diumenge, 28 de febrer de 2010

George Orwell i Homenatge a Catalunya



"El títol del llibre pot resultar equívoc perquè l’homenatge d’Orwell no és pas a Catalunya entesa com a identitat nacional, cultural o lingüística. L’homenatge és a les experiències que ha viscut entre catalans i que han enfortit, malgrat les circumstàncies, la seva fe en els ideals d’una societat igualitària. Surt de Catalunya convençut que la lluita a favor del socialisme democràtic comporta necessàriament incorporar a la militància antifeixista la militància anti-stalinista. Si a la pràctica els mètodes d’uns i altres són els mateixos, és un exercici inútil i pervers tolerar-los en virtut de la bondat dels seus objectius. Les peculiars experiències d’Orwell a la guerra civil el converteixen en un anti-stalinista precoç."


Fragment de l'article "George Orwell i Homenatge a Catalunya" de Miquel Berga, professor de literatura anglesa i degà de la Facultat d'Humanitats, de la UPF. Ha publicat extensament en anglès, català i castellà sobre la figura de George Orwell i altres escriptors britànics relacionats amb la guerra civil espanyola. 

Spain in My Heart



1. Jarama Valley [Arlo Guthrie & Pete Seeger]

2. En La Plaza De Mi Pueblo [Michele Greene]

3. The Abraham Lincoln Brigade [John McCutcheon]

4. Asturias [Guardabarranco]

5. El Quinto Regimiento [Lila Downs]

6. The Bantry Girls' Lament [Aoife Clancy]

7. Garcia E Galan [Uxia]

8. Los Cuatro Generales [Joel Rafael and Jamaica Rafael]

9. Llego Con Tres Heridas [Eliseo Parra]

10. Noche Nochera [Guardabarranco]

11. Viva La Quinte Brigada [Shay Black & Aoife Clancy]

12. Si Me Quieres Escribir [Quetzal]

13. Tu Que Brillas [Michele Greene]

14. Los Marineros [Uxia]

15. Peat Bog Soldiers [Laurie Lewis]

16. Viva La Quince Brigada [Quetzal]

17. Taste Of Ashes [Laurie Lewis]

18. Ay Carmela!

19. En el pozo María Luisa

20. A las barricadas

21. Hijos del pueblo

22. Puente de los franceses

dissabte, 27 de febrer de 2010

La Brigada Lincoln



Documental Brigada Lincoln
[1/4] [2/4] [3/4] [4/4]

Les Brigades Internacionals



Cançons de les Brigades Internacionals (1)


"Viva la XV Brigada", Pete Seeger, Barcelona 1993

01.Jarama Valley [Pete Seeger and the Almanac singers]

02. Jarama Valley [Woody Guthrie]

03.Cookhouse [Pete Seeger and the Almanac singers]

04.Young Man from Alcala [Pete Seeger and the Almanac singers]


05.Quartermaster's Song [Pete Seeger and the Almanac singers]

06.Viva La XV Brigada [Pete Seeger and the Almanac singers]

07.El Quinto Regimiento [Pete Seeger and the Almanac singers]

08.Venga Jaleo [The Weavers/Pete Seeger]


o9.Si Me Quieres Escribir [Pete Seeger and the Almanac singers]

10.Si Me Quieres Escribir [The Weavers]

11.The Four Insurgent Generals [Paul Robeson]


12.The Peat-Bog Soldiers [Paul Robeson]

13.En la Plaza de Mi Pueblo [Michele Greene]

14. Homenaje a las Brigadas Internacionales

Cançons de les Brigades Internacionals (2)



01.Los Cuatro Generales

02.Die Thaelmann-Kolonne (La Columna Thaelmann)

03.Hans Beimler

04.Des Lied von der Einheitsfront (La Canción del Frente Unido)

05.Lied der Internationalen Brigaden


06.Die Moorsoldaten (Los Soldados del Pantano)

07.Am Rio Jarama (El Río Jarama)

08.Ballade der XI. Brigade (Balada de La XI Brigada)

09.Peter, Menin Kamerad (Peter, Mi Camarada)


10.Las Compañías de Acero


11.Adelante Campesinos


12.Nuestra Bandera

13.Himno de Riego (en alemany)


14.Söhne des Volks (Hijos del Pueblo)


15.Lincoln-Bataillon ("In dem Tal dort am Rio Jarama...")

16. Halt stand, rotes Madrid


17. Mamita mia

divendres, 26 de febrer de 2010

Catalunya comtat gran. Rafael Subirachs,



Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

El comte duc d'Olivars
Temps a que li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra,

Contra tots els catalans,
ja ho veieu quina n'han feta:
passaren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Ja n'han cremada una església
que Santa Coloma es deia;
cremant albes i casulles,
cremant calzes i patenes,

Del pa que no era blanc
deien que era massa negre:
i en donaven als cavalls
tot per dessolar la terra.

Del vi que no era bo,
deien quera massa agre
i en regaven els carrers
tot per dessolar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles.
I mataven els seus pares
Si de mal donaven queixa

Ja en daren part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

En sentir-ne tot això
s'ha s'avalotat la terra.
En sentir-ne tot això
s'ha s'avalotat la terra.

Ja entraren a Barcelona
cent persones forasteres;
amb el nom de segadors,
perquè n’era temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
anaren a la presó
a dar llibertat als presos

tragueren els diputats
i els jutges de l'Audiència.
i mataren al Virrei,
al fugir-ne a la galera;

El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:
-On es vostre capità?
-Quina és vostra bandera?

Ja van treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre.
Ja van treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre.

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
-A les armes catalans,
Que el rei ens declara guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Consells del professor Josep Montserrat


-Cal que siguem capaços de reconèixer les pròpies limitacions.

-Cal que fugim de la paraula veritat com de la pesta i ens acostumem a utilitzar paraules més modestes com: “és probable”.

-Cal que siguem capaços de canviar d’opinió sempre que ens demostrin que estem equivocats.

-Hem d’accedir al diàleg que exigeix disposició a canviar, si no, no és diàleg, és una simple conversa.

-Hem de gaudir de tot el que la vida ens ofereix però amb moderació, és a dir, ser sempre amos.

-Hem de fruir del present, ja que és l’única cosa que tenim.

-I, quan vingui la desgràcia i el patiment, aguantar.

Penso que si les persones apliquéssim aquests consells a la nostra vida, el món aniria millor. Jo intento posar-los en pràctica, però malauradament encara no ho he aconseguit.

dimecres, 24 de febrer de 2010

El català bipolar.



bipolar.
Dit del commutador, interruptor, etc... que actua sobre dos pols o dues fases de corrent

trastorn bipolar. El trastorn bipolar és una malaltia psíquica. Es caracteritza per passar d'un estat d’eufòria a un de depressió. Aquests episodis no tenen relació amb els esdeveniments de la vida del pacient, dit d'una altra manera no són reactius.
(Enciclopèdia Catalana.)

A l’hora d’analitzar la figura del "català bipolar" podem fer servir tant el model “físic-elèctric”, com el model “mèdic”. Prenent-los sempre en sentit figurat, és clar...

Si analitzem el concepte de "català bipolar" utilitzant el model “físic-elèctric”, el català bipolar és aquell català que quan li convé connecta amb el pol positiu (vota PSC), i quan li convé connecta amb el pol negatiu (o s'absté o vota CiU).
Si analitzem el concepte de "català bipolar" fent servir el model “mèdic”, el català bipolar és aquell català que quan està en un estat d’eufòria vota PSC i quan està en un estat depressiu, s’absté o vota CiU.

dilluns, 22 de febrer de 2010

diumenge, 21 de febrer de 2010

Focault explicat per Feinmann



Com aconsegueix el poder imposar la seva veritat?
La relació que el poder estableix amb el detingut, o amb l’home al qual ha confinat al manicomi, és clarament una relació d’exclusió. Llavors, el poder és la raó que veu, la raó que controla, la raó que domina.
Bé. Aquesta raó que controla, que veu, que domina, que instrumenta els homes. Aquesta raó, que fins i tot -atenció a això que és molt fascinant en Foucault- que fins i tot desenvolupen les Ciències Humanes, no per conèixer l’home, sinó per conèixer-lo i dominar-lo millor -aquesta és una idea brillant de Foucault- Les Ciències Humanes no pretenen estudiar l’home. El volen conèixer per dominar-lo millor.
Llavors, el poder té una capacitat enorme, gegantina. El Poder té el poder d’imposar la veritat.
Vostè em dirà: "La veritat és una!". Bé, podem dir coses més extremes com: "La veritat és la veritat revelada de Déu".
Bé. Vostè ja sap que estem en Filosofia. I en Filosofia, com diu Heidegger, Déu queda a part. Perquè sinó ens respondria totes les preguntes. Però les hem de respondre nosaltres, els pobres éssers humans que som aquí.
Llavors, la pregunta que ens hem de fer és:
Per què és el poder el que imposa la veritat?
Per què, per exemple, tenir tots els mitjans de comunicació en mans d’un poder, li permet a aquest poder modelar les consciències dels subjectes d’una societat?
Per què la revolució comunicacional de l’imperí Nord-americà ha estat justament això, una revolució comunicacional?
Perquè per mitjà d’aquesta revolució, condiciona, conforma, forma les subjectivitats dels receptors. Fa dels altres un enorme món de receptors de la veritat que emet aquest immens poder comunicacional.
Llavors, el poder crea la veritat.
La veritat, ho sento, no existeix la veritat. El que existeix és la interpretació de la veritat. El que existeix és la veritat que el Poder pot repetir trenta mil vegades, cinquanta mil vegades, seixanta mil vegades en un dia, fins que vostè se la creu. I pensa que això és la veritat.
Ara bé, hi ha una frase de Nietzsche, tan genial que un pot pensar molts anys sobre ella. Nietzsche diu: "No hi ha fets, no hi ha fets. Hi ha interpretacions". És a dir, cap fet ens dona la veritat.
Fem un supòsit.. Hi ha una vella tragèdia que en aquest moment em ve a la memòria: La porta 12 de l’estadi de Boca, Ezeiza, en una tarda terrible, en la qual es van amuntegar setanta cadàvers perquè volien sortir desesperadament per aquella porta.
Quina és la veritat? La que diuen els que hi havia en la llotja. La que diuen la gent que estava a sota. La que diu la columna que venia del sud. La que diu OSIND. La que diuen els Montoneros. La que diu Campora. La que diu Favio... Quina és la veritat?.
Bé. Hi ha interpretacions. El fet és un. Una cosa terrible va passar a Ezeiza. Però les interpretacion d’aquest fet són múltiples. O sigui, no hi ha fets, hi ha interpretacions.
Si hi ha interpretacions, llavors el poder té, justament, el poder d’imposar la seva. Això és el poder. El Poder és la capacitat que té un determinat grup d’imposar la seva veritat com a veritat per a tots. Del que tracta el poder és d’imposar aquesta veritat.
Com ho fa? Ho fa tenint la major quantitat possible de mitjans per comunicar. Llavors, el que comunica el poder és la veritat del poder, la interpretació que el poder té dels fets, i aquesta interpretació és la que convé als seus beneficis. En última instància, la que li fa guanyar més diners. Perquè l’objectiu de poder és, o dominar, o guanyar més diners. També, dominar per guanyar més diners. Els diners segueixen sent una mercaderia que fa moure aquest món. Com deia Sally Bowles, Liza Minelli, a Cabaret: "Diner, diner, diner, fa caminar el món".
En conseqüència, el poder ha d’imposar aquesta veritat seva i sufocar les altres veritats a través de tots els mitjans possibles: diaris, canals de televisió, ràdios, i teatre, cinema ..
Tot el que pugui conquerir per penetrar en la consciència dels subjectes i subjectar, com dirà Foucault: "Subjectar el subjecte". Aquesta és la meta del poder. Subjectar la subjectivitat dels subjectes. Conquistar-la. Fer-la seva ... Del poder...

dissabte, 20 de febrer de 2010

Balada de Fra Rupert.


Josep Mª de Sagarra va recitar en públic aquest poema satíric el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico García Lorca a Barcelona.
Recità la balada, entre les riallades i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar-se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega.
Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca" 


Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Pares Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d’altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se’m poden tornar enrere
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

dijous, 11 de febrer de 2010

Balada dels penjats



Ballade des pendus 

Frères humains, qui après nous vivez,
N'ayez les coeurs contre nous endurcis,
Car, si pitié de nous pauvres avez,
Dieu en aura plus tôt de vous mercis.
Vous nous voyez ci attachés, cinq, six :
Quant à la chair, que trop avons nourrie,
Elle est piéça dévorée et pourrie,
Et nous, les os, devenons cendre et poudre.
De notre mal personne ne s'en rie ;
Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

Se frères vous clamons, pas n'en devez
Avoir dédain, quoique fûmes occis
Par justice. Toutefois, vous savez
Que tous hommes n'ont pas bon sens rassis.
Excusez-nous, puisque sommes transis,
Envers le fils de la Vierge Marie,
Que sa grâce ne soit pour nous tarie,
Nous préservant de l'infernale foudre.
Nous sommes morts, âme ne nous harie,
Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

La pluie nous a débués et lavés,
Et le soleil desséchés et noircis.
Pies, corbeaux nous ont les yeux cavés,
Et arraché la barbe et les sourcils.
Jamais nul temps nous ne sommes assis
Puis çà, puis là, comme le vent varie,
A son plaisir sans cesser nous charrie,
Plus becquetés d'oiseaux que dés à coudre.
Ne soyez donc de notre confrérie ;
Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

Prince Jésus, qui sur tous a maistrie,
Garde qu'Enfer n'ait de nous seigneurie :
A lui n'ayons que faire ne que soudre.
Hommes, ici n'a point de moquerie ;
Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre!

-------------------

Germans humans que ara ens sobreviviu,
no ens mireu pas amb cor dur i despectiu,
car si teniu pietat de nosaltres
Déu en tindrà molta més per vosaltres.
Heu-nos ací lligats, penjats, cinc, sis:
Aquesta carn que amb excés hem nodrit
fa molt de temps que ja se'ns ha podrit
i no som més que ossos, pols i buidor.
Que el nostre mal no us inciti al somrís,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

I si us clamem avui, germans, no ens heu
de menystenir: vam ser ajusticiats
i tots vosaltres prou bé que sabeu
que no pas tots som del tot assenyats.
Així, excuseu-nos puix que ara hem transit
devers el fill de la Verge Maria,
la seva gràcia amb nosaltres sia
i no l'eterna fulminació.
Avui som morts, no ens vulgueu cap neguit,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

La pluja ens ha rentats i emblanquits,
després, el sol, assecats i ennegrits,
garses i corbs els ulls ens han buidat
i barba i celles ens han arrencat.
Sense parar cap instant nit i dia,
ençà i enllà, tal corn el vent varia
arrauxat sempre al seu gust ens arria,
més repicats que closca d'ametlló.
No entreu mai en la nostra confraria,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

Príncep Jesús, que dalt de tot regneu,
feu que l’infern no ens sotmeti al seu feu,
que no hi tinguem deute ni qüestió.
Homes, això no és pas perquè rigueu,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

Versió catalana: Jordi Teixidor
Veu i música: Jaume Arnella

Balada del concurs de Blois




Ballade du concours de Blois
François Villon (1431-1463)

Je meurs de seuf auprès de la fontaine,
Chault comme feu et tremble dent à dent,
En mon pays suis en terre loingtaine,
Lez un brasier frissonne tout ardent,
Nu comme un ver, vêtu en président,
Je ris en pleurs et attens sans espoir,
Confort reprens en triste désespoir,
Je m'éjouis et n'ai plaisir aucun,
Puissant je suis sans force et sans povoir,
Bien recueilli, débouté de chacun.

Riens ne m'est sûr que la chose incertaine,
Obscur, fors ce qui est tout evident,
Doute ne fais fors en chose certaine,
Science tiens à soudain accident,
Je gagne tout et demeure perdant;
Au point du jour dis: "Dieu vous doint bon soir!"
Gisant envers, j'ai grand paour de choir,
J'aI bien de quoi et si n'en ai pas un;
Échoite attends et d'homme ne suis hoir,
Bien recueilli, débouté de chscun.

De rien n'ai soin, si mets toute m'a peine
D'acquérir biens et n'y suis prétendarit,
Qui mieux me dit, c'est cil qui plus m'ataine,
Et qui plus vrai, lors plus me va bourdant,
Mon ami est, qui me fait entendant
D'un cygne blanc que c'est ung corbeau noir,
Et qui me nuit, crois qu'il m'aide a pourvoir,
Bourde, verté, au jour d'hui m'est tout un,
Je retiens tout, rien ne sais concevoir,
Bien recueilli, débouté de chacun.

Prince clement, or vous plaise savoir
Que j'entens moult et n'ai sens ne savoir;
Parcial suis, a toutes lois commun.
Que sais je plus? Quoi? Les gages ravoir,
Bien recueilli, débouté de chacun.

-----------------------------------------

Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop de braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.

Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al mati: «Bona nit Déu nos do»
jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no sóc
sóc refusat i acollit per ningú.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
i qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.

Príncep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
Què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

Versió catalana: Jordi Teixidor
Veu i música: Jaume Arnella

François Villon


François de Montcorbier neix a París l'any 1431 de família molt humil. Son pare mor molt aviat i sa mare el confia a la tutela del prestigiós professor de dret i capellà Guillaume Villon, de qui, posteriorment en François en prendrà el nom. Va a la universitat i en mig d'embolics i enrenous obté el títol de llicenciat i mestre en arts. Fuig de París a rel d'una baralla amb ferides mortals. Sembla que entra a la «Coquille», una temuda associació de facinerosos.
Un altre cop a París té nombrosos desenganys amorosos i prodiga la seva amistat amb dones de la vida alegre. Torna a marxar a ran d'un notable robatori de joies; quan sap que se l'inculpa decideix allargar la seva gira i es presenta al concurs que promou Carles d'Orleans a la seva cort de Blois amb el tema obligat: «Moro de set tenint l'aigua a tocar». Guanya el concurs.
Segueix voltant però el bisbe d'Orleans el tanca a la presó, el tracta despietadament i el sotmet a tortures. Li servarà odi etern. És alliberat providencialment a rel de la coronació de Lluís XI.
Torna a París, però com que reincideix amb les baralles i robatoris, se'l desterra per deu anys. I aquí se li perd el rastre. Rabelais, ja al segle XVI, diu que Villon, de vell, es va retirar a Saint Maixent del Poitou, a l'empara d'un abat i home de bé. “Allí, per entretenir la gent, s'encarregà de fer representar la Passió en gestos i llenguatge del Poitou...”
Tot i la imatge d'home conflictiu, François Villon sap seduir els lectors actuals amb el seu llenguatge enginyós, punyent, planer i popular. Revifa la part no domesticada que tots portem a dins. Gràcies, François.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Què s'ha fet d'aquelles flors?




Què s'ha fet d'aquelles flors?,
fa tants dies?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
fa tant de temps?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les noies n'han fet un pom.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
I les noies, què s'han fet,
fa tants dies?
I les noies què s'han fet
fa tant de temps?
I les noies, què s'han fet?
Se'n van a buscar un marit.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran..
I els marits on han anat?
fa tants dies?
I els marits on han anat?
fa tant de temps?
I els marits on han anat?
A la guerra de soldats.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
I què s'ha fet dels soldats,
fa tants dies...?
I què s'ha fet dels soldats,
fa tant de temps..?
I què s'ha fet dels soldats,
A les tombes enterrats.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
I les tombes què s'han fet,
fa tants dies...?
I les tombes què s'han fet,
fa tant de temps...?
I les tombes què s'han fet,
Ara tots hi porten flors.
Com és que no aprenen mai?,
Com és que mai n'aprendran...
Què s'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies...?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
fa tant de temps?
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les noies n'han fet un pom.
Com és que no aprenen mai?,

Què és la Il·lustració? Immanuel Kant (1784):



La Il·lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba [...].

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! [...].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il·lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa [...].

No obstant això, per a aquesta Il·lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” [...].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il·lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.

dimarts, 2 de febrer de 2010

La trampa de la ideologia nacionalista.


Avui he llegit l’article Problema de Reagrupament o problema nacional? del Víctor Alexandre a el Singulardigital.cat i he copsat quina és la trampa de la ideologia nacionalista. M’explico..
En el seu article, l’Alexandre atribueix a la nació qualitats de la persona, parla de “la personalitat” del poble català, diu que té “una personalitat nacional infantívola, insegura, indecisa i inestable que, tot i saber-se biològicament adulta, no es veu amb cor d’assumir les responsabilitats de la maduresa.”
Més endavant diu que les “les il·lusions d’una nació sense Estat són molt febles i proclius al desànim". I que aquestes nacions “són com les dones en un món laboral androcèntric: per ascendir, estan obligades a demostrar que són més competents que els seus companys masculins.”
Totes aquestes característiques, siguin virtuds o defectes, és poden atribuir a les persones, però només de manera individual, no de manera col·lectiva com ho fa l’Alexandre. Jo sóc “infantívol, insegur, indecís i inestable” però això no vol dir que el meu veí també ho sigui.
Aquesta estratègia conceptual no és gratuïta, i és la que amaga la trampa de la ideologia nacionalista. Quina és aquesta trampa?
La trampa de la ideologia nacionalista consisteix en considerar la nació com un únic cos, una única persona, per això li atribueix característiques de la persona. Quan és clar que la nació no és una persona, és una munió de persones amb característiques diverses i interessos moltes vegades enfrontats.
Aquesta concepció de la nació porta a considerar els ciutadans que la formen com a “cèl·lules” del "cos" que és la nació, i és clar les cèl·lules han de viure i treballar per mantenir el cos viu, la seva existència es justifica pel fet de pertànyer al cos de la nació. I si una cèl·lula no compleix les funcions que li pertoquen, se l’acusa de voler fer mal al cos i per tant se la qualifica de “cèl·lula maligna” que cal exterminar.
Conclusió: Els nacionalistes no volen ciutadans lliures, volen ciutadans al servei de la nació, nació de la que pretenen ser els únics amos i representants.
I per tancar el cercle, després ve el Sostres i ens diu:

Vota Convergència i estigues tranquil.
Hauràs servit amb honor i altesa la teva pàtria.

dilluns, 1 de febrer de 2010

El socialisme independentista





























Article de l'Assumpció Cantalozella publicat a El Punt.
El socialisme independentista