Salvador Espriu recita...

Inici de càntic en el temple

He mirat aquesta terra.

Cançó del matí encalmat.

De llunyanes riberes...

I Festival popular de poesia catalana (1970)

Pere Quart recitant les Corrandes de l'exili al I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (1970)

“La cançó del gosar poder”.

Actuació de Gabriel Ferrater en el I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (maig de 1970).



CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Bichos increíbles y tenaces

ROSA MONTERO 08/03/2009

Ya se sabe que cuando uno se rompe una pierna no ve más que cojos por todas partes, y que si te embarazas, el planeta entero parece atravesar una epidemia de barrigona gravidez. Puede que nuestro cerebro sólo sepa mirar aquello que nos obsesiona, o puede que los acontecimientos vengan en rachas. A veces la vida encadena momentos espléndidos. Pero otras veces los hados se ponen tenebrosos y empiezan a menudear a tu alrededor las historias tristes. Por ejemplo, tengo una amiga, una violinista profesional joven y estupenda, que ha sufrido un accidente y se ha hecho un estropicio monumental en la muñeca y en el codo. Se recuperará, pero con esfuerzo y una buena dosis de ansiedad suplementaria. A menudo el destino es así de juguetón y malicioso: avería brazos de violinistas, piernas de deportistas, ojos de pintores. Al mismo tiempo, otro amigo, una de las personas más bondadosas que he conocido en mi vida, un tipo luminoso, ha adoptado a un niño de cinco años procedente de un país lejano. Y después del infinito trabajo que supone una adopción legal, de los años de papeleo, de los nervios y la angustia y la esperanza, de haberse pasado tres meses en una ciudad remota e incomprensible para recibir a su hijo, resulta que el pequeño sufre accesos de cólera tan violentos y continuos que mi amigo está herido, mordido, con moratones. No se sabe si el pequeño padece alguna enfermedad y la vida se ha transmutado súbitamente en una pesadilla.

Sí, ésa es la palabra exacta: pesadilla. Los ciudadanos de las ricas sociedades posindustriales vivimos dentro de un espejismo de seguridad, como si no pudiera o no debiera sucedernos nada malo, como si los reveses de la vida, incluyendo cosas tan naturales como la vejez y la enfermedad, fueran una completa anomalía, algo que no tendría que pasarte. Por eso, cuando el dolor llega, cae como una guillotina sobre nosotros, como una pesadilla insoportable. Y déjenme decirles algo duro de oír: el dolor siempre llega, antes o después. No hay vida sin su cuota de sufrimiento. Soy una ferviente lectora de los libros de biografías, y siempre me inquietó esa frase tan común en muchas de estas obras: "Ésa quizá fuera la última época de verdadera felicidad de Fulano, porque al poco tiempo...". Y ahí añadían que llegaba la enfermedad, o la muerte de alguien querido, la cárcel, la guerra, la desgracia. El comienzo de la maldita pesadilla.

Uno no suele hablar de estas cosas. El sufrimiento, en nuestra sociedad, es algo que resulta inadecuado, inconveniente, sucio. Algo que hay que ocultar. Pero, ¿cómo vamos a aprender a manejar ese dolor si ni siquiera somos capaces de nombrarlo? Cuando cae sobre nosotros la cuchilla de una desgracia, se produce, en primer lugar, una obsesión temporal. Piensas en tu ayer intacto e inocente, antes de que ocurriera. Si no me hubiera subido al coche del accidente, piensa la violinista. Si no hubiera tenido la idea de adoptar, tal vez piense mi amigo (en realidad, también podría haberle sucedido con un hijo biológico). Si pudiera regresar al ayer, antes de que me dijeran que estaba enfermo, o que mi esposa había muerto, o que... Añoras con desesperación lo que tuviste, es decir, esa normalidad que seguramente no apreciaste lo suficiente mientras la tenías. He aquí el primer aprendizaje esencial que deberíamos intentar extraer de la certidumbre de la desgracia: la felicidad es la falta de dolor y hay que intentar disfrutar de lo que se tiene. Es un pensamiento obvio, pero dificilísimo de llevar a la práctica.

Pero las calamidades te enseñan algo aún más importante: te descubren la asombrosa capacidad de resistencia que todos tenemos. El ser humano es un bicho increíble: no sólo aguanta casi cualquier cosa, sino que además se adapta, se regenera, reescribe la realidad y se reconstruye. Es muy posible que mi amiga violinista termine progresando como intérprete, porque el esfuerzo por recuperarse y el dolor del proceso puede hacer que mejore y ahonde su ejecución. Y es muy posible que el hijo de mi amigo se tranquilice y adapte, y que él termine siendo especialmente feliz al saber que ha salvado a un niño con problemas de un futuro de infierno. No estoy contando una novela rosa: la realidad ofrece todo el tiempo ejemplos de este tipo. Incluso en los dolores sin remedio, en la muerte y los duelos, somos capaces de seguir adelante y volver a encender una luz en las sombras. Somos animales tenaces y llenos de vida. Es lo que nos ha hecho triunfar como especie.

Les arrels de la iniquitat

Sant Agustí d'Hipona en "Les Confessions" llibre III, capítol VIII va escriure:

El que hem dit sobre les turpituds contra natura, cal aplicar-ho als crims que importen el desig de fer mal a altri, per ultratge o per lesió, i, en tots dos casos, o per motiu de venjança, com l’enemic a l’enemic, o per assolir un bé exterior, com el lladre al vianant, o per alliberar-se d’un mal, com el qui té por a una persona temuda, o per gelosia, com el miserable al benastruc o el feliç que tem que un altre no l’iguali o es dol si ja l’iguala, o per la sola voluptat del mal d'altri, com els espectadors dels combats de gladiadors o els burlers i mistificadors del proïsme. Vet aquí les arrels de la iniquitat, que pul·lulen pel deler de dominar, de veure i de sentir, tan aviat en un d’aquests vicis, com en dos o en tots plegats.

Rita Levi Montalcini, neuròloga.

Entrevista de Víctor Amela a Rita Levi Montalcini, neuròloga i premi nobel de medicina.



Alguns fragments de l'entrevista:
...
- ¿Cómo celebrará sus 100 años?
- Ah, no sé si viviré, y además no me placen las celebraciones. ¡Lo que me interesa y me da placer es lo que hago cada día!

- ¿Y qué hace?
- Trabajo para becar a niñas africanas para que estudien y prosperen ellas y sus países. Y sigo investigando, sigo pensando…

- No se jubila.
- ¡Jamás! ¡La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona… Y eso mata su cerebro. Y enferma.
...
- Me estimuló también el ejemplo del médico Albert Schweitzer, que estaba en África para paliar la lepra. Deseé ayudar a los que sufren, ¡ése era mi gran sueño…!

- Y lo ha hecho…, con su ciencia.
- Y, hoy, ayudando a niñas de África para que estudien. Luchemos contra la enfermedad, sí, ¡pero todo mejorará si acaba la opresión de la mujer en esos países islamistas…!

- La religión ¿frena el desarrollo cognitivo?
- Si la religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.
...
- Nadie ha intentado asesinarla a usted…
- Durante el fascismo, Mussolini quiso imitar a Hitler en la persecución de judíos…, y tuve que ocultarme por un tiempo. Pero no dejé de investigar: monté mi laboratorio en mi dormitorio… ¡y descubrí la apoptosis, que es la muerte programada de las células!

- ¿Cómo se explica usted la locura nazi?
- Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!

- ¿Sucede eso ahora?
- ¿Por qué cree que en muchas escuelas de Estados Unidos se enseña el creacionismo en vez del evolucionismo?

- ¿La ideología es emoción, es sinrazón?
- La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre bien y mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!

ELS TIMBALERS per a un món millor

Per a qui llegeix amb imaginació, tingui l'edat que tingui. 

El conte

Els timbalers és un conte escrit i dibuixat l'any 1958 per l'escriptor alemany Reiner Zimnik. La traducció catalana és de Ricard Torrents editada per Lumen el 1963.

Reiner Zimnik ést conegut sobretot per ser l'autor de "Jonàs el pescador", editat el 1956 i que va tenir un gran èxit des del mateix moment de la seva publicació. Nastut a Bytom (Silèsia) el 1930, Reiner Zimnik va passar la seva joventut al camp on va apendre l'ofici de fuster. La II Guerra Mudial el va atrapar mentre vivia amb la seva família a Bavièra: allí va seguir els cursos de l'Escola des Belles Arts de Munich. Des de llavors va viure de les seves pintures i de les seves il·lustracions. El 1959 començà a publicar. Reiner Zimnik ha relitzat igualment pel·lícules d'animació per a la televisió alemanya.

El disc.

L'any 1971 "Els Sapastres" creen la versió musical del conte de Zimnik. El text de les cançons és de Joan Soler Amigó basat en la traducció catalana de Ricard Torrents. El disc el va distribuir Concentric. Integraven "Els Sapastres" Jaume Arnella, Consol Casajonana, Xavier Ciriza i Jordi Pujol. En l'enregistrament del disc també hi van col·laborar Salvador Font (bateria), Ricard Solís (trombó), Carles Riba (flauta) i Carles Benavent (una mica de tot).

L'animació.

Elaborada amb el programa Flash utilitzant la tècnica del cine NIC.  Les cançons són les del disc de "Els Sapastres" i les il·lustracions són les del llibre de Reiner Zimnik. 
.

Video complert (37')

A la memòria de Miquel Servent

Ho he trobat genial. Però m'ha sorprès que la polèmica per la traducció automàtica de l'ordinador de la Generalitat rebatejant la senyora Ingles per Engonals, Erice per Estarrufa o Gómez-Pimpollo per Gómez-Brot hagi sufocat tantes galtes a Madrid. En el fons, tota irritació porta implícita una veritat oculta, en aquest cas l'assumpte més patètic i delirant sobre el qual s'ha constituït l'Estat espanyol des de l'inici, des que Isabel la Católica caçà el nostre Ferran de la Corona d'Aragó i passà a dir-se Fernando. En la meva biblioteca, divertidament fastiguejat, contemplo llibres de Carlos Dickens, Gustavo Flaubert o León Tolstoi, i em solidaritzo amb gent com el futbolista Cesc, que pateix la dèria sistemàtica, històricament tan castellana, de traduir l'intraduïble (Chec, Cecs, Xechs), així com tants Súñer, Blanch o fins alguns Colón. Quan tinc l'autoestima baixa, faig teràpia regressiva, visito www.histocat.com i m'endinso en les reflexions interessantíssimes del professor Jordi Bilbeny, que em permet creure que Cristóbal Colón i els germans Pinzón en realitat eren catalans, Colom, Pinçon. La tesi no s'ha oficialitzat mai, però el clímax m'arriba quan Bilbeny, expert en censura política dels segles XVI i XVII, afirma que Miguel de Cervantes es podria haver dit Miquel Servent i que El Quixot, per tant, podria haver estat traduït del català. Només de pensar en l'escalf de galtes que això produirà a Madrid, per poc demostrable que sigui la hipòtesi, entro en èxtasi, se'm posen els ulls en blanc.

(Article d'en Genís Sinca publicat al Diari Avui)

La interpretació de la Història.

"L'única raó per la qual el temps existeix és perquè tot no passi alhora". (Albert Einstein)

Si la història sempre l'escriuen els vencedors, obligadament, sempre serà falsa.
En el frontispici de la Biblioteca de la Universitat de Texas, a la ciutat d'Austin, hi ha una llegenda gravada que diu: "La història es fa amb documents". Recomanem a les autoritats d'aquesta Universitat que hi afegeixin: "sí, però verídics", perquè totes les biblioteques del món estan plenes de documents falsos.
Així ens ho fa saber el filòsof Maimònides (Còrdova, 1135, El Caire, 1204) que va dir: "Els ximples han escrit centenars de llibres banals i buits ..., és error fatal creure que tot allò que es llegeix en els llibres s'accepti com a veritat, particularment si els llibres són antics. No veieu tot el que està escrit com a proves convincents. El mentider menteix amb la seva ploma amb la mateixa facilitat que amb la seva llengua".  
(Miguel Ángel Mendoza)

El mestre J. VICENS VIVES

La setmana passada vaig trobar als Encants de Barcelona un llibre publicat l'any 1945: "Atlas y Síntesis de HISTORIA DE ESPAÑA" de J. Vicens Vives. Un veritable tresor.
Adjunto un petit exemple del mestratge de J. Vicens Vives, on podem veure com la Geografia condiciona la Política i per tant, la Història.


LAS ENTIDADES GEOPOLÍTICAS PENINSULARES (Mapa nº2).
Entidades geopolíticas equivale a decir marcos geográficohistóricos esenciales de un país. En consecuencia, responden en sus grandes líneas a los elementos geográficos más importantes. Así se nos revela al esquematizar las entidades geopolíticas de la península Hispánica en el gráfico núm. 2, cuyo parentesco con el anterior resulta indudable.
La meseta se nos presenta aquí como entidad geopolítica predominante del suelo peninsular, con un núcleo (círculo) de vasta irradiación: el castellano. En ella se ha de notar el papel de resistencia de la barrera montañosa del sistema Cantábrico, al Norte, y la acción de obstáculos del sistema Ibérico entre la Meseta y la depresión del Ebro. Por esta causa, las tendencias más constantes de la Meseta en el ámbito peninsular son hacia el Sudeste (Mediterráneo), el Sur (Andalucía y África) y el Sudoeste (Atlántico).
La fachada atlántica de la Península determina una entidad geopolítica diferenciada a partir del núcleo (círculo) de Braga. Su expansión hacia el Sur ha dado lugar al Estado portugués.
La depresión del Ebro, que por Navarra se relaciona con la depresión Vasca, forma un triángulo : el aragonés o ibérico, con dos núcleos periféricos : el vasconavarro, al Oeste, y el catalán, al Este. Esta constitución la ha hecho poco coherente como entidad geopolítica, aunque en la Edad Media aparece varias veces unida bajo un mismo monarca. Los Pirineos constituyen una gran barrera que la aísla del triángulo del Garona, con Tolosa como núcleo principal. No obstante, los pasos que existen en las extremidades de aquella cordillera, han hecho muy activa la política transpirenaica de Navarra y Cataluña. Por su parte, el núcleo catalán ha formado muchas veces una especie de corredor de influencias (véase en el mapa), orientadas unas hacia el Nordeste (Languedoc y Provenza) y otras hacia el Sudeste (Valencia y Murcia).

La Resistència Oblidada

Avui 5 de gener de 2012, ha fet 52 anys que Quico Sabaté va caure assassinat per la Guàrdia Civil i el Somatén a la cruïlla del carrer Major amb el carrer Santa Tecla de Sant Celoni a dos quarts de nou del matí ...
He participat a l'acte d'homenatge que cada any es celebra a l'entrada del cementiri de Sant Celoni, cal recordar que la tomba és troba fora del recinte, ja que en el moment de l'enterrament les autoritats van considerar que no era digne de ser enterrat en terra sagrada.
A l'acte d'avui hi ha assistit la seva filla Alba que resideix a Tolosa de Llenguadoc.
Quico Sabaté forma part, juntament amb molts altres, del que podríem anomenar la Resistència Oblidada. Adjunto dos videos per honorar la memòria de tots ells.

Breu ressenya històrica de Josep LLuís Facerias "Face", Francesc Sabaté Llopart "Quico" i Ramon Vila "Caracremada".


Documental del Col·lectiu Penta sobre Quico Sabaté.

Animal Farm

Animal Farm és un conte satíric de George Orwell sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acaba convertint-se en una tirania brutal. La novel·la va ser escrita durant la Segona Guerra Mundial i va ser publicada el 1945.
Animal Farm és una crítica de la Revol·lució Russa i una sàtira sobre la corrupció del socialisme a la URSS durant el període de mandat de Stalin.
Del llibre se'n va fer una pel·lícula de dibuxos animats, aquest cop amb el títol La granja dels animals. Podeu veure aquesta pel·lícula en el següent enllaç..

Hipocresia bancària

 

El meu bon amic Marc Vilà Salvà, empresari de la coneguda Drogueria Farreny de La Bisbal, m'ha enviat aquest escrit... El publico ja que crec que és un punt de vista explicat des de la trinxera de la realitat de cada dia....

Hipocresia bancària

És de domini públic que tan bancs com caixes -no se’n salva cap- han utilitzat i utilitzen mètodes èticament poc professionals per enriquir-se a costa dels seus pobres clients que més aviat o més tard es veuen immersos en les seves operacions. També és sabut, i explicant-ho a grans trets, que per culpa de la seva avarícia, especulació i el seu afany de riquesa han portat l’economia del país cap a la devallada. I és ara que van de cap a caiguda que demanen ajuda. En què quedem senyors? No volíeu portar el capitalisme a l’extrem? Doncs, ara no us en taparem les conseqüències fent servir eines socialistes.

 Ara, una coneguda entitat d’estalvi es publicita dient-nos que ens anticiparan la nòmina, ens cobriran l’atur, ens ajustaran la quota de l’hipoteca… La imatge publicitària que ens mostren en els diferents suports publicitaris (TV, revistes, diaris…) és la d’un nas equipat amb una tirita d’aquestes que ajuden a la respiració. I l’eslògan que diu “Vine i respira” va complementant la imatge. És la solució que ells donen a la pobre gent que han caigut al pou de la seva estratègia. Com es pot ser tan hipòcrita? Com es pot tornar a utilitzar el mateix engany? Per si de cas, senyors clients facin el favor de no creure’ls, és un altre parany.

 Els entesos diuen que la crisi durarà fins a final de 2009. No entenc com es pot fixar una data a un problema tan estructural que ni tan sols han sabut preveure. El que sí és cert és que mentre hi hagi aquesta manca d’ètica bancària-empresarial la crisi durarà tota la vida.

Marc Vilà Salvà (La Bisbal d'Empordà)

La lletra no entra ni amb sang

Article d'en Félix de Azúa, publicat a "El Periódico de Catalunya" el dissabte 13 de desembre

Un amic que té l'infortuni de ser professor d'institut va advertir el full d'informes interns a sobre de la taula del director. Cada dia, un professor de guàrdia anota allò que en l'argot burocràtic se sol anomenar "incidències". Aquests informes són secrets i ni sabem si en fan tots els centres d'ensenyament mitjà. L'informe era tan esgarrifós que, sense pensar-s'ho dues vegades, en va fer una fotocòpia i me la va enviar perquè veiés com és la vida normal d'un institut a l'Espanya actual. Semblava un serial d'adolescents. Una altra prova que la tele és l'únic centre pedagògic del país.

Un noi bufeteja una noia i quan el professor el subjecta pel braç altres xavals criden "¡Ara, ara!", i el professor rep una pallissa de puntades de peu. Una professora expulsa de classe un alumne i el seu amic crida: "¡Dóna-li una hòstia, que no et pot fer res!". Hi ha escenes de sexe als vàters, de violència amb pares d'alumnes, porros per tot arreu, amenaces, humiliacions, furts, i així durant tres folis. És desolador perquè aquell institut ni està en un barri dur, ni és particularment difícil.

Truco al meu amic i li dic que seria interessant publicar l'informe tal com està, sense afegir-hi ni una coma, i que demani permís al col.lega que el firma. Per descomptat, esborrant els noms i amagant la ciutat de l'institut. Així ho fa el meu amic, però la resposta és un crit d'espant. "¡Tu vols que em matin! Si s'assabenten que he divulgat aquest informe, em trituren". ¿Qui? Els seus propis caps.

L'ocultació del que està passant en l'ensenyament (el pitjor d'Europa) es diria pactada pels funcionaris polítics i els sindicats. Se sap que només a Catalunya l'any passat 163 professors van denunciar agressions d'alumnes (ANP). ¡Com devien ser cada un d'aquells atacs per posar-los en mans de la nostra adorable Administració! ¡I quants se n'han de produir perquè aflori aquesta punta d'iceberg!

Si es comporten així amb els professors, ¿com deuen ser les relacions entre els alumnes? Doncs pur feixisme: terror i silenci.

Catalunya descobridora d'Amèrica

Avui he anat als Encants de llibres del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.
He trobat el llibre de R. Carreras i Valls CATALUNYA DESCOBRIDORA D'AMÈRICA.
Aquest llibre fou publicat per la impremta Altés l'any 1929 a Barcelona.
Fa un estudi sobre la catalanitat de Cristòfol Colom amb aportació de diversos documents inèdits (en el moment de la publicació).
Com a exemple adjunto les imatges de l'heràldica d'en Colom comparada amb l'heràldica de diverses cases nobliliàries catalanes

Triumph des Willens

Triumph des Willens (El triomf de la voluntat) és una pel·lícula propagandista nazi dirigida per Leni Riefenstahl. Mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista del 1934 a Núremberg. La pel·lícula inclou imatges de membres uniformats del partit desfilant (encara que apareixen relativament pocs soldats alemanys) al so de conegudes marxes, a més de parts de discursos de diversos dirigents nazis en el Congrés. Acaba amb la intervenció d'Adolf Hitler.

Va ser Hitler qui va encarregar el film i el seu nom figura en els crèdits inicials. El tema principal de "El triomf de la voluntat" és el retorn d'Alemanya a la categoria de potència mundial, amb Hitler com una espècie de mesíes que retornarà la glòria a la nació.

La pel·lícula es va estrenar l'any 1935 i és una de les pel·lícules de propaganda més conegudes de la història del cinema. Les tècniques utilitzades per Riefenstahl, que van incloure càmeres en moviment, l'ús de teleobjectius per crear una perspectiva distorsionada, la fotografia aèria i un revolucionari enfocament en l'ús de la música i la cinematografia, han fet que "El triomf de la voluntat" sigui considerat com el documental polític artístic millor consumat en la història del cinema.

Riefenstahl va guanyar diversos premis, no només a Alemanya, sinó també en Estats Units, França, Suècia i altres països. Aquesta pel·lícula ha influenciat altres films, documentals i publicitats fins al dia d'avui, tot i que és un exemple que posa en qüestió la prima línia que hi ha entre l'art i la moralitat.

Els amos del món.

Premonitori article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a 'El Semanal' el 15 de novembre de 1998.

Vostè no ho sap, però depèn d'ells. Vostè no els coneix ni es creuarà mai amb ells en la seva vida, però aquests fills de la gran puta tenen a les mans, en l'agenda electrònica, a la tecla intro de l’ordinador, el seu futur i el dels seus fills.

Vostè no sap quina cara tenen, però són ells qui l’enviaran l’atur en nom d'un tres punt set, o un índex de probabilitat del zero coma zero quatre.

Vostè no té res a veure amb aquests fulanos perquè és empleat d'una ferreteria o caixera de Pryca, i ells van estudiar a Harvard i van fer un màster a Tòquio, o al revés, els matins van a la Borsa de Madrid o a la de Wall Street, i diuen en anglès coses com long-term capital management, i parlen de fons d'alt risc, d'acords multilaterals d'inversió i de neoliberalisme econòmic salvatge, com qui comenta el partit del diumenge.

Vostè no els coneix ni en pintura, però aquests conductors suïcides que circulen a dos-cents per hora en un furgó carregat de diners l’atropellaran quan menys s’ho esperi, i ni tan sols li quedarà el consol d'anar amb una cadira de rodes amb una escopeta de canons retallats a volar-los els ous, perquè no tenen rostre públic, malgrat ser reputats analistes, taurons de les finances, prestigiosos experts en els diners d'uns altres. Tan experts que sempre acaben per fer-lo seu.

Perquè sempre guanyen ells, quan guanyen; i mai perden ells, quan perden.

No creen riquesa, sinó que especulen. Llancen al món combinacions fastuoses d'economia financera que gens tenen a veure amb l'economia productiva. Alcen castells de naips i els garanteixen amb miratges i amb fum, i els poderosos de la Terra perden el cul per llepar-los el cul i enfilar-se al carro.

Això no pot fallar, diuen. Aquí ningú hi perdrà. El risc és mínim. Els avalen premis Nobel d'Economia, periodistes financers de prestigi, grups internacionals amb sigles de reconeguda solvència.

I llavors el president del banc trans-europeu tal, i el president de la unió de bancs helvètics, i el capitost del banc llatinoamericà, i el consorci euro-asiàtic, i la mare que els va parir a tots, s'embarquen amb alegria en l'aventura, fiquen encenalls per un tub, i després s'asseuen a esperar la mohatra els que farà multimilionaris a tots ells i als seus representats.

I quan surt bé la primera operació ja estan arriscant més en la segona, que el “chollo” és el “chollo” i interessos d'un tres-cents per cent no es troben tots els dies. I encara que aquest miratge especulador res té a veure amb l'economia real, amb la vida de cada dia de la gent del carrer, tot és eufòria, i copets a l'esquena, i fins les entitats bancàries oficials comprometen les seves reserves de divises. I això, senyors, és "Jauja".

I de sobte resulta que no. De sobte resulta que l’invent tenia les seves fallades, i que allò de l'alt risc no era una frase sinó exactament això: alt risc de debò.

I llavors tot l'embull se’n va a prendre pel sac. I aquests fons especials, perillosos, que cada vegada tenen més pes en l'economia mundial, mostren el seu costat negre. I llavors, oh, prodigi!, mentre que els beneficis eren per als taurons que controlaven el “cotarro” i per als quals especulaven amb diners d'uns altres, resulta que les pèrdues, no.

Les pèrdues, la mossegada financera, el pagament dels errors d'aquests "pijolandis" que juguen amb l'economia internacional com si juguessin al Monopoly, recauen directament sobre les esquenes de tots nosaltres.

Llavors resulta que mentre el benefici era privat, els errors són col·lectius, i les pèrdues cal socialitzar-les, acudint amb mesures d'emergència i amb fons de salvació per a evitar efectes dòmino i el cony de la Bernarda. I aquesta solidaritat, imprescindible per a salvar l'estabilitat mundial, la paguen amb la seva pell, amb els seus estalvis, i moltes vegades amb el seu lloc de treball, en Mariano Pérez Sánchez, de professió empleat de comerç, i els milions d'infeliços Marianos que de en tot el món s'aixequen cada dia a les sis del matí per a guanyar-se la vida. Això és el que ve, em temo.

Ningú perdonarà un duro del deute extern de països pobres, però mai faltaran fons per a tapar forats d'especuladors i canalles que juguen a la ruleta russa amb els cap dels altres.

Així que ja podem anar-nos preparant. Aquest és el panorama que els amos de l'economia mundial ens ofereixen, amb l’enganyifa de tant neoliberalisme econòmic i tanta merda, de tanta especulació i de tanta poca vergonya.

La Guerra del Coltan

COLTAN és l'abreviatura de columbita i tantalita, dos minerals que units els fa imprescindibles en la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors etc... La República Democràtica del Congo posseeix el 80% de les reserves mundials de coltan.

Lluny de portar prosperitat al país, és part de l'origen d'un conflicte que amenaça amb ser etern. Gran part dels ingressos de la venda de Coltan han servit per comprar armes, que van arribar generosament als exèrcits i milícies des de Estats Units, Bèlgica, França, Alemanya i Xina, entre d'altres.

De tot això n'ha resultat una guerra en la qual ja han mort gairebé 5 milions de persones, més de 350 dones i nenes són violades cada mes, hi ha gairebé 2 milions de desplaçats, i uns 7.000 nens i nenes combaten com soldats. Se'ls treu a la força de l'escola o de les seves cases. Reben maltractaments, tortures, són violats i obligats a violar i assassinar.

A la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmovilitzats han tornat a ser reclutats. La seva experiència els converteix en soldats valuosos per a la Guerra del Coltan.

Més notícies sobre en Lleonard

En José Luis Espejo presentarà el seu llibre Leonardo. Los años perdidos (Ediciones El Andén, 2008).

L'autor hi intenta demostrar que Leonardo da Vinci podia aver passast un parell d'anys a Catalunya, on hauria pintat algunes de les seves obres. Està convençut que les muntanyes que ornamenten tan genuïnament certes pintures seves són les de Montserrat, i creu que havia de tenir ancestres catalans, perquè un avantpassat seu vivia a Barcelona, on va morir, i les armes de la seva família eren tres pals de gules en camper d'or: una de les variants de les armes reials.

Té un capítol destinat a explicar la importància de l'expansió catalana a Itàlia als segles XIV i XV i un altre on ens dóna a entendre que el Sant Jeroni pintat per Leonardo reflecteix no només un sant netament montserratí, amb el monestir visualitzat des de la cova on fa penitència, sinó que el quadre va ser guardat aquí fins al saqueig de les tropes napoleòniques, que se'l van endur a França.

Un llibre ple de suggeriments i que obre les portes a futuribles recerques plenes de sorpreses.

Jordi Bilbeny

La Batalla naval de les Formigues

El 1285, el rei de França Felip III l'Ardit decidí envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a recolzar al seu cosí Carles I d'Anjou en conflicte amb la Corona d'Aragó pel tron de de l'illa de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran havia ofès als nobles degut al vigorós exercici de l'autoritat reial, rebent escàs suport per la seva part. Tanmateix, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells.

L'exèrcit invasor avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d'una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa, els quals portaven subministres des de Narbona i Aigües Mortes. De fet, les línies de subministrament depenien totalment de la flota francesa.

El rei Pere es va adonar que la interrupció de les línies de subministres franceses els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Per això, estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà a la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L' almirall arribà a Barcelona el 24 d' agost, essent informat de la disposició de la flota francesa.

Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tant estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d’agost, va caure sobre l’esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa. La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en las guerres navals de l’època, per una matança massiva.

A continuació, Roger es va aproximar a Roses, i la nit del 3 al 4 de setembre enganyà l’esquadra francesa estacionada allí disfressant-se amb els colors francesos. En mar obert, els francesos van ser derrotats. Roses va ser reconquerida i els subministraments emmagatzemats allí capturats.

Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greument malalt, moriria a Perpinyà. Tanmateix, els francesos mantingueren l’ocupació de la Vall d’Aran fins el 1313, en què va ser recuperada per Jaume II, el qual va restituir els "usos y constitucions" dels seus habitants, suprimits pels francesos.

La derrota francesa va suposar també la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere. Jaume II de Mallorca no recuperaria el seu regne fins al 1295.

«A partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó» (Roger de Llúria)