Les nenes de Roses de la Quinta del 1932-34

¿Quién quiere un juguete?

No lo vendo por travieso
ni porque a nadie ofende
es alegre y juguetón
y por las niñas se pierde.
Niñas, guardaos de enojarle
que vive Dios que arremete
y cuando estéis más seguras
por vuestro postigo entre.

Que ni hiere, ni mata...
ni pica, ni muerde.

Es alegre a todas horas
y amanece o no amanece
hay vecina que daría
cuanto tiene por tenerle.
Porque le conoce ya
y a fe que son más de siete
las noches que por pecar
ha amanecido a la muerte.

Que ni hiere, ni mata...
Ni pica, ni muerde.

Es su condición tan noble
que cuanto más furia tiene
las niñas juegan con él
al juego del esconderse
a mí me daba Juanilla
la esposa de Antón Llorente
una hora de descanso
por un palmo del juguete.

Que ni hiere, ni mata...
Ni pica, ni muerde....

El valor del temps, (Sèneca)

Creu-me, Lucil·li, reserva’t per a tu mateix, i el temps que fins avui t’han estat prenent, t’han estat robant o que t'ha fugit, recull-lo i aprofita’l. Persuadeix-te que és tal com t’ho estic escrivint: unes hores ens han estat preses, altres ens han estat robades, altres ens han fugit. La pèrdua més vergonyosa és, sens dubte, la que passa per negligència. I si t'hi fixes bé, la major part de la vida la passem lliurats al mal, i una altra part, i no minvada, sense fer res, i tota la vida restant fent el que no hauríem de fer. Qui podries esmentar que valorés el temps en alguna cosa, que sabés quant val un dia, que entengués que cada dia l’home mor una mica? 
En considerar que la mort és una cosa del futur, ens enganyem a causa que gran part d’ella ja és cosa del passat. Tota la porció de la nostra vida que queda després de nosaltres pertany al domini de la mort. Segueix fent, doncs, Lucil·li, allò que m'escrius que fas: no perdis cap hora, recull-les totes. Assegura bé el contingut del dia d’avui, i així serà com dependràs menys del demà. Tot i que aplacem les coses, la vida ens fuig. Totes les coses, Lucil·li, en realitat ens són estranyes, només el temps és ben nostre: la natura ens va posar en possessió d’aquesta única cosa, fugaç, relliscosa, de la qual tot aquell que s’ho proposa pot desposseir-nos-en. I és tanta la estultícia dels mortals, que tots ens creiem obligats a l'agraïment per aquelles coses petites i menyspreables, de la pèrdua de les quals ens podem recuperar, però no ens creiem en deute per haver rebut el temps que és l’única que, ni agraint, podríem guanyar de nou. Potser podries preguntar-me què faig jo que vaig repartint consells. Et confesso francament que, a tall d’home fastuós, però ordenat, porto exacte compte de les pèrdues. No cal dir que no perdo res, i ben et diria el que perdo, i per què i de quina manera, i t'exposaria abastament les causes de les meves necessitats. Però em passa com a la majoria dels homes caiguts en la pobresa i sense culpa: tothom em perdona, però ningú em dona socors. Què passa, però? No em tinc per pobre a qui alguna cosa li sobra, per poc que sigui. Dóna’m un home de fortuna moderada, i ja n’hi ha prou amb això. Pel que a tu es refereix, prefereixo que conservis els teus béns i que comencis a economitzar d’hora. Ja que, segons han après els homes vells, és economia a deshora la que queda al fons del got, ja que els excrements no només constitueixen la part més petita, sinó la pitjor.

Conserva’t bo.

Cant d'Utopia de Ramon Muns

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
No acceptem la jerarquia
Dels que imposen l'opressió

Caminem doncs dia a dia
Sense fer-nos por el camí
Treballant amb alegria
Obtindrem el noble fi

No volem martells ni fletxes
Que ens arrenquin el pensar
Volem llum per les escletxes
D’un món trist que hem de canviar

I tots junts germans de terra
Germans de cor i de cervell
No demanem pas la guerra
Però si n’hi ha serem fusell

Per la vida llibertària
D’una nova societat
Alçarem a mà unitària
El drap negre trepitjat

Lluitarem per la rosada
D’un nou món lliure i valent
On la por serà esborrada
i viurà feliç la gent

On l’amor serà esperança
i no una formalitat
per oblidar la recança
de no viure en llibertat

No volem líders ni guies
Ni consells de direcció
No volem misèria i pàries
Lluitem per l’autogestió

En els pobles i les viles
Ja se sent un gran clamor
S’estan eixamplant les files
Que lluiten contra la por

Aixequem doncs la senyera
De la gran fraternitat
I saltem per la drecera
D’una nova humanitat

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
Preparant amb alegria
El camí d’un món millor

De la brevetat de la vida. (Sèneca)

No pensis tampoc que ells desconeixen el valor real del temps. Acostumen a dir als que estimen amb passió que estan disposats a donar-los part dels seus anys. Els donen sense entendre el que diuen: perquè els donen perquè se'ls treuen a si mateixos, sense augmentar els anys dels altres. Però, ni tan sols s'adonen que se'ls estan traient per això. Com que ignoren el que perden, toleren millor la pèrdua d'alguna cosa seva el dany del qual se'ls oculta. Ningú et restituirà els anys i ningú no et restituirà a tu mateix. L'edat seguirà el camí que va començar, sense tornar enrere, ni aturar-se. No farà soroll ni t’advertirà de la teva velocitat: lliscarà callada. Tampoc es perllongarà per mandat del rei ni pel favor del poble. Anirà tal com se li va ordenar des del principi: mai s'apartarà del seu camí i no s'aturarà enlloc. Què es segueix d'això? Que mentre tu estàs ocupat, la vida corre veloç. La mort, entre tant, s'acosta, per a la qual, vulguis o no, hauràs de desprendre't de tot.
Per ventura pot algú, parlo d'aquells homes que es preen de ser prudents i que cada dia estan més ocupats, mirar per ells mateixos i viure millor? Disposen de l'edat amb risc de la seva pròpia vida, fent plans per a un futur llunyà, sent així que la dilació és la fallida més gran de la vida. Ella el primer que fa és robar a qualsevol el seu primer dia, ens treu les coses presents, mentre ens promet les futures. El major impediment per viure són les expectatives que depenen del demà. Perds el d'avui i disposes del que està en mans de la fortuna, perdent el que ja està en les teves. On mires? Fins on vols arribar? Tot el que està per venir, es mou en l’incert: comença ja a viure; escolta el clam del major dels poetes, qui com inspirat per boca divina canta aquest saludable vers:

Optima quaeque dies universis mortalibus aevi
Prima fugit
El millor dia de la vida dels desgraciats mortals és el que fuig el primer.

Per què vacil·les? -diu-, per què t’atures? Si no l’atrapes, fuig. I fugirà també si l’atrapes. Per tant, cal lluitar necessàriament contra la celeritat del temps amb la prestesa en el seu aprofitament: cal beure de pressa l'aigua del rierol ràpid, perquè no sempre portarà aigua. I això val també per reprovar aquesta interminable vacil·lació a la qual no convida la millor edat, sinó el millor dia. Per què, t’entretens prometent-te una llarga sèrie de mesos i d'anys, segons li sembla a la teva avidesa? El poeta parla amb tu d'un dia i d'aquell mateix dia que se t'escapa. No hi ha dubte, per tant, que el dia millor de la teva vida és aquell que primer s'escapa als miserables mortals, és a dir, als ocupats. La vellesa segueix oprimint les seves ànimes juvenils, a la qual arriben sense preparació i desarmats.
En efecte, res tenien previst; de sobte i sense pensar han arribat a ella. No sentien que tots els dies els acostaven més a ella. Així com una conversa, una lectura o qualsevol preocupació interior, enganyen als que van de camí i s'adonen que han arribat abans del que creien arribar, així succeeix en aquest camí concorregut i velocíssim de la vida. Adormits o en vetlla el fem al mateix pas, de manera que, ocupats com estem, no ens en adonem fins al final de la jornada.

Robespierre

Discurs de Robespierre pronunciat el 7 de febrer de 1794 davant la Convenció.

La democràcia és un Estat en el qual el poble sobirà, guiat per lleis que són d'obra seva, actua per si mateix sempre que li és possible, i pels seus delegats quan no pot obrar per si mateix. És, doncs, en els principis del govern democràtic on heu de buscar les regles de la vostra conducta política. Però per fundar i consolidar entre nosaltres la democràcia, per arribar al regnat afable de les lleis constitucionals, cal acabar la guerra de la llibertat contra la tirania i travessar amb èxit les tempestes de la Revolució; tal és la fi del sistema revolucionari que hem organitzat. Cal que regiu la vostra conducta segons les tèrboles circumstàncies en que es troba la República, i el pla de la nostra administració ha de ser el resultat de l'esperit del govern revolucionari combinat amb els principis generals de la democràcia. Però quin és el principi fonamental del govern democràtic o popular, és a dir, el ressort essencial que el sosté i que li permet moure's? És la virtut. Parlo de la virtut pública, que va obrar tants prodigis a Grècia i Roma, i que produirà uns altres encara més sorprenents en la França republicana; d'aquesta virtut que no és altra cosa que l'amor a la Pàtria i a les seves lleis.

Però com que l'essència de la República o la democràcia és la igualtat, l'amor a la pàtria inclou necessàriament l'amor a la igualtat. En veritat, aquest sentiment sublim suposa la preferència de l'interès públic davant tots els interessos particulars, del que resulta que l'amor a la pàtria suposa també o produeix totes les virtuts, doncs per ventura són aquestes altra cosa sinó la força de l'ànima, que es torna capaç de tals sacrificis?
I com podria l'esclau de l'avarícia o de l'ambició, per exemple, immolar el seu ídol a la Pàtria?
No només és la virtut l'ànima de la democràcia, sinó que, a més, solament pot existir amb aquest tipus de govern. En la monarquia, només conec un individu que pugui estimar a la Pàtria, i que per a això no necessita virtut: el monarca. La causa d'això és que, de tots els habitants dels seus estats, el monarca és l'únic que té una pàtria. Per ventura no és el sobirà, almenys de fet. No està en el lloc del Poble? I què és la Pàtria sinó el país del que s'és ciutadà i partícip de la sobirania? Per una conseqüència del mateix principi, en els Estats aristocràtics, la paraula «pàtria» només té algun significat pels qui han acaparat la sobirania. Només en la democràcia l'Estat és veritablement la Pàtria de tots els individus que el componen, i pot comptar amb tants defensors interessats en la seva causa com ciutadans tingui.
Si Atenes i Esparta van triomfar sobre els  tirans d'Àsia i els suïssos sobre els tirans d'Àustria i Espanya, no cal buscar altra causa que aquesta. Però els francesos sóm el primer poble del món que ha establert una veritable democràcia, cridant a tots els homes a la igualtat i a la plenitud dels drets de ciutadania; aquesta és, al meu judici, la veritable raó per la qual tots els tirans units contra la República seran vençuts.
És el moment de treure grans conseqüències dels principis que acabem d'exposar. Ja que l'ànima de la República és la virtut, la igualtat, i la nostra finalitat és fundar i consolidar la República, la primera regla de la nostra conducta política ha de ser encaminar totes les nostres mesures al manteniment de la igualtat i al desenvolupament de la virtut, doncs la primera preocupació del legislador ha de ser l'enfortiment del principi del govern. Així, tot allò que serveixi per a excitar l'amor a la pàtria, purificar els costums, elevar els esperits, dirigir les passions del cor humà cap a l'interès públic, ha de ser adoptat o establert per nosaltres; tot el que tendeix a concentrar-les en la abjecció del jo personal, a despertar el gust per les petites coses i el menyspreu de les grans, hem d'eliminar-lo o reprimir-lo.
En el sistema de la Revolució Francesa, el que és immoral és contrari a la política, el que és corruptor és contrarevolucionari. La debilitat, els vicis, els prejudicis, són el camí de la monarquia.

Danton

Paraules de Danton durant el procés que el va portar a la guillotina.

Hem trencat la tirania dels privilegis abolint aquest dret al qual no te dret cap home.
Hem posat fi al monopoli de la naixença i de la fortuna en tots els oficis de l‘estat, en les esglésies, en els exèrcits, en tots els membres d’aquest gran cos magnífic que és França.
Aquesta llibertat que hem conquerit per nosaltres mateixos, l’hem oferta als esclaus, i, hem confiat al món la missió de construir el futur a partir d’aquesta esperança a la que hem donat vida. És més que una victòria en una batalla, més que les espases i els canons, més que tota la cavalleria d’Europa…
Aquesta inspiració, aquest alè, per a tots els homes, per tot arreu, aquesta sed, aquesta fam de llibertat mai ningú les podrà ofegar.
Les nostres vides no han estat inútils, les nostres vides no han estat viscudes en va.

Vacances a París

Al "Mur des Fédérés" al cementiri Pere Lachaise.

Tomba d'en Jim Morrisson al cementiri Pere Lachaise.

Amb el Gran Mestre d'escacs sirià Bachar Kouatly al restaurant "La Poule au Pot"

Serrallonga

Sartre viu.

L'home, o és lliure, o és esclau de les seves cadenes. O l'home accepta les seves cadenes, o lluita per alliberar-se de les seves cadenes. Per alliberar-se de tot allò que fa d'ell una cosa. Una simple cosa que reflecteix el món de l'anònim, com diria Heidegger. I la seva consciència crítica el porta a, per exemple, apagar el televisor.

Aquests actes són exemplificadors de la filosofia sartreana, que és una filosofia de la llibertat.
El subjecte és lliure. I en conseqüència, el subjecte no accepta l'alienació. No accepta l'esclavitud.
Si hi ha alguna cosa que ens permet reivindicar a Sartre i portar-lo cap avui és, justament, aquesta consideració de la praxi alliberadora del subjecte lliure. De la consciència crítica front a l'establert. De la lluita contra l'alienació. I de la llibertat entesa com a llibertat del subjecte que es tria a si mateix. I tria també, el món en el que vol viure.

J.P. Feimman (Filosofia Aquí i Ahora)

Un agnòstic a Poblet

El cristianisme és una guia de conducta, ens orienta cap el Bé.
Els Evangelis en la mesura que expliquen la vida, els fets i els discursos de Jesucrist, ens ajuden a distingir quines són les bones accions de les dolentes.
Seguir la guia de conducta cristiana ajuda a viure en pau amb un mateix, a tenir la consciència neta.

Estada a Poblet

Ahir, dia de Sant Pere, vaig començar l'estada d'enguany a Poblet..
Mentre espero l'hora de la pregària del migdia, vull recordar l'oració que canten els monjos en aquest ofici:

Apagueu el foc del rancor
Lleveu les flames del pecat
Doneu als cossos la salut
i ompliu de pau els nostres cors.

Conferència del professor Jordi Nadal

Pel seu interès ajunto un fragment de la conferència impartida pel professor Jordi Nadal amb motiu del 450 aniversari del Gremi de Fabricants de Sabadell. Cal dir que el rei d'Espanya hi era present, no crec que li agradés massa.

.. el Principat, escassísim de recursos naturals (res a veure amb Andalusia, dotada dels sòls més fèrtils de la Península, un dels tresors miners més importants del món i el regal imponderable del monopoli del comerç americà per espai de 250 anys), ha fundat la seva hegemonia econòmica en l'esperit emprenedor, la capacitat de sacrifici, l'austeritat i el treball obsessiu dels seus naturals. 

La propensió al treball dels catalans, que ha fet la fortuna del país des de finals del segle XVII fins a 1936 almenys, no és un tret congènit amb el qual ja naixem, sinó el fruit d'un canvi d'actitud, de mentalitat, causat al seu torn pels desenganys i frustracions de la nostra història política. A mitjan Sis-cents, la guerra de Separació, o dels Segadors, en que vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l'assalt de Barcelona, la capital, per les tropes castellanes, en 1653, i la rematada, tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya.

Al començament del Set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la basa perdedora, austriacista, va tenir com a colofó la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, va portar l’assolament del barri de la Ribera, el més emblemàtic de Barcelona, així com el trasllat, per més d'una centúria, de la universitat a Cervera, a les quimbambas. Aquests desastres van imprimir un gir de 180 graus a la nostra manera d'ésser i de fer, i, amb això, a la nostra història.

"L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme", el llibre de Max Weber erigit en pedra miliaria de la sociologia moderna, va aportar, un segle enrere, la clau més convincent del fenomen: «Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat d'oprimides, a altres grups opressors per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l'activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició que no poden satisfer servint a l'Estat». 

L'acceleració i la innovació econòmiques com alternativa a la submissió política. Per il·lustrar la seva teoria, Weber va adduir diversos exemples: la minoria protestant (hugonots) assumint, a partir del segle XVII, la modernització econòmica d'una França molt majoritàriament catòlica; les comunitats poloneses, desenvolupant en la Prúsia oriental i a Rússia un esperit empresarial que no havien manifestat en el seu Galitzia de procedència; la superioritat econòmica (i intel·lectual) del poble jueu a l'ample del món a partir de la seva obligada diàspora fa dos mil anys...

Per més que no ho citi, la singularitat del cas català dintre de l'Espanya moderna encaixa perfectament dintre de l'esquema weberià. Mutilat, després de la guerra de Separació, sotmès a un nou règim a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar en el segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, això és l'autogovern, en el qual fins a llavors havia malgastat tanta energia, per a lliurar-se a la reivindicació individual, en forma d'èxit en el treball i els negocis de cadascun. Riquesa i benestar material en comptes de càrrecs i honors. Al començament del segle XVII, un testimoniatge francès havia assenyalat la omnipresència d'immigrants ultrapirenaics a Catalunya com antídot als vicis dels naturals, «inconstants, jactieux, larrons, oiçeux». A fins del segle XVIII, l'ambaixador de França a Madrid assenyalaria l'absència de francesos a Catalunya (els catalans s'havien tornat laboriosos), en contrast amb el seu estat d'abundància en terres castellanes («tots» els tahoners i un bon nombre de paletes) en raó de l'apatia dels nadius. 

De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d'imperar per espai de més d'una centúria, la dita popular, els catalans, de les pedres treuen pans, està perdent vigència. Minva la nostra ambició i creix entre nosaltres l'esperit acomodatici. L'ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En una bolcada sense precedents, els joves catalans d'avui prefereixen emprar-se en l'Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l'empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per sobre de tot. Antany, la condició de funcionari era injuriada sense més (cobrar del Pressupost? Una deshonra!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Tal inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, augura poc bo. 

El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (podria dir-se una mica semblat de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva al desastre. Muntada sobre la pressa i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentement partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l'Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l'Administració pública espanyola (pesadesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència...), quan es tractava precisament d'esmenar-la i millorar-la.

Entrevista amb Jean-Paul Sartre

La desesperació em tempta de nou: la idea de que això no acabarà mai, que no hi ha punt d’arribada, que només hi ha petites finalitats particulars per les quals ens barallem. Es fan petites revolucions, però no hi ha un final humà, no hi ha quelcom que interessi a l’home, només hi ha desordres. És possible pensar quelcom així. Aquest pensament et tempta sense parar, sobretot si ets vell i penses: moriré d’aquí a cinc anys.
En tot cas, el món sembla lleig, dolent i sense esperança. Això és la desesperació tranquil·la d’un vell que morirà d'aquí a cinc anys dins d’aquest món. Però justament resisteixo i sé que moriré en l’esperança, però aquesta esperança cal bastir-la.
És necessari intentar explicar per què el món d’ara, que és horrible, és només un moment en el llarg desenvolupament històric, que l’esperança ha estat sempre una de les forces determinants de les revolucions i de les insurreccions, i explicar de quina manera sento encara l’esperança com la meva concepció del que ha de venir.

Jean-Paul Sastre. (L’esperança ara).

El viatge dels 40 anys.

Golf al Saler

Primer Memorial Sabastià Salellas

DIJOUS 28 DE MAIG
A 2/4 de 8 del vespre, inauguració plaça Sebastià Salellas a Vila-roja (Girona), al costat del CAP.

DIVENDRES 29 DE MAIG
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona: Conferència Sebastià Salellas, lluitador a càrrec del Dr. J.Mª Terricabres. Presenta: Joan Sureda.

DISSABTE 30 DE MAIG
A les 12 del matí als Quatre Cantons de Girona, vermut popular anti-especulatiu
Organitza: Col•lectius de l’esquerra anticapitalista de Girona.
A les 7 de la tarda al Centre Social La Màquia (C/ dels Vern, 15 de Girona) presentació del llibre Rastros de Dixan, dedicat a Sebastià Salellas Magret, i projecció del documental del llibre amb alguns dels seus autors i protagonistes.
Organitza: Col•lectius de l’esquerra anticapitalista de Girona i editorial Virus.

DILLUNS 1 DE JUNY
A les 8 del vespre a la llibreria 22, presentació del llibre de poesia de Rosa Font, Des de l'arrel, premi Cadaquès a Rosa Leveroni 2008.
A les 10 i quart del vespre, projecció de pel•lícula Hic Digitur Dei (Catalunya 1977) sobre la transició al cinema Truffaut. Presentarà la pel•lícula Guillem Terribas (president del col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona) i Antoni Martí, director del film. En acabar la pel•lícula hi haurà un debat, moderat per Guillem Terribas, amb Salvi Jacomet, Xavier Corominas,.. i altres membres de la colla de Fontsabeu.

DIMARTS 2 DE JUNY
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona: Taula rodona sobre les presons. Hi participen: Carles Monguilod (advocat), Mateu Seguí (Advocat), Begoña Garcia de Cortázar (treballadora social) i Xavier Palou Falcó (expres) Presenta: Benet Salellas (advocat).

DIMECRES 3 DE JUNY
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona:
Conferència Llei de partits i dret de defensa a càrrec de l’advocada basca Jone Goirizelaia Presenta: Carles McCragh, vice-degà del Col•legi d’Advocats.
Organitza:Comissió per la creació de la Fundació Sebastià Salellas.
Col•labora: Ajuntament de Girona/ Col•legi d’Advocats de Girona/ Diputació de Girona/ Llibreria 22/ Punt Diari /Memòria, Lluita i Resistència- Taller de Cultura /Cinema Truffaut

I Festival popular de poesia catalana (1970) (II)

Francesc Vallverdú. Hivern 1961

Gabriel Ferrater. Cançó del gosar poder.

Salvador Espriu. Poema XXV de La Pell de Brau.


Joan Oliver. Cloenda

I Festival popular de poesia catalana (1970) (I)

El 25 d'abril de 1970, la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure, va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític. El Price dels Poetes va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. 

(Extret de: http://potssentirme.blogspot.com)

En Pere Portabella en va realitzar un documental. 

Joan Colomines. Presentació.

Agusti Bartra. Cartell per als murs de la meva pàtria (1969)

 

Joan Oliver. Corrandes de l'exili.

Per què Catalunya no té un estat propi?

Al seu llibre "Notícia de Catalunya" el mestre J. Vicens Vives ho explica:

"No hem estat prou forts per a fer-nos la nostra pròpia història; vet ací la gran tragèdia col·lectiva. Mentre les formacions politiques es mesuraven a l'escala d'uns quants milers de gent d'armes i de dues dotzenes de galeres, hem pogut superar aquell gran inconvenient i hem assolit una plataforma històrica respectable. Ha estat l'època en què més ens hem sentit nosaltres mateixos. D'ací ve la nostra enyorança congènita per aquells temps de plenitud.

Però quan els estats s'han encimbellat damunt de nombrosos cossos d'exèrcit, quan els estols han reunit perfeccions tècniques i han calgut per a armar-los recursos econòmics fora del nostre abast, llavors hem entrat en la fase de la intranquil·litat col·lectiva.

Ben bé fa cinc segles que marxem d'esma, adés conformant-nos amb un migrat paper de circumscripció provincial, adés volent forçar la roda de la fortuna cap a posicions singulars d'imperialisme polític i cultural."

Resistència

Avui he trobat a la xarxa aquest comentari sobre el mestre Jaume Vicens Vives:

Cita:

No va perdre massa temps planyent el retrocés després del gran desastre. Ni va voler lluitar contra els corrents històrics. Ja deia ell que això sol pagar-se car. I perquè no va voler lluitar des de trinxeres que li semblaven ineficients, Vicens Vives fou mal comprès sovint i fins blasmat en alta o mitja veu moltes vegades.
Amb injustícia, perquè ell va infondre al nucli per ell suggestionat dels seus deixebles, la consciència d'aquella onada de vitalitat que va detectar en el segle màxim de la que anomenem decadència: vers 1680. No sóc pas jo l'únic que recordarà una intervenció seva a la Societat Catalana d'Estudis Històrics on va precisar la significació d'aquella data: aleshores, deia, "de la defensiva passàrem a l'ofensiva."