Fragment de l'obra de Teare "Marx al Soho" de Howard Zinn, on Marx explica la història de la Comuna de París...
¿Coneixeu aquest magnífic episodi de la història de la humanitat, la Comuna de París? La història comença amb estupidesa. Em refereixo a Napoleon III. Si, el nebot de Bonaparte.
Era un bufó, un actor a l'escenari somrient al públic mentre 16.000.000 de camperols francesos vivien en fosques cabanes sense finestres i els seus fills morien de inanició. Però com tenia una legislatura, com la gent l'havia votat, es creia que hi havia democràcia ... Un error molt comú.
Bonaparte volia glòria, de manera que va cometre l'error d'atacar l'exèrcit de Bismarck. Va ser ràpidament derrotat, ia continuació de la victòria germànica, les tropes van marxar sobre París i van ser rebudes per alguna cosa més devastador que les armes: el silenci. Van trobar les estàtues de Paris cobertes amb banderes negres. Una resistència immensa, silenciosa i invisible. I, els alemnays van fer el més sensat. Van travessar l'Arc del Triomf en formació i van marxar ràpidament.
I el vell ordre francès, la República, liberals, es deien ells mateixos, no es van atrevir a tornar a Paris. Tremolaven de por perquè els alemanys se'n havien anat i Paris havia estat presa pels treballadors, les mestresses de casa, els dependents, els intel·lectuals, els ciutadans armats. La gent de París no va formar un govern, sinó quelcom més gloriós, una cosa que els governs d'arreu temen, una comuna, l'energia col·lectiva del poble. Era la Comuna de París!
La gent estava reunida 24 hores al dia, per tota la ciutat, en grups de tres o quatre, prenent decisions junts, mentre la ciutat era envoltada per l'exèrcit francès, amenaçant amb envair-la en qualsevol moment. Paris es va convertir en la primera ciutat lliure del món, el primer enclavament de llibertat en un món de tirania.
Li vaig dir a Bakunin: "Vols saber el que és la dictadura del proletariat? Mira a la Comuna de París. Això és la veritable democràcia. "No la democràcia d'Anglaterra o Amèrica, on les eleccions són circs, amb la gent votant per un o altre guardià del vell ordre, on qualsevol sigui el candidat que guanyi, el ric segueix dirigint el país.
La Comuna de París va viure només uns pocs mesos. Però va ser el primer cos legislatiu en la història que representava els pobres. Les seves lleis eren per a ells. Va abolir els seus deutes, va posposar els seus lloguers, va obligar a les cases de empenyoramens a tornar-los les seves més preuades pertinences. Van rebutjar cobrar més que els treballadors. Van reduir les hores que treballaven els forners. I van permetre l'entrada gratuïta al teatre a tothom.
El gran Courbet, les pintures del qual havien sorprès a Europa, presidia la federació d'artistes. Van tornar a obrir els museus, muntant una comissió per l'educació de les dones, una fet impensable fins llavors. Van aprofitar dels últims avenços en ciència, el globus aerostàtic, i en van enlairar un sobre Paris per sobrevolar la zona rural, llançant pamflets per als camperols, amb un simple i poderós missatge. El missatge que hauria de ser llançat a tots els treballadors del món: "Els nostres interessos i els vostres són els mateixos."
La Comuna declarà que l'objectiu de l'escola era ensenyar als nens a estimar i respectar el proïsme. He llegit les vostres interminables discussions sobre educació. No tenen sentit! Ensenyen tot el necessari per triomfar en el món capitalista. Però ensenyen als joves a lluitar per la justícia?
Els comuners van entendre la importància de l'educació. No educaven només amb paraules sinó també amb actes. Van destruir la guillotina, aquest instrument de la tirania, fins i tot de la tirania revolucionària. Llavors, portaven mocadors vermells, va penjar una pancarta vermella enorme, els edificis foren engalanats amb teles de seda vermella. Es es van congregar al voltant de la Columna "Vendome", símbol del poder militar, una enorme estàtua amb el cap de Napoleó Bonaparte a la part alta. Van lligar una corda al capdavant, van capgirar un cabestrant, i el cap del Napoleó es va estavellar contra el terra. La gent va pujar sobre les ruïnes i van platar una bandera vermella que onejava sobre el pedestal. Es va convertir en el pedestal no d'un país, sinó de la raça humana sencera, i els homes i les dones, mirant, plorant d'alegria.
Si, aquesta va ser la Comuna de París. Els carrers estaven sempre plens, amb discussions per tot arreu. La gent compartia coses. Somreien més sovint. L'amabilitat regnava. Els carrers eren segurs, sense policia de cap tipus. Si, això era socialisme!
Per descomptat aquest exemple, l'exemple de la Comuna, no podia ser permès. Per la qual cosa els exèrcits de la República van marxar sobre París i va començar la carnisseria. Els líders de la Comuna van ser portats al cementiri Pere Lachaise, posats sobre el mur de pedra, i afusellats. Tots junts, trenta mil van ser assassinats.
La Comuna va ser aixafada per llops i porcs. Però va ser el més gloriós èxit del nostre temps ...
