diumenge, 8 de març de 2015

1984. Temes.



Totalitarisme

El tema principal de 1984 és la denuncia del totalitarisme, del qual el propi Orwell havia contemplat els efectes durant la guerra civil espanyola i els anys inicials del franquisme. Les figures de Hitler o el règim soviètic (retratat àmpliament a la seva anterior novel·la, La rebel·lió dels animals) van acabar de forjar la seva aversió als governs dictatorials. El llibre, a través de la història d'uns dissidents, retrata de manera precisa els mecanismes d'aquests règims per controlar la població i imposar la seva manera de veure el món per tal de perpetuar-se en el poder.
La propaganda juga un paper essencial a la novel·la. Les consignes oficials estan pertot i es diu explícitament que la veritat està al seu servei, donat que aquesta no existeix, només és veritat allò que el Partit determini, tingui o no relació amb els fets succeïts. Els pòsters amb imatges del Gran Germà, els actes de masses i els missatges emesos per les telepantalles són altres de les vies usades per difondre aquesta propaganda.
L'autor, en una carta al seu col·lega Noel Willmett alertava que aquests "estats policia" estaven sorgint arreu. Tenien en comú l'auge d'un nacionalisme malsà que s'articula al voltant d'un líder dictatorial que pensa que el fi justifica els mitjans i per tant atempta contra l'ètica bàsica de la convivència. La ubicació de 1984 a Londres no és casual, perquè volia advertir que el totalitarisme es podia donar a qualsevol indret on es combinessin aquests elements, fins i tot a un dels centres del bloc democràtic com era Gran Bretanya.

Manipulació psicològica.

El poder intenta manipular psicològicament els individus per impedir la rebel·lió. Una via és influir en la manera de pensar de la gent a través de la manipulació del llenguatge. Alterant el significat dels mots més comuns i simplificant la llengua fins implantar la Novaparla com a nou idioma de comunicació, el govern s'assegura que es modifica la percepció dels ciutadans de la realitat, donada la influència del llenguatge en la cosmovisió. Seria, doncs, un cas extrem de la Hipòtesi de Sapir-Whorf o relativisme lingüístic. Aquesta idea d'usar conscientment la manipulació lingüística, creant un nou idioma, per implantar una ideologia afí al govern va ser posteriorment explotada a la novel·la Els llenguatges de Pao, de Jack Vance.
El doblepensar és una de les conseqüències d'aquesta alteració psíquica. El partit indueix als individus a creure simultàniament en una cosa i el seu contrari, de manera que no es poden ja refiar ni de la pròpia raó ni de la lògica, només han de creure cegament en les consignes del Partit, que a més a més poden anar canviant. Els crimpdepensa o crims de pensament són un dels pitjors delictes que es poden cometre, tenint idees pròpies que atemptin contra el missatge que vol imposar el govern. Hom s'ha de sotmetre, doncs, al poder en tots els nivells, fins i tot en el més íntim, el mental.
La manipulació no es planeja només cap al futur, amb la llengua o la ment, sinó cap al passat. El mateix Winston treballa al Ministeri de la Veritat reescrivint la història per tal d'adequar-la al present. Aquesta tasca permet justificar les accions del Partit i fa a les persones més vulnerables, en no tenir un passat fiable on recolzar-se. La prohibició de mantenir diaris o fotografies (elements que ajudin per tant al record del propi passat) va en la mateixa línia de control. Per aquest motiu el primer acte de rebel·lia del protagonista és precisament escriure un diari, tot i saber que això l'acabarà condemnant. Creu que si les masses coneguessin la història podrien analitzar el present i entendre com les estan manipulant, però la gran majoria de la població té poc accés a l'educació i viu en un estat semianimalesc que impedeix l'esperit crític.
Winston es planteja constantment no solament la versió del passat que ha sobreviscut, i els mecanismes que ho permeten, sinó fins i tot si el passat existeix[5]. Es qüestiona per tant sobre l'existència del pas del temps: si hom pot alterar allò que ja ha passat, vol dir que el temps és permeable i que no existeix quelcom que hagi succeït diferent a allò per venir. Tot són versions imposades per qui té més poder. Fins i tot el rellotge es veu alterat i per això la novel·la comença quan les busques marquen l'hora tretze: una hora fora del temps convencional (igual que la distopia està fora de la història) però al mateix temps un símbol de la mala sort, en consonància amb el fatalisme que impregna tot el relat. La data del diari és igualment una "simple conjectura", tal com declara el mateix Winston.

Odi i guerra

Orwell diferenciava entre el patriotisme, que simplement implica amor al lloc on hom viu o d'on prové, i el nacionalisme que per naturalesa és agressiu, ja que busca el poder de la nació enfront de les altres a través de diverses guies, entre les quals sobresurt la guerra. Així, el govern de 1984 seria profundament nacionalista en aquest sentit negatiu, donat que es troba en permanent estat de guerra amb altres nacions, en el benentès que aquest estat permet controlar millor la població, focalitzant l'enemic en un país exterior que actua com a aglutinador nacional.
Igualment, hi ha establerta una creuada contra els enemics interns, la resistència o germandat, que volen destruir el suposat règim idíl·lic. Ambdues guerres es revelen com artificials al llarg de la novel·la, ja que els països aliats i enemics canvien bruscament i sense motiu aparent i el màxim líder d'aquesta imaginària resistència resulta ser una més de les fabricacions del Partit per detectar les autèntiques dissidències, les individuals.
Dins del lema oficial del Partit s'assegura que la guerra és la pau, és a dir, que cal estar permanentment en conflicte amb els altres blocs de poder per tal de garantir la supervivència del propi país. Aquesta lloa del militarisme va en consonància amb els mètodes violents de la policia i amb els Minuts d'Odi oficials, uns moments pactats on tota activitat laboral s'atura i els ciutadans són obligats a cridar visceralment contra els enemics de la pàtria.

Individu i grup

El totalitarisme no accepta la individualitat, tothom ha de fer el mateix i complir amb la funció que li marqui el Partit. Es produeix una deshumanització ja que les persones són merament peces d'un tauler i tota la seva vida està regulada, des dels exercicis matinals fins a les seves aspiracions. Els llibres estan censurats, ja que permetrien pensar de manera individual. Per això Winston, qui treballa escrivint i falsejant documents, s'aferra a elements relacionats amb la lectura i l'escriptura[7]: el diari amb què comença la seva rebel·lió, el manifest de Goldstein contra el Gran Germà, la nota d'amor de la Julia qua ha de destruir o el trepitjapaper que adquireix un caràcter simbòlic.
La uniformització dels costums no implica l'equiparació en els recursos. El món distòpic de 1984 inclou una altíssima desigualtat social. La pobresa i la decadència de les ciutats[8] ajuden a crear una ambientació fatalista, d'acord amb el pessimisme general de la trama. El camp, per contra, apareix des d'una òptica més positiva (allà fan l'amor per primera vegada), en una actualització del tòpic del locus amoenus. Ja des de l'inici del llibre, on Winston puja a casa amb problemes per culpa d'un ascensor que mai no funciona, es denuncia l'escassedat general, fins i tot per a membres del partit com ell. Al seu diari, però, Winston manté l'esperança que les classes baixes siguin les que liderin la rebel·lió, donat que sumen la majoria de la població. L'associació de pobresa - llibertat - possible esperança (tot i que truncada) s'adiu amb el pensament progressista d'Orwell.
Aquest progressisme no implica creure en la suposada utopia del comunisme, que critica àmpliament a diverses de les seves obres perquè acaba convertint-se en un totalitarisme pitjor que el capitalisme que vol combatre. A la novel·la només les elits del Partit viuen amb abundància, malgrat les consignes oficials que fan del Gran Germà un proveïdor universal. La majoria de la població està immersa en un fort estat de decadència. De fet per a Orwell aquest règim té en comú amb l'estalinisme soviètic o amb el feixisme el fet de ser un règim que manté les classes socials i els seus privilegis sota una façana d'igualtat.[9]

Tecnologia

L'intent del govern de penetrar en totes les esferes de la vida quotidiana fa que la privacitat sigui impossible (pel control constant de micròfons i pantalles). Només en les zones més pobres aquesta supervisió es relaxa una mica i per això la parella es mou pels barris més pobres per estimar-se. Però posteriorment es revela que fins i tot en aquelles àrees més abandonades existeixen espies i delators potencials. Tothom controla a tothom, en una mena de panòptic social.
La tecnologia es converteix en una aliada del poder. Les telepantalles ajuden a controlar els ciutadans i a emetre constantment la propaganda governamental i la seva ubiqüitat, amb la impossibilitat d'apagar-les, fa que esdevinguin els "ulls" del Gran Germà, que explícitament afirma que està vigilant a tothom en un lema imprès arreu. El nom aparentment benevolent de "germà" per al líder de la nació contrasta amb els seus actes terrorífics, en una mostra més de la dualitat del Partit. La tecnologia no millora la vida de la gent (no funcionen els estris bàsics) sinó que serveix per deshumanitzar-la.
Només els dirigents es beneficien del suposat progrés que ha portat el nou règim: les piràmides (simètriques i complementàries) dels ministeris destaquen al perfil urbà per sobre de l'abandonament general dels edificis civils, els luxes en què viu immers O'Brien - membre superior del Partit - són el revers de la vida quotidiana dels habitants d'Oceania, els avenços científics al servei del poder (inclosos els ciutadans més capaços) no serveixen per al progrés social. La tecnologia és així una cara més del luxe, enfront de les comoditats bàsiques.
El govern s'atribueix les invencions més destacades de la modernitat, en una nova mostra de la manipulació del passat, incloent-hi aquelles innovacions que van sorgir abans de l'aparició del Partit. Destaca sobretot la invenció de l'helicòpter, que es pot usar com una arma de guerra efectiva.

Sentiments

En aquesta societat distòpica l'amor està prohibit (de fet el Ministeri de l'Amor en realitat és un centre de tortura). Els matrimonis es pacten amb permisos oficials on el sexe està orientat únicament a la procreació. El passat matrimoni del protagonista amb Katherine li causava una profunda insatisfacció justament perquè la dona mai gaudir de l'acte sexual ni van poder tenir fills, amb la qual cosa la seva unió es va acabar.
Winston se se sent atret per una companya de feina, qui posteriorment li envia una nota dient que l'estima i aquest intent d'apropament clandestí serà l'acte màxim de rebel·lió contra el sistema: no solament reivindiquen unions personals basades en els sentiments autèntics sinó que miren de preservar la seva intimitat com a parella. A més a més durant la seva relació parlen obertament de la resistència al règim. Per aquests motius l'objectiu del govern, un cop descoberts, serà dinamitar les bases d'aquest amor, fent que cadascú traeixi l'altre, com passa a l'Habitació 101. Sense lleialtat i confiança, les emocions personals no els permetran establir vincles malgrat sobreviure als interrogatoris. Aleshores acceptaran els únics sentiments permesos: l'amor cap al Gran Germà i la por general, deixant de banda el lliure albir.
El Partit usa el seu poder per instaurar un estat permanent de por entre els ciutadans d'Oceania. Winston sap des del primer moment que serà descobert pel seu crimdepensa. El fatalisme plana sobre tota la novel·la, fins i tot en els moments més dolços de la parella o en el suposat apropament a la resistència. El govern és massa poderós com per pretendre escapar d'ell i els recordatoris d'aquesta supremacia són constants als carrers de la ciutat i fins i tot a les llars. Aquesta por impedeix que els ciutadans es revoltin i assegura la cohesió social, i és el que força a la identificació amb les metes del Partit, acceptades cegament per la massa. Qualsevol intent de sortir-se d'aquest ordre establert provoca pànic. I amb aquesta por és amb el que juguen als interrogatoris: l'Habitació 101, dissenyada per sotmetre els criminals, conté el que hom més tem (en el cas del protagonista, les rates. El Partit ha de conèixer les febleses de cada individu per usar-les contra seu si gosen en algun moment de la seva vida anar contra el sistema. Usa la tecnologia però també la complicitat dels propis afectats, començant pels nens, que són instats a vigilar i denunciar els seus pares. La família no és doncs un refugi per a l'afecte sinó un altre espai de por.
La música apareix com a únic element positiu, i no en totes les escenes. Les cançons, especialment les rimes populars, estableixen un vincle amb el passat, abans de l'adveniment del Gran Germà. Per això la música pot fer plorar (emocionar) un membre del Partit, sentir-se de manera casual entre el poble ras o associar-se amb la imatge d'unes església en el pòster de l'apartament on tindran llocs els encontres amorosos de Winston i Julia. Existeix igualment un himne de la resistència, que els ensenya O'Brien, i el piular dels ocells que simbolitza la llibertat. Tot i així, el fatalisme s'acaba imposant i els versos cantats inclouen premonicions del final infeliç que els espera. El Partit intenta instrumentalitzar també la música a través de creacions de Cançons d'Odi, reconeixent així el seu poder en vehicular les emocions.

dissabte, 20 de desembre de 2014

Els Bous. (Miquel Berga)


ELS BOUS

Farà ara cent anys, el 1914, molts joves europeus van haver de celebrar la nit de Nadal a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. S’explica que a diversos punts del front els soldats van deixar d’escoltar els seus comandaments i van improvisar una treva. Els enemics van fer mitja part i es van dedicar a fraternitzar sense manies. Van entendre, nique fos per unes hores, que aquella inflamació de discursos nacionalistes es traduïa, a la pràctica, en una matança entre iguals, en una guerra que, com totes, era una guerra civil. Un dels més celebrats poetes d’aquella catàstrofe, Wilfred Owen, ho va deixar escrit d’aquesta manera: “Jo sóc l’enemic que tu vas matar, amic meu”. Eren les paraules paradoxals que en el poema –“Trobada estranya”- dos joves morts s’adreçaven en algun lloc del més enllà, és a dir, massa tard. Pocs mesos després, un altre poeta anglès, Thomas Hardy, va escriure un breu poema que no ha perdut actualitat. Hardy havia viscut de dins les dècades prodigioses de l’època victoriana, havia vist de primera mà els prodigis tecnològics que havia portat la revolució industrial. I veia, ara, com la civilització de les màquines generava morts a una escala també industrial. Entre l’enyor d’un passat innocent i rural i la constatació d’un segle vint urbà, vertiginós, i mortífer, el poeta va escriure ”Els bous”. Hardy evocava una vella creença de quan era petit, una història màgica que els vells solien explicar per Nadal i que deia que quan toquen les dotze, la nit de Nadal, els bous del món s’agenollen als seus estables. Qui es creuria una cosa així, avui dia?, es preguntava el poeta a la primera estrofa. A la segona estrofa Hardy, des del seu món despersonalitzat i carregat de progressos materials, es mostrava disposat a seguir qualsevol ancià que li digués “Vine, anem a veure com s’agenollen els bous”. Quan toquin les dotze la nit de Nadal, ara que som a les mateixes dates del segle XXI, molts voldrem creure –contra tota lògica- que els bous de Hardy encara s’agenollen.  

Nadal del 2015.  

   
















Miquel Berga       


















Thomas Hardy

dimecres, 23 de juliol de 2014

Conferencia. "Barcelona, de George Orwell a la democràcia" a càrrec de Colm Tóibín.

El 8 de juliol es va celebrar al CCCB la conferència "Barcelona, de George Orwell a la democràcia" a càrrec de Colm Tóibín. Presentava: Miquel Berga.