferrar-se, derivant ràpidament fins que l’impacte contra el bloc, l’escaló submergit sota l’escullera, li obrí una via d’aigua. El vaixell s'inundà completament i quan la quilla tocà fons, només en sobresurtiren els pals.

Posat a subhasta pel cònsol de França a Portbou, fou adquirit el 16 de juliol pels rosincs Pere Barceló, Salvi Ferrer, Salvi Jacomet i Baldiri Llorens, aquest últim agent del Lloyd's a Roses, per un import de 3.515 pessetes (el preu de sortida ha estat de 2.000).

Els quatre socis el compraren amb la intenció de reflotar-lo. Amb l'ajut de dos especialistes, en Cortada de Roses al principi, substituït més endavant per un bus del port de Barcelona, començà l'operació de salvament. Primer es decarregaren  les olles, que havien de ser venudes en diferents indrets de la vila. Cal dir que la venda de les olles resultà un fracàs, ja que es trencaven en posar-les al foc.
Una vegada el vaixell restà buit, arribà l'etapa més difícil: omplir-lo de bocois, als quals s'insuflà aire des d'un compressor instal.lat a l'escullera. Després d'uns quants intents frustrats (quan els bocois eren plens es tombaven deixant penetrar l'aigua), el vaixell fou posat a flot però en precàries condicions, fou fondejat prop de la platja, davant l'indret on avui hi ha l'Hotel Carabela.

Paralitzada la reparació per desavinences entre els propietaris, una ponentada feu anar de través el Georges André cap al moll del Rei, on naufragà definitivament.

Els primers temps fou un bon refugi per als peixos, que n'envaïren tots els racons, però els anys i l'acció del mar el feren malbé; en l'actualitat només en resten fragments de la quilla i el fons, enterrats a la sorra amb el cobriment de la platja nova.

D'aquest fet a Roses n'ha quedat una dita popular per referir-se a un mal negocí: "Acabar com el barco de les olles".

(El Salvi Jacomet  que surt en aquest text, és el meu avi Salvi Jacomet i Mir)

Miguel Hernàndez

En aquest enllaç podeu escolar aquest poema recipat pel propi Miguel Hernández.
/http://blog.educastur.es/poesia/2007/02/09/biografia-miguel-hernandez/

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mi dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al mas leve tropiezo
y a reforzar tus penas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una loca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado,
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garra.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un dia iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y de brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

De: Viento del pueblo

Els valors del Socialisme..

Quins són és valors que hauria de defensar el partit socialista?
L'Ernest Lluch ens ho va explicar en un manuscrit del  2 de gener de 1999.

El socialisme ha de portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. 

Per assolir-ho no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. 

Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. 

Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. 

Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. 
L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. 

Col·lectivament hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes. 

Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora. 
Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres, però mirant tot el planeta que volem conservar, perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.

Poema XXV de "La pell de brau"

Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

Salvador Espriu. "La  pell de brau"

Taxista. Pau Riba

Primera versió.

Segona versió

Saint-Just.

"No és possible regnar de mode innocent",

Louis Antonie Leon Saint-Just, (Décize, Nièvre, 25 d'agost de 1767 - París, 28 de juliol de 1794), va ser un polític revolucionari francès. Els seus partidaris el van anomenar l'"arcàngel de la Revolució" i els seus detractors l'"arcàngel del Terror"
Fill de Louis Jean de Saint-Just de Richebourg (1716-1777), un militar condecorat amb l'Orde de Sant Lluís, i de Marie-Anne Robinot (1736-1761). Va estudiar Dret junt amb Jacques-Pierre Brissot i Georges Jacques Danton a Reims. Va robar unes joies a sa mare, i en va ser perseguit per la justícia. Va ser empresonat durant sis mesos a finals de 1786. Aquest episodi va tenir una evident influència en la redacció del seu poema, a vegades eròtic, "Organt", crítica de la monarquia absoluta i de la noblesa.

Va participar des del principi en la Revolució a París, tot i que després es va traslladar a Blérancourt per a reunir-se amb la seua família. A Blérancourt va aconseguir el grau de tinent coronel de la Guàrdia Nacional al juliol de 1789. Aquest contacte amb la població rural li va servir d'aprenentatge polític, i a partir d'aleshores es va implicar molt en la vida local. Revolucionari radical, va participar en la Festa de la Federació, l'any 1790, va formar part del dispositiu que va escortar a Lluís XVI de tornada, després del seu intent de fuga. Va conèixer a Robespierre, de qui va esdevenir una de les persones més pròximes. Com en el cas de Robespierre, Saint-Just es va sentir fascinat per la cultura grecoromana (origen de la democràcia i la República) i es va comparar amb Brutus.

Diputat l'any 1791 en l'Assemblea Legislativa, se li va negar el dret a ocupar el seu escó a causa de la seua edat. Va resultar escollit pel departament d'Aisne l'any 1792 en la Convenció i es va unir al Partit de la Muntanya. Prompte es va revelar com un dels principals oradors, tant durant el procés a Lluís XVI (durant el qual va pronunciar aquestes frases d'una implacable retòrica inspirada en Rousseau: "No és possible regnar de mode innocent", "Tot rei és un rebel o un usurpador") com durant la redacció de la Constitució. La seua vehemència i el seu incontestable talent retòric faran d'ell una de les veus de la muntanya i, després, del Comitè de Salvació Pública, abatent-se sense pietat contra els seus adversaris girondins. Després de les diverses conspiracions del rei es va mostrar partidari d'executar a Lluís XVI i a la seua esposa Maria Antonieta, que també havia recorregut a la seua família a Àustria per a tractar de derrocar per la força de les armes el govern revolucionari.

Membre en diverses ocasions del Comitè de Salvació Pública, se li va comissionar al front dels exèrcits, junt amb el seu amic i company en la Convenció Philippe Le Bas, des del 22 d'octubre de 1793 fins mitjan de gener de 1794, en l'exèrcit del Rhin. Hi va restablir la disciplina i hi va obtenir el respecte i la consideració dels soldats, tot i que també es va mostrar impassible a l'hora d'executar als dissidents, la qual cosa li va proporcionar reputació de ser un dels més radicals en el període del Terror. Va aconseguir prendre Bitche i alliberar Landau.
De tornada a París, va ser un dels protagonistes en la caiguda dels dantonistes i dels hebertistes.
Va tornar a ser comissionat el 28 d'abril, partidari de l'ofensiva a ultrança, que va acabar amb les victòries de Kortrijk i de Fleurus.

En l'anomenada reacció termidoriana, Saint-Just i Robespierre van ser detinguts per les forces contrarevolucionàries i reaccionàries, representants de la burgesia liberal rica, espantada amb el curs dels esdeveniments. En un moment en què tots els antics col•laboradors de Robespierre van decidir trair-lo, Saint-Just va donar proves inequívoques de la seua integritat i li va donar suport fins al final. Malgrat que el poble de París es va alçar en armes i va alliberar a ambdós, Saint-Just es va negar a organitzar les forces populars. Detingut una altra vegada pels conservadors, en la farsa de judici que es va organitzar, es va negar a respondre a les acusacions que se li imputaven, i va ser executat en la guillotina junt amb Robespierre i els seus partidaris el 10 de Termidor.
(De la Viquipèdia)..

Documental sobre Jaume Vicens Vives.

"Jaume Vicens Vives. Renovar la història, construir un país." 

Al 1957 Jaume Vicens Vives va escriure un manifest clandestí que avança en 20 anys els principis polítics sobre els que es farà la transició democràtica. Un text que serveix de punt de partida per aquest documental que tracta de donar resposta a dues preguntes: Com es va anar conformant el pensament polític, intel.lectual i historiogràfic de Jaume Vicens Vives? Per què Vicens Vives esdevingué una de les figures més importants de la cultura catalana?

Recuperant el Quico Pi de la Serra...

El Quico Pi de la Serra ha estat el Poulidor de la Nova Cançó... Sempre ha tingut al davant Anquetils com el Raimon, el Llach o el Serrat...
Però per a mi el Quico també es mereix el maillot groc ....

LA CULTURA (Quico Pi de la Serra a les "6 Hores de Canet")

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura caradura i amb censura,

amb futura obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura

amb pintura, arquitectura i escultura,

amb clausura, tonsura i vestidura,

amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,

amb cintura i amb magistratura,

amb criatura, usura i confitura,

amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,

tan perillosa com la dinamita,

generalment en manca més que en sobra,

generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto

d'altres han opinat que sovintejo

amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,

té més a veure amb gana que amb Beethoven,

si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,

sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies

perquè fa raonar i no és rentable,

els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,

que abans s'ha de menjar, jeure i pair;

després, ja en parlarem si en teniu ganes,

que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,

què és el que vull dir amb això, vosté mateix,

jo em faig la meva cuina i si li agrada,

si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana

i m'ho demanes bé, te'n donaré;

en fi, per un preu que crec raonable,

podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

La imaginació al poder.

No sé de qui ha estat la idea, però penso que és encertada...

Col.locar les persones d'edat en les presons i els delinqüents a les residències d'ancians.
D'aquesta manera, els nostres avis tindrien accés a una dutxa cada dia, a l'oci, passejos, medicaments, exàmens dentals i mèdics regulars i tindrien cadires de rodes a la seva disposició..
Rebrien diners en comptes de pagar per l'allotjament. Tindrien dret a la vigilància contínua per video, de manera que immediatament rebrien l'assistència després d'una caiguda o una altra emergència. Els seus llits es canviarien dues vegades a la setmana, i tindrien la roba rentada i planxada amb regularitat.
Un guàrdia passaria cada 20 minuts i els portaria els seus menjars i els seus entrepans directament a la seva habitació.
Tindrien un lloc especial per rebre la seva família. Tindrien accés a una biblioteca, sala d'exercicis, teràpia física i espiritual, així com la piscina i fins i tot l'ensenyament gratuït.
Pijames, sabates, sabatilles i assistència jurídica gratuïta a petició.
Habitació, privada i segura per a tots, amb un pati d'exercicis, envoltat per un bonic jardí.
Cada persona d'edat tindria dret a un ordinador, televisió, ràdio i trucades il·limitades.
Tindrien una "junta directiva" per escoltar les queixes i els guàrdies tindrien un codi de conducta que s'ha de respectar!
I els delinqüents haurien plats freds, es quedarien sols i sense vigilància. Els llums s'apagarien a les 20:00 hrs.
Tindrien dret a un bany a la setmana. Viurien en una petita habitació i per la qual haurien de pagar un mínim de 1.500 € al mes...
D'aquesta manera hi hauria justícia per a tots!

En la mort de Joan Solà.

"La persona, la llengua i el país han de ser independents del partit..." (Joan Solà)

Joan Solà, reconegut com un dels grans lingüistes d'aquest país, ha mort la matinada del 27 d'octubre als 70 anys, després d'una llarga malaltia. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i va ser sempre una persona compromesa amb la realitat lingüística i política del país. El recordem amb Narcís Garolera, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, i amb Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de TV3 i alumne de Joan Solà.

La dama de Reus. (Jaume Arnella)

Allí a la vila de Reus   tota la gent ne fugí
si no una noble dama   que en té pres lo seu marit.
La dama plora i més plora   i sospira dia i nit.
Set anys ha que l'en té pres   i altres set que no l'ha vist.
Se'n va a trobar el Capitel·lo   que li torni el seu marit.
-"Déu lo guard lo Capitel·lo,   si vol treure el meu marit?"
-"Sí, per cert, la noble dama,   si ve amb mi a dormir una nit."
-"Calli, calli el Capitel·lo   que ho diré al meu marit."
Ella se'n gira i se'n torna   va a contar-ho al seu marit;
de tan lluny com la va veure:   -"Noble dama, què t'ha dit?"
-"M'ha dit que sí te'n trauria   si hi volgués dormir una nit."
-"Fes-ho, fes-ho, noble dama,   fes-ho per amor de mi.
Que quan jo de presó surti   se'n recordarà de mi.
Posa't lo vestit de seda   o sinó lo de setí.
I si aquests no t'agraden   posa-te'n un d'or fi."
Al entrar-se'n en el quarto   noble dama fa un sospir.
-"Què en sospira, noble dama,   què en sospira aquesta nit?
Sospira la noble dama   los amors del seu marit?"
-"Sí, per cert, lo Capitel·lo,   los amors del meu marit."
-"No s'espanti, noble dama,   ja el veurà demà al matí.
Abans no serà de dia   tindrà lo marit aquí."
Fins a ne la matinada   la dama no pot dormir.
Noble dama és matinera,   a les quatre del matí,
quant és a la punta d'alba   noble dama en finestra ix.
Ja en veu les forques plantades,   veu penjat lo seu marit.
-"Calli, calli, el Capitel·lo,   ja es recordarà de mi.
N'ha llevat la honra meva,   n'ha penjat lo meu marit."
-"No t'espantis, noble dama,   no te'n faltarà marit:
Tres fills ne tinc a la guerra,   triaràs lo més bonic;
i si aquests no t'agraden,   jo seré lo teu marit.
Tinc la dona al llit malalta,   que no es 'caba de morir;
i si ella no es moria   jo l'ajudaré a morir."
-"Calli, calli, el Capitel·lo,   lo mateix faria amb mi.
Deixeu-la viure, Capitel·lo,   deixeu-la viure per mi."
Ella se'n gira i se'n torna,   de volant se'n va a vestir;
quan de volant s'és vestida   a n'el rei se'n va a servir.
Un dia venint de missa   Capitel·lo veu venir.
-"Hola, hola, Capitel·lo,   t'has de recordar de mi.
Atureu-vos, Capitel·lo,   que ara és hora de morir."
-"Tinga pietat la dama,   tinga pietat de mi."
-"La pietat que teníeu   al penjar lo meu marit."
Ja li'n dóna punyalada   la primera el va ferir.
La segona cau en terra,   la tercera va morir.
-"Déu te perdó, Capitel·lo,    a tu i a n'el meu marit

Miguel Labordeta.

UN HOMBRE DE TREINTA AÑOS PIDE LA PALABRA
Miguel Labordeta (Sargossa, 16 de juliol de 1921 - 1 d'agost de 1969)

Ante la Asamblea de los hombres ilustres
bajo el sol de este otoño dorado
con paso quedo y en mis ojos de tigre la justicia
sencillamente sin alharacas con lumbre apasionada
presento mi denuncia.

Vengo a hablar en nombre de los que tienen treinta años
de los que desde la cumbre de su juventud perdida
contemplan los restos del humano naufragio y el desorden del mundo
y en nombre de sus traiciones muertas yo os acuso, oídlo bien, a todos.

A vosotros: Ancianos que os dormisteis en el vals indefinido del idiota progreso
con un tufo burgués adocenado y falso y comíais chuletas bien sabrosas
mientras bajo vuestros galanteos tontos aullaba ya la boa viscosa
de la lucha terrible y el hambre por las calles en llamas:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: hombres de la entreguerra
que pisoteasteis impotentes la sonrisa de un niño
que quería nacer de tanta ruina ya
que olvidasteis demasiado pronto el llanto de los soldados
que bailasteis demasiado bajo las farolas borrachas de las huelgas
el charlestón y el sintrabajo
y que os regocijaba hasta el espasmo híbrido
la velocidad la prostitución la gran juerga social o totalitaria o aun parlamentaria democracia
y qué sé yo cuántas cosas más en la media cabeza del fiero agente de negocios
sin adivinar que las ciudades ofrecerían blancos tan hermosos
tan concretos para que un obús perfecto de la supertécnica
aplastara aquellas ilusas panaceas
en un charco de sangre donde iban a flotar pisoteadas
vuestras violadas vírgenes entre billetes inútiles de Banco
y que en el reloj del escaso hombre
ya no quedaba sino una media hora de vida suficiente
para fumarse un cigarrillo y yacer bayoneteado
por las inmensas llanuras entre escombros de tanques:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los poderosos energúmenos los grandes señores de la culpa
los que con vuestra codicia más enorme aunque el cielo de tal hipocresía
arramblasteis con la mejor rapiña en el río revuelto
y que no fuisteis para vuestros hermanos
sino hoscos verdugos con sonrisa de lobo
y una estela de odios encendidos dejasteis
para mil años que vinieran y más:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los universitarios sabios de la Luna los artistas leprosos
que fuisteis presa
por cobardes nefastos insípidos
por permitir que el espíritu fuera apresado como una zorra vil
en la trampa de los grandes capitanes de papel:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los violetos los idealistas de la muerte
los que sumisteis al mundo en un fragor de horrores
creyendo crear un nuevo sol con vuestra pobre bola de sebo:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los anónimos peones del salario misérrimo
que os abandonasteis en el sopor brutal
del vinazo y la patata cocida
a los que os entregasteis al fútbol y a los semanarios de crímenes
para no pensar
a los estudiantes irresponsables que gritaban heridos sin saber por qué
a los pacifistas enclenques que cerraban sus anos ante la tomadura de pelo
a los espirituales estómagos que nos hablaron tanto del infierno
a los profetas de grandes paraísos de chatarra
a las mujeres sin vergüenza que no querían parir hombres
a los indiferentes que tan sólo soñaron con sus bolsillos miserables
a los que con la flor en el ojal jugaron al ensayo
a los complejos sexuales a la pederastia
a la morfinomanía a la aventura política de porrazos y tente-tieso
perdidos putrefactos podridos de civilización de asco y de cine barato
estuvisteis malditos estaréis corrompidos por los siglos de los siglos
fuisteis rebaño propicio
cuando llegó la gran merienda de los ultimatums
lo mismo que lo seríais si tal momento llegara de nuevo
como parece ser así:
en nombre de mi generación yo os acuso.

Pero fuimos aprendiendo vuestra lección paso a paso:
cuando teníamos quince años cuajó en noches de terror y de asombro inaudito
entendiendo que ser hombre era estar dispuesto a sacar de la cama a su hermano
y asesinarlo cobardemente al borde de un camino
cuando teníamos veinte años supimos que era lícito todo
hasta destruir millones de inocentes por el hambre y el fuego
cuando teníamos veinticinco años conocimos también
que el perdón es inútil y los sueños más nobles
se pierden en el tiempo como un soplo de humo
y ahora con nuestros treinta años hemos comprendido tantas cosas...
tantas cosas que nos duele duramente aquí dentro
y que si tuviéramos que confesarlas moriríamos
de vergüenza y de rabia.

¡Ah! y de nuevo las bombas acechan nuestras pobres carnes maduritas
para sacrificarnos junto a nuestros hermanos más jóvenes
a quienes damos la mano en la tiniebla que golpea las persianas
de los que están de pie con estatura de despiertos.

Por todo yo protesto. Yo os denuncio. Yo os acuso.
Cogeré mi mochila con mi cara de cura
si me dejáis con vida
y huiré a las sagradas colinas junto al mar inmensamente nuevo
a leer a mis poetas chinos preferidos
y que el mundo tiemble por vuestros pecados y se arrase
mañana por la mañana.

Ernest Lluch. Sobre el Socialisme.

El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-ho no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. Col·lectivament hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes. Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora. Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres, però mirant tot el planeta que volem conservar, perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.

Ernest Lluch i Martín

2 de gener de 1999