dilluns, 23 de febrer de 2009

Rita Levi Montalcini, neuròloga.

Entrevista de Víctor Amela a Rita Levi Montalcini, neuròloga i premi nobel de medicina.



Alguns fragments de l'entrevista:
...
- ¿Cómo celebrará sus 100 años?
- Ah, no sé si viviré, y además no me placen las celebraciones. ¡Lo que me interesa y me da placer es lo que hago cada día!

- ¿Y qué hace?
- Trabajo para becar a niñas africanas para que estudien y prosperen ellas y sus países. Y sigo investigando, sigo pensando…

- No se jubila.
- ¡Jamás! ¡La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona… Y eso mata su cerebro. Y enferma.
...
- Me estimuló también el ejemplo del médico Albert Schweitzer, que estaba en África para paliar la lepra. Deseé ayudar a los que sufren, ¡ése era mi gran sueño…!

- Y lo ha hecho…, con su ciencia.
- Y, hoy, ayudando a niñas de África para que estudien. Luchemos contra la enfermedad, sí, ¡pero todo mejorará si acaba la opresión de la mujer en esos países islamistas…!

- La religión ¿frena el desarrollo cognitivo?
- Si la religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.
...
- Nadie ha intentado asesinarla a usted…
- Durante el fascismo, Mussolini quiso imitar a Hitler en la persecución de judíos…, y tuve que ocultarme por un tiempo. Pero no dejé de investigar: monté mi laboratorio en mi dormitorio… ¡y descubrí la apoptosis, que es la muerte programada de las células!

- ¿Cómo se explica usted la locura nazi?
- Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!

- ¿Sucede eso ahora?
- ¿Por qué cree que en muchas escuelas de Estados Unidos se enseña el creacionismo en vez del evolucionismo?

- ¿La ideología es emoción, es sinrazón?
- La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre bien y mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!

dijous, 19 de febrer de 2009

ELS TIMBALERS per a un món millor

Per a qui llegeix amb imaginació, tingui l'edat que tingui. 
El conte

Els timbalers és un conte escrit i dibuixat l'any 1958 per l'escriptor alemany Reiner Zimnik. La traducció catalana és de Ricard Torrents editada per Lumen el 1963.
Reiner Zimnik ést conegut sobretot per ser l'autor de "Jonàs el pescador", editat el 1956 i que va tenir un gran èxit des del mateix moment de la seva publicació. Nastut a Bytom (Silèsia) el 1930, Reiner Zimnik va passar la seva joventut al camp on va apendre l'ofici de fuster. La II Guerra Mudial el va atrapar mentre vivia amb la seva família a Bavièra: allí va seguir els cursos de l'Escola des Belles Arts de Munich. Des de llavors va viure de les seves pintures i de les seves il·lustracions. El 1959 començà a publicar. Reiner Zimnik ha relitzat igualment pel·lícules d'animació per a la televisió alemanya.

El disc.

L'any 1971 "Els Sapastres" creen la versió musical del conte de Zimnik. El text de les cançons és de Joan Soler Amigó basat en la traducció catalana de Ricard Torrents. El disc el va distribuir Concentric. Integraven "Els Sapastres" Jaume Arnella, Consol Casajonana, Xavier Ciriza i Jordi Pujol. En l'enregistrament del disc també hi van col·laborar Salvador Font (bateria), Ricard Solís (trombó), Carles Riba (flauta) i Carles Benavent (una mica de tot).

L'animació.

Elaborada amb el programa Flash utilitzant la tècnica del cine NIC.  Les cançons són les del disc de "Els Sapastres" i les il·lustracions són les del llibre de Reiner Zimnik. 
.
Video complert (37')

dimecres, 11 de febrer de 2009

A la memòria de Miquel Servent

Ho he trobat genial. Però m'ha sorprès que la polèmica per la traducció automàtica de l'ordinador de la Generalitat rebatejant la senyora Ingles per Engonals, Erice per Estarrufa o Gómez-Pimpollo per Gómez-Brot hagi sufocat tantes galtes a Madrid. En el fons, tota irritació porta implícita una veritat oculta, en aquest cas l'assumpte més patètic i delirant sobre el qual s'ha constituït l'Estat espanyol des de l'inici, des que Isabel la Católica caçà el nostre Ferran de la Corona d'Aragó i passà a dir-se Fernando. En la meva biblioteca, divertidament fastiguejat, contemplo llibres de Carlos Dickens, Gustavo Flaubert o León Tolstoi, i em solidaritzo amb gent com el futbolista Cesc, que pateix la dèria sistemàtica, històricament tan castellana, de traduir l'intraduïble (Chec, Cecs, Xechs), així com tants Súñer, Blanch o fins alguns Colón. Quan tinc l'autoestima baixa, faig teràpia regressiva, visito www.histocat.com i m'endinso en les reflexions interessantíssimes del professor Jordi Bilbeny, que em permet creure que Cristóbal Colón i els germans Pinzón en realitat eren catalans, Colom, Pinçon. La tesi no s'ha oficialitzat mai, però el clímax m'arriba quan Bilbeny, expert en censura política dels segles XVI i XVII, afirma que Miguel de Cervantes es podria haver dit Miquel Servent i que El Quixot, per tant, podria haver estat traduït del català. Només de pensar en l'escalf de galtes que això produirà a Madrid, per poc demostrable que sigui la hipòtesi, entro en èxtasi, se'm posen els ulls en blanc.
(Article d'en Genís Sinca publicat al Diari Avui)

dijous, 5 de febrer de 2009

La interpretació de la Història.


"L'única raó per la qual el temps existeix és perquè tot no passi alhora". (Albert Einstein)

Si la història sempre l'escriuen els vencedors, obligadament, sempre serà falsa.
En el frontispici de la Biblioteca de la Universitat de Texas, a la ciutat d'Austin, hi ha una llegenda gravada que diu: "La història es fa amb documents". Recomanem a les autoritats d'aquesta Universitat que hi afegeixin: "sí, però verídics", perquè totes les biblioteques del món estan plenes de documents falsos.
Així ens ho fa saber el filòsof Maimònides (Còrdova, 1135, El Caire, 1204) que va dir: "Els ximples han escrit centenars de llibres banals i buits ..., és error fatal creure que tot allò que es llegeix en els llibres s'accepti com a veritat, particularment si els llibres són antics. No veieu tot el que està escrit com a proves convincents. El mentider menteix amb la seva ploma amb la mateixa facilitat que amb la seva llengua".  
(Miguel Ángel Mendoza)

diumenge, 1 de febrer de 2009

El mestre J. VICENS VIVES

La setmana passada vaig trobar als Encants de Barcelona un llibre publicat l'any 1945: "Atlas y Síntesis de HISTORIA DE ESPAÑA" de J. Vicens Vives. Un veritable tresor.
Adjunto un petit exemple del mestratge de J. Vicens Vives, on podem veure com la Geografia condiciona la Política i per tant, la Història.


LAS ENTIDADES GEOPOLÍTICAS PENINSULARES (Mapa nº2).
Entidades geopolíticas equivale a decir marcos geográficohistóricos esenciales de un país. En consecuencia, responden en sus grandes líneas a los elementos geográficos más importantes. Así se nos revela al esquematizar las entidades geopolíticas de la península Hispánica en el gráfico núm. 2, cuyo parentesco con el anterior resulta indudable.
La meseta se nos presenta aquí como entidad geopolítica predominante del suelo peninsular, con un núcleo (círculo) de vasta irradiación: el castellano. En ella se ha de notar el papel de resistencia de la barrera montañosa del sistema Cantábrico, al Norte, y la acción de obstáculos del sistema Ibérico entre la Meseta y la depresión del Ebro. Por esta causa, las tendencias más constantes de la Meseta en el ámbito peninsular son hacia el Sudeste (Mediterráneo), el Sur (Andalucía y África) y el Sudoeste (Atlántico).
La fachada atlántica de la Península determina una entidad geopolítica diferenciada a partir del núcleo (círculo) de Braga. Su expansión hacia el Sur ha dado lugar al Estado portugués.
La depresión del Ebro, que por Navarra se relaciona con la depresión Vasca, forma un triángulo : el aragonés o ibérico, con dos núcleos periféricos : el vasconavarro, al Oeste, y el catalán, al Este. Esta constitución la ha hecho poco coherente como entidad geopolítica, aunque en la Edad Media aparece varias veces unida bajo un mismo monarca. Los Pirineos constituyen una gran barrera que la aísla del triángulo del Garona, con Tolosa como núcleo principal. No obstante, los pasos que existen en las extremidades de aquella cordillera, han hecho muy activa la política transpirenaica de Navarra y Cataluña. Por su parte, el núcleo catalán ha formado muchas veces una especie de corredor de influencias (véase en el mapa), orientadas unas hacia el Nordeste (Languedoc y Provenza) y otras hacia el Sudeste (Valencia y Murcia).