¿El principio del fin?

Francí Xavier Muñoz | Diplomado en Humanidades

Releyendo a los primeros marxistas, llama la atención en muchos de ellos la predicción futura que hacen de que el capitalismo engendrará los elementos autodestructivos que lleven al proletariado a la conquista definitiva del poder político y, por tanto, a la transformación de la economía capitalista en socialista. Salvando las distancias, si hoy entendiéramos “proletariado” por “clases medias y populares” o “clases productivas”, y por “economía socialista” entendiéramos “economía social de mercado”, cabría preguntarse si la crisis actual (crisis del capitalismo financiero global) está engendrando los elementos autodestructivos para la economía capitalista.

La globalización del capitalismo financiero llevó a la economía global, si bien algunos dirán que fue la economía global la que llevó a la globalización del capitalismo financiero. Sea como fuere, con la globalización (facilitada por las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, las famosas TIC) se inicia una nueva etapa del capitalismo, el financiero, después de las etapas precedentes (feudalismo, capitalismo mercantil o comercial, y capitalismo industrial). Esta nueva etapa del capitalismo (financiero y global) trastoca las economías nacionales haciéndolas competir a lo grande y por lo bajo, es decir, abaratando costes y vendiendo en un mercado global. Surge, además, un negocio dominante: la financiarización de la economía, es decir, la competencia empresarial en valor bursátil, no en valor real. La especulación financiera provoca una crisis sin parangón y genera unas respuestas políticas que conducen a salvaguardar, fundamentalmente, a los agentes principales de la economía global, es decir, a las grandes corporaciones transnacionales, sean estas empresas, bancos, entidades financieras o aseguradoras. Ellas son las que dominan el cotarro, económico y político.

La crisis financiera actual revela que la globalización económica está pensada para las grandes corporaciones, influida como está dicha globalización por el pensamiento económico neoliberal. Este pensamiento persigue la expulsión del Estado de casi toda actividad económica (de ahí el ataque al Estado del bienestar europeo que, para el pensamiento neoliberal, impide a la iniciativa privada la intervención empresarial en grandes sectores de negocio como la educación, la sanidad y las pensiones). El Estado, según el neoliberalismo, solo debe intervenir para ayudar a las grandes corporaciones. En el fondo, el pensamiento económico neoliberal se da la mano, por el extremo, con el anarquismo, que persigue también la expulsión del Estado, en este caso de la sociedad política. Todas las reformas que se intentaron en Latinoamérica y que se están implantando en Europa, con la ceguera cortoplacista típica de los pensamientos extremos, persiguen el mismo objetivo: extender una globalización económica para las grandes corporaciones, lo que conlleva un marco jurídico y fiscal adecuado, con la consiguiente reducción de derechos laborales e impuestos. Solo así las grandes corporaciones suplirán, en un futuro, al Estado en la actividad económica.

Ahora bien, esta globalización neoliberal conlleva la supeditación de los pequeños a los grandes, y eso incluye no solo a los trabajadores-consumidores sino también a los autónomos, pequeños y medianos empresarios. De seguir en esta línea, las grandes corporaciones barrerán del mercado a cualquier competidor intermedio. La competencia en cada sector se medirá en torno a muy pocas compañías. La globalización neoliberal contraviene, por tanto, los principios fundadores del liberalismo económico original (libertad para el individuo, para el mercado y para la propiedad), ese liberalismo que transformó regímenes autoritarios y absolutos en democracias liberales. ¿Qué libertad y qué propiedad habrá en un mercado global dominado por grandes corporaciones empresariales?

Pero, además, la globalización neoliberal dirige las economías nacionales hacia la exportación y la reducción del gasto público. Su receta para superar la crisis financiera consiste en reducir el gasto del Estado (y, por tanto, también su inversión en la economía) y en precarizar las condiciones laborales para orientar las economías nacionales exclusivamente a la exportación. Solo así se explica el desprecio hacia los salarios de los trabajadores que tienen los economistas, empresarios y políticos neoliberales. Tienen su razón particular: “si casi todo lo que producimos lo exportamos, ¿qué nos importa lo que puedan consumir nuestros trabajadores?”. Sin embargo, si se aplica la misma receta a todo el mercado global, países emergentes y países en recesión, ¿quién consumirá los productos, todos ellos exportados? ¿Llegará, entonces, una nueva crisis del capitalismo por sobreproducción, como son todas las crisis capitalistas? Y en ese escenario, con inmensos excedentes sin vender, ¿colapsará definitivamente el capitalismo, tal y como los primeros marxistas predecían? Porque la diferencia entre las crisis anteriores y la actual reside en que, antes, siempre hubo mercados nuevos que explotar a los que reorientar la sobreproducción. Sin embargo, si llegamos a una economía global toda exportadora, ¿qué nuevo mercados importará la sobreproducción global? ¿África? La economía global se sostenía, hasta hoy, por un equilibrio entre unos mercados consumidores compulsivos y unos mercados productores compulsivos también. Si, ahora, los países emergentes no crecen lo suficiente como para ser globalmente consumidores y los países en recesión se convierten en globalmente exportadores, el colapso del capitalismo global podría estar servido en bandeja.

Por tanto, igual que a partir de 1929 los gobiernos del mundo diseñaron una política expansionista, los gobiernos actuales deberían aprender de aquella experiencia, dándose cuenta de que, esta vez, puede no haber una segunda oportunidad. Entonces, la avaricia y la desregulación del capitalismo provocaron la Gran Depresión. Hoy, la misma avaricia y la misma desregulación han provocado la Gran Recesión. Entonces fue el momento de las políticas keynesianas, expansivas, inversoras, públicas. Hoy, la socialdemocracia tiene un grandísimo reto por delante. Mucho más que entonces porque, quizás, esté en juego la supervivencia del capitalismo tal y como se ha concebido hasta ahora. Y, quizás, la socialdemocracia tenga que alumbrar esa transición a la economía social de mercado (antigua economía socialista) donde las clases productivas, clases medias y populares (antiguo proletariado) sean las que marquen el camino. Quizá se cumpla aquel sueño de los primeros marxistas y, por fin, los de abajo dirijan un mundo asequible para el 100% de la ciudadanía, donde un 99% no sea dominado por un 1%. Quizá, para entonces, se cumpla el sueño del fin de la sociedad de clases y ese 1% se haya disuelto en la masa.

Bacallà a la llauna

Programa "Fogons" de TV Roses. (1998)
 

Les cinc lleis fonamentals de l'estupidesa humana

Carlo M. Cipolla, professor de ciències econòmiques de la universitat de Berkeley, i un dels majors experts en la història de l'economia, va  deixat per a la posteritat un dels documents més importants sobre l'estupidesa humana.

En aquest document,  Cipolla descriu les cinc grans premisses que expliquen la tonteria a la qual tots estem sotmesos.

 1. - Cada un de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids que circulen pel món.

Les implicacions d'aquesta afirmació són devastadores, ja que algunes persones a les que anteriorment hem jutjat racionals i intel·ligents poden arribar a ser completament estúpides. A més, dia rere dia, les nostres activitats es veuen entorpides per individus estúpids que apareixen sobtadament en les nostres vides i, per descomptat, en els llocs i situacions més inoportuns.

2. - La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica d'aquesta.

Tant és que parlem d'empleats o de botiguers, professors o Premis Nobel. Tant se val si viatgem a la Polinèsia o al Japó. Per algun misteriós procés, la naturalesa manté un percentatge de persones estúpides en qualsevol ordre de la vida.

 3. - És estúpida una persona que causa un dany sense obtenir a la vegada profit per si, o fins i tot obtenint un perjudici.

És impossible explicar perquè un estúpid fa les coses que fa, ja que no obté benefici d'això. A més, encara que l'estupidesa es pot manifestar només en un determinat context o en un moment precís, Cipolla adverteix que moltes vegades acaba arrelant amb una consistència aclaparadora. en la forma de ser d'una persona

4. - Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu dels estúpids.

Està clar que els no estúpids obliden constantment que tractar o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un greu error que, a més, com explica la tercera llei, no beneficia ningú.

5. – L’estúpid és el tipus de persona més perillós que existeix.

Per la poca previsibilitat dels seus actes, l’estúpid acaba sent encara més perillós que les persones malvades. L'actitud d'aquestes com a mínim és més comprensible: busquen el seu propi benefici encara que sigui a costa dels altres.

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica (6-10)

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.

Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt-circuit en l'anàlisi racional, i finalment en el sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...

7. Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors" (Cita de “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.

Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...

9. Reforçar l’auto-culpabilitat.

Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu s’auto-devalua i s’inculpa, fet que genera un estat depressiu, cosa que provoca la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i els coneixements posseïts i utilitzats per les elits dominants.

Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" gaudeix d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica (1-5)

1. L'estratègia de la distracció.
L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció, que consisteix en desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.
L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir que el públic s’interessi pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica.
"Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, que no tingui temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals”. (Cita de “Armes silencioses per a guerres tranquil·les)".

2. Crear problemes i després oferir solucions.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució".  Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui qui demani  les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera com les condicions socioeconòmiques radicalment noves, el neoliberalisme, van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents. Aquests  canvis haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.
La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discursos, arguments, personatges i entonacions infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca gran o un deficient mental. Com més s'intenti enganyar  l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si hom es dirigeix a una persona com si tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat” (Cita de "Armes silencioses per a guerres tranquil·les") .

Entrevista al setmanari de l'Alt EMPORDÀ

El setmanari de l'Alt EMPORDÀ ha publicat una entrevista que m'han fet amb motiu de la meva jubilació.
Podeu descarregar el PDF de l'entrevista al següent enllaç:

http://dl.dropbox.com/u/49674079/Salvi%20Jacomet.pdf

ROMANÇO D'EN GUSTINET. Jaume Arnella

Carta de Josep Pla a Josep Tarradellas.

L'estiu passat vaig visitar l'Arxiu Tarradellas de Poblet. Entre els documents que vaig poder llegir, hi vaig trobar aquesta carta que va escriure Josep Pla a Josep Tarradellas. Segurament ja ha estat publicada, però la reprodueixo perquè penso que val la pena conèixer-la.  
----------------------------------------------------------------------------

Mas Pla - Llofriu – darrers d’agost  de 1977            

Estimat amic Ortínez: he escrit una carta al Sr. Tarradellas. Com que no tinc la direcció d’aquest vell amic, li envio la carta a vostè. En faci el que en vulgui. És indiferent.

Sr. Josep Tarradellas. President de la Generalitat.

Molt apreciat senyor:
Sembla que vindrà d’un moment a l’altre a aquest país. Magnífic. Molt i molt bé. El felicito per l’èxit que ha tingut a París i a Madrid, que fou extraordinari. Molt i molt bé.
Ara, li voldria dir el que segueix:
Els diaris parlen del que serà la composició de la Generalitat provisional i diuen que vostè es trobarà al cap d’amunt i que hi haurà el Sr. Raventós Carner, com a conseller en cap, tres socialistes més, dos comunistes, dos d’en Jordi Pujol, dos d’en Canyelles i algun encara més.  Total: deu o més consellers. No ho troba excessiu, donada la ignorància total del personal polític i les escasses possibilitats dels personatges que han sortit?.
Si aquest país té un problema nacional, només es pot guanyar amb un poble unit. Si és desunit, el desastre serà total, com la història demostra a cada moment. Cal que hi hagi menys carteres a la Generalitat imminent. I les carteres importants han de ser donades a persones que sàpiguen crear aquesta immensa empresa.
Li participo que si la Generalitat es converteix en un afer socialista-comunista  o del Front Popular,  etc...  molts catalans se’n desinteressaran totalment. La Generalitat ha de ser de tots els catalans. Res més!.
Cal fer una Generalitat com una enorme empresa i això ho han de fer els qui hi entenen: El Sr. Ortínez primer, després jo hi posaria el Sr. Castellet, xicot intel·ligent.  La classe política sortida de les eleccions, no val res de res.
Sr. Tarradellas, es trobarà davant de la creació, el mateix que hagué de fer Prat de la Riba. No s’equivoqui. Li desitjo un gran èxit.

El seu  affm.
Josep Pla...

Ballade Des Dames Du Temps Jadis

Ballade Des Dames Du Temps Jadis.
(François Villon.)

Dites moy ou, n'en quel pays
Est Flora la belle Romaine,
Archipiades, né Thaïs
Qui fut sa cousine germaine,
Echo parlant quand bruyt on maine
Dessus rivière ou sus estan
Qui beaulté ot trop plus qu'humaine.
Mais ou sont les neiges d'antan?
Qui beaulté ot trop plus qu'humaine.
Mais ou sont les neiges d'antan?

Ou est très sage Hélloïs,
Pour qui chastré fut et puis moyne
Pierre Esbaillart a Saint Denis?
Pour son amour ot ceste essoyne.
Semblablement, ou est royne
Qui commanda que buridan
Fut geté en ung sac en Saine?
Mais ou sont les neiges d'antan?
Fut geté en ung sac en Saine?
Mais ou sont les neiges d'antan?

La royne blanche comme lis
Qui chantoit a voix de seraine,
Berte au grand pié, Bietris, Alis
Haremburgis qui tient le Maine,
Et Jehanne la bonne Lorraine
Qu'Englois brûlèrent a Rouen;
Où sont ils, ou Vierge souveraine?
Mais où sont les neiges d'antan?
Où sont ils ou Vierge souveraine?
Mais où sont les neiges d'antan?

Prince, n'enquérez de sepmaine
Ou elles sont, ne de cest an,
Qu'a ce refrain ne vous remaine:
Mais ou sont les neiges d'antan?
Qu'a ce refrain en vous remaine;
Mais ou sont les neiges d'antan?

Aportació de José Luis Torres a EMPORDONESES

Aportació del meu bon amic José Luis Torres  a la performance EMPORDONESES,  idea original de Pilar Farrés, exposada a la Galeria d'Art Dolors Ventós de Figueres. La traducció al català l'he feta jo, amb el vist-i-plau de l'autor.

A MODO DE DECÁLOGO   (Parafraseando a Kipling)
 
Si no consientes que la ambición te consuma y te derrote, sin dejar por ello de ansiar ser mejor y superarte.

Si no hipotecas tu bienestar futuro al placer del presente, y consigues liberarte de las ataduras del pasado, de manera que seas libre.

Si en vez de envidiar, emulas a aquel a quien admiras, e intentas rectamente superarle.

Si te odian, y a tu vez simplemente rechazas el odio que te tengan, y al daño que te hagan respondes con desprecio.

Si te esfuerzas con la convicción de que eres necesario, porque tienes una fe en ti mismo que los demás te niegan.

Si a pesar del temor al fracaso no renuncias a la lucha, porque estás convencido de la bondad que persigues.

Si atiendes más a tu conciencia que a lo que los demás opinen sobre ti, y no te hacen mella sus insidias canallescas.

Si indagas la verdad de los hechos y las cosas, porque crees que la verdad existe por encima de intereses espurios.

Si procuras que les llegue el pan y el agua a los que tienen hambre y sed, y a los que tienen pan y agua les acucie el hambre y la sed de justicia.

Si inicias cada mañana con el propósito de hacer algo bueno, y al llegar la noche concluyes que cuando menos lo intentaste.
Entonces no habrá crisis en tu interior y afuera comenzará a amanecer.

José Luis Torres.                                                                           EMPORDONESES 2012

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A MODE DE DECÀLEG   (Parafrassejant Kipling)

Si no consents que l'ambició et consumeixi i et derroti, sense deixar per això d’anhelar ser millor i superar-te.

Si no hipoteques el teu benestar futur al plaer del present, i aconsegueixes alliberar-te dels lligams del passat, de manera que siguis lliure.

Si en comptes d'envejar, emules a aquell a qui admires, i intentes rectament superar-lo.
Si t’odien, i al mateix temps simplement rebutges l'odi que et tenen, i al mal que et fan respons amb menyspreu.

Si t'esforces amb la convicció que ets necessari, perquè tens una fe en tu mateix que els altres et neguen.

Si malgrat el temor al fracàs no renúncies a la lluita, perquè estàs convençut de la bondat que persegueixes.

Si atens més a la teva consciència que al que els altres opinen sobre tu, i no et fan efecte les seves insídies canalles.

Si cerques la veritat dels fets i les coses, perquè creus que la veritat existeix per damunt d'interessos espuris.

Si procures que els arribi el pa i l'aigua als qui tenen fam i set, i als que tenen pa i aigua els meni la pressa la fam i la set de justícia.

Si inicies cada matí amb el propòsit de fer alguna cosa bona, i en arribar la nit conclous que si més no, ho vas intentar.

Llavors no hi haurà crisi en el teu interior i a fora començarà a clarejar. 
José Luis Torres.                                                                           EMPORDONESES 2012

Fragments del llibre “La Carta“ de l’Antoni Batista..

“Mientras algunos dirigentes como Ramón Tamames o Josep Solé Barberá emergían de la clandestinidad, ayudados por sus currículos profesionales, otros llevaban las riendas de lo prohibido. Miguel Núñez era uno de ellos, dedicándose muy especialmente a formar a los jóvenes cuadros de la universidad, a los que tomarían el relevo de quienes habían participado en la Guerra Civil y sustituirían los fusiles por los micrófonos de los atriles parlamentarios. Muy estimado por su manera de hacer política fue Jordi Dagá, el entonces líder carismático de los estudiantes de Barcelona, capaz de dar un mitin con una columna de la policía armada, a pie y a caballo, esperándole. Dagá fue de los últimos detenidos sometidos a tortura."

 

"Mario Onaindía Nachiondo fue doblemente héroe de aquella película de terror, porque el relato estremecedor de sus torturas logró salir al exterior en cuanto entró en la cárcel, y fue leído viva voce en asambleas de fábricas, barrios y universidades; en la de Barcelona, el lector fue el profesor Manuel Sacristán, y la lectura terminó con una brutal carga policial. Hubo un herido grave, que habría salido muy mal parado si no hubiera sucedido en el campus de la Facultad de Medicina del Hospital de San Pablo. Era el 3 de noviembre de 1970, fecha en principio prevista para la vista oral del juicio, pero retrasada porque los letrados trataban de ganar tiempo para poder estudiar un sumario entregado con premura, sobre todo a partir de recursos procesales y gracias a que había entre los imputados dos sacerdotes, que presentaban mayores problemas en función del Concordato vigente del Estado con la Santa Sede y que inquietaba particularmente a Pablo VI, que movió al nuncio en la maniobra dilatoria." 

"Un mes después, el juicio se celebró, las movilizaciones volvieron y la tortura se cebó en Jordi Dagá, el líder de los estudiantes de Barcelona, el discípulo amado de Miguel Núñez. Le dieron golpes por todas partes, le hicieron la «cigüeña» y lo levantaban cuando se caía tirándole de los pelos y llevándose mechones como los sioux con la caballería yanqui. Le hicieron la «ruleta rusa», lo bajaban a rastras a los calabozos. Con la autoridad moral del que ha recibido, y no es nada propenso a la exageración, vio cómo por aquellos mismos días pasaban por Jefatura los intelectuales y artistas detenidos por el encierro solidario de Montserrat, les tomaban la filiación y poco más, y sostiene con ahínco que hubo quien denunció torturas sin haberlas padecido. Cando habla del tema, se indigna.. "

"Le telefonea Jordi Dagá, a quien Miguel quiere muchísimo, el último estudiante que recibió leña de la policía y que escuchó la pregunta de ritual, al son de los primeros puñetazos; «¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?». Cuando la vida concatena casualidades todo es posible, de Montalbán a Dagá, con el nexo de su paralelismo policíaco con Núñez, sólo han transcurrido unos minutos."

"Los estudiantes qué tuvimos responsabilidades en el PSUC cuando Miguel Núñez era el jefe del Comité de Barcelona, nuestro contacto con la dirección, le ofrecimos una comida y le regalamos dos ejemplares enmarcados de la revista Universitat, con la que rompimos la clandestinidad a pesar de ser ilegales. Fue una bonita reunión porque los post-mayo 1968 que militábamos en el mismo partido, hoy estamos repartidos ideológicamente en todo el arco parlamentario. Tenía los dos cuadros colgados sobre su cama, y un tercer marco que encargó Elena, con el epígrafe y nuestras firmas: Madame Curie-Eva, Poch, Borés, Aurora, Dani, la Puta-Martorell, Pelucas, El nen de primera comunió-Robles, Fortuny, Fitipaldi y el Cristiano."

Nota:
El textos són del llibre "La Carta" de l'Antoni Batista, i les imatges són del còmic "Miguel Núñez , mil vidas más" de l'Alfonso López, Pepe Gálvez i Joan Mundet.

Plutonomia (II)

VÍCTOR HERNÀNDEZ

(Continuació..)

Part 3: Menys impostos per als rics, més pobresa per als altres.

Abans de seguir esmicolant el memoràndum de Citigroup sobre la Plutonomía, cal fer un parèntesi per veure una mica la història dels impostos als Estats Units, ja que el document al·lega que els super-rics van acaparar la major part de la riquesa d'EUA, mentre els altres ciutadans en van perdre.
A partir de 1917, el govern dels EUA va imposar un ISR de 77% als super-rics. En els 1920s, l'ISR es va reduir a 25%, però al final de la dècada es va produir  la Gran Depressió, i el 1932 l'ISR per als més rics va pujar al 63% i 4 anys després al 79%. El 1940, sense haver entrat els EUA encara en la Segona Guerra Mundial, l'ISR va pujar al 81.1%. A partir de 1942 l'ISR dels més rics als EUA puja al 88% i arriba fins a 94% en 1944. De 1951 a 1963 l'ISR es manté en el 91% per als més rics. No és  fins el 1964 que l'ISR per als rics baixa a 77% i arriba fins a 70% en els 70s. Quan va arribar Ronald Reagan al poder el 1980,  l'ISR per als rics baixa al 50%, i al 1988 es redueix al 28%.
Atenció: Les tres vegades que van baixar els impostos als rics (els anys 20s i els anys  80s), van ser seguides per fortes recessions o depressions.
Durant les administracions de Bill Clinton en els 90s, l'ISR dels súper-rics puja a 39.6%, però amb George W. Bush al poder, baixa al 35% el 2003.
I la classe mitjana? D'acord amb el New York Times a la classe mitjana dels EUA li han pujat els impostos en termes reals des dels 60s fins avui. (NOTA: l'ISR per als pobres dels EUA va baixar des dels 60s, però va pujar 5 vegades comparat amb el que pagaven en 1917).
Tot això ve al cas ja que el memoràndum de Citigroup esmenta que, perquè la Plutonomía (el control de l'economia pels súper-rics) pugui existir, els més rics han de tenir més ingressos i els més pobres menys. Clarament això és el que va passar,  es van  reduir els impostos als súper-rics i es van augmentar  a la classe mitjana. El memoràndum assenyala que això ha causat una reducció en la qualitat de vida dels que no són rics (classe mitjana inclosa), causant el descontentament de la majoria de la gent. Perquè una Plutonomía pugui existir, diu Citigroup, es requereix un govern que faci polítiques que beneficiïn els súper-rics, encara que perjudiquin la classe mitjana i als pobres.

Part 4: La por dels rics al vot per la igualtat.

El memoràndum de Citigroup sobre la Plutonomía diu textualment:

"Al cor de la Plutonomia hi ha la desigualtat d'ingressos. Les societats que estan disposades a tolerar i a donar suport a la desigualtat d'ingressoss, estan disposades a tolerar i a donar suport a la Plutonomia."

Citigroup admet que la globalització beneficia els súper-rics, fent-los encara més rics (per tant generant una Plutonomía que controla la major part de la riquesa) tot i que perjudica la resta de la gent, classe mitjana inclosa, fent-la més pobra. No obstant això, la Plutonomía podria desaparèixer si el govern pugés els impostos als súper-rics i canviés les polítiques econòmiques per generar igualtat.

Això a Citigroup no li preocupava, deia que hi ha pocs països que facin això, i que George W. Bush no només no els apujaria els impostos, sinó que pretenia fer permanents les reduccions d'impostos als més rics, política que Obama va aturar.
El risc en realitat, diu el memoràndum, és que si la majoria de l'electorat, veient-se afectat per les polítiques "pluto-amigables",  per exemple, perdre la feina o veure els seus ingressos reduïts per culpa de l'externalització, decidís votar per un govern d’esquerres que posés fre als abusos dels súper-rics.  El memoràndum diu textualment:

"Els treballadors de les classes baixes en les societats amb mercats desenvolupats poden no tenir molt poder econòmic, però tenen el mateix poder de vot que els rics."

I afegeix:

"Potser una raó per la qual les societats permeten la Plutonomía, és perquè prou votants creuen que tenen una oportunitat de convertir-se en pluto-participants... Però si els votants senten que no poden participar, estaran més disposats a dividir el pastís de la riquesa, en lloc d'aspirar a ser veritablement rics."

És a dir, els super-rics manen perquè hi ha prou votants que creuen que poden arribar a ser rics, quan en realitat cada cop es deteriora més la seva qualitat de vida. I temen que, en ser els no-rics majoria, acabin amb la desigualtat econòmica per mitjà del vot.
El memoràndum  subratlla que la gent ja s'està afartant de la Plutonomía, i que la millor prova està en que els resultats electorals cada vegada són més ajustats. Tanmateix afirma que mentre la gent cregui que es pot fer rica, encara que econòmicament la seva situació es deteriori, els rics estan fora de perill. La seva por és al vot per la igualtat.
(Continuarà..)

Gràcies Esteve!

El meu bon i estimat amic Esteve Sala ha tingut la gentilesa d'escriure un poema amb motiu de la meva jubilació.

Gràcies Esteve!!!!

SALVI

Amb el cor bipartit de joia i sàlvia enveja

—la de qui veu atènyer, a un altre, la pensió

amb la valoració del mèrit que l'avala;

la de qui no ha d'haver la sort que d'ell cobeja—,

ens hem reunit aquí, en una insigne sala,

per desitjar, a en Salvi, un descans llarg i digne.

Salvi, rei de l'estalvi de la peça informàtica,

del xip i el mòdem, Vettel deis circuits electrònics,

príncep del reciclatge, camell de les permutes,

mag de megues i discs, músic deis PC,s clònics...

Després de quatre dècades de passar-les ben putes,

t'ha arribat el moment de la indolència apàtica.

T'ha arribat de debò el dia del comiat

dels alumnes i els llibres, les aules i els companys.

Com el teu nom evoca, t'has salvat de l'embat,

de l'esquitx a la quilla que ens ha de mullar els anys;

t'has aferrat, conquilla, al roquer, a l'aixopluc,

sense haver hagut d'entrar al twitter ni al facebook.

A partir d'ara, el temps instruirà les absències;

els records col·lectius, les més belles cadències; 


les mancances i oblits, els enyors i recances.

Tu, que t'emportes l'aigua a la immortal Girona,

ens deixes, sedejants, en barral sense nanses,

la vàcua plenitud que ens sembli a tots més bona.

Tots els que et coneixem, confiem que t'enyoris

i tornis sempre a Roses. Que hi ha d'haver prou coses

que et lliguin més al poble que no pas a Girona.

I així quan de nostàlgia fictíciament t’hi moris, 


veuràs que un Calciner també hi desentona.

Sortosament podràs fer allò que ara et proposis:

històriques recerques, estades a Poblet,

aficions culinàries, viatges a Internet...

I fins i tot, si vols, podràs menar algun hort.

Nosaltres, mentrestant, et gruarem la sort,

alhora que enyorem el teu parlar tan fort,

la teva ideologia, tossuda i peremptòria,

el teu ajut magnànim, compromès i eficient,

desprès i diligent, sense excusa o moratòria,

a prova de tempestes, llampecs, aiguats i vent.

En Salvi Jacomet! Pocs homes hi ha com tu

que no petjant ningú, ens deixin tanta empremta.

Salvi, en Calciner! Homes amb tanta empenta

ja no en queden enlloc. ¿Que et vagi tot molt bé;

que siguis molt feliç a la teva Girona,

al pis de jubilat! ¡Que hi siguis venturós

amb la dona, les filles i els néts: la teva trona!

Posa l’ànim en repòs, que la feina ja s'ha fos!

Figueres, novembre 2011

 ... si un punt és un instant...

... una línia és la vida d'un punt...

SALTAMARTÍ

Detenció i tortura de Tomasa Cuevas.

Tomasa Cuevas i Miguel Núñez.

Relat que fa Tomasa Cuevas de la seva dentenció  i de les tortures que va partir l'abril de 1945  a Barcelona. (Extret del llibre "La Carta" d'Antoni Batista.)

Me detienen el 4 de abril del 45, y dos días después a Miguel. Nos habíamos conocido un año antes, cuando yo llegué desterrada a Cataluña. Curiosamente, nos conocimos haciendo paquetes para la Navidad de los presos. A Miguel le llamábamos el «político-militar», porque tenía un pie en cada lado, en el aparato político y en la guerrilla, y yo hacía de enlace entre uno y otra.
Muy de cerca me tocó lo peor de la represión, las ejecuciones de compañeros: Puig Pidemunt, Mestres, Carrero y Valverde, que era mi contacto. Fue cuando les detuvieron, precisamente, que «fabricamos» a Estrella, porque a Miguel el partido le ordenó que no le diera el sol, y estuvimos dos meses encerrados en una casa, sin salir para nada. Podríamos decir que, en este sentido, nos casó Creix.
Cuando me detuvieron a mí, fue terrible.Ya me estaban esperando, porque venía de una condena cumplida en Segovia, tenía antecedentes.Yo tenía mucho miedo, porque los camaradas me habían hablado de las torturas de la Vía Layetana, pero bueno, tenía claro cuál era mi deber y el miedo no me frenó: llegué a transportar bombas en mi bolso.
Al final, nos siguieron y nos detuvieron a unos cuantos, a Juanito Cuadrado lo hirieron gravemente, porque hubo tiroteo. A mí me cogieron a punta de pistola y me llevaron ante los hermanos Creix, Polo y Quintela. Empezó a pegarme Polo, que era tan bajito como yo. Luego me apretaba la cabeza entre sus manos, una presión terrible por las orejas que producía muchísimo dolor. Terminé sangrando por la nariz y por la boca, y me rompieron un diente de un puñetazo, que logre escupir. Fueron varios días de tortura y al final ya no sabía en qué día estábamos.
Creix tenía el caso estudiado, me contaba las cosas que había hecho a veces con bastante detalle, y trataba de entablar conversación conmigo, de convencerme para que dejara el partido pero antes contándoles todo lo que querían saber, claro. Me decía que me habían seguido varios días y me preguntaba por las citas que tenía, con quién me veía, para qué. Me habían visto en una cita en la Rambla Catalunya, con Josep Fabregat, y me preguntaron mucho por él, pero yo me mantenía en mis trece, yo no sabía nada de nada porque se habían confundido de persona. Pero llamaron a los ocho policías que me habían seguido, en días sucesivos, y me hicieron un careo con ellos. Me identificaban sin ninguna duda, que no había error y que la persona a la que siguieron era yo.
Todo esto duró varios días, y mientras preguntaban iban pegándome. Recuerdo muy bien la noche más terrible, porque me dejaron secuelas que todavía arrastro. Polo me lanzó contra la pared y me pegaba y me pegaba, hasta que la cabeza dio muy fuerte contra el muro y me caí, casi desmayada. Entonces vino Creix, me levantó por los brazos, me levantó y luego me sentó en una silla. Para evitar que perdiera el conocimiento, me clavó un pisotón muy fuerte sobre las uñas de los dedos; el dolor fue tan intenso que me despertó, y Polo siguió pegando y preguntando, pero no me sacaron nada.
Aquellos días me costaron dos años de hospital para rehacerme de las torturas, pero me quedó una lesión crónica en la nuca y la columna vertebral desviada.

Antonio Juan Creix.

LA LUMIÈRE DES JOURS CLAIRS (Ramon Muns)

Cançó enregistrada els dies 13 i 15 de març de 1972, als Trident Studios de Londres

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

J’ai pris un jour le long chemin

Qui m’éloignait de toi

Depuis ton image est en moi sans cesse

Tu sais je sens la nostalgie

De ces vieux jours  de notre enfance

Le rire de tes yeux innocents n’est plus

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

Un jour on se retrouvera

Alors nous comprendrons

Malgré l’espace malgré le temps passé

Que ces moments étaient vivants

Dans un coin de nos souvenirs

Ils resteront comme un amour d’enfants

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

Plutonomia (I)

VICTOR HERNÁNDEZ.

Part 1: El sistema que posa en perill la classe mitjana

Michael Moore esmenta breument en el seu documental Capitalism: A Love Story el tema de la Plutonomía. Considero que el tema mereix ser comentat amb més a detall.

El 16 d'octubre  de 2005 Citigroup, el banc més gran del món i propietari de Banamex, envià als seus clients més rics un memoràndum anomenat "Estratègia d'inversió-Plutonomia: Comprant luxe, explicant desequilibris globals."

El memoràdum cercava convèncer els accionistes més rics de comprar accions de les empreses de súper-luxe a les quals només tenen accés els més rics, ja que, diu, els rics es tornaran més rics i la resta de la gent més pobra.

Citigroup afirma que els Estats Units és una "Plutonomía", un sistema en el qual els que controlen el país són l'1% més ric la població (que al seu torn viu de la riquesa del 0,1% d'ultra-rics dels Estats Units). Fins i tot el govern està subordinat als rics sota aquest sistema.

Segons Citigroup només hi ha dos tipus de persones: els rics i els pobres. No hi ha una classe mitjana ni ha d'importar als rics que n'hi hagi o fins i tot que desaparegui.

Els principals consumidors de la riquesa en una plutonomía, a més, no són la classe mitjana ni els pobres, sinó els rics, que tenen més riquesa en conjunt, que el 95% de la resta de la població.

Segons l'informe de Citigroup,  dos són els mecanismes que permeten que els rics es facin cada vegada més rics i la resta de ciutadans més pobres,

1. La reducció d'impostos als rics i augments d'impostos per als altres ciutadans..

2. El pagament de salaris excessius als més alts executius de les grans empreses (els que Citigroup anomena"aristocràcia gerencial") i reducció de salaris a la resta dels treballadors.

Segons Citigroup, aquesta situació continuarà produint desigualtat d'ingressos entre "rics" i "els altres", mentre els governs dels països continuïn afavorint els més rics. Citigroup mai usa els termes "rics", "pobres", "ingressos excessius", o "desigualtat" com una crítica, sinó que els presumeix com un benefici del capitalisme als rics a costelles dels altres. En aquest sistema, per tant, és on la classe mitjana corre el perill de desaparèixer. No ho diu l'esquerra. Ho diu Citigroup.

Part 2: El sistema de la irresponsabilitat dels rics

Citigroup va enviar als seus clients més rics el memoràndum sobre la Plutonomía l'octubre de 2005 per convèncer-los de comprar accions d'empreses de luxe. Un dels al·legats de Citigroup era que en ser Estats Units una Plutonomía (un sistema controlat per l'1% més ric on la resta de la gent és "pobra" encara que sigui classe mitjana), els seus rics gastaven excessivament en luxes i estalviaven molt poc. Citigroup va recomanar als seus clients més rics que invertissin no en empreses que puguin beneficiar la majoria de la població amb llocs de treball, o almenys a la classe mitjana. No, els va dir que compressin accions de marques de súper-luxe com Porsche, Bulgari, Polo Ralph Lauren, Four Seasons, Sothebys, i Tiffany. No és broma. És a la pàgina 27 del memoràndum.

Els deia a més a més, que no es preocupessin pel dèficit d'estalvi del país, que és normal que això passi en una Plutonomía ja que quan els rics incrementen el seus ingressos gasten més en luxes i estalvien menys, però com que controlen la major part de la riquesa del país, la seva falta d'estalvi afecta tota l'economia. És a dir, Citigroup, sense utilitzar la paraula, ve a dir que en una Plutonomía els rics són uns irresponsables però no importa, perquè això és el normal en aquest sistema.

El memorial assenyala que aquesta irresponsabilitat no ha existit sempre, ja que en els anys 50, els molt rics als EUA tenien molt bons ingressos en la borsa de valors. Però com no tenien la major part de la riquesa i pagaven alts nivells d'impostos, eren més mesurats en les seves despeses i més inclinats a estalviar. La irresponsabilitat, assenyala el memoràndum, va començar a principis dels anys 80, quan els súper-rics van controlar al govern de Ronald Reagan perquè els reduís els impostos i eliminés regulacions per a les grans empreses.

En controlar els rics el govern, amb polítiques fetes per beneficiar-los  a costa de perjudicar la resta de la gent, simplement van perdre la mesura i van donar per fet que el sistema havia de donar més diners als rics, encara que els malgastessin i encara que la classe mitjana i baixa acabessin més pobres encara.

És a dir, en una Plutonomia l'únic benestar que compta és el dels rics. I els seus governs funcionen només per assegurar-se que els més rics segueixin sent els beneficiats encara que es destrueixi a la classe mitjana.

(Continuarà..)