Salvador Seguí. "El Noi del Sucre"

Paraules del sindicalista català de la CNT Salvador Seguí “Noi del Sucre”, assassinat per pistolers del Sindicat Lliure el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena de barri del Raval de Barcelona.

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia
("Salvador Seguí: escrits". Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)

Un sindiós

Juan José Millás 27 ABR 2012

Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir

Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades.

Drets humans que estem perdent a Catalunya.

Adoptada i proclamada per la Resolució de la Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948

article 8

Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

article 9

Ningú no podra ser detingut, pres o desterrat arbitrariament.

article 10

Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, tant per a la determinació dels seus drets i obligacions com sobre el fonament de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

article 11 
1. Tots els acusats d'un delicte tenen dret que es presumeixi la seva innocència fins que no es  provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en el qual hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.

   
2. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment de cometre no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

article 12

Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, domicili o correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o atacs.

Manifest dels #iaioflautas

Manifest dels #iaioflautas

27 octubre de 2011

Som de la generació que va lluitar i aconseguir una vida millor per als seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill. Estem orgullosos de la resposta social i de l’empenta que estan mostrant les noves generacions en la lluita per una democràcia digna d’aquest nom i per la justícia social, contra els banquers i els polítics còmplices. Estem al seu costat, de sentiment, a les assemblees de barri i també a l’acció. Si volen desqualificar la seva valentia anomenant-los “perroflautas”, a nosaltres ens poden anomenar “iaioflautas”.

Fem aquesta acció avui 27 octubre en el marc del dia d’acció contra els bancs.

L’oligarquia financera està sacrificant les nostres vides per garantir els seus beneficis. La irresponsabilitat de les institucions financeres l’estem pagant la ciutadania, que no parem de pagar rescats bancaris. Converteixen els seus forats en deute públic. A sobre especulen i fan benefici finançant-lo. Com si fos poca cosa, això és l’excusa per acabar amb la sanitat, l’ educació i tot el que queda de l’”Estat de Benestar” i privatitzar els serveis bàsics per fer benefici.

PROU ESPECULACIÓ. NO A LA SOCIALITZACIÓ DE LES PÈRDUES. RESCAT PER A LA CIUTADANIA I NO PER ALS BANCS. PROU RETALLADES! NO A LA PRIVATITZACIÓ! AQUEST DEUTE NO EL PAGUEM!

Els bancs van fer l’agost amb la bombolla immobiliària i ara estan expulsant milers i milers de persones desnonades al carrer.

NI UN DESNONAMENT MÉS. DACIÓ EN PAGAMENT RETROACTIVA JA! GARANTIA PEL DRET A L’HABITATGE. NO S’ENTÉN GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT!

Els bancs estan ofegant el petit i mitjà negoci i les treballadores autònomes, negant el crèdit i deixant sense oxigen l’economia productiva. Ens aboquen a la depressió econòmica, a l’atur massiu i a la fallida de les empreses petites i mitjanes. A sobre, és l’excusa per precaritzar encara més les condicions de les treballadores assalariades.

VOLEM UNA ECONOMIA AL SERVEI DE LES PERSONES!

Hem escollit el Banc Santander, perquè ha esdevingut un símbol de l’abús. Botín, el seu President, va dir a principis d’aquest any: “Somos claramente ganadores en la reciente crisis econòmica”, reconeixent que han tingut un benefici net de 35.000 milions d’euros els darrers 4 anys. No han parat d’augmentar els beneficis obtinguts en paradisos fiscals (248 milions de 8.8476 d’euros el 2008). Botín té una fortuna personal de 1.700 milions d’euros.

PROU FRAU FISCAL DELS RICS! PER UNA FISCALITAT JUSTA!

"Quan els nazis van venir..."

Martin Niemöller

Per la seva oposició al control estatal nazi sobre les esglésies, va ser capturat per la Gestapo i va romandre als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau fins el 1945.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me a mi,

no hi havia ningú més que poguera protestar.

Miguel Cervantes era Miquel Servent?

L'estudiós Jordi Bilbeny afirma que l'autor d'«El Quixot» descendia d'una família catalana.

Artice de  Mariana Díaz publicat al Diari de Balears el   20/06/2005 

Al llarg del temps s'han escrit moltes pàgines sobre l'origen de Miguel de Cervantes Saavedra, autor d'El Quixot, basades en investigacions i en les dades, de vegades contradictòries, que l'escriptor ofereix sobre si mateix. A la resta d'estudiosos, alguns d'ells catalans com Martí de Riquer, s'uneix una altra veu, la de Jordi Bilbeny, un investigador del Maresme, professor de llengua catalana al Centre Penitenciari de Dones de la Ciutat Comtal. Bilbeny diu que està convençut que El Quixot es va escriure en català i assegura que Cervantes era en realitat Servent, descendent d'una família que tenia el seu solar a Puigcerdà i que es va estendre per tot el Principat, València i Nàpols.

 Segons Bilbeny, expert en el tema de la censura política, en els segles XVI i XVII els llibres passaven pel censor abans de la seva publicació i els autors catalans eren obligats a escriure en castellà, l'idioma del rei, perquè es considerava «una ofensa no escriure en la llengua majoritària». «La censura és un òrgan de control ideològic i polític, i quan una obra apareix, si no està d'acord amb els postulats oficials, s'arregla per al que l'Estat necessita: si s'ha d'eliminar un capítol, s'elimina».

Afirmar que El Quixot es va escriure en català encara no és possible, diu, perquè manca de totes les dades i, sobretot, perquè l'original no s'ha trobat. Però diu que està convençut de la seva catalanitat de naixement, ja que són moltes les pistes «que ho confirmen». «La censura reial, política i religiosa ha adulterat la personalitat de Cervantes», diu.

Bilbeny explica que el Miguel de Cervantes «nascut a Alcalá de Henares, descendent de camperols i fill d'un pobre metge de poble, no encaixa amb la biografia del nostre autor». Qui va escriure El Quixot no podia procedir d'una família sense cultura perquè a la novel·la «mostra coneixements de filosofia, llenguatge notarial, medicina, cartografia, de moltes altres disciplines i una visió i una ideologia polítiques crítiques amb Castella, amb les seves classes dirigents, fa una crida a favor del bandolerisme dient que la millor lluita per la justícia, la dignitat, està a les mans dels bandolers». 

En aquest punt, Bilbeny comenta com del bandoler català Rocaguirnarda «fa un desmesurat elogi, el retrata com un místic». Cervantes també «defensa la llengua vernacla i denuncia els que canvien de llengua» i, a més, «als seus llibres denuncia la prepotència castellana, l'orgull i el fanatisme en matèria religiosa. No oblidem que ens situam a la Contrareforma». «Un autodidacte podria escriure una obra així?», es pregunta l'investigador.

 Una altra línia d'argumentació passa pels comentaris de Cervantes a El Quixot sobre Tirant lo Blanc, novel·la que qualifica com «la millor del món»; o per la descripció de València com «la ciutat més maca d'Europa»; o de Catalunya, quan a Persiles y Segidmunda, una de les seves Novelas ejemplares, la resumeix com «la millor nació del món».

També és important destacar, segons aquest estudiós, que una gran part de la biografia de Cervantes transcorre per llocs pertanyents a la corona catalanoaragonesa; que el virrei de Mallorca intercedís per rescatar-lo quan va ser pres a Alger, o que les primeres edicions d'El Quixot es fessin a Lisboa, Barcelona, València i Anvers, «territoris que se situaven davant el poder centralista». Són moltes les dades que aporta Bilbeny, qui presenta la seva teoria a la pàgina web www.histocat.cat. Com les que es refereixen a la família Servent, d'una de les branques de la qual procediria l'escriptor, que les referències històriques situen a la Cort ja en el segle XIII. «Els Servent balears, d'Eivissa, van passar a Castella i es van dir Cervantes». La saga dels Servent encaixa millor amb el Cervantes escriptor culte, militar, que demana un càrrec a la Cort i arriba a ser recaptador del fisc reial.

No sirves para nada.

AUTOBIOGRAFIA
José Agustín Goytisolo

Cuando yo era pequeño
estaba siempre triste
y mi padre decía
mirándome y moviendo
la cabeza: hijo mío
no sirves para nada.

Después me fui a la escuela
con pan y con adioses
pero me acompañaba
la tristeza. El maestro
graznó: pequeño niño
no sirves para nada.

Vino luego la guerra
la muerte --yo la vi--
y cuando hubo pasado
y todos la olvidaron
yo triste seguí oyendo
no sirves para nada.

Y cuando me pusieron
los pantalones largos
la tristeza en seguida
mudó de pantalones.
Mis amigos dijeron:
no sirves para nada.

De tristeza en tristeza
caí por los peldaños
de la vida. Y un día
la muchacha que amo
me dijo --y era alegre--
no sirves para nada.

Ahora vivo con ella
voy limpio y bien peinado.
Tenemos una niña
a la que siempre digo
--también con alegría--, hija mía
no sirves para nada.

Què és la veritat?

"Sobre la veritat i la mentida en sentit extra-moral"  (Friedrich Nietzsche)

La veritat és una host en moviment de metàfores, metonímies, antropomorfirmes. Resumint, una suma de relacions humanes que han estat exaltades, extrapolades i ornades poètica i retòricament, i que, després d'un ús allargassat, el poble considera fermes, canòniquesi i vinculants. Les veritats són il·lusions que que hem oblidat que ho són; són metàfores que han esdevingut gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu troquel·lat, i que ara ja no es consideren monedes, només són simple metall.

Estoics i epicuris.

 

Zenó d'Elea (490-430 a. C.)            Epicur (341-270 a. C.)

És bastant tòpic diferenciar entre doctrines estoiques i doctrines epicúries a partir d'una sensibilitat diferent envers la política i el plaer. Efectivament, els estoics admeten que el savi pot participar en política per beneficiar el gènere humà amb el seu saber (l'exemple més arrodonit d'aquesta actitud és l'emperador romà Marc-Aureli); mentre que per als epicuris no hi pot haver felicitat per a l'home que participa en la política.

L'estoïcisme, -doctrina històricament originada en el cinisme-, tendeix com aquest a menysprear el plaer corporal.
Per als epicuris, en canvi,  el cos és l'únic que posseïm, ni que sigui un estatge temporal o un agregat circumstancial d'àtoms i, per tant, cal tenir-ne cura i fer-lo feliç, donant-li una vida de plaer moderat.

El plaer i el dolor no són, per a Epicur, principis que organitzen la vida humana, perquè la vida humana és el producte accidental d'una determinada organització dels àtoms. Més aviat, al contrari, plaer i dolor són fins i conseqüències. El criteri del bé i del mal és el pathos. Si obrem com cal, podrem estalviar-nos el dolor i aconseguir plaer.

Però convé tenir present que entre estoics i epicuris hi ha una àmplia base de coincidències. 

No és només que tots dos moviments reivindiquin com a heroi moral un model de savi que menysprea la massa. Resulta també especialment important la nova actitud que proposen davant la divinitat. Tos dos grups tendeixen a considerar que l'època dels déus ja ha passat i que la filosofia és només per als humans.

L'estoic viu d'acord amb una mena de déu còsmic, impersonal, mentre que l'epicuri desterra els déus i els situa fora de l'abast dels homes.
Ja no queda cap resta de la religió de la ciutat que havia perdurat fins a Sòcrates i Plató. En el fons l'home del període hel·lenístic s'està començant a quedar sol amb ell mateix, sense l'aixopluc d'un déu o d'una polis que el puguin consolar.

Finalment cal tenir present que tant estoics com epicuris tenen un acord de fons en la qüestió de la moderació i l'autocontrol. Només l'home moderat és l'home feliç i la funció de la filosofia és interpretar el desig per posar-li límits.

El Quixot va ser escrit en català?

Article d'en Jordi Bilbeny publicat al web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.

Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si en Servent va escriure la seva novel·la en català.
Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb en Sanxo, tot fent-la petar. Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten:
“–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas.
–Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”.
Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna? El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel·la. Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE. L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”. Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”. És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic. I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí. Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU. La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava nn Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE. DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU. Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.

ENKIRIDION o Manual d’Epictet. (VI-X)

VI

Adverteix que la finalitat del desitjar és obtenir el que es desitja, i la finalitat de l'aversió és fugir del que es pretén evitar. I com és desgraciat el que es veu frustrat del que desitja, així és miserable el que cau en el que més pensa evitar. Per la qual cosa, si tens aversió només del que depèn de tu (com les falses opinions), assegura't que no cauràs mai en el que avorreixes. Però si tens aversió del que no depèn de tu (com són les malalties, la mort i la pobresa), no dubtis que seràs miserable, doncs que no les pots evitar, i que has de caure infal·liblement en elles.

VII

Si vols ser feliç, mai repugnis el que no depèn de tu: peró transfereix el teu odi contra el que resisteix a la naturalesa de les coses que depenen de la teva voluntat. A més d'això, no vulguis per ara res amb passió, perquè si vols coses que no depenen de tu, és impossible que no et vegis frustrat, i si vols les que de tu depenen, adverteix que no estàs prou instruït del que cal per desitjar-ho honestament. Per la qual cosa, si vols fer bé, acosta't a elles de manera que et puguis retirar quan vulguis. Però tot això s'ha de fer amb mesura i discreció.

VIII

El veritable mitjà de no estar subjecte a torbació és considerar les coses que són del nostre gust o de la nostra utilitat, o aquelles que estimem, com elles són en si mateixes. Has de començar l'examen per les que importen menys. Per exemple: quan maneges una olla de fang, pensa que és una olla de terra la que maneges, i que es pot trencar fàcilment. Perquè, havent fet aquesta reflexió, si de cas es trenca, no et causarà alteració. Així mateix, si estimes el teu fill o la teva dona, recorda't que és mortal el que estimes, i per aquest mitjà et lliuraràs de l’impensat sobresalt quan la mort te’l arrabassi.

IX

Abans d'emprendre alguna obra examina-la molt bé. Si has decidit anar al bany, abans de partir representa’t tots els inconvenients que se segueixen d'anar al bany: el tirar-se aigua els uns als altres, l’empènyer per prendre millor lloc, el donar-se befes i el perdre els vestits. No dubtis que executaràs molt segurament el que emprens si et dius a tu mateix: “Vull anar al bany, però també vull observar la manera de viure que m'he proposat”. Segueix aquesta màxima en tot el que emprenguis, perquè per aquest mitjà, si et passa algun inconvenient o alguna desgràcia banyant-te, et trobaràs tot resolt, i diràs: “No he vingut aquí només per banyar-me, sinó també he vingut amb resolució de no fer res contra la meva manera de viure, la qual jo no l'observaria si sofrís amb algun pesar o desplaer les insolències que aquí es cometen”.

X

No són les coses les que turmenten els homes, sinó les opinions que es tenen d'elles. Per exemple: la mort (ben considerada) no és un mal, perquè, si ho fos, li ho hauria semblat a Sòcrates com als altres homes. No, no, l'opinió falsa que es té de la mort la fa horrible. Per la qual cosa, quan ens trobem torbats o impedits, n’hem de donar la culpa a nosaltres mateixos i a les nostres opinions.

ENKIRIDION o Manual d’Epictet. (I-V)

Epictet va néixer a Hieràpolis, Frígia,  aproximadament cap a l'any 55 dC. Va morir a Nicópolis, Grècia, cap al 135 dC quan tenia ja prop de 80 anys.
La paraula "epiktetos" en grec significa "adquirit" o "comprat". Durant els seus primers anys va ser esclau d'un personatge molt ric de l'entorn de Neró i, sent encara esclau, va ser deixeble del filòsof estoic romà Musoni Rufo. Físicament es trobava impedit en una cama i anava coix; segons alguns va ser el seu amo el que la hi va trencar, segons altres es va tractar d'una condició de naixement.

No sabem ben bé com va ser que va obtenir la llibertat, però la veritat és que va començar a ensenyar filosofia i, quan l'any 93 Domicià va expulsar a tots els filòsofs de Roma, Epictet es va establir a la ciutat grega de Nicópolis, on va fundar una escola filosòfica i va romandre fins la seva mort.

Que sapiguem, no va deixar res escrit, igual que Sòcrates a qui admirava. Així com el pensament de Sòcrates ens ha arribat gràcies al seu deixeble Plató, de la mateixa manera coneixem el d'Epictet  gràcies al seu deixeble Luci Flavi Arri.

Luci Flavi Arri va estudiar amb Epictet cap al 108 dC. La seva obra principal són els seus Discursos, dels quals se'n conserven quatre d'un total de vuit, i l’Enkiridion que significa "Manual" i que conté els ensenyaments d'Epictet en forma de sentències curtes que reflecteixen les dites del mestre. Segons el testimoni d'Arri, quan escoltava Epictet: "De qualsevol cosa que deia, jo prenia nota de la seva forma de pensar i de la franquesa del seu discurs, paraula per paraula i per al meu ús propi."

L’Enkiridion o "Manual d’Epictet" no és, doncs, un tractat prolixament elaborat sinó un conjunt de notes preses per un deixeble. I és important tenir això en compte ja que, d'una altra manera, podríem cometre l'error de pensar que Epictet tenia un estil més aviat pobre i amb tendència de saltar d'un tema a un altre sense una coherència massa estricta. Que això no és així s'infereix fàcilment de les importants personalitats que van buscar el seu consell. Van ser molts els que van anar a Nicópolis a escoltar-lo, entre ells fins i tot l’emperador Adrià.

                                                                          --------------------- 

ENKIRIDION o "Manual d’Epictet"

I - Hi ha certes coses que depenen de nosaltres mateixos, com l'opinió, la inclinació, els desitjos, l'aversió i, en una paraula, totes les nostres operacions. N'hi ha d'altres que no en depenen, com el cos, les riqueses, la reputació, els imperis i, finalment, tot allò que no és de la nostra operació.
 
II - El que depèn de nosaltres és lliure per la seva naturalesa, i no pot ser impedit ni forçat per cap home, i, al contrari, el que no depèn de nosaltres és servil, menyspreable i subjecte al poder aliè.
 
III - Recorda, doncs, que si jutges per lliure i teu, el que per la seva naturalesa és servil i subjecte al poder aliè, trobaràs molt grans inconvenients, i et veuràs confús en tots els teus designis i exposat a mil molèsties, i al final acusaràs als déus i als homes del teu infortuni. I si, al contrari, creguessis que és teu només el que de veritat et pertany, i sabessis considerar com extern o estranger el que en efecte ho és, cert és que res serà capaç ni suficient per desviar-te del que t'hagis proposat fer, que no emprendràs res que et pesi, que no acusaràs ningú, ni murmuraràs; que ningú t'ofendrà, que no tindràs enemics, ni patiràs mai un mínim desplaer.
 
IV - Si vols, doncs, tan grans béns, sàpigues que no n'hi ha prou desitjar-los tèbiament per obtenir-los, sinó que et convé evitar del tot algunes coses i privar-te d’altres per algun temps. Perquè si (no content amb el que tens) tens ambició d'aconseguir càrrecs i d'amuntegar riqueses, recorda que perdràs absolutament els mitjans veritables d’assolir la llibertat i la felicitat, i també podrà ser que quedis frustrat del que pretens amb tanta passió.
 
V - Quan se t’ofereix algun objecte enutjós, acostuma't a dir-te a tu mateix que no és el que sembla, sinó pura imaginació. Tan bon punt hagis fet aquesta reflexió, examina l'objecte en base a les regles que ja coneixes per a això. Considera si és cosa que depèn de tu, perquè si no depèn, diràs que no et toca.

La banca, el fraude fiscal y el New York Times

Vicenç Navarro | Catedrático de Políticas Públicas de la UPF
 

El New York Times ha ido publicando una serie de artículos sobre Emilio Botín, presentado por tal rotativo como el banquero más influyente de España, y Presidente del Banco de Santander, que tienen inversiones financieras de gran peso en Brasil, en Gran Bretaña y en Estados Unidos, además de en España. En EEUU el Banco de Santander es propietario de Sovereign Bank.

Lo que le interesa al rotativo estadounidense no es, sin embargo, el comportamiento bancario del Santander, sino el de su Presidente y el de su familia, así como su enorme influencia política y mediática en España. Un indicador de esto último es que ninguno de los cinco rotativos más importantes del país ha citado o hecho comentarios sobre esta serie de artículos en el diario más influyente de EEUU y uno de los más influyentes del mundo. Es de suponer que si se escribieran artículos semejantes, por ejemplo, sobre el Presidente Zapatero, tales reportajes serían noticia. No así en el caso Emilio Botín.

Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial (entre ellos, por cierto, el padre del President de la Generalitat, el Sr. Artur Mas).

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa. Esta cantidad, por cierto, casi alcanza la cifra del déficit de gasto público social de España respecto la media de la UE-15 (66.000 millones de euros), es decir, el gasto que España debería gastarse en su Estado del Bienestar (sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios a personas con dependencia, y otros) por el nivel de desarrollo económico que tiene y que no se gasta porque el Estado no recoge tales fondos. Y una de las causas de que no se recojan es precisamente el fraude fiscal realizado por estos colectivos citados en el New York Times. El resultado de su influencia es que el Estado no se atreve a recogerlos. En realidad, la gran mayoría de investigaciones de fraude fiscal de la Agencia Tributaria se centra en los autónomos y profesionales liberales, cuyo fraude fiscal representa –según los técnicos de la Agencia Tributaria del Estado español- sólo el 8% del fraude fiscal total.

Es también conocida la intervención de autoridades públicas para proteger al Sr. Emilio Botín de las pesquisas de la propia Agencia Tributaria. El caso más conocido es la gestión realizada por la ex Vicepresidenta del Gobierno español, la Sra. De la Vega, para interrumpir una de tales investigaciones. Pero el Sr. Botín no es el único. Como señala el New York Times, hace dos años, César Alierta, presidente de Telefónica, que estaba siendo investigado, dejó de estarlo. Como escribe el New York Times con cierta ironía, “el Tribunal desistió de continuar estudiando el caso porque, según el juez, ya había pasado demasiado tiempo entre el momento de los hechos y su presentación al tribunal”. Una medida que juega a favor de los fraudulentos es la ineficacia del Estado así como su temor a realizar la investigación. Fue nada menos que el Presidente del Gobierno español, el Sr. José Mª Aznar, que en un momento de franqueza admitió que “los ricos no pagan impuestos en España”.

Tal tolerancia por parte del Estado con el fraude fiscal de los súper ricos se justifica con el argumento de que, aún cuando no pagan impuestos, las consecuencias de ello son limitadas porque son pocos. El Presidente de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas, ha indicado que la subida de impuestos de los ricos y súper ricos tiene más un valor testimonial que práctico, pues su número es escaso. La solidez de tal argumento, sin embargo, es nula. En realidad, alcanza niveles de frivolidad. Ignora la enorme concentración de las rentas y de la propiedad existente en España (y en Catalunya), uno de los países donde las desigualdades sociales son mayores y el impacto redistributivo del Estado es menor. Los 44.000 millones de euros al año que no se recaudan de los súper ricos por parte del Estado hubieran evitado los enormes recortes de gasto público social que el Estado español está hoy realizando.

Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos –aclara el Sr. Salvador Arancibia- “….medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada”. De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman “libertad de prensa”.

¿El principio del fin?

Francí Xavier Muñoz | Diplomado en Humanidades

Releyendo a los primeros marxistas, llama la atención en muchos de ellos la predicción futura que hacen de que el capitalismo engendrará los elementos autodestructivos que lleven al proletariado a la conquista definitiva del poder político y, por tanto, a la transformación de la economía capitalista en socialista. Salvando las distancias, si hoy entendiéramos “proletariado” por “clases medias y populares” o “clases productivas”, y por “economía socialista” entendiéramos “economía social de mercado”, cabría preguntarse si la crisis actual (crisis del capitalismo financiero global) está engendrando los elementos autodestructivos para la economía capitalista.

La globalización del capitalismo financiero llevó a la economía global, si bien algunos dirán que fue la economía global la que llevó a la globalización del capitalismo financiero. Sea como fuere, con la globalización (facilitada por las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, las famosas TIC) se inicia una nueva etapa del capitalismo, el financiero, después de las etapas precedentes (feudalismo, capitalismo mercantil o comercial, y capitalismo industrial). Esta nueva etapa del capitalismo (financiero y global) trastoca las economías nacionales haciéndolas competir a lo grande y por lo bajo, es decir, abaratando costes y vendiendo en un mercado global. Surge, además, un negocio dominante: la financiarización de la economía, es decir, la competencia empresarial en valor bursátil, no en valor real. La especulación financiera provoca una crisis sin parangón y genera unas respuestas políticas que conducen a salvaguardar, fundamentalmente, a los agentes principales de la economía global, es decir, a las grandes corporaciones transnacionales, sean estas empresas, bancos, entidades financieras o aseguradoras. Ellas son las que dominan el cotarro, económico y político.

La crisis financiera actual revela que la globalización económica está pensada para las grandes corporaciones, influida como está dicha globalización por el pensamiento económico neoliberal. Este pensamiento persigue la expulsión del Estado de casi toda actividad económica (de ahí el ataque al Estado del bienestar europeo que, para el pensamiento neoliberal, impide a la iniciativa privada la intervención empresarial en grandes sectores de negocio como la educación, la sanidad y las pensiones). El Estado, según el neoliberalismo, solo debe intervenir para ayudar a las grandes corporaciones. En el fondo, el pensamiento económico neoliberal se da la mano, por el extremo, con el anarquismo, que persigue también la expulsión del Estado, en este caso de la sociedad política. Todas las reformas que se intentaron en Latinoamérica y que se están implantando en Europa, con la ceguera cortoplacista típica de los pensamientos extremos, persiguen el mismo objetivo: extender una globalización económica para las grandes corporaciones, lo que conlleva un marco jurídico y fiscal adecuado, con la consiguiente reducción de derechos laborales e impuestos. Solo así las grandes corporaciones suplirán, en un futuro, al Estado en la actividad económica.

Ahora bien, esta globalización neoliberal conlleva la supeditación de los pequeños a los grandes, y eso incluye no solo a los trabajadores-consumidores sino también a los autónomos, pequeños y medianos empresarios. De seguir en esta línea, las grandes corporaciones barrerán del mercado a cualquier competidor intermedio. La competencia en cada sector se medirá en torno a muy pocas compañías. La globalización neoliberal contraviene, por tanto, los principios fundadores del liberalismo económico original (libertad para el individuo, para el mercado y para la propiedad), ese liberalismo que transformó regímenes autoritarios y absolutos en democracias liberales. ¿Qué libertad y qué propiedad habrá en un mercado global dominado por grandes corporaciones empresariales?

Pero, además, la globalización neoliberal dirige las economías nacionales hacia la exportación y la reducción del gasto público. Su receta para superar la crisis financiera consiste en reducir el gasto del Estado (y, por tanto, también su inversión en la economía) y en precarizar las condiciones laborales para orientar las economías nacionales exclusivamente a la exportación. Solo así se explica el desprecio hacia los salarios de los trabajadores que tienen los economistas, empresarios y políticos neoliberales. Tienen su razón particular: “si casi todo lo que producimos lo exportamos, ¿qué nos importa lo que puedan consumir nuestros trabajadores?”. Sin embargo, si se aplica la misma receta a todo el mercado global, países emergentes y países en recesión, ¿quién consumirá los productos, todos ellos exportados? ¿Llegará, entonces, una nueva crisis del capitalismo por sobreproducción, como son todas las crisis capitalistas? Y en ese escenario, con inmensos excedentes sin vender, ¿colapsará definitivamente el capitalismo, tal y como los primeros marxistas predecían? Porque la diferencia entre las crisis anteriores y la actual reside en que, antes, siempre hubo mercados nuevos que explotar a los que reorientar la sobreproducción. Sin embargo, si llegamos a una economía global toda exportadora, ¿qué nuevo mercados importará la sobreproducción global? ¿África? La economía global se sostenía, hasta hoy, por un equilibrio entre unos mercados consumidores compulsivos y unos mercados productores compulsivos también. Si, ahora, los países emergentes no crecen lo suficiente como para ser globalmente consumidores y los países en recesión se convierten en globalmente exportadores, el colapso del capitalismo global podría estar servido en bandeja.

Por tanto, igual que a partir de 1929 los gobiernos del mundo diseñaron una política expansionista, los gobiernos actuales deberían aprender de aquella experiencia, dándose cuenta de que, esta vez, puede no haber una segunda oportunidad. Entonces, la avaricia y la desregulación del capitalismo provocaron la Gran Depresión. Hoy, la misma avaricia y la misma desregulación han provocado la Gran Recesión. Entonces fue el momento de las políticas keynesianas, expansivas, inversoras, públicas. Hoy, la socialdemocracia tiene un grandísimo reto por delante. Mucho más que entonces porque, quizás, esté en juego la supervivencia del capitalismo tal y como se ha concebido hasta ahora. Y, quizás, la socialdemocracia tenga que alumbrar esa transición a la economía social de mercado (antigua economía socialista) donde las clases productivas, clases medias y populares (antiguo proletariado) sean las que marquen el camino. Quizá se cumpla aquel sueño de los primeros marxistas y, por fin, los de abajo dirijan un mundo asequible para el 100% de la ciudadanía, donde un 99% no sea dominado por un 1%. Quizá, para entonces, se cumpla el sueño del fin de la sociedad de clases y ese 1% se haya disuelto en la masa.

Bacallà a la llauna

Programa "Fogons" de TV Roses. (1998)
 

Les cinc lleis fonamentals de l'estupidesa humana

Carlo M. Cipolla, professor de ciències econòmiques de la universitat de Berkeley, i un dels majors experts en la història de l'economia, va  deixat per a la posteritat un dels documents més importants sobre l'estupidesa humana.

En aquest document,  Cipolla descriu les cinc grans premisses que expliquen la tonteria a la qual tots estem sotmesos.

 1. - Cada un de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids que circulen pel món.

Les implicacions d'aquesta afirmació són devastadores, ja que algunes persones a les que anteriorment hem jutjat racionals i intel·ligents poden arribar a ser completament estúpides. A més, dia rere dia, les nostres activitats es veuen entorpides per individus estúpids que apareixen sobtadament en les nostres vides i, per descomptat, en els llocs i situacions més inoportuns.

2. - La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica d'aquesta.

Tant és que parlem d'empleats o de botiguers, professors o Premis Nobel. Tant se val si viatgem a la Polinèsia o al Japó. Per algun misteriós procés, la naturalesa manté un percentatge de persones estúpides en qualsevol ordre de la vida.

 3. - És estúpida una persona que causa un dany sense obtenir a la vegada profit per si, o fins i tot obtenint un perjudici.

És impossible explicar perquè un estúpid fa les coses que fa, ja que no obté benefici d'això. A més, encara que l'estupidesa es pot manifestar només en un determinat context o en un moment precís, Cipolla adverteix que moltes vegades acaba arrelant amb una consistència aclaparadora. en la forma de ser d'una persona

4. - Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu dels estúpids.

Està clar que els no estúpids obliden constantment que tractar o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un greu error que, a més, com explica la tercera llei, no beneficia ningú.

5. – L’estúpid és el tipus de persona més perillós que existeix.

Per la poca previsibilitat dels seus actes, l’estúpid acaba sent encara més perillós que les persones malvades. L'actitud d'aquestes com a mínim és més comprensible: busquen el seu propi benefici encara que sigui a costa dels altres.