Balada dels penjats

Ballade des pendus 

Frères humains, qui après nous vivez,

N'ayez les coeurs contre nous endurcis,

Car, si pitié de nous pauvres avez,

Dieu en aura plus tôt de vous mercis.

Vous nous voyez ci attachés, cinq, six :

Quant à la chair, que trop avons nourrie,

Elle est piéça dévorée et pourrie,

Et nous, les os, devenons cendre et poudre.

De notre mal personne ne s'en rie ;

Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

Se frères vous clamons, pas n'en devez

Avoir dédain, quoique fûmes occis

Par justice. Toutefois, vous savez

Que tous hommes n'ont pas bon sens rassis.

Excusez-nous, puisque sommes transis,

Envers le fils de la Vierge Marie,

Que sa grâce ne soit pour nous tarie,

Nous préservant de l'infernale foudre.

Nous sommes morts, âme ne nous harie,

Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

La pluie nous a débués et lavés,

Et le soleil desséchés et noircis.

Pies, corbeaux nous ont les yeux cavés,

Et arraché la barbe et les sourcils.

Jamais nul temps nous ne sommes assis

Puis çà, puis là, comme le vent varie,

A son plaisir sans cesser nous charrie,

Plus becquetés d'oiseaux que dés à coudre.

Ne soyez donc de notre confrérie ;

Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

Prince Jésus, qui sur tous a maistrie,

Garde qu'Enfer n'ait de nous seigneurie :

A lui n'ayons que faire ne que soudre.

Hommes, ici n'a point de moquerie ;

Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

-------------------

Germans humans que ara ens sobreviviu,
no ens mireu pas amb cor dur i despectiu,
car si teniu pietat de nosaltres
Déu en tindrà molta més per vosaltres.
Heu-nos ací lligats, penjats, cinc, sis:
Aquesta carn que amb excés hem nodrit
fa molt de temps que ja se'ns ha podrit
i no som més que ossos, pols i buidor.
Que el nostre mal no us inciti al somrís,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

I si us clamem avui, germans, no ens heu
de menystenir: vam ser ajusticiats
i tots vosaltres prou bé que sabeu
que no pas tots som del tot assenyats.
Així, excuseu-nos puix que ara hem transit
devers el fill de la Verge Maria,
la seva gràcia amb nosaltres sia
i no l'eterna fulminació.
Avui som morts, no ens vulgueu cap neguit,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

La pluja ens ha rentats i emblanquits,
després, el sol, assecats i ennegrits,
garses i corbs els ulls ens han buidat
i barba i celles ens han arrencat.
Sense parar cap instant nit i dia,
ençà i enllà, tal corn el vent varia
arrauxat sempre al seu gust ens arria,
més repicats que closca d'ametlló.
No entreu mai en la nostra confraria,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

Príncep Jesús, que dalt de tot regneu,
feu que l’infern no ens sotmeti al seu feu,
que no hi tinguem deute ni qüestió.
Homes, això no és pas perquè rigueu,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

Versió catalana: Jordi Teixidor
Veu i música: Jaume Arnella

Balada del concurs de Blois

Ballade du concours de Blois
François Villon (1431-1463)

Je meurs de seuf auprès de la fontaine,
Chault comme feu et tremble dent à dent,
En mon pays suis en terre loingtaine,
Lez un brasier frissonne tout ardent,
Nu comme un ver, vêtu en président,
Je ris en pleurs et attens sans espoir,
Confort reprens en triste désespoir,
Je m'éjouis et n'ai plaisir aucun,
Puissant je suis sans force et sans povoir,
Bien recueilli, débouté de chacun.

Riens ne m'est sûr que la chose incertaine,
Obscur, fors ce qui est tout evident,
Doute ne fais fors en chose certaine,
Science tiens à soudain accident,
Je gagne tout et demeure perdant;
Au point du jour dis: "Dieu vous doint bon soir!"
Gisant envers, j'ai grand paour de choir,
J'aI bien de quoi et si n'en ai pas un;
Échoite attends et d'homme ne suis hoir,
Bien recueilli, débouté de chscun.

De rien n'ai soin, si mets toute m'a peine
D'acquérir biens et n'y suis prétendarit,
Qui mieux me dit, c'est cil qui plus m'ataine,
Et qui plus vrai, lors plus me va bourdant,
Mon ami est, qui me fait entendant
D'un cygne blanc que c'est ung corbeau noir,
Et qui me nuit, crois qu'il m'aide a pourvoir,
Bourde, verté, au jour d'hui m'est tout un,
Je retiens tout, rien ne sais concevoir,
Bien recueilli, débouté de chacun.

Prince clement, or vous plaise savoir
Que j'entens moult et n'ai sens ne savoir;
Parcial suis, a toutes lois commun.
Que sais je plus? Quoi? Les gages ravoir,
Bien recueilli, débouté de chacun.

-----------------------------------------

Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop de braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.

Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al mati: «Bona nit Déu nos do»
jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no sóc
sóc refusat i acollit per ningú.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
i qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.

Príncep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
Què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

Versió catalana: Jordi Teixidor
Veu i música: Jaume Arnella

François Villon

François de Montcorbier neix a París l'any 1431 de família molt humil. Son pare mor molt aviat i sa mare el confia a la tutela del prestigiós professor de dret i capellà Guillaume Villon, de qui, posteriorment en François en prendrà el nom. Va a la universitat i en mig d'embolics i enrenous obté el títol de llicenciat i mestre en arts. Fuig de París a rel d'una baralla amb ferides mortals. Sembla que entra a la «Coquille», una temuda associació de facinerosos.

Un altre cop a París té nombrosos desenganys amorosos i prodiga la seva amistat amb dones de la vida alegre. Torna a marxar a ran d'un notable robatori de joies; quan sap que se l'inculpa decideix allargar la seva gira i es presenta al concurs que promou Carles d'Orleans a la seva cort de Blois amb el tema obligat: «Moro de set tenint l'aigua a tocar». Guanya el concurs.

Segueix voltant però el bisbe d'Orleans el tanca a la presó, el tracta despietadament i el sotmet a tortures. Li servarà odi etern. És alliberat providencialment a rel de la coronació de Lluís XI.

Torna a París, però com que reincideix amb les baralles i robatoris, se'l desterra per deu anys. I aquí se li perd el rastre. Rabelais, ja al segle XVI, diu que Villon, de vell, es va retirar a Saint Maixent del Poitou, a l'empara d'un abat i home de bé. “Allí, per entretenir la gent, s'encarregà de fer representar la Passió en gestos i llenguatge del Poitou...”

Tot i la imatge d'home conflictiu, François Villon sap seduir els lectors actuals amb el seu llenguatge enginyós, punyent, planer i popular. Revifa la part no domesticada que tots portem a dins. Gràcies, François.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Què s'ha fet d'aquelles flors?,
fa tants dies?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
fa tant de temps?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les noies n'han fet un pom.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
I les noies, què s'han fet,
fa tants dies?
I les noies què s'han fet
fa tant de temps?
I les noies, què s'han fet?
Se'n van a buscar un marit.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran..
I els marits on han anat?
fa tants dies?
I els marits on han anat?
fa tant de temps?
I els marits on han anat?
A la guerra de soldats.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
I què s'ha fet dels soldats,
fa tants dies...?
I què s'ha fet dels soldats,
fa tant de temps..?
I què s'ha fet dels soldats,
A les tombes enterrats.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
I les tombes què s'han fet,
fa tants dies...?
I les tombes què s'han fet,
fa tant de temps...?
I les tombes què s'han fet,
Ara tots hi porten flors.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
Què s'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies...?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
fa tant de temps?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les noies n'han fet un pom.
Com és que no aprenen mai?,

Què és la Il·lustració? Immanuel Kant (1784):

La Il·lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba [...].

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! [...].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il·lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa [...].

No obstant això, per a aquesta Il·lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” [...].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il·lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.

La trampa de la ideologia nacionalista.

Avui he llegit l’article Problema de Reagrupament o problema nacional? del Víctor Alexandre a el Singulardigital.cat i he copsat quina és la trampa de la ideologia nacionalista. M’explico..

En el seu article, l’Alexandre atribueix a la nació qualitats de la persona, parla de “la personalitat” del poble català, diu que té “una personalitat nacional infantívola, insegura, indecisa i inestable que, tot i saber-se biològicament adulta, no es veu amb cor d’assumir les responsabilitats de la maduresa.”

Més endavant diu que les “les il·lusions d’una nació sense Estat són molt febles i proclius al desànim". I que aquestes nacions “són com les dones en un món laboral androcèntric: per ascendir, estan obligades a demostrar que són més competents que els seus companys masculins.”

Totes aquestes característiques, siguin virtuds o defectes, és poden atribuir a les persones, però només de manera individual, no de manera col·lectiva com ho fa l’Alexandre. Jo sóc “infantívol, insegur, indecís i inestable” però això no vol dir que el meu veí també ho sigui.

Aquesta estratègia conceptual no és gratuïta, i és la que amaga la trampa de la ideologia nacionalista. Quina és aquesta trampa?

La trampa de la ideologia nacionalista consisteix en considerar la nació com un únic cos, una única persona, per això li atribueix característiques de la persona. Quan és clar que la nació no és una persona, és una munió de persones amb característiques diverses i interessos moltes vegades enfrontats.

Aquesta concepció de la nació porta a considerar els ciutadans que la formen com a “cèl·lules” del "cos" que és la nació, i és clar les cèl·lules han de viure i treballar per mantenir el cos viu, la seva existència es justifica pel fet de pertànyer al cos de la nació. I si una cèl·lula no compleix les funcions que li pertoquen, se l’acusa de voler fer mal al cos i per tant se la qualifica de “cèl·lula maligna” que cal exterminar.

Conclusió: Els nacionalistes no volen ciutadans lliures, volen ciutadans al servei de la nació, nació de la que pretenen ser els únics amos i representants.

I per tancar el cercle, després ve el Sostres i ens diu:

Vota Convergència i estigues tranquil.

Hauràs servit amb honor i altesa la teva pàtria.

El socialisme independentista

Article de l'Assumpció Cantalozella publicat a El Punt.

El socialisme independentista

Es pot alliberar el Ramat?

Motivat pel debat sobre le paradigma ARI he tingut ganes d'escriure el que segueix:

Sobre el Ramat...

Qui forma part del ramat? 
Les classes productores-consumidores, el que podríem anomenar “la nova classe oprimida” el “nou proletariat” de la Globalització.

Qui és l’amo del ramat? 
El “nou Emperador.”

Qui pastura el ramat? 
Els governs, els mitjans de comunicació i esbarjo i el que tu anomenes elits del coneixement al servei de l’Emperador. A aquest grup el podríem anomenar la “nova classe dominant” la “nova burgesia” de la Globalització.
Pertànyer a una d’aquestes classes és una loteria, és fruit de l’atzar. Depèn de la família on naixem, els fills del Nou Emperador seran els nous amos del ramat, els fills dels pastors seran nous pastors i els fills de les ovelles seran noves ovelles.

Els individus poden canviar de classe? 
És clar que sí, tant en sentit ascendent com en sentit descendent, però seran una minoria.. La gran majoria és quedarà a la classe on ha nascut.

Es pot deixar el ramat sense convertir-se en pastor? 
Jo penso que no. No hi ha pastures lliures per a les ovelles que s’escapen del ramat.

Quines possibilitats d’alliberament tenim les ovelles? 
L’alliberament només pot ser d’ovella en ovella, és a dir: individual; i a més a més sense sortir del ramat, però construint un espai interior on l’ovella té llibertat de pensament i acció. Això només es pot aconseguir a través de l’accés al coneixement, tant del coneixement científic com del de les anomenades ciències humanes.
En aquest punt, tenim l’ajuda inestimable de les noves tecnologies... Esperem que el “nou Emperador” no les anul·li, tot i que ja hi ha indicis de que vol començar a fer-ho, com són les noves lleis “anti-pirateria” dels governs de França i Espanya.

Quan pot alliberar-se una ovella?
A partir del moment en que pren consciencia de que és ovella, de que la seva llibertat se l'ha de guanyar ella i de quins són els mitjans per alliberar-se.. No cal que esperi cap “líder” o “messies” que vingui a alliberar-la..
A la que “el nou Emperador” se n'adoni de que les ovelles es van alliberant totes soles, tancarà l’aixeta del coneixement, però també per això tenim una solució: la clandestinitat, les "noves catacumbes"....

Conclusió: El ramat no es pot alliberar, però les ovelles sí.

Per tant amic Vallfosca, si van mal dades, ens haurem de trobar a les “noves catacumbes”

El Paradigma ARI i el Ramat

El Vallfosca continua..

Els que governen el procés de globalització, que jo em permeto anomenar Nou Emperador, per raons que ara no hi caben, es veuen, seguint la dinàmica heretada, “obligats” a implementar una “doctrina” amb la que socialitzar l’Impèrium, per tal de fer-lo governable, no inventen res de res, August ja ho va fer amb “La Pax Romana” i la “Lex”. Aquesta “doctrina” ha de fer possible que el Ramat estigui “tranquil” i governat.

El tenir el Ramat tranquil els permet anar encarant el “futur” a la seva manera, van bastint quadres de persones passades pel sedàs i els filtres convenients, en forma d’elits del coneixement, tècnic-científic, s’entén, perquè a nivell “humanitats” la ignorància és la moneda en ús que es tramet de mà en mà, sovint con si fos una cosa de valor. A aquest efecte tenen una munió d’institucions “filantròpiques” ben arrenglerades.

La Humanitat té ara el repte de fer la revolució del coneixement, no pot ser que aquest, estigui restringit a la població com en l’edat mitjana, les escoles adoctrinen, els mestres trameten ignorància, les institucions afarten al poble amb inhibidors de la consciència, i doctrines narcotitzants, i, és que el Ramat mai ha condicionat gaire res, i menys cap procés important.
Per tant, l'assolir la consciència necessària per tal de deixar el Ramat, és una feina que hem de fer tots i cadascú, però el “temps” de la consciència és un de sol, passat-present-futur, estructura.

Amb tot, un problema que aflora derivat de la crisi del sistema i de la globalització, és el de manca de “representació legítima”, n’he volgut fer un apunt exposant el cas del indis bolivians.
Això vol dir que si entre tots ho haurem de fer tot, que menys que estar legítimament representats, que les veus que ens representin siguin reals, oi?

El Paradigma ARI

El Vallfosca és un bon amic del Feisbuc amb el qual hem intercanviat punts de vista que per a mi han resultat molt enriquidors.
El Vallfosca ha escrit:

Les "classes" socials són una imposició del paradigma ARI que ens varen fotre al damunt, jo crec molt més en les classes de rucs per inducció i rucs per pròpia voluntat, també hi ha la classe de la gent que no combrega amb els vassallatges i que entén que viure i aprendre son la mateixa cosa. Jo conec la dialèctica dels "paradigmes civilitzadors"; i el paradigma Català no té a veure amb la dialèctica de la lluita de classes, els que esteu en aquest parany sou un producte cultural ARI, víctimes del model de Dominació propi del paradigma ARI.

Els Aris son els pobles que ara en diuen indoeuropeus, ells tota la vida s’havien anomenat ARIs que presumiblement significa A (sense) RI (terra). Eren nòmades ramaders i varen conquerir i sotmetre els pobles Ibers riberencs de pagès d’orient a ponent, la seva característica és que estaven i estan organitzats en règims oligàrquics, a diferència dels pobles Ibers Euskeres que estàvem organitzats en règim liberal d’aplec assembleari.

Els Espartans son intrínsicament classistes però no els Ateneus.

D’entre els pobles ARIs els menys rucs varen anar implementant tot un seguit de reformes al seu propi paradigma, sempre emmirallant-se en el model Iber Ateneu. Això de les esquerres és una reforma del mateix paradigma, una reforma que pretenia posar aturador al determinisme extrapolat propi del paradigma ARI.

El model ARI va imposar com a valor la identitat col·lectiva com a classe, això va produir un canvi de paradigma, el capitalistes són ARI, i els proletaris no, és per aquesta raó que pertanyen a dues classes diferents, i això és així independentment del sou i dels diners.

El model ARI ha suposat una substitució en la “representació”,  ha liquidat la identitat col·lectiva per substituir-la per la de Classe social.

Un exemple

Els Indígenes Bolivians, fins fa ben poc NO tenien representació, ara quan l’han aconseguit, com que ho han fet davant, o, en un context capitalista, no hi ha problema, perquè la lectura que se’n fa “oficialment” és que era una reivindicació de “classe”, però, si haguessin fet el mateix en un context Marxista, serien retrògrads i etnicistes.

Però quina és la “classe” que han posat en valor?, quina és la classe que NO tenia representació?, que estava fora del “sistema” democràtic? La Classe Identitària sense dubte, que és la que els ARIs han foragitat.

L'última Guerra Civil de l'Impèrium Ari, es va dirimir entre els partidaris de governar des de el nínxol ètnic, i els partidaris de governar-lo des de la “democràcia” de la lluita de classes com a subterfugi, perquè el que de fet defensaven aquesta facció que va acabar guanyant, era el govern de l’Impèrium des del nínxol del Poder Econòmic.

Navegant.

Escoltar la cançó

Veni in altitudinem maris
tempestas demersit me*

Salm, 49, 3

I
Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
¡de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
¿no veuries verdejar
les riberes de la Pàtria?

II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
¡Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja brandoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
¿no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?

Jacint Verdaguer: Al cel (1903)

La tragèdia dels vençuts..

Un español habla de su tierra.
Letra: Luís Cernuda.
Música: Paco Ibáñez.



Las playas, parameras
Al rubio sol durmiendo,
Los oteros, las vegas
En paz, a solas, lejos;

Los castillos, ermitas,
Cortijos y conventos,
La vida con la historia,
Tan dulces al recuerdo.

Ellos los vencedores
Caínes sempiternos,
De todo me arrancaron.
Me dejan el destierro.

Contigo solo estaba,
En ti sola creyendo;
Pensar tu nombre ahora
Envenena mis sueños.

Amargos son los días
De la vida, viviendo
Sólo una larga espera
A fuerza de recuerdos.

Un día, tú ya libre
De la mentira de ellos,
Me buscarás. Entonces
¿Qué ha de decir un muerto?

Quatre rius de sang.

Amb el Franco viu, en Raimon no podia cantar aquesta cançó de l'any 1967 en públic. Si volíem escoltar-la havíem d'anar a comprar el disc a Andorra o a França.



Com sobre l'arbre sec
i la terra eixuta
cau la pluja en ple estiu,
voldria que les paraules
arribassen ací.

Quatre rius de sang,
terra polsosa i vella,
corral ple de baralles
entre els que es diuen germans,
és el que hem trobat.

Una por immensa
que ens ha fet callar tant;
una por immensa
que encara ens fa callar;
una por immensa
que ens ha fet tant de mal,
és el que hem trobat.

I els quatre rius de sang
cada vegada més grans
i un espès silenci,
tallaven tantes mans...
I amb tot un passat nostre
sabem el que volem
des d'aquesta terra, germans,
la dels quatre rius de sang.

Terra polsosa i vella
on creixen noves mans,
on mils i mils de boques,
cansades de silenci
es disposen a parlar
des dels quatre rius de sang.

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Nit de sang

Dies irae, dies illa

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.

Un altre poema que parla de mi,

Escoltar el poema

Pasatiempo
Mario Benedetti.
"Poemas del alma"

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Andreu Nin. Els Moviments d'Emancipació Nacional

Tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves. Una classe que combat aferrissadament totes les formes d'opressió no es pot mostrar indiferent davant l'opressió nacional; no pot, sota cap pretext, desentendre's del problema. La posició pseudo-internacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté practicament l'absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l'opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en Estat independent si aquesta és llur voluntat.

Andreu Nin. Els moviments d'emancipació nacional.

Aquesta cançó també parla de mi

No volveré a ser joven
Jaime Gil de Biedma
"Poemas póstumos" 1968

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Man in black

Voy de negro y te preguntas el por qué
porque no visto otros colores sé muy bien
que mi apariencia puede resultar sombría y gris
tengo razones para vestir así

Llevo el negro por los pobres y también
por los vencidos puestos contra la pared
Lo llevo por el preso,
que paga el sueldo de
una ley hecha a medida del poder.

Llevo el negro por aquellos que jamás
hicieron caso a Cristo al proclamar
que existe un camino de Amor y de Piedad
hablo claro, tú me entenderás

Voy de negro por la injusta soledad
de los viejos y los que acabarán
fríos como piedras después de cabalgar
mientras alguien se hace rico en su sofá

Voy de negro por el joven que caerá
en la guerra creyendo tener detrás
a Dios y a su madre de su lado
y no es verdad.
es la carne del juego de un general

Sé que hay cosas que nunca estarán bien
pero nada es imposible mírame
yo canto esta canción
¿ que puedes hacer tú ?
Mira hacia dentro y carga con tu cruz

Quiero enseñar un arco iris al cantar
pero en mi espalda cae la oscuridad
y hasta que la luz no brille de verdad
voy de negro, de negro me verás.

La independència de Catalunya

Com veu la qüestió de la independència de Catalunya un català socialista de la vella guàrdia.

Sense la participació i la implicació dels catalans que no som nacionalistes, no hi haurà independència.

Penso que és un greu error estratègic dividir la nació entre catalans bons (els nacionalistes i els independentistes) i catalans dolents (els que no són nacionalistes ni independentistes). La nació la conformem tots, i el nou estat independent ha d'integrar tots els catalans, tant els nacionalistes com els que no en són.

Jo no sóc ni nacionalista ni independentista, senzillament sóc català i em considero socialista. 
Tanmateix no soc contrari a la celebració d'un referèndum vinculant sobre la independència convocat pel Parlament de Catalunya. 

Penso també, que és un error de concepte basar la campanya en favor de la independència de Catalunya en que els espanyols són dolents i que ens espolien.

¿És que si els espanyols fossin bons i no ens espoliessin, deixaríem de ser catalans i ja no voldríem la independència?

Només volem la independència per un problema de diners? I de la nostra cultura, de la nostra història, de les nostres tradicions ancestrals, què en fem? Les oblidem?

Crec que si hem de promoure  la independència de la nostra nació, ho hem de fer  pel que som i tenim de bo nosaltres, no perquè els espanyols siguin bons o dolents.

El subjecte som nosaltres i no els espanyols, ells són un complement circumstancial.