Una crònica del 23-F.

"Del cop "d'efecte" del 23-F, hi va haver gent que en va tenir coneixement previ i gent que no. En cercles militars, evidentment, la filtració era més gran. Als serveis secrets del CESID, amb més raó. I en altres sectors socials amb deferència informativa per part dels àmbits del poder, o generalment ben informats, indubtablement, amb més o menys difusió i profunditat. I aquest mer fet fa plantejar-se si la Casa Reial (el rei), per algun d'aquests canals, en tenia coneixement o no, informació prèvia d'alguna mena, en quina dimensió; i una sèrie respectable de qüestions sobre la informació que es va esmunyir o que els estaments armats i civils tenien la responsabilitat de passar a la Casa Reial. De fet, la present anàlisi es proposa implementar les peces de la versió per la qual la Casa Reial coneixia el que es podia produir, tant si ho creia possible com si no. I per fer-ho, no hi ha res com acoblar les peces del trencaclosques, basant-se en els fets i en els testimonis."

Fragment del capítol "23-F el cop" del llibre "Un rei cop per cop", de Patrícia Sverlo. Podeu descarregar el capítol complert al següent enllaç:
http://dl.dropbox.com/u/49674079/23%20F.pdf

Enfocaments teòrics del feixisme. (II)

L'anomenada «teoria dels agents» assigna als feixismes una funció defensora dels interessos capitalistes i de les forces socials que exercien tradicionalment el poder; serien uns «agents» del sistema social i econòmic dominant i per això l'apel·latiu que rep. Aquest enfocament interpretatiu té una filiació predominantment marxista, tot i que el debat que ha propiciat des de fa més de mig segle s'ha enriquit amb aportacions de diferent signe.
En general, els defensors d'aquesta postura afirmen que els feixismes van suposar l'instrument de les burgesies dirigents per mantenir la seva situació de domini en un context en què no es podia sostenir per la via del sistema de la democràcia formal. En conseqüència, liberalisme parlamentari i feixisme serien dues formes d'exercir la supremacia de la burgesia capitalista en conjuntures històriques diferents.
Les controvèrsies suscitades a partir d'aquesta tesi són innombrables. En primer lloc, el debat planteja si els feixismes són instruments de sistemes capitalistes deficients (Winckler) o si la relació s'estableix en el context d'un capitalisme desenvolupat en crisi (Bettelheim, Guerin) que requereix l'exercici del poder polític sense traves per un partit excloent dels altres, la desarticulació del moviment obrer i la presa de mesures excepcionals per superar la crisi (rearmament, conquesta militar de territoris exteriors ...) D'altra banda, atès que els estudis que han seguit aquesta línia de treball es van fixar com a objectiu habitual el cas alemany, s'ha plantejat el vell i espinós tema de les relacions entre economia i política i la primacia d'una o altra instància. En línies generals, s'accepta que els grans poders econòmics, davant la incapacitat de les forces polítiques tradicionals per assegurar la seva hegemonia, van afavorir la presa del poder per un partit aliè a aquest sistema i integrat per elements que provenien, en bona part, de capes socials intermèdies. És a dir, que la burgesia deixaria d'exercir directament el poder polític per preservar el seu poder social. Estaríem així davant un esquema polític «bonapartista», anomenat d'aquesta manera per tenir similituds amb la situació analitzada per Marx després del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte a França (1851), avantsala del Segon Imperi.
Sobre aquesta realitat, es constata certa autonomia de l'aparell polític, que, en determinats moments, va semblar fins i tot sotmetre als seus designis les grans corporacions industrials. Però aquesta aparença no respon a la realitat. Si prenem, per exemple, les directrius en matèria industrial del govern nazi, observem que els plans de rearmament dictats des del poder no contrariaven en absolut els interessos de les grans empreses i, d'altra banda, els industrials van tornar a tenir un paper directiu evident en la fase central de la guerra, quan el ministre Speer va intentar aplicar uns mètodes més racionals en la producció per fer front a una guerra que s'entreveia llarga.
En el cas alemany, i en línies generals, es van dur a terme els objectius que afavorien els processos d'acumulació de capital (rearmament, innovacions tècniques, obres públiques) i no els que podien entorpir o disminuir (colònies rurals, activitats corporatives). Per això, no sembla molt encertada la rotunditat amb què certes tendències historiogràfiques han afirmat que els objectius polítics i estratègics es van imposar a les consideracions de tipus econòmic. La tesi dels feixismes com agents del capital considera fonamentals les anàlisis de la dinàmica social i els conflictes de classe, absents en molts dels enfocaments que estem ressenyant. Finalment, assenyalem una controvèrsia recent derivada de la tesi dels agents: afirmar la relació entre capitalisme i feixisme posa en dubte, d'alguna manera, la legitimitat de l'ordre social i econòmic occidental, des del moment en què va encoratjar, va sostenir i es va beneficiar de sistemes indefensables sota una òptica democràtic

Els Feixismes. (Concepción Cervera Jover)

Enfocaments teòrics del feixisme. (I)

L'explicació psicològica sobre l'origen del feixisme tracta d'interpretar el comportament de les masses que les fa addictes als feixismes i les interaccions entre individu i col·lectivitat. Wilhelm Reich, el més caracteritzat representant d'aquest corrent, exposa com el feixisme respon en determinats contextos a l'angoixa de les masses, escindides en una actitud contradictòria i simultània de desig i por a la llibertat. Igualment actua com a solució falsa per les neurosis -que es manifesten en forma de disfuncions sexuals- de l'home oprimit per un mitjà objectivament insatisfactori o que és percebut subjectivament com a tal. El feixisme permetria a l'individu descarregar la seva angoixa sexual per mitjà d'impulsos secundaris (crueltat, sadisme ...), vivenciats a través de la pràctica institucional del feixisme o de les experiències personals d'aquest. La novel·la El conformista, d'Alberto Moravia, portada al cinema per Bertolucci, enfoca de manera encertada aquesta qüestió.
Max Horkheimer i Erich Fromm parteixen del paper mediador que la família, i sobretot el pare en un esquema patriarcal, exerceix en la socialització de l'individu, en relacionar-lo amb la societat des d'una situació de classe social determinada. En opinió d'aquests autors, les societats capitalistes, a l'altura del primer terç del segle XX, havien començat a interferir decisivament en  aquestes relacions i, en conseqüència, la identitat dels individus se'n ressentia, en major o menor mesura, fins a la pèrdua total d'ella en casos límit.
En aquestes circumstàncies, l'individu experimenta de manera imperiosa la pulsió per sentir-se membre d'una comunitat, amb la qual s'identifica i en la qual es tendeix a dissoldre, tot i a costa de renunciar a la seva llibertat. Des d'aquest moment, la seva conducta es guiarà per les ordres, normes i valors emanats de la col·lectivitat, percebuda com la millor de les possibles i excloent respecte a l'exterior.  
Des d'una perspectiva de classe, les capes mitjanes, en experimentar d'una manera més forta l'hostilitat de l'entorn en els anys de crisi que van seguir a la Primera Guerra Mundial, serien el terreny adobat perquè fructifiqués la identificació amb els feixismes.
Sense ser una explicació que contempli tots els aspectes dels sistemes feixistes, les aportacions de l'enfocament psicològic revesteixen un interès indubtable.

Els Feixismes. (Concepción Cervera Jover)

La cancel·lació dels nacionalismes? Joan Fuster

"... jo no comprenc com hauria d'esperar-se que un nacionalisme -gran o petit- deixi de ser nacionalisme, si els nacionalismes que el rodegen, i que per impuls espontani -per ser nacionalismes- li són hostils, no deixen de ser nacionalismes simultàniament. 

Mal pot esperar un francés que els alemanys es desprenguin de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell continua sent nacionalista, i per tant germanòfob. 

Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimeixin contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se'ls seus, els coerciona o combat. 

Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l'altura de la seva exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endanyar-ne el complex d'inferioritat. 

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat -de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i, ai!, a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho..."

La cancel.lació dels nacionalismes? 1952. Joan Fuster

HACIENDO HISTORIA. (John H. Elliot)

Fragment del llibre "HACIENDO HISTORIA" de John H. Elliot.
(la traducció és meva)

" Com és ben sabut, una nació ha estat definida per Benedict Anderson com «una comunitat política imaginada»: «imaginada perquè tot els membres de la nació més petita no coneixeran mai a la majoria dels seus compatriotes, no els veuran ni sentiran tan sols parlar d’ells, però en la ment de cadascú viu la imatge de la seva comunió». Aquesta imatge crea, com ho va fer a Catalunya, un sentiment de mútua solidaritat davant veïns i pobles més llunyans que, ja siguin hostils o no, són percebuts com diferents. Al seu torn això genera un sentit de excepcionalisme del tipus que és inherent a la percepció que tota comunitat nacional té de si mateixa.

Com em vaig adonar mentre escrivia La España imperial, el sentit de excepcionalisme és capaç de crear un estat anímic col·lectiu que es pot descriure com la "síndrome de la nació escollida». Les nacions que sucumbeixen a aquesta síndrome es consideren a si mateixes encomanades per Déu amb una missió providencial que únicament elles poden complir. En veure’s a si mateixa com designada per Déu per defensar, conservar i estendre la causa de l'Església catòlica romana, l'Espanya del segle XVI constitueix un exemple cridaner d'una nació presa d'aquesta síndrome, però està lluny de ser un cas únic. La Gran Bretanya del segle XIX no albergava dubtes sobre la seva posició privilegiada als ulls de Déu, mentre que els Estats Units han format una imatge de si mateixos com a exemplificació del "destí manifest”.

Si bé la sensació de ser una nació escollida pot ser una font d'agressiva autoconfiança, com ho va ser per als castellans del segle XVI, l'ànim nacional es pot tornar agre amb facilitat si les coses comencen a anar malament i la missió trontolla o sembla estar fracassant. Aquest canvi d'ànim va ser un tema que va arribar a ocupar la meva atenció en examinar la carrera del comte-duc d'Olivares i la percepció de decadència en l'Espanya del segle XVII. Una comunitat nacional, abans segura de si mateixa, es tanca en un arravatament d'introspecció, mentre sent al mateix temps que el món sencer està contra ella.

En aquest examen de consciència la comunitat assumeix una mica de la síndrome de la «víctima innocent» que tenen tanta propensió a patir les nacions posseïdes per un fort sentit del seu propi caràcter excepcional, però incapaces, ja sigui per un motiu o un altre, d'arribar al estatus i les oportunitats a les que creuen tenir dret. Les comunitats nacionals que sucumbeixen a aquesta síndrome tendeixen a veure a si mateixes com a víctimes permanents de forces malignes que emanen d'un o diversos veïns més poderosos. El record de la presumpta derrota pels turcs a la batalla de Kosovo el 1389 ha marcat la consciència col·lectiva dels serbis fins avui. De manera semblant, els catalans del segle XIX i XX van ser animats a veure el seu passat com la història d'un intent perniciós per part dels seus veïns castellans, des de principis del segle XV en endavant, de soscavar les seves institucions i forma de vida per destruir finalment seva identitat distintiva com a poble.

Ni la síndrome del poble escollit ni la síndrome de la víctima innocent són propicies per escriure bona història. La primera s'inclina a un plantejament del passat concebut en termes essencialistes, segons el qual els èxits nacionals es veuen com derivats de les característiques especials (espirituals, biològiques o racials) inherents a un poble i dirigits a assolir els objectius que s'han fixat per a ells mateixos dins d'un marc de pensament providencial o messiànic. L'efecte del segon és imputar totes les desgràcies de la comunitat a altres i ignorar o desatendre deficiències més a prop de casa."

La Vaga de La Canadenca (febrer-març de 1919)

La Vaga de la Canadenca ha estat el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l'empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s'estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l'Empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18). Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de "la Canadenca" va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per "la Canadenca" (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d'Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball. Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. El 1er de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la "censura roja", sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d'aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament). La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats). La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern:

a) L'obertura de tots els sindicats clausurats.
b) la llibertat dels treballadors empresonats
c) l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de "La Canadenca" i del Comitè de Vaga. El dia 17 s'arribà a un acord:

a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats.
b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
d) S'establiria la jornada de 8 hores
d) Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.

Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros "Les Arenas". A l'acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.
Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent. L'organització de la CNT de Catalunya, amb l'estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d'abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.
Tot i així hem d'assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l'oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció). La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d'Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l'abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d'agost) i 70.000 acomiadaments. La batalla arrossegà al govern de Romanones que no volia cedir als dictats dels militars. Però això seria una altra història.

Anotacions sobre el nacionalisme. (George Orwell) (II)

Seria una simplificació exagerada dir que totes les formes de nacionalisme són iguals, inclús en els seus esquemes mentals, però hi ha certes regles que s'apliquen bé a tots els casos. Les següents són les principals característiques del pensament nacionalista:

OBSESSIÓ.
En termes generals, cap nacionalista pensa, parla o escriu sobre una altra cosa que la superioritat de la seva pròpia unitat. És difícil, sinó impossible, per a qualsevol nacionalista amagar la seva lleialtat. Si la unitat de la seva lleialtat és un país, declararà la superioritat d'aquest no només en termes militars i de virtut política, sinó també en l'art, la literatura, l'esport, l'estructura lingüística, la bellesa física dels seus habitants, i potser fins i tot fins al clima, paisatges i cuina. Mostrarà una gran sensibilitat sobre aspectes com ara la correcta manera d'enarborar la bandera, mides relatives de titulars i l'ordre en què els diferents països són nomenats. La nomenclatura juga un paper important en el pensament nacionalista.

INESTABILITAT.
La intensitat amb què són percebudes no impedeix que les lleialtats nacionalistes siguin transferibles. De particular interès és la transferència. Un país o una altra unitat que ha estat idolatrada per anys pot sobtadament esdevenir odiada, i un altre objecte d'afecte pot ocupar el seu lloc gairebé sense un interval. A l’Europa continental els moviments feixistes reclutaven als seus seguidors en la seva majoria entre els comunistes. El que roman constant al nacionalista és el seu estat mental: l'objecte dels seus sentiments pot canviar, i fins a ser imaginari.

Però per un intel·lectual, la transferència té una funció important. Fa possible per a ell ser molt més nacionalista -més vulgar, més ridícul, més maligne, més deshonest- del que mai podria ser en nom del seu país natiu, o de qualsevol unitat de la qual tingués real coneixement. Quan hom veu les escombraries pretensioses que s'escriuen sobre Stalin, l'Exèrcit Roig, etc., per gent bastant intel·ligent i sensible, hom s'adona que això només és possible perquè s’ha produït algun tipus de dislocació. En societats com la nostra, és inusual per a qualsevol persona que es descrigui com intel·lectual el sentir una afecció molt profunda al seu propi país. L'opinió pública -és a dir, la secció del públic de la qual ell és intel·lectualment conscient-no ho permetrà. La majoria de la gent que l'envolta és escèptica i indiferent, i ell pot adoptar la mateixa actitud ja sigui per imitació o per pura covardia: en aquest cas, s'ha abandonat aquella forma de nacionalisme que es troba al seu més proper abast. Però ell encara sent la necessitat d'una Pàtria, i és natural que la busqui en algun altre costat. Quan l'ha trobada, pot tenir indulgència en exactament aquelles emocions de les quals ell creu que s'ha emancipat. Déu, el Rei, l'Imperi, la Bandera -tots els ídols abandonats poden reaparèixer sota diferents noms, i atès que no els reconeix com el que són els pot adorar amb una bona consciència. El nacionalisme transferit, com l'ús dels bocs expiatoris, és una forma d'aconseguir la salvació sense haver d'alterar la pròpia conducta.

DESCONNEXIÓ AMB LA REALITAT.
Tots els nacionalistes tenen la capacitat d'obviar les analogies entre fets similars. Les accions es tenen com a bones o dolentes, no en atenció als seus propis mèrits, sinó d'acord a qui les realitza, i pràcticament no hi ha cap classe de barbàrie -tortura, la presa d'ostatges, treballs forçats, deportacions en massa, penes de presó (o execucions) sense judici previ, falsificació, assassinat, el bombardeig de poblacions civils- la qualificació moral de la qual no canviï quan l'ha comès "el nostre" bàndol.

 El nacionalista no només no desaprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que a més té una notable capacitat per ni tan sols assabentar-se d'elles. Durant sis anys els admiradors de Hitler a Anglaterra es van espavilar per no assabentar-se de l'existència de Dachau i Buchenwald. I aquells que més ardentment denunciaven els camps de concentració alemanys estaven moltes vegades en desconeixement que també havia camps de concentració a Rússia. Esdeveniments notables com la fam d'Ucraïna de 1933, que van involucrar la mort de milions de persones, han escapat l'atenció de la majoria dels russòfils anglesos. En el pensament nacionalista hi ha fets que poden ser alhora certs i falsos, coneguts i desconeguts. Un fet conegut pot ser tan insuportable que habitualment és descartat i no se li permet entrar en processos lògics.

Tot nacionalista s'obsessiona amb alterar el passat. Es passa part del seu temps en un món de fantasia en el qual les coses passen com haurien de passar –com per exemple, que l'Armada Espanyola va ser tot un èxit o que la Revolució Russa va ser aixafada el 1918- i transferirà fragments d'aquest món de fantasia als llibres d'història cada vegada que pugui. Fets importants són suprimits, dates alterades, cites remogudes dels seus contextos i manipulades per canviar el seu significat. Esdeveniments que  es pensa que no haurien d’haver ocorregut són omesos i en última instància negats. El 1927 Chiang Kai Shek va cremar centenars de comunistes vius, i no obstant això 10 anys després s'havia convertit en un dels herois de l'esquerra. El realineament de la política internacional l'havia portat al camp antifeixista, així que d'alguna manera es va arribar a pensar que la crema de comunistes vius "no comptava", o potser no havia passat. L'objectiu primari de la propaganda és, per descomptat, influenciar l'opinió contemporània, però aquells que reescriuen la història probablement creuen que realment estan modificant els fets del passat. Quan homconsidera les elaborades falsificacions que han estat comeses per demostrar que Trotski no va tenir un paper important en la Guerra Civil Russa, és difícil sentir que les persones responsables estaven simplement mentint. El més probable és que ells sentissin que la seva pròpia versió era el que havia passat als ulls de Déu, i que hi havia justificació plena en reordenar els registres d'acord amb això.

Anotacions sobre el nacionalisme. (George Orwell. 1945)

Hi ha un hàbit de la ment que avui està tan estès que afecta el nostre pensament en gairebé qualsevol tema, però al qual no se li ha donat encara un nom. He escollit la paraula "nacionalisme" com el seu més proper equivalent, però com es veurà en un moment, no l’estic usant en el sentit ordinari, senzillament perquè l'emoció de què parlo no sempre es refereix al que es coneix com a nació, és a dir, una raça determinada o una àrea geogràfica. Pot aplicar-se a una església o classe, o pot actuar en un sentit merament negatiu, contra alguna cosa i sense la necessitat d'algun objecte positiu de lleialtat.

Per "nacionalisme" em vull referir primer a l'hàbit d'assumir que els éssers humans poden ser classificats com insectes i que grups sencers de milions o desenes de milions de persones poden raonablement ser etiquetades com "bones" o "dolentes." Però en segon lloc -i això és molt més important- vull referir-me a l'hàbit d'identificar-se un mateix amb una determinada nació o una altra unitat, situant-la més enllà del bé i del mal i no reconeixent un altre deure que el de donar suport els seus interessos.
El nacionalisme no es pot confondre amb el patriotisme. Ambdós termes són normalment usats de manera que qualsevol definició pot ser qüestionada, però hom ha de diferenciar entre elles, ja que contenen dues idees diferents i fins i tot oposades. Per "patriotisme" em refereixo a la devoció a un lloc en particular i a un determinat estil de vida, dels quals hom creu que són els millors del món, però sense tenir la menor intenció d’imposar-lo als altres. El patriotisme és per naturalesa defensiu, tant militarment com culturalment. El nacionalisme, d'altra banda, és inseparable del desig de poder. El propòsit de tot nacionalista és el d'assegurar més poder i prestigi, no per a si mateix sinó per a la nació o una altra unitat a la qual ha decidit sotmetre la seva pròpia individualitat.

La Trilogía de Núremberg,

La Trilogia de Núremberg de la Leni Riefenstahl, és un dels documentals político-propagandístics més efectius que s'han filmat mai.


Der Sieg des Glaubens (Victòria de fe, 1933)


Triumph des Willens (El triomf de la voluntat, 1934)


Tag der Freiheit: Unsere Wehrmacht (Dia de llibertat: les nostres Forces Armades, 1935)

El dia que el vaixell vindrà

Aquell dia ja ho veureu,
quan el vent es pararà
i la brisa deixarà de respirar.
Una calma xafogosa,
com abans del temporal
el dia que el vaixell vindrà.

Tot el mar s'obrirà
i les ones cantaran
i els vaixells se n'aniran fins el fons.
De la sorra de la platja,
cada gra s'estremirà,
el dia que el vaixell vindrà.

Els peixos s'alegraran,
nedaran fora del camí:
els ocells també hauran de somriure.
A la sorra els grans pedrots,
creieu-me, estaran contents
el dia que el vaixell vindrà.

Les paraules que es diran
pel vaixell atabalar,
no les entendrà ningú, no, ningú.
Les cadenes dels set mars
aquell vespre es trencaran,
el dia que el vaixell vindrà.

Aquell dia sentirem
grans càntics per tot arreu.
Al moment que el Capità baixi a terra
fins el sol respectarà
les cares sobre el pont
el dia que el vaixell vindrà.

La sorra serà
un tapís daurat
per a reposar els teus peus fatigats;
i el vell Capità
et tornarà a recordar
que el món sencer t'espera.

De bon matí els enemics,
amb els ulls plens de son,
quan el vegin, creuran que somien;
per molt que ho vulguin negar
s'adonaran que ja hi és,
el dia que el vaixell vindrà.

Aixecaran les mans
demanant pietat,
però no hi haurà res a fer;
al fons del mar s'ofegaran
com va passar al Faraó,
el dia que el vaixell vindrà.

Qué és una nació?

Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s'han fet i pels que s'està encara disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix en canvi en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida comuna (en comú).
L'existència d'una nació és (perdoneu-me aquesta metàfora) un plebiscit de cada dia, com l'existència d'un individu és una afirmació perpetua de vida. Oh ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el dret pretesament històric. En l'ordre d'idees que us sotmeto, una nació no té pas més que un rei el dret de dir a una província: "Tu em pertanys, et faig meva". Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú en aquest assumpte té el dret de ser consultat, és l'habitant. 

Una nació no té mai veritable interés a annexionar o a retenir un país malgrat ell. El desig de les nacions és, en definitiva, l'únic criteri legítim, aquell al qual ens hem de referir sempre.

RENAN, Ernest (1823-1892) : Qu'est-ce qu'une nation?.

El PSC entre Escil·la i Caribdis

Escil·la i Caribdis són dos monstres marins de la mitologia grega situats en ribes oposades d'un estret canal d'aigua, estaven tan a prop que els mariners intentant evitar Caribdis passaven molt a  prop d'Escil·la i viceversa.
Escil·la vivia als penya-segats i Caribdis era un perillós remolí. Cap de les destinacions era atractiva,  ja que totes dues eren difícils de superar.
La frase «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar l'estat  en que hom es troba  entre dos perills i allunyar-se d'un, et fa estar en perill per l'altre.

A la manifestació de l’l1S  de l'any 1977  els ciutadans reclamaven l’Estatut d’Autonomia; a la manifestació de l’l1S del 2012 els ciutadans han reclamat la Independència...

Per tant, la ciutadania ha canviat de paradigma... La manifestació d’enguany no ha estat res més, ni res menys, que la demostració pràctica d'aquest canvi...

Per mi aquest canvi no l'ha provocat la propaganda nacionalista; la propaganda no provoca mai canvis, només els pot accelerar o frenar, però no els provoca...

Per mi aquest canvi l'ha provocat la frustració que ha generat en la població la mala gestió política de l’Autonomia per part  dels governs, tant dels Governs de la Generalitat, com dels Governs de l'Estat...
Davant d’aquesta realitat, el PSC  es troba entre Escil·la  i Caribdis..
Com explica Albert Aixalà:
“O bé es mou, cap a les posicions sobiranistes, assumint que en el seu interior coexisteixen federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es mantingui dins l'Estat Espanyol amb un ampli autogovern.”
En el primer cas, el primer que hauria de fer el PSC seria trencar els vincles que manté amb el PSOE i constituir-se com el Partit Socialista de Catalunya, i en segon lloc hauria d’elaborar un programa de govern socialdemòcrata per presentar-se com alternativa de govern del nou Estat Català.
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a continuar vinculats amb el PSOE i amb l’Estat Espanyol, i per tant, l’escissió seria inevitable...
En el segon cas, com proposa l’Albert Aixalà, el PSC hauria d’intentar articular políticament la part de la societat catalana que no vol la independència i defensar la permanència de Catalunya dins de l’Estat Espanyol...
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a les posicions sobiranistes, i per tant, l’escissió també seria inevitable...
Hi ha una tercera via?
Honestament, penso que no...
L’únic que podem fer és un divorci de comú acord, sense tirar-nos els plats pel cap i repartir-nos els mobles amigablement. 
 

Josep Tero a l'estadi Panathinaiko. (Juliol 2012)

Cos meu, recorda

Lletra: Konstantinos Kavafis. Traducció de Carles Riba

Música: Josep Tero

Cos meu, recorda

no solament com t'han arribat a estimar,

no solament els llits on has jagut,

sinó també aquells desigs que per tu

lluïen dins els ulls obertament!

i tremolaven dins la veu -i algun

fortuït entrebanc els va fer vans.

Ara que tot això ja són coses passades

fa gairebé l'efecte que també als desigs

aquells va ser donat -ah, com lluïen,

recorda, dins els ulls que se't clavaven;

com tremolaven dins la veu. Per tu, recorda, cos.

La Veritat.

La vida és devenir, la vida és potència, i "la veritat" és allò que la voluntat de poder conquesta. Hi ha una frase excepcional de Nietzsche que diu: "No hi ha fets, hi ha interpretacions", si no hi ha fets i només hi ha interpretacions, On és la veritat?
La veritat, dirà Nietzsche, és una conquesta de la voluntat de poder. Hi ha centenars de veritats. Cada mitjà de comunicació explica la seva interpretació sobre un mateix fet..  Una interpretació no és la veritat. Hi ha un fet, però després hi ha vint interpretacions. ¿Quina és la veritat? La veritat és la que la voluntat de poder aconsegueix imposar. O sigui que hi ha una relació entre "veritat" i "poder". La veritat és una creació del poder, la veritat és filla del poder. 

Un exemple, quan Jean Baudrillard, el filòsof postmodern, a començament dels 90 va escriure un llibre que es deia "La guerra del Golf no ha tingut lloc", el que volia dir és que d'aquesta guerra ningú va veure res, ens van transmetre per televisió un munt de brillantors ... ¿I on és la veritat? ¿La veritat eren aquestes brillantors? ¿Aquesta era la guerra del Golf?
De la guerra del Golf en vam saber molt molt poc.  Sabem el que ens fan saber. I, ¿per què sabem el que ens fan saber? Perquè ells tenen el poder! El poder de fer-nos saber el que volen que nosaltres sapiguem.
Llavors "la veritat" és la col·lisió de les veritats, perquè a aquesta veritat que jo sé, que se m’està imposant pels mitjans de comunicació, li puc oposar una altra veritat des d'una altra banda, que segurament és molt més feble però és una altra veritat..  Les veritats, fins i tot, xoquen entre elles, s'odien entre elles, guerregen entre elles, però la que triomfa, la que estableix una hegemonia sempre és la que està recolzada per la major font de poder que l'emet.
Llavors aquest és el concepte de "veritat" que Nietzsche explica, és a dir, la veritat és una conquesta d'aquesta voluntat de poder. El pensament de Nietzsche, com veiem, és un pensament bel·licós que concep a la veritat com una lluita, que concep a la veritat com una expressió poderosa d'aquesta voluntat de poder que necessita augmentar constantment, per conservar i per augmentar ha de conquerir i per conquerir ha  d'establir les seves veritats com "la veritat".
Quan jo estableixo la meva veritat com "la veritat", la meva voluntat de poder ha triomfat.
J.P Feinmann. (Filosofia aquí y ahora)

Dissertacions d'Epictet. (I)

Poblet, 27 de juny de 2012.

Sobre el que depèn de nosaltres i el que no depèn de nosaltres. 

Què diu Zeus?
“Epictet, si hagués estat possible, haguera fet el teu cos i la teva hisenda lliures i sense traves. Però en realitat, no ho oblidis,  el teu cos no és teu,  és fang hàbilment amassat, i com que no vaig poder fer allò, et vaig donar una part de nosaltres mateixos, els déus, la capacitat d’impuls i de repulsió, de desig i de rebuig, i, en poques paraules la capacitat de servir-te de les representacions; si te’n ocupes d’ella, i centres en ella el teu bé, mai trobaràs impediments ni ensopegaràs amb traves, ni t’angoixaràs, ni faràs retrets, ni adularàs ningú.”

                                        --------------
¿Que cal tenir a  mà a l’hora de morir?
Saber el què és meu, i el què no és meu; saber què m’està premés i què no m’està permès.
He de morir, ¿potser ha de ser gemegant? Ser portat a la presó, ¿potser ha de ser queixant-me? Ser exiliat. ¿Hi haurà qui m’impedeixi fer-ho rient, de bon humor i tranquil?
                                       --------------

-“Digues-me el que no has de dir”.

-No t’ho diré, perquè això depèn de mi.
-“Llavors t’encadenaré”.

-¿Què dius, home? ¿A mi? Encadenaràs la meva cama, però el meu lliure albir, ni el propi Zeus el pot encadenar.
-“Et tancaré a la presó”.
-El meus cos, serà.

L’ESTOIG DEL TEMPS (Esteve Sala i Casellas)

 

L'estoig del temps és un recull de poemes de circumstàncies que aplega vint anys de la creació poètica de l'Esteve Sala. El llibre consta de sis seccions: Poemes d'aniversari, Epitalamis i aniversaris de casament, Poemes de jubilacions, Haikús, Altres esdeveniments i celebracions i Testament de Carnaval amb Epíleg. El recull comprèn des de la sàtira política a la felicitació d'aniversari, des de la lloança dels nuvis fins al comsell a l'amic que s'ha jubilat, des del poema elegíac, de profunda i íntima bellesa, al poema festiu que exhorta l'auditori a afegir-se a la gresca del Carnestoltes. I aquesta diversitat de registres permet a l'Esteve investigar sobre les possibilitats formals del gènere, a la vegada que hi atorga un toc personal que dóna unitat al conjunt. A L'estoig del temps, l'autor ha enlairat a categoria de virtut un gènere considerat menor....

..... Aquests poemes, però, transcendeixen el seu ara i aquí, la seva intenció primera i immediata i la seva execució pública concreta, adquirint un caire d’atemporalitat. Nosaltres, que en aquell! moment especial no vàrem poder assistir-hi, tenim ara l'oportunitat de gaudir-ne.

Un poeta curós poleix, tard o d'hora, els seus poemes, sobretot si és un poeta amb un alt nivell d’exigència. La majoria de poemes d'aquest recull, sobretot aquells més antics, han estat retocats: alguns lleugerament, i d'altres amb una mica més de profunditat. L'autor ha procurat, però, conservar sempre l'antiga estructura per respecte al temps, als homenatjats, i a les persones que en van escoltar la recitació. En tot moment,  ha llimat el poema buscant  mantenir la frescor i l'espontaneïtat original, tot preservant-ne l’essència i el sentit antics. El poeta s'ha lliurat en cos i ànima a treure el màxim de bellesa i de musicalitat a la llengua. L'Esteve ha reeixit en aquesta tasca, i el resultat ha estat un conjunt de poemes preciosistes, unes vertaderes joies d'orfebreria verbal.

En L'estoig del temps no hi falta cap dels temes que fonamenten l’acte poètic: l'amistat, l'amor, el pas del temps i la mort. Aquests poemes ens transmeten emocions que ens arriben molt endins. Són versos de gran força, que de seguida ens captiven. Escrits amb el cor a la mà encomanen bons anhels, donen consol i coratge, i conviden a fruir a mans plenes dels plaers de la vida. Ens hi afegim, i compartim les vivències i els sentiments que donen sentit al dia a dia, a allò que realment importa: “el dret a ser feliç”.

Elaborats a consciència, aquests versos són el testimoni perdurable d'un esdeveniment únic. Durant els banquets festius„ el poeta aixeca acta de l’efemèride, de la jubilació o de l’himeneu amb tota solemnitat. Aquestes peces són la millor prova de la seva generositat. L'Esteve ho dóna tot, i a la vegada està sincerament agraït a tothom que surt en el recull, ja que li ha donat el consentiment de publicar els poemes; amics que han estat d'acord amb els lleugers canvis que hi ha fet. Perquè les situacions canvien, i algunes —sortosament poques— també han canviat.

( Pròleg de l'Àngel Rodríguez.)

DESÈ ANIVERSARI MARINA

Amb la joia de veure que et fas dona,

i un pols de trist consol en l’enyorança

d'aquella candidesa neta i bona,

et desitgem esteles d’esperança.

Ja n'han fendit deu solcs, les proes joves,

des que eres nadó i jeies al bressol,

pròdiga fada que el mal temps estoves,

no ets una meravella qualsevol;

tendra saó damunt les nostres penes,

far atent, dolça onada quan ofrenes

sopluig en l’abraçada incomparable.

Marina, sigues sempre el que has estat:

prudent, afectuosa i responsable;

que el món se't badi, amable, de bat a bat.

                      Roses, 28 de desembre de 2011

MARTÍ

Martí, font de remors coents i dolces,

d'arquets als cels i animalons que salten,

de poblaments hel·lènics i estiuets,

de trobadors i reis, rebels i humans.

Voliaina vehement quan mous les mans,

belluguet amorós, rampell alat,

terratrèmol tossut d'afermaments;

atrevit, petoner i entremaliat,

rialla o grémola segons els vents,

defensor pertinaç deis mots darrers,

amant de cotxes, grues i carrers.

Martí, a tu no et puc Regir el poema,

que no has pas de comprendre'n el sentit.

Prou que et plaurà, més tard, preuar-ne el tema,

propòsit i esperit. Dos anys no és res,

que no fa gaire temps que fas camí

i encara caus estès tot petjant l'aire,

vacil·lant i Fidel en el destí.

Tu has estat més que l'antull que batega

als nostres cors, el fruit d'una requesta

que s'encengué amb la flama de la brega,

i que es fongué amb el gol de l'Iniesta.

Tu que ens peixes l’estança de tabola,

al teu costat, la vida és una festa

que sempre hem de dansar a la teva banda:

giga, galop, corranda, farandola,

l'acompliment encès de la conquesta.

                                  Roses, gener 2012

De les televisions pirates a les televisions corsàries.

Rossend Sanglas

  
El 7 de juny de 1980, Televisió de Cardedeu llançava a les ones la seva primera emissió. Era la primera televisió local de tot l’Estat. Posteriorment, van anar sorgint arreu de Catalunya les popularment eren denominades “televisions pirates”, ben sovint iniciatives de grups ciutadans o associacions, amb més o menys suport municipal. Un procés llarg i accidentat va portar a unes televisions locals reconegudes i estables. L’aparició de la TDT i la posterior “apagada analògica” van comportar un canvi dràstic en el sector televisiu. Les concessions de canals locals de la TDT es van concentrar en grups privats per tal de rebaixar els costos i ampliar la cobertura de les emissores locals.

El Grup Canal Català, la cadena local catalana que controla més canals, en el seu lloc WEB corporatiu es defineix com la “materialització d’una aposta per la proximitat, la pluralitat de continguts, la qualitat i la catalanitat”, i expressa la seva “voluntat d’enfortir el model de televisió que preserva les essències de la televisió local catalana”. Però tot indica que aquesta declaració de principis pot quedar desmentida pels actes de l’empresa.

Niccola Pedrazzoli, Conseller Delegat de la cadena —professional procedent de les empreses de Berlusconi—, es va reunir a mitjans de maig amb Esteban González Pons, vicesecretari general de Comunicació del PP. L’objectiu era convertir Metropolitan Televisión en una nova cadena de televisió generalista amb cobertura total a Espanya. Actualment, aquesta cadena emet a Madrid, País Valencià i Andalusia. Metropolitan TV i Canal Català són totes dues propietat de l’empresa Smile Advertising, amb seu a Sant Just Desvern.

Poc dies després, Carlos Fuentes, conductor del programa estrella de la cadena Catalunya Opina, anunciava en directe el cessament de l’activitat de Canal Català per a finals de juny. Els canals locals controlats pel grup passarien a oferir els programes de Metropolitan TV si això es confirma.

Canal Català ja havia estat notícia per l’anunci de l’imminent tancament de la seva delegació de Tarragona. Pedrazzoli ho va atribuir al descens dels ingressos publicitaris i en va culpar a l’Administració per no transferir-li subvencions suficients per mantenir el seu negoci. Per contra, el Sindicat de Periodistes assenyalava com a causa una mala gestió i aclaria que el canal havia rebut recentment uns 160.000 euros en subvencions.

Contràriament, i simultàniament, la mateixa empresa es veia capaç de pagar una quantitat considerable pel lloguer d’un canal digital de Grupo Godó per tal de crear una televisió amb cobertura per tot Catalunya, projecte televisiu que Pedrazzoli definia com una mena d’Intereconomía catalanista. Aquest anunci va ser anterior a l’entrevista de Pedrazzoli amb González Pons, de manera que el plantejament inicial bé podria haver variat des que es va anunciar.

Sembla que les decisions de tancar la delegació de Tarragona i abandonar la producció de Canal Català estan més relacionades amb un canvi estratègic en la gestió del negoci grup i amb la generositat de les subvencions públiques que amb la seva capacitat d’inversió de la cadena.

 A internet s’han produït fets força il•lustratius del ínfims nivells de responsabilitat social i sensibilitat ciutadana dels propietaris de Canal Català. El grup de Facebook dedicat al programa “Catalunya Opina” avui pràcticament està monopolitzat per usuaris amb ideologies explícitament anticatalanes i totalitàries, molts dels quals ni tan sols poden veure el programa perquè no viuen a Catalunya i arriben a l’espai virtual per un “efecte crida” entre “camarades”. Els administradors d’aquest grup de discussió, designats per Canal Català, han estat reiteradament acusats per molts usuaris de la pàgina d’inequitat en l’aplicació del reglament i de permissivitat amb greus expressions carregades de xenofòbia i violència. L’arribada d’un nou administrador ha accelerat l’expulsió dels usuaris que s’oposaven amb fermesa a la proliferació d’expressions i consignes totalitàries i ha culminat el procés de substitució lingüística i de pràctica uniformització ideològica. Aquesta nova incorporació a l’equip d’administradors també condueix amb idèntics criteris un altre grup de Facebook dedicat a un programa de Metropolitan TV (“Queremos Opinar”) i ha fet explícita en diverses ocasions la seva afinitat amb les posicions anticatalanistes i la seva aversió a l’independentisme.

L’esforç inicial que la societat catalana va fer —amb l’aportació de treball voluntari i desinteressat de molts ciutadans i ciutadanes del país— per crear unes televisions locals orientades al seu territori, amb emissions en llengua catalana i autocentrades en l’àmbit català, s’escolen per una claveguera, junt amb substancioses subvencions públiques lliurades durant anys, quan una empresa interessada només en el benefici econòmic pot decidir unilateralment canviar de prioritats en la seva inversió, de manera que els canals locals catalans que controla poden acabar difonent en horari de màxima audiència programes en llengua castellana i amb continguts i punts de vista orientats a un públic espanyol així com espais de tarot i endevins pensats per enganyar els més incauts. Possiblement, a més, la línia editorial i l’orientació del canal puguin quedar més vinculades a les finalitats polítiques dels protectors que a les necessitats informatives de la ciutadania d’una democràcia de qualitat.

Res a veure amb aquelles antigues “emissores pirata” del anys 80 i les posteriors televisions locals. Ara estem en mans d’empreses que pacten la concessió dels canals com es demana una patent de cors a canvi del possible botí electoral; grups d’interessos privats a la recerca del millor postor i de la subvenció més substanciosa, sempre disposats a adaptar la línia editorial a la mida de les necessitats i en consonància amb els escrúpols dels patrocinadors polítics de torn i sempre a punt per extorquir els fons públics exigint subvencions com a condició necessària per prestar un servei a la societat que era l’esperit original dels mitjans locals i un compromís inseparable de la concessió de les llicències TDT.