Es pot alliberar el Ramat?

Motivat pel debat sobre le paradigma ARI he tingut ganes d'escriure el que segueix:

Sobre el Ramat...

Qui forma part del ramat? 
Les classes productores-consumidores, el que podríem anomenar “la nova classe oprimida” el “nou proletariat” de la Globalització.

Qui és l’amo del ramat? 
El “nou Emperador.”

Qui pastura el ramat? 
Els governs, els mitjans de comunicació i esbarjo i el que tu anomenes elits del coneixement al servei de l’Emperador. A aquest grup el podríem anomenar la “nova classe dominant” la “nova burgesia” de la Globalització.
Pertànyer a una d’aquestes classes és una loteria, és fruit de l’atzar. Depèn de la família on naixem, els fills del Nou Emperador seran els nous amos del ramat, els fills dels pastors seran nous pastors i els fills de les ovelles seran noves ovelles.

Els individus poden canviar de classe? 
És clar que sí, tant en sentit ascendent com en sentit descendent, però seran una minoria.. La gran majoria és quedarà a la classe on ha nascut.

Es pot deixar el ramat sense convertir-se en pastor? 
Jo penso que no. No hi ha pastures lliures per a les ovelles que s’escapen del ramat.

Quines possibilitats d’alliberament tenim les ovelles? 
L’alliberament només pot ser d’ovella en ovella, és a dir: individual; i a més a més sense sortir del ramat, però construint un espai interior on l’ovella té llibertat de pensament i acció. Això només es pot aconseguir a través de l’accés al coneixement, tant del coneixement científic com del de les anomenades ciències humanes.
En aquest punt, tenim l’ajuda inestimable de les noves tecnologies... Esperem que el “nou Emperador” no les anul·li, tot i que ja hi ha indicis de que vol començar a fer-ho, com són les noves lleis “anti-pirateria” dels governs de França i Espanya.

Quan pot alliberar-se una ovella?
A partir del moment en que pren consciencia de que és ovella, de que la seva llibertat se l'ha de guanyar ella i de quins són els mitjans per alliberar-se.. No cal que esperi cap “líder” o “messies” que vingui a alliberar-la..
A la que “el nou Emperador” se n'adoni de que les ovelles es van alliberant totes soles, tancarà l’aixeta del coneixement, però també per això tenim una solució: la clandestinitat, les "noves catacumbes"....

Conclusió: El ramat no es pot alliberar, però les ovelles sí.

Per tant amic Vallfosca, si van mal dades, ens haurem de trobar a les “noves catacumbes”

El Paradigma ARI i el Ramat

El Vallfosca continua..

Els que governen el procés de globalització, que jo em permeto anomenar Nou Emperador, per raons que ara no hi caben, es veuen, seguint la dinàmica heretada, “obligats” a implementar una “doctrina” amb la que socialitzar l’Impèrium, per tal de fer-lo governable, no inventen res de res, August ja ho va fer amb “La Pax Romana” i la “Lex”. Aquesta “doctrina” ha de fer possible que el Ramat estigui “tranquil” i governat.

El tenir el Ramat tranquil els permet anar encarant el “futur” a la seva manera, van bastint quadres de persones passades pel sedàs i els filtres convenients, en forma d’elits del coneixement, tècnic-científic, s’entén, perquè a nivell “humanitats” la ignorància és la moneda en ús que es tramet de mà en mà, sovint con si fos una cosa de valor. A aquest efecte tenen una munió d’institucions “filantròpiques” ben arrenglerades.

La Humanitat té ara el repte de fer la revolució del coneixement, no pot ser que aquest, estigui restringit a la població com en l’edat mitjana, les escoles adoctrinen, els mestres trameten ignorància, les institucions afarten al poble amb inhibidors de la consciència, i doctrines narcotitzants, i, és que el Ramat mai ha condicionat gaire res, i menys cap procés important.
Per tant, l'assolir la consciència necessària per tal de deixar el Ramat, és una feina que hem de fer tots i cadascú, però el “temps” de la consciència és un de sol, passat-present-futur, estructura.

Amb tot, un problema que aflora derivat de la crisi del sistema i de la globalització, és el de manca de “representació legítima”, n’he volgut fer un apunt exposant el cas del indis bolivians.
Això vol dir que si entre tots ho haurem de fer tot, que menys que estar legítimament representats, que les veus que ens representin siguin reals, oi?

El Paradigma ARI

El Vallfosca és un bon amic del Feisbuc amb el qual hem intercanviat punts de vista que per a mi han resultat molt enriquidors.
El Vallfosca ha escrit:

Les "classes" socials són una imposició del paradigma ARI que ens varen fotre al damunt, jo crec molt més en les classes de rucs per inducció i rucs per pròpia voluntat, també hi ha la classe de la gent que no combrega amb els vassallatges i que entén que viure i aprendre son la mateixa cosa. Jo conec la dialèctica dels "paradigmes civilitzadors"; i el paradigma Català no té a veure amb la dialèctica de la lluita de classes, els que esteu en aquest parany sou un producte cultural ARI, víctimes del model de Dominació propi del paradigma ARI.

Els Aris son els pobles que ara en diuen indoeuropeus, ells tota la vida s’havien anomenat ARIs que presumiblement significa A (sense) RI (terra). Eren nòmades ramaders i varen conquerir i sotmetre els pobles Ibers riberencs de pagès d’orient a ponent, la seva característica és que estaven i estan organitzats en règims oligàrquics, a diferència dels pobles Ibers Euskeres que estàvem organitzats en règim liberal d’aplec assembleari.

Els Espartans son intrínsicament classistes però no els Ateneus.

D’entre els pobles ARIs els menys rucs varen anar implementant tot un seguit de reformes al seu propi paradigma, sempre emmirallant-se en el model Iber Ateneu. Això de les esquerres és una reforma del mateix paradigma, una reforma que pretenia posar aturador al determinisme extrapolat propi del paradigma ARI.

El model ARI va imposar com a valor la identitat col·lectiva com a classe, això va produir un canvi de paradigma, el capitalistes són ARI, i els proletaris no, és per aquesta raó que pertanyen a dues classes diferents, i això és així independentment del sou i dels diners.

El model ARI ha suposat una substitució en la “representació”,  ha liquidat la identitat col·lectiva per substituir-la per la de Classe social.

Un exemple

Els Indígenes Bolivians, fins fa ben poc NO tenien representació, ara quan l’han aconseguit, com que ho han fet davant, o, en un context capitalista, no hi ha problema, perquè la lectura que se’n fa “oficialment” és que era una reivindicació de “classe”, però, si haguessin fet el mateix en un context Marxista, serien retrògrads i etnicistes.

Però quina és la “classe” que han posat en valor?, quina és la classe que NO tenia representació?, que estava fora del “sistema” democràtic? La Classe Identitària sense dubte, que és la que els ARIs han foragitat.

L'última Guerra Civil de l'Impèrium Ari, es va dirimir entre els partidaris de governar des de el nínxol ètnic, i els partidaris de governar-lo des de la “democràcia” de la lluita de classes com a subterfugi, perquè el que de fet defensaven aquesta facció que va acabar guanyant, era el govern de l’Impèrium des del nínxol del Poder Econòmic.

Navegant.

Escoltar la cançó

Veni in altitudinem maris
tempestas demersit me*

Salm, 49, 3

I
Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
¡de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
¿no veuries verdejar
les riberes de la Pàtria?

II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
¡Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja brandoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
¿no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?

Jacint Verdaguer: Al cel (1903)

La tragèdia dels vençuts..

Un español habla de su tierra.
Letra: Luís Cernuda.
Música: Paco Ibáñez.



Las playas, parameras
Al rubio sol durmiendo,
Los oteros, las vegas
En paz, a solas, lejos;

Los castillos, ermitas,
Cortijos y conventos,
La vida con la historia,
Tan dulces al recuerdo.

Ellos los vencedores
Caínes sempiternos,
De todo me arrancaron.
Me dejan el destierro.

Contigo solo estaba,
En ti sola creyendo;
Pensar tu nombre ahora
Envenena mis sueños.

Amargos son los días
De la vida, viviendo
Sólo una larga espera
A fuerza de recuerdos.

Un día, tú ya libre
De la mentira de ellos,
Me buscarás. Entonces
¿Qué ha de decir un muerto?

Quatre rius de sang.

Amb el Franco viu, en Raimon no podia cantar aquesta cançó de l'any 1967 en públic. Si volíem escoltar-la havíem d'anar a comprar el disc a Andorra o a França.



Com sobre l'arbre sec
i la terra eixuta
cau la pluja en ple estiu,
voldria que les paraules
arribassen ací.

Quatre rius de sang,
terra polsosa i vella,
corral ple de baralles
entre els que es diuen germans,
és el que hem trobat.

Una por immensa
que ens ha fet callar tant;
una por immensa
que encara ens fa callar;
una por immensa
que ens ha fet tant de mal,
és el que hem trobat.

I els quatre rius de sang
cada vegada més grans
i un espès silenci,
tallaven tantes mans...
I amb tot un passat nostre
sabem el que volem
des d'aquesta terra, germans,
la dels quatre rius de sang.

Terra polsosa i vella
on creixen noves mans,
on mils i mils de boques,
cansades de silenci
es disposen a parlar
des dels quatre rius de sang.

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Nit de sang

Dies irae, dies illa

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.

Un altre poema que parla de mi,

Escoltar el poema

Pasatiempo
Mario Benedetti.
"Poemas del alma"

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Andreu Nin. Els Moviments d'Emancipació Nacional

Tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves. Una classe que combat aferrissadament totes les formes d'opressió no es pot mostrar indiferent davant l'opressió nacional; no pot, sota cap pretext, desentendre's del problema. La posició pseudo-internacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté practicament l'absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l'opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en Estat independent si aquesta és llur voluntat.

Andreu Nin. Els moviments d'emancipació nacional.

Aquesta cançó també parla de mi

No volveré a ser joven
Jaime Gil de Biedma
"Poemas póstumos" 1968

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Man in black

Voy de negro y te preguntas el por qué
porque no visto otros colores sé muy bien
que mi apariencia puede resultar sombría y gris
tengo razones para vestir así

Llevo el negro por los pobres y también
por los vencidos puestos contra la pared
Lo llevo por el preso,
que paga el sueldo de
una ley hecha a medida del poder.

Llevo el negro por aquellos que jamás
hicieron caso a Cristo al proclamar
que existe un camino de Amor y de Piedad
hablo claro, tú me entenderás

Voy de negro por la injusta soledad
de los viejos y los que acabarán
fríos como piedras después de cabalgar
mientras alguien se hace rico en su sofá

Voy de negro por el joven que caerá
en la guerra creyendo tener detrás
a Dios y a su madre de su lado
y no es verdad.
es la carne del juego de un general

Sé que hay cosas que nunca estarán bien
pero nada es imposible mírame
yo canto esta canción
¿ que puedes hacer tú ?
Mira hacia dentro y carga con tu cruz

Quiero enseñar un arco iris al cantar
pero en mi espalda cae la oscuridad
y hasta que la luz no brille de verdad
voy de negro, de negro me verás.

La independència de Catalunya

Com veu la qüestió de la independència de Catalunya un català socialista de la vella guàrdia.

Sense la participació i la implicació dels catalans que no som nacionalistes, no hi haurà independència.

Penso que és un greu error estratègic dividir la nació entre catalans bons (els nacionalistes i els independentistes) i catalans dolents (els que no són nacionalistes ni independentistes). La nació la conformem tots, i el nou estat independent ha d'integrar tots els catalans, tant els nacionalistes com els que no en són.

Jo no sóc ni nacionalista ni independentista, senzillament sóc català i em considero socialista. 
Tanmateix no soc contrari a la celebració d'un referèndum vinculant sobre la independència convocat pel Parlament de Catalunya. 

Penso també, que és un error de concepte basar la campanya en favor de la independència de Catalunya en que els espanyols són dolents i que ens espolien.

¿És que si els espanyols fossin bons i no ens espoliessin, deixaríem de ser catalans i ja no voldríem la independència?

Només volem la independència per un problema de diners? I de la nostra cultura, de la nostra història, de les nostres tradicions ancestrals, què en fem? Les oblidem?

Crec que si hem de promoure  la independència de la nostra nació, ho hem de fer  pel que som i tenim de bo nosaltres, no perquè els espanyols siguin bons o dolents.

El subjecte som nosaltres i no els espanyols, ells són un complement circumstancial.

Les nenes de Roses de la Quinta del 1932-34

¿Quién quiere un juguete?

No lo vendo por travieso
ni porque a nadie ofende
es alegre y juguetón
y por las niñas se pierde.
Niñas, guardaos de enojarle
que vive Dios que arremete
y cuando estéis más seguras
por vuestro postigo entre.

Que ni hiere, ni mata...
ni pica, ni muerde.

Es alegre a todas horas
y amanece o no amanece
hay vecina que daría
cuanto tiene por tenerle.
Porque le conoce ya
y a fe que son más de siete
las noches que por pecar
ha amanecido a la muerte.

Que ni hiere, ni mata...
Ni pica, ni muerde.

Es su condición tan noble
que cuanto más furia tiene
las niñas juegan con él
al juego del esconderse
a mí me daba Juanilla
la esposa de Antón Llorente
una hora de descanso
por un palmo del juguete.

Que ni hiere, ni mata...
Ni pica, ni muerde....

El valor del temps, (Sèneca)

Creu-me, Lucil·li, reserva’t per a tu mateix, i el temps que fins avui t’han estat prenent, t’han estat robant o que t'ha fugit, recull-lo i aprofita’l. Persuadeix-te que és tal com t’ho estic escrivint: unes hores ens han estat preses, altres ens han estat robades, altres ens han fugit. La pèrdua més vergonyosa és, sens dubte, la que passa per negligència. I si t'hi fixes bé, la major part de la vida la passem lliurats al mal, i una altra part, i no minvada, sense fer res, i tota la vida restant fent el que no hauríem de fer. Qui podries esmentar que valorés el temps en alguna cosa, que sabés quant val un dia, que entengués que cada dia l’home mor una mica? 
En considerar que la mort és una cosa del futur, ens enganyem a causa que gran part d’ella ja és cosa del passat. Tota la porció de la nostra vida que queda després de nosaltres pertany al domini de la mort. Segueix fent, doncs, Lucil·li, allò que m'escrius que fas: no perdis cap hora, recull-les totes. Assegura bé el contingut del dia d’avui, i així serà com dependràs menys del demà. Tot i que aplacem les coses, la vida ens fuig. Totes les coses, Lucil·li, en realitat ens són estranyes, només el temps és ben nostre: la natura ens va posar en possessió d’aquesta única cosa, fugaç, relliscosa, de la qual tot aquell que s’ho proposa pot desposseir-nos-en. I és tanta la estultícia dels mortals, que tots ens creiem obligats a l'agraïment per aquelles coses petites i menyspreables, de la pèrdua de les quals ens podem recuperar, però no ens creiem en deute per haver rebut el temps que és l’única que, ni agraint, podríem guanyar de nou. Potser podries preguntar-me què faig jo que vaig repartint consells. Et confesso francament que, a tall d’home fastuós, però ordenat, porto exacte compte de les pèrdues. No cal dir que no perdo res, i ben et diria el que perdo, i per què i de quina manera, i t'exposaria abastament les causes de les meves necessitats. Però em passa com a la majoria dels homes caiguts en la pobresa i sense culpa: tothom em perdona, però ningú em dona socors. Què passa, però? No em tinc per pobre a qui alguna cosa li sobra, per poc que sigui. Dóna’m un home de fortuna moderada, i ja n’hi ha prou amb això. Pel que a tu es refereix, prefereixo que conservis els teus béns i que comencis a economitzar d’hora. Ja que, segons han après els homes vells, és economia a deshora la que queda al fons del got, ja que els excrements no només constitueixen la part més petita, sinó la pitjor.

Conserva’t bo.

Cant d'Utopia de Ramon Muns

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
No acceptem la jerarquia
Dels que imposen l'opressió

Caminem doncs dia a dia
Sense fer-nos por el camí
Treballant amb alegria
Obtindrem el noble fi

No volem martells ni fletxes
Que ens arrenquin el pensar
Volem llum per les escletxes
D’un món trist que hem de canviar

I tots junts germans de terra
Germans de cor i de cervell
No demanem pas la guerra
Però si n’hi ha serem fusell

Per la vida llibertària
D’una nova societat
Alçarem a mà unitària
El drap negre trepitjat

Lluitarem per la rosada
D’un nou món lliure i valent
On la por serà esborrada
i viurà feliç la gent

On l’amor serà esperança
i no una formalitat
per oblidar la recança
de no viure en llibertat

No volem líders ni guies
Ni consells de direcció
No volem misèria i pàries
Lluitem per l’autogestió

En els pobles i les viles
Ja se sent un gran clamor
S’estan eixamplant les files
Que lluiten contra la por

Aixequem doncs la senyera
De la gran fraternitat
I saltem per la drecera
D’una nova humanitat

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
Preparant amb alegria
El camí d’un món millor

De la brevetat de la vida. (Sèneca)

No pensis tampoc que ells desconeixen el valor real del temps. Acostumen a dir als que estimen amb passió que estan disposats a donar-los part dels seus anys. Els donen sense entendre el que diuen: perquè els donen perquè se'ls treuen a si mateixos, sense augmentar els anys dels altres. Però, ni tan sols s'adonen que se'ls estan traient per això. Com que ignoren el que perden, toleren millor la pèrdua d'alguna cosa seva el dany del qual se'ls oculta. Ningú et restituirà els anys i ningú no et restituirà a tu mateix. L'edat seguirà el camí que va començar, sense tornar enrere, ni aturar-se. No farà soroll ni t’advertirà de la teva velocitat: lliscarà callada. Tampoc es perllongarà per mandat del rei ni pel favor del poble. Anirà tal com se li va ordenar des del principi: mai s'apartarà del seu camí i no s'aturarà enlloc. Què es segueix d'això? Que mentre tu estàs ocupat, la vida corre veloç. La mort, entre tant, s'acosta, per a la qual, vulguis o no, hauràs de desprendre't de tot.
Per ventura pot algú, parlo d'aquells homes que es preen de ser prudents i que cada dia estan més ocupats, mirar per ells mateixos i viure millor? Disposen de l'edat amb risc de la seva pròpia vida, fent plans per a un futur llunyà, sent així que la dilació és la fallida més gran de la vida. Ella el primer que fa és robar a qualsevol el seu primer dia, ens treu les coses presents, mentre ens promet les futures. El major impediment per viure són les expectatives que depenen del demà. Perds el d'avui i disposes del que està en mans de la fortuna, perdent el que ja està en les teves. On mires? Fins on vols arribar? Tot el que està per venir, es mou en l’incert: comença ja a viure; escolta el clam del major dels poetes, qui com inspirat per boca divina canta aquest saludable vers:

Optima quaeque dies universis mortalibus aevi
Prima fugit
El millor dia de la vida dels desgraciats mortals és el que fuig el primer.

Per què vacil·les? -diu-, per què t’atures? Si no l’atrapes, fuig. I fugirà també si l’atrapes. Per tant, cal lluitar necessàriament contra la celeritat del temps amb la prestesa en el seu aprofitament: cal beure de pressa l'aigua del rierol ràpid, perquè no sempre portarà aigua. I això val també per reprovar aquesta interminable vacil·lació a la qual no convida la millor edat, sinó el millor dia. Per què, t’entretens prometent-te una llarga sèrie de mesos i d'anys, segons li sembla a la teva avidesa? El poeta parla amb tu d'un dia i d'aquell mateix dia que se t'escapa. No hi ha dubte, per tant, que el dia millor de la teva vida és aquell que primer s'escapa als miserables mortals, és a dir, als ocupats. La vellesa segueix oprimint les seves ànimes juvenils, a la qual arriben sense preparació i desarmats.
En efecte, res tenien previst; de sobte i sense pensar han arribat a ella. No sentien que tots els dies els acostaven més a ella. Així com una conversa, una lectura o qualsevol preocupació interior, enganyen als que van de camí i s'adonen que han arribat abans del que creien arribar, així succeeix en aquest camí concorregut i velocíssim de la vida. Adormits o en vetlla el fem al mateix pas, de manera que, ocupats com estem, no ens en adonem fins al final de la jornada.

Robespierre

Discurs de Robespierre pronunciat el 7 de febrer de 1794 davant la Convenció.

La democràcia és un Estat en el qual el poble sobirà, guiat per lleis que són d'obra seva, actua per si mateix sempre que li és possible, i pels seus delegats quan no pot obrar per si mateix. És, doncs, en els principis del govern democràtic on heu de buscar les regles de la vostra conducta política. Però per fundar i consolidar entre nosaltres la democràcia, per arribar al regnat afable de les lleis constitucionals, cal acabar la guerra de la llibertat contra la tirania i travessar amb èxit les tempestes de la Revolució; tal és la fi del sistema revolucionari que hem organitzat. Cal que regiu la vostra conducta segons les tèrboles circumstàncies en que es troba la República, i el pla de la nostra administració ha de ser el resultat de l'esperit del govern revolucionari combinat amb els principis generals de la democràcia. Però quin és el principi fonamental del govern democràtic o popular, és a dir, el ressort essencial que el sosté i que li permet moure's? És la virtut. Parlo de la virtut pública, que va obrar tants prodigis a Grècia i Roma, i que produirà uns altres encara més sorprenents en la França republicana; d'aquesta virtut que no és altra cosa que l'amor a la Pàtria i a les seves lleis.

Però com que l'essència de la República o la democràcia és la igualtat, l'amor a la pàtria inclou necessàriament l'amor a la igualtat. En veritat, aquest sentiment sublim suposa la preferència de l'interès públic davant tots els interessos particulars, del que resulta que l'amor a la pàtria suposa també o produeix totes les virtuts, doncs per ventura són aquestes altra cosa sinó la força de l'ànima, que es torna capaç de tals sacrificis?
I com podria l'esclau de l'avarícia o de l'ambició, per exemple, immolar el seu ídol a la Pàtria?
No només és la virtut l'ànima de la democràcia, sinó que, a més, solament pot existir amb aquest tipus de govern. En la monarquia, només conec un individu que pugui estimar a la Pàtria, i que per a això no necessita virtut: el monarca. La causa d'això és que, de tots els habitants dels seus estats, el monarca és l'únic que té una pàtria. Per ventura no és el sobirà, almenys de fet. No està en el lloc del Poble? I què és la Pàtria sinó el país del que s'és ciutadà i partícip de la sobirania? Per una conseqüència del mateix principi, en els Estats aristocràtics, la paraula «pàtria» només té algun significat pels qui han acaparat la sobirania. Només en la democràcia l'Estat és veritablement la Pàtria de tots els individus que el componen, i pot comptar amb tants defensors interessats en la seva causa com ciutadans tingui.
Si Atenes i Esparta van triomfar sobre els  tirans d'Àsia i els suïssos sobre els tirans d'Àustria i Espanya, no cal buscar altra causa que aquesta. Però els francesos sóm el primer poble del món que ha establert una veritable democràcia, cridant a tots els homes a la igualtat i a la plenitud dels drets de ciutadania; aquesta és, al meu judici, la veritable raó per la qual tots els tirans units contra la República seran vençuts.
És el moment de treure grans conseqüències dels principis que acabem d'exposar. Ja que l'ànima de la República és la virtut, la igualtat, i la nostra finalitat és fundar i consolidar la República, la primera regla de la nostra conducta política ha de ser encaminar totes les nostres mesures al manteniment de la igualtat i al desenvolupament de la virtut, doncs la primera preocupació del legislador ha de ser l'enfortiment del principi del govern. Així, tot allò que serveixi per a excitar l'amor a la pàtria, purificar els costums, elevar els esperits, dirigir les passions del cor humà cap a l'interès públic, ha de ser adoptat o establert per nosaltres; tot el que tendeix a concentrar-les en la abjecció del jo personal, a despertar el gust per les petites coses i el menyspreu de les grans, hem d'eliminar-lo o reprimir-lo.
En el sistema de la Revolució Francesa, el que és immoral és contrari a la política, el que és corruptor és contrarevolucionari. La debilitat, els vicis, els prejudicis, són el camí de la monarquia.

Danton

Paraules de Danton durant el procés que el va portar a la guillotina.

Hem trencat la tirania dels privilegis abolint aquest dret al qual no te dret cap home.
Hem posat fi al monopoli de la naixença i de la fortuna en tots els oficis de l‘estat, en les esglésies, en els exèrcits, en tots els membres d’aquest gran cos magnífic que és França.
Aquesta llibertat que hem conquerit per nosaltres mateixos, l’hem oferta als esclaus, i, hem confiat al món la missió de construir el futur a partir d’aquesta esperança a la que hem donat vida. És més que una victòria en una batalla, més que les espases i els canons, més que tota la cavalleria d’Europa…
Aquesta inspiració, aquest alè, per a tots els homes, per tot arreu, aquesta sed, aquesta fam de llibertat mai ningú les podrà ofegar.
Les nostres vides no han estat inútils, les nostres vides no han estat viscudes en va.