divendres, 26 de desembre de 2008

Animal Farm

Animal Farm és un conte satíric de George Orwell sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acaba convertint-se en una tirania brutal. La novel·la va ser escrita durant la Segona Guerra Mundial i va ser publicada el 1945.
Animal Farm és una crítica de la Revol·lució Russa i una sàtira sobre la corrupció del socialisme a la URSS durant el període de mandat de Stalin.
Del llibre se'n va fer una pel·lícula de dibuxos animats, aquest cop amb el títol La granja dels animals. Podeu veure aquesta pel·lícula en el següent enllaç..

divendres, 19 de desembre de 2008

Hipocresia bancària


El meu bon amic Marc Vilà Salvà, empresari de la coneguda Drogueria Farreny de La Bisbal, m'ha enviat aquest escrit... El publico ja que crec que és un punt de vista explicat des de la trinxera de la realitat de cada dia....

Hipocresia bancària
És de domini públic que tan bancs com caixes -no se’n salva cap- han utilitzat i utilitzen mètodes èticament poc professionals per enriquir-se a costa dels seus pobres clients que més aviat o més tard es veuen immersos en les seves operacions. També és sabut, i explicant-ho a grans trets, que per culpa de la seva avarícia, especulació i el seu afany de riquesa han portat l’economia del país cap a la devallada. I és ara que van de cap a caiguda que demanen ajuda. En què quedem senyors? No volíeu portar el capitalisme a l’extrem? Doncs, ara no us en taparem les conseqüències fent servir eines socialistes.
 Ara, una coneguda entitat d’estalvi es publicita dient-nos que ens anticiparan la nòmina, ens cobriran l’atur, ens ajustaran la quota de l’hipoteca… La imatge publicitària que ens mostren en els diferents suports publicitaris (TV, revistes, diaris…) és la d’un nas equipat amb una tirita d’aquestes que ajuden a la respiració. I l’eslògan que diu “Vine i respira” va complementant la imatge. És la solució que ells donen a la pobre gent que han caigut al pou de la seva estratègia. Com es pot ser tan hipòcrita? Com es pot tornar a utilitzar el mateix engany? Per si de cas, senyors clients facin el favor de no creure’ls, és un altre parany.
 Els entesos diuen que la crisi durarà fins a final de 2009. No entenc com es pot fixar una data a un problema tan estructural que ni tan sols han sabut preveure. El que sí és cert és que mentre hi hagi aquesta manca d’ètica bancària-empresarial la crisi durarà tota la vida.
Marc Vilà Salvà (La Bisbal d'Empordà)

dilluns, 15 de desembre de 2008

La lletra no entra ni amb sang

Article d'en Félix de Azúa, publicat a "El Periódico de Catalunya" el dissabte 13 de desembre

Un amic que té l'infortuni de ser professor d'institut va advertir el full d'informes interns a sobre de la taula del director. Cada dia, un professor de guàrdia anota allò que en l'argot burocràtic se sol anomenar "incidències". Aquests informes són secrets i ni sabem si en fan tots els centres d'ensenyament mitjà. L'informe era tan esgarrifós que, sense pensar-s'ho dues vegades, en va fer una fotocòpia i me la va enviar perquè veiés com és la vida normal d'un institut a l'Espanya actual. Semblava un serial d'adolescents. Una altra prova que la tele és l'únic centre pedagògic del país.
Un noi bufeteja una noia i quan el professor el subjecta pel braç altres xavals criden "¡Ara, ara!", i el professor rep una pallissa de puntades de peu. Una professora expulsa de classe un alumne i el seu amic crida: "¡Dóna-li una hòstia, que no et pot fer res!". Hi ha escenes de sexe als vàters, de violència amb pares d'alumnes, porros per tot arreu, amenaces, humiliacions, furts, i així durant tres folis. És desolador perquè aquell institut ni està en un barri dur, ni és particularment difícil.
Truco al meu amic i li dic que seria interessant publicar l'informe tal com està, sense afegir-hi ni una coma, i que demani permís al col.lega que el firma. Per descomptat, esborrant els noms i amagant la ciutat de l'institut. Així ho fa el meu amic, però la resposta és un crit d'espant. "¡Tu vols que em matin! Si s'assabenten que he divulgat aquest informe, em trituren". ¿Qui? Els seus propis caps.
L'ocultació del que està passant en l'ensenyament (el pitjor d'Europa) es diria pactada pels funcionaris polítics i els sindicats. Se sap que només a Catalunya l'any passat 163 professors van denunciar agressions d'alumnes (ANP). ¡Com devien ser cada un d'aquells atacs per posar-los en mans de la nostra adorable Administració! ¡I quants se n'han de produir perquè aflori aquesta punta d'iceberg!
Si es comporten així amb els professors, ¿com deuen ser les relacions entre els alumnes? Doncs pur feixisme: terror i silenci.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Catalunya descobridora d'Amèrica



Avui he anat als Encants de llibres del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.
He trobat el llibre de R. Carreras i Valls CATALUNYA DESCOBRIDORA D'AMÈRICA.
Aquest llibre fou publicat per la impremta Altés l'any 1929 a Barcelona.
Fa un estudi sobre la catalanitat de Cristòfol Colom amb aportació de diversos documents inèdits (en el moment de la publicació).
Com a exemple adjunto les imatges de l'heràldica d'en Colom comparada amb l'heràldica de diverses cases nobliliàries catalanes

dissabte, 29 de novembre de 2008

Triumph des Willens

Triumph des Willens (El triomf de la voluntat) és una pel·lícula propagandista nazi dirigida per Leni Riefenstahl. Mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista del 1934 a Núremberg. La pel·lícula inclou imatges de membres uniformats del partit desfilant (encara que apareixen relativament pocs soldats alemanys) al so de conegudes marxes, a més de parts de discursos de diversos dirigents nazis en el Congrés. Acaba amb la intervenció d'Adolf Hitler.
Va ser Hitler qui va encarregar el film i el seu nom figura en els crèdits inicials. El tema principal de "El triomf de la voluntat" és el retorn d'Alemanya a la categoria de potència mundial, amb Hitler com una espècie de mesíes que retornarà la glòria a la nació.
La pel·lícula es va estrenar l'any 1935 i és una de les pel·lícules de propaganda més conegudes de la història del cinema. Les tècniques utilitzades per Riefenstahl, que van incloure càmeres en moviment, l'ús de teleobjectius per crear una perspectiva distorsionada, la fotografia aèria i un revolucionari enfocament en l'ús de la música i la cinematografia, han fet que "El triomf de la voluntat" sigui considerat com el documental polític artístic millor consumat en la història del cinema.
Riefenstahl va guanyar diversos premis, no només a Alemanya, sinó també en Estats Units, França, Suècia i altres països. Aquesta pel·lícula ha influenciat altres films, documentals i publicitats fins al dia d'avui, tot i que és un exemple que posa en qüestió la prima línia que hi ha entre l'art i la moralitat.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Els amos del món.


Premonitori article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a 'El Semanal' el 15 de novembre de 1998.


Vostè no ho sap, però depèn d'ells. Vostè no els coneix ni es creuarà mai amb ells en la seva vida, però aquests fills de la gran puta tenen a les mans, en l'agenda electrònica, a la tecla intro de l’ordinador, el seu futur i el dels seus fills.
Vostè no sap quina cara tenen, però són ells qui l’enviaran l’atur en nom d'un tres punt set, o un índex de probabilitat del zero coma zero quatre.
Vostè no té res a veure amb aquests fulanos perquè és empleat d'una ferreteria o caixera de Pryca, i ells van estudiar a Harvard i van fer un màster a Tòquio, o al revés, els matins van a la Borsa de Madrid o a la de Wall Street, i diuen en anglès coses com long-term capital management, i parlen de fons d'alt risc, d'acords multilaterals d'inversió i de neoliberalisme econòmic salvatge, com qui comenta el partit del diumenge.
Vostè no els coneix ni en pintura, però aquests conductors suïcides que circulen a dos-cents per hora en un furgó carregat de diners l’atropellaran quan menys s’ho esperi, i ni tan sols li quedarà el consol d'anar amb una cadira de rodes amb una escopeta de canons retallats a volar-los els ous, perquè no tenen rostre públic, malgrat ser reputats analistes, taurons de les finances, prestigiosos experts en els diners d'uns altres. Tan experts que sempre acaben per fer-lo seu.
Perquè sempre guanyen ells, quan guanyen; i mai perden ells, quan perden.
No creen riquesa, sinó que especulen. Llancen al món combinacions fastuoses d'economia financera que gens tenen a veure amb l'economia productiva. Alcen castells de naips i els garanteixen amb miratges i amb fum, i els poderosos de la Terra perden el cul per llepar-los el cul i enfilar-se al carro.
Això no pot fallar, diuen. Aquí ningú hi perdrà. El risc és mínim. Els avalen premis Nobel d'Economia, periodistes financers de prestigi, grups internacionals amb sigles de reconeguda solvència.
I llavors el president del banc trans-europeu tal, i el president de la unió de bancs helvètics, i el capitost del banc llatinoamericà, i el consorci euro-asiàtic, i la mare que els va parir a tots, s'embarquen amb alegria en l'aventura, fiquen encenalls per un tub, i després s'asseuen a esperar la mohatra els que farà multimilionaris a tots ells i als seus representats.
I quan surt bé la primera operació ja estan arriscant més en la segona, que el “chollo” és el “chollo” i interessos d'un tres-cents per cent no es troben tots els dies. I encara que aquest miratge especulador res té a veure amb l'economia real, amb la vida de cada dia de la gent del carrer, tot és eufòria, i copets a l'esquena, i fins les entitats bancàries oficials comprometen les seves reserves de divises. I això, senyors, és "Jauja".
I de sobte resulta que no. De sobte resulta que l’invent tenia les seves fallades, i que allò de l'alt risc no era una frase sinó exactament això: alt risc de debò.
I llavors tot l'embull se’n va a prendre pel sac. I aquests fons especials, perillosos, que cada vegada tenen més pes en l'economia mundial, mostren el seu costat negre. I llavors, oh, prodigi!, mentre que els beneficis eren per als taurons que controlaven el “cotarro” i per als quals especulaven amb diners d'uns altres, resulta que les pèrdues, no.
Les pèrdues, la mossegada financera, el pagament dels errors d'aquests "pijolandis" que juguen amb l'economia internacional com si juguessin al Monopoly, recauen directament sobre les esquenes de tots nosaltres.
Llavors resulta que mentre el benefici era privat, els errors són col·lectius, i les pèrdues cal socialitzar-les, acudint amb mesures d'emergència i amb fons de salvació per a evitar efectes dòmino i el cony de la Bernarda. I aquesta solidaritat, imprescindible per a salvar l'estabilitat mundial, la paguen amb la seva pell, amb els seus estalvis, i moltes vegades amb el seu lloc de treball, en Mariano Pérez Sánchez, de professió empleat de comerç, i els milions d'infeliços Marianos que de en tot el món s'aixequen cada dia a les sis del matí per a guanyar-se la vida. Això és el que ve, em temo.
Ningú perdonarà un duro del deute extern de països pobres, però mai faltaran fons per a tapar forats d'especuladors i canalles que juguen a la ruleta russa amb els cap dels altres.
Així que ja podem anar-nos preparant. Aquest és el panorama que els amos de l'economia mundial ens ofereixen, amb l’enganyifa de tant neoliberalisme econòmic i tanta merda, de tanta especulació i de tanta poca vergonya.

dijous, 13 de novembre de 2008

La Guerra del Coltan




COLTAN és l'abreviatura de columbita i tantalita, dos minerals que units els fa imprescindibles en la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors etc... La República Democràtica del Congo posseeix el 80% de les reserves mundials de coltan.
Lluny de portar prosperitat al país, és part de l'origen d'un conflicte que amenaça amb ser etern. Gran part dels ingressos de la venda de Coltan han servit per comprar armes, que van arribar generosament als exèrcits i milícies des de Estats Units, Bèlgica, França, Alemanya i Xina, entre d'altres.
De tot això n'ha resultat una guerra en la qual ja han mort gairebé 5 milions de persones, més de 350 dones i nenes són violades cada mes, hi ha gairebé 2 milions de desplaçats, i uns 7.000 nens i nenes combaten com soldats. Se'ls treu a la força de l'escola o de les seves cases. Reben maltractaments, tortures, són violats i obligats a violar i assassinar.
A la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmovilitzats han tornat a ser reclutats. La seva experiència els converteix en soldats valuosos per a la Guerra del Coltan.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Més notícies sobre en Lleonard

En José Luis Espejo presentarà el seu llibre Leonardo. Los años perdidos (Ediciones El Andén, 2008).
L'autor hi intenta demostrar que Leonardo da Vinci podia aver passast un parell d'anys a Catalunya, on hauria pintat algunes de les seves obres. Està convençut que les muntanyes que ornamenten tan genuïnament certes pintures seves són les de Montserrat, i creu que havia de tenir ancestres catalans, perquè un avantpassat seu vivia a Barcelona, on va morir, i les armes de la seva família eren tres pals de gules en camper d'or: una de les variants de les armes reials.
Té un capítol destinat a explicar la importància de l'expansió catalana a Itàlia als segles XIV i XV i un altre on ens dóna a entendre que el Sant Jeroni pintat per Leonardo reflecteix no només un sant netament montserratí, amb el monestir visualitzat des de la cova on fa penitència, sinó que el quadre va ser guardat aquí fins al saqueig de les tropes napoleòniques, que se'l van endur a França.
Un llibre ple de suggeriments i que obre les portes a futuribles recerques plenes de sorpreses.

Jordi Bilbeny

dimarts, 28 d’octubre de 2008

La Batalla naval de les Formigues


















El 1285, el rei de França Felip III l'Ardit decidí envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a recolzar al seu cosí Carles I d'Anjou en conflicte amb la Corona d'Aragó pel tron de de l'illa de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran havia ofès als nobles degut al vigorós exercici de l'autoritat reial, rebent escàs suport per la seva part. Tanmateix, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells.
L'exèrcit invasor avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d'una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa, els quals portaven subministres des de Narbona i Aigües Mortes. De fet, les línies de subministrament depenien totalment de la flota francesa.
El rei Pere es va adonar que la interrupció de les línies de subministres franceses els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Per això, estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà a la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L' almirall arribà a Barcelona el 24 d' agost, essent informat de la disposició de la flota francesa.
Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tant estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d’agost, va caure sobre l’esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa. La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en las guerres navals de l’època, per una matança massiva.
A continuació, Roger es va aproximar a Roses, i la nit del 3 al 4 de setembre enganyà l’esquadra francesa estacionada allí disfressant-se amb els colors francesos. En mar obert, els francesos van ser derrotats. Roses va ser reconquerida i els subministraments emmagatzemats allí capturats.
Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greument malalt, moriria a Perpinyà. Tanmateix, els francesos mantingueren l’ocupació de la Vall d’Aran fins el 1313, en què va ser recuperada per Jaume II, el qual va restituir els "usos y constitucions" dels seus habitants, suprimits pels francesos.
La derrota francesa va suposar també la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere. Jaume II de Mallorca no recuperaria el seu regne fins al 1295.
«A partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó» (Roger de Llúria)

dissabte, 25 d’octubre de 2008

dijous, 23 d’octubre de 2008

El professor Xerris F. Merrill, publica un llibre en el que afirma que Colom era català.


(Publicat a La Vanguardia) 

Ni genovès, ni portuguès, ni croata ni castellà. Per al professor de la Saint Mary´s University de Maryland Xerris F. Merrill, els orígens del descobridor d'Amèrica cal buscar-los a Catalunya, en la família de la banca Colom de Barcelona, i no a Gènova, on la història oficial situa a l'almirall. Al llibre 'Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed' (Demers Books), que l'any que ve veurà la llum en català, Merrill desgrana els seus arguments a favor de la catalanitat de Colom.
"El navegant es refereix als Reis Catòlics com ´els meus senyors naturals´; si fos genovès no hagués afegit ‘naturals´, parlaria de ´els meus senyors´ a seques", argumenta Merrill, expert en història medieval i professor de castellà i llatí en la citada universitat. Merrill, que ha invertit 18 anys en la investigació de la teoria catalana de Colom, afegeix que no ha trobat "cap document oficial de l'època que surti el nom de Colombo. Apareixen Colomo, Colom i Colón, però mai l'italià Colombo. Per què? Doncs perquè es castellanitza Colom en les formes Colomo i Colón", opina Merrill en un perfecte català.
L'autor fa referència a uns rebuts a nom de Cristóbal de Colomo i Cristóbal Colomo, de 1487, i a les capitulacions de Santa Fe, del 17 d'abril de 1492, en les quals ja apareix com Cristóbal Colón. I més. Merrill conta que després del descobriment el navegant va escriure tres cartes (una d'elles a Lluís de Santángel), de les quals actualment es conserven còpies en castellà i en llatí, "però tenim arguments per a pensar que la versió original era en català. El fill de Colón, Hernando, un gran bibliòfil, tenia un índex de llibres amb anotacions, entre ells tenia la carta que el seu pare va enviar A Santángel i deia que era en català". Merrill, que la passada setmana va presentar el seu llibre a l‘Òmnium Cultural de Barcelona, explica que hi ha moltíssimes més proves que avalen la teoria catalana: "Les seves catalanades, va posar Montserrat a una illa...". Però la prova definitiva està en mans de les mostres de ADN que des de fa anys està analitzant el genetista José Antonio Lorente.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

L'ou de la serp fa temps que està incubant...


Publicat a l'Avui el dimarts 16 de setembre de 2008.

Molta gent li ha dit sempre nazi, però vet aquí que tots els seus pronòstics s'han anat confirmant. Les declaracions de Rajoy i de Corbacho, o el carnet per punts per a immigrants que proposà Artur Mas en les darreres eleccions nacionals, són versions del que ja fa molts anys que diu el president de la Plataforma per Catalunya, Josep Anglada. És la segona força a l'Ajuntament de Vic, amb 4 regidors i uns pronòstics immillorables. Els partits tradicionals tenen cada vegada estructures més ineficients i més arcaiques, són menys valents, i tenen més por de perdre que ganes de guanyar. Partits en canvi com el d'Anglada copsen millor les angoixes de la gent, i les esperances, tenen una concepció moderna i àgil de la política, i un missatge que interpel·la de manera més directa, i més sincera, els votants. Tot i que partien d'un cert populisme, la seva rellevància creixent, i el desig d'obtenir encara més suports, els ha dut a una major moderació però sense caure en el patetisme de negar la realitat i sense cap por d'enfrontar-s'hi. És com passa amb el creacionisme: dir que la governadora Palin nega Darwin és com dir que el Sant Pare encara afirma que la Terra és plana. Hi ha hagut una veloç evolució de les estructures més petites a l'ombra de les gegantines maquinàries. També la vida s'ha tornat més esquerpa, i per pura supervivència hem hagut de destriar el gra de la palla. El centre s'ha desplaçat cap a noves gravetats, els partits fins ara marginals han sabut apropar-s'hi, i els discursos de sempre sonen cada cop més llunyans. La gent està tipa d'uns partits que han perdut el ritme del món i la noció de la realitat, i d'altra banda poden estar segurs que el proper alcalde de Vic serà Josep Anglada.
Salvador Sostres

Publicat a l'Avui del divendres 19 de setembre de 2008.

Grans escarafalls per l'article de dimarts sobre Josep Anglada, president de la Plataforma per Catalunya. I tot plegat per un vídeo que ronda per internet de l'home a El Valle de los Caídos un 18 de juliol. Primer cal dir que, en tot cas, sempre reconforta veure algú que va a missa. I després, val a dir també que el senyor Anglada ha explicat 100 vegades que això forma part del seu passat i que ha canviat de manera de pensar. Aquell 18 de juliol tenia a penes 20 anys, i avui 50. Trobo molt hipòcrita que en un país que ha patit 4 dècades de dictadura es retreguin evolucions personals. Aquí ha evolucionat tothom. O és que no hi ha convergents que tingueren càrrecs durant el franquisme? O és que no anaren a parar a Esquerra alguns de Terra Lliure? I el que és pitjor: quin sociata no prové del comunisme, la ideologia més mortífera? No sé què se li retreu a l'Anglada, si l'actual president de la Generalitat va ser maoista. Mao: allò sí que era un criminal. Els únics que no han evolucionat són els comunistes, que ho continuen sent encara, i que no han eixamplat gens ni una mica la seva idea de llibertat, tan miserable. El senyor Anglada ha evolucionat com tothom i cal veure com un mèrit nacional, i no com una xacra, que cada cop hi hagi més gent incorporada al sistema i a la democràcia. Tenim un problema amb la immigració i ens calen solucions més útils que l'immobilisme calculador dels grans partits, que normalment divaguen i que quan parlen clar han de sortir l'endemà a desmentir-se: Corbacho, Rajoy, l'Artur Mas. Dramàtic. Tenim un problema, i és de societat precisament evolucionada afrontar-lo. He sentit molta gent que insultava l'Anglada, i ningú que pogués rebatre'l.
Salvador Sostres

Lleonard català? (2)

Resposta de José Luis Espejo al voltant de Lleonard,

Benvolgut Jordi Bilbeny:
He llegit el teu comentari al bloc de Salvi Jacomet. Només dir-te que segons Mario Bruschi, a "La fede battesimale di Leonardo", suplement a "Achademia Leonardi Vinci", volum X (1997), la data de neixement de Leonardo, i les dades familiars (pare, mare, avis, etc.) està molt clara. Jo no tinc cap dubte que Leonardo era italià i que el seu pare Piero pertanyia a un llinatge d'origen català. Una altra cosa és l'origen del cognom Da Vinci, que des del meu punt de vista el trobaríem al poble de Vinçà (antiga Vinciano). Els Da Vinci serien uns expatriats de fe càtara, que potser mantindrien relació amb la seva branca familiar (amb un altre cognom) a Catalunya, i amb altres famílies italianes d'origen català (com els Allione-Alió, els Melzi-Melció, etc.) D'altra banda, un germà del seu besavi va viure 40 anys a Barcelona, on va morir l'any 1406. Aquí podria haver una branca familiar dels Da Vinci, encara que amb el seu nom original, el qual no coneixem.
Pel que fa a Colom, des del meu punt de vista sí va néixer a Gènova, tot i que la seva família seria d'origen català (tal com va dir el Salvador de Madariaga, fa una pila d'anys). Això sí, de cap manera seria llaner...
M'he llegit alguns dels teus llibres, i un bon grapat d'articles al butlletí del Centre d'Estudis Colombins i a la revista Terra Rubra.
Sense més, et saludo cordialment:

José Luis Espejo

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Lleonard català?

Una nova teoria d'en Jordi Bilbeny,,

Des de fa anys que sospito que el tal Lleonard ("Leonart" apareix com a signatura a la Dama de l'Ermini) podia ser català. Ha de ser un príncep d'alguna branca de fills naturals. Havia de tenir mestres de música, de matemàtiques, de geometria, d'astronomia, de dibuix, de pintura, de retòrica, de filosofia, d'arquitectura, d'escultura. És l'enginyer militar d'En Cèsar Borja i la Beatriu d'Este és la seva mecenes artística. Qui és aquesta dama? Doncs la néta del rei Ferran de Nàpols, fill natural d'Alfons el Magnànim. En Cèsar Borja en una carta li diu "dilecte familiar nostre". Més clar, impossible. Per acabar-ho d'adobar En Lleonard té, fins i tot, un zoo particular. Com els reis!!! És un intocable, viu amb els papes i els prínceps, té una filosofia quasi càtara i es relaciona amb la mel de les mels de la seva època. Sempre protegit. Penseu que els Borja també són membres de la Casa Reial catalana! Jo sospitava que havia de ser un príncep fins que vaig llegir el llibre d'En José Luis Espejo, Leonardo. Los años perdidos, on me'n vaig acabar de convèncer del tot. Aquí l'autor ens fa saber que el seu escut d'armes són les armes reials catalanes: tres barres vermelles sobre fons daurat! Ara, només es tracta de saber qui van ser els seus pares, perquè és clar que en la família de la població de Vinci de qui se'l fa fill, el seu nom no apareix entre els fills. Això ha fet creure a alguns dels seus biògrafs que seria un fill natural. Un fill naltural, però d'uns pagesos que viu a la Cúria papal, es relaciona amb prínceps, i revoluciona l'enginyeria militar i la pintura i té un zoo particular com els reis. Sona massa suat. Sona al Colom llaner genovès i al mercader venecià Marco Polo, que també es relacionen amb els Papes, els reis, i els prínceps, tenen càrrecs reials i viuen a les Corts com la cosa més normal del món. És més fàcil creure que si en Lleonard no apareix a la família italiana, que es troba ben estudiada i documentada, és que no era fill seu. Així de senzill. Les armes catalanes són determinants. Els seus mecenes, també. I els quadres on sempre apareixen unes muntanyes que suggereixen tothora Montserrat, també. Si fos català, el paisatge de la seva pintura tindria una explicació, la seva filosofia també, la seva actitud principesca també i el seu escut d'armes encara més. 
S'explicaria doncs que hi hagués una araucària a l'Anunciació, perquè en deuria veure alguna a Barcelona o bé real o bé en dibuixos de llibres que no ens han arribat. I el margalló seria ben natural. I s'hauria acabat l'engima de tot plegat.
En Lleonard viu a cavall dels segles XV i XVI. És contemporani d'en Colom. Aquest mor al 1505 i en Lleonard, segons sembla, al 1516. Només li he posat un ull a sobre, i a distància, i mira si n'han sortit de coses. Imagineu-vos si m'hi endinsés una mica...
Jordi Bilbeny.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

La Crisi Ninja


La crisis financiera Ninja
Anàlisi de la crisi feta pel professor Leopoldo Abadia...
Molt interessant i aclaridora..
Ninja: no income, no job, no assets; o sigui, persones sense ingressos fixes, sense feina fixa i sense propietats.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

dissabte, 20 de setembre de 2008

Nazis del segle XXI

Em sembla que va ser Jorge Santayana que va dir "Aquells pobles que no coneixen o obliden la seva història estan comdemnats a repetir-la"

L'accés dels nazis al poder a Alemanya es va produir en un context de profunda depressió econòmica, feia poc del crack de 1929. Va tenir com a base la incapacitat de la República de Weimar de donar solució a la crisi econòmica, així com el suport financer dels capitalistes per fer front a la possibilitat que comunistes i socialdemòcrates arribessin al poder a Alemanya..
El discurs nazi estava basat en l'exaltació del sentiment nacionalista, el descrèdit dels partits tradicionals, l'odi als jueus i als homosexuals i els atacs de tota mena a comunistes i socialdemòcrates.
Avui, al segle XXI, en una situació de crisi econòmica profunda, podem escoltar dircursos semblants, l'única cosa que canvia és que en comptes de l'odi als jueus practiquen l'odi a l'immigrant.
Esperem que la història no es repeteixi.


Federico Jiménez Losantos a Miami

Bachelet i Chacón

Zapatero ha comparat Chacón amb la presidenta de Xile, Bachelet, que els únics mèrits polítics que se li coneixen és que el seu pare, el general Bachelet, va ser depurat per un altre general, el que vencé, Pinochet. Coses de generals. La criminalització del general Pinochet és un dels símbols de l’esquerra. És una icona, tal com la fotografia de Bachelet és penjada a molts bars de lesbianes. L’esquerra que penja pòsters sense preguntar-se mai per la realitat i és capaç de qualsevol cosa per tal de poder seguir vivint del tòpic i no haver de pensar. Aquesta esquerra que lloa el sistema educatiu de Castro i es posa les mans al cap pels nens segrestats de Xile. La mateixa que es manifestava contra l’Aznar per la guerra de l’Iraq i ara mira per la tele com els tiets de la Xina massacren tibetans. Quan caigué el Mur resumiren que la idea era bona i que la culpa de tot la tingueren les persones que l’aplicaren.
Bachelet i Chacón tenen en comú que per explicar llurs mèrits hem de referir-nos a les circumstàncies. Bachelet és filla d’un general assassinat i la Chacón és una dona i de barriada. A Espanya, com sempre, acaben puntuant coses de més avall. Si mirem la realitat, és veritat que Pinochet en pelà més d’uns quants, però va deslliurar Xile de l’atrocitat comunista i va donar-li la prosperitat gràcies a la qual encara avui és l’únic país seriós de l’Amèrica de baix. Va convocar eleccions i va plegar, cosa que mai no ha fet cap dels comunistots que l’esquerra idolatra tant. Si mirem la realitat, Chacón va ser una horrible ministra d’habitatge, el seu pla el van haver de retirar, i durant la campanya, incapaç de cap idea, va lluir ventre prenyat. Ja fa bé Zapatero de comparar-les, tot i que em temo que les volia afalagar.
Salvador Sostres

dijous, 7 d’agost de 2008

La Història de les Coses

Val la pena utilitzar 20 minuts del nostre temps visualitzant aquest video.






divendres, 1 d’agost de 2008

Biopirateria


La professora Loretta Napoleoni al seu llibre
Economia canalla parla de la Biopirateria.
Explica que els biopirates son persones o empreses sense escrúpols que patenten productes naturals, bacteris, llavors, plantes etc... com si fossin productes elaborats, i això els permet fer pagar una determinada quantitat de diners a aquells que volen fer servir aquests productes..

"...el botí més aterridor de la biopiratería són els nostres gens. «Una cinquena part dels gens dels nostres cossos són de propietat privada», va escriure Michel Crichton en un editorial de 2007 en l'International Herald Tribune. Els gens patològics, els relacionats amb les malalties greus, que són fonamentals per a desenvolupar tractaments, també són propietat privada, com és el cas del de la grip o el de la hemofilia. Les persones i les empreses registren els gens amb el seu nom i cobren una quota cada vegada que aquest gen és utilitzat, inclòs l'ús per a la investigació mèdica. Les despeses de les patents incrementen, per tant, el cost de la investigació en medicina i fan augmentar el cost dels tractaments. «Una prova per al càncer de mama que podria fer-se per 1.000 dòlars ara costa 3.000», escriu Michael Crichton. Amb freqüència el propietari de la patent bloqueja les proves més barates i no dóna permís per a utilitzar el gen. Aquesta situació surrealista es deriva d'un error d'interpretació d'una llei del Tribunal Suprem per part de l'Oficina de Patents d'Estats Units. Així és com els propietaris de patents biològiques, com el propietari del gen de l'hepatitis C, continuen rebent grans sumes de diners dels laboratoris d'investigació en tot el món.
(Economia canalla La nueva realidad del capitalismo. Loretta Napoeloni)

dimarts, 29 de juliol de 2008

Les dues cares del "Che"


Cuba. Caminos de la Revolución.
Part 1; Part 2; Part 3; Part 4; Part 5; Part 6; Part 7; Part 8.


El Che. Anatomía de un mito.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Economia canalla



"Economia canalla" és el títol d'un llibre escrit per Loretta Napoleoni on s'exposen reflexions molt interessants sobre el funcionament de l'economia en l'actualitat. Com a mostra en transcric un fragment. (La traducció al català és meva)




----------------------------------------------------------------------------------


NORD-AMÈRICA VA CAP A LA FALLIDA

El desmantellament del comunisme pot ser comparat al desgel de la capa glacial del Pol nord: la mà d’obra barata va inundar el mercat global i redissenyà l’economia de continents sencers. Però la conseqüència més perniciosa és l’arribada de les interdependències entre economies salvatges. La caiguda del mur de Berlín va sacsejar les bases de l’economia fins a l’extrem que l’estancament dels sous occidentals no va frenar el consum. Per contra, des de 1989, la despesa del consumidor nord-americà i europeu es va elevar fins als més alts nivells històrics, gràcies a la caiguda dels tipus d’interès. Un gràfic dels tipus d’interès d’Estats Units i d'Europa al llarg de la dècada de 1990 s’assembla a una pista d’esquí.
Després d'haver-se doblat els tipus d’interès i de la frenada econòmica de la dècada de 1980, els crèdits més i més baixos van produir una eufòria global. Joseph Stiglitz fins i tot reanomenà a la dècada com els «bojos noranta». Animat per l’agressiva política de crèdits, el món es va llançar a gastar sense aturador. Des de targetes de crèdit fins a hipoteques, el préstec va arribar a ser realment molt assequible sota condicions sense precedents. John, un constructor del sud de Londres, va col·leccionar onze targetes de crèdit. "Jo seguia rebent ofertes de noves targetes en la meva bústia. Tot el que havia de fer era emplenar el formulari i enviar-lo de tornada. Després d’una setmana rebia una targeta de crèdit nova." Quan una targeta arribava a el seu límit, John en feia servir una altra.
Els crèdits barats i assequibles van animar a la gent a gastar un diners que no tenia. Als Estats Units, des de 1993 fins a 2004, el deute del consum —incloent els pagaments de les targetes de crèdit, les lletres del banc i el finançament del cotxe— es va disparar de 800 milions a dos bilions de dòlars, equivalents a un 3 % de l’economia mundial. El 2006, el deute reconegut dels nord-americans era tres vegades el producte interior brut del país. Ofegats pel reemborsament del deute, la gent va recórrer a crèdits oberts, que permeten la renovació automàtica de la targeta de crèdit, però pels quals pagaven interessos exagerats, molt per sobre dels índexs bancaris (el 2006, més de la meitat de la població adulta nord-americana, 115 milions de persones, tenia un crèdit d’aquestes característiques).
Els bancs eren tan generosos com les empreses de crèdit a l’hora de concedir préstecs. En la dècada de 1990, Amèrica del Nord i el Regne Unit van aplanar el camí cap a les hipoteques fàcils. Darrere de les hipoteques barates s’amagaven polítiques monetàries clau. Des de la caiguda del mur de Berlín, la Reserva Federal havia anat retallant sistemàticament els tipus d’interès per a bloquejar les crisis lligades a la globalització de l’economia nord-americana; aquesta política va tenir dramàtiques conseqüències per al deute intern i la despesa del consum. El 2006, per exemple, el préstec per hipoteques als Estats Units va arribar als 7 bilions de dòlars, equivalents al 10 % de l’economia mundial. "Avui vivim amb el llegat d’aquestes polítiques, que inclou una bombolla en els fluxos de capitals globals i una bombolla en els mercats immobiliaris nord-americans", explica George Magnus, conseller econòmic de l’empresa de serveis financers UBS. Amèrica del Nord s’està esquerdant ràpidament.
Els préstecs es van concedir sense les garanties bancàries necessàries. El 2005, per exemple, el 40 % de les hipoteques nord-americanes no exigia el pagament d’una entrada. "Aquesta ha estat l’única vegada en la meva vida en la qual no es necessitava una entrada per a comprar una casa, solament es necessitava un treball", va dir J. Ronald Terwilliger, gerent del Trammel Crow Residential, que ha construït unes 200.000 llars en tota Amèrica del Nord. Es tracta de transaccions molt arriscades, com demostra el ràpid creixement de la fallida en qualsevol lloc d’occident. Molt més que el terrorisme islàmic, la falta de solvència s'està convertint en una plaga del món occidental.
El 2006, la fallida individual britànica es va elevar un 55 %, i només en la primera meitat de l’any els bancs del Regne Unit van reconèixer un deute de 3.300 milions de lliures. Però és als Estats Units on la insolvència està creixent més ràpidament que en qualsevol altre lloc. El 2006, el creixement de l’índex de fallida era d’un 1,5 % més alt que l’índex de creixement del PIB. No és un secret: Amèrica del Nord va cap a la fallida.
Irònicament, un sector de la indústria del crèdit està creixent, gràcies al sorgiment de la insolvència, una de les salvatges conseqüències de la política a llarg termini de tipus d’interès baixos de la Reserva Federal. Les dades mostren que, als Estats Units, l'any 2005, les empreses especialitzades en cobraments de morosos van cobrar 66.000 milions de dòlars per comptes amb impagaments de targetes de crèdit. Aquesta quantitat representa una oportunitat d’or per als cobradors de morosos, però és completament diferent per a uns vuit milions d’usuaris de targetes de crèdit —que van ser atacats amb contínues trucades telefòniques, correus certificats, plets, embargament de sous, expropiació de propietats, i de vegades fins i tot l’arrest com resultat del deute acumulat en la seva targeta de crèdit....
"Fins a 2006, els prestadors hipotecaris no es preocupaven pel reemborsament del préstec perquè tenien la seva part, que és un percentatge de la hipoteca, quan es comprava la propietat", explica un agent immobiliari de Montana. "Els bancs tampoc es preocupen tant. Quan els preus de la vivenda pugen a ritme engegantit i la demanda és forta, poden vendre de nou les propietats embargades i fins i tot treure benefici d’això"
Sovint, els bancaris avisen als inversors i a possibles compradors, que són els seus clients, d’un pròxim embargament, de manera que aquests puguin negociar amb el propietari i comprar la propietat abans que sigui embargada pel banc. Amb freqüència, el nou comprador paga la propietat amb una hipoteca del mateix banc que anava procedir a l’embargament. Com que els interessos del nou crèdit es paguen abans que el propi préstec, els bancs sovint treuen un benefici net de cada recompra.
Si els préstecs assequibles i barats han estat un fort incentiu per a pagar habitatges cars, el factor "benestar" a l’hora de comprar una casa és amb freqüència un element important per a demanar més del que hom pot permetre’s. "Nosaltres venem la idea de posseir una casa com el remei per a tots els nostres problemes; això està creant molta inestabilitat", explica Jacky Morals-Ferrand, directora immobiliària de l’Oficina per al Desenvolupament Econòmic de Denver. El factor "benestar" lligat a tenir una propietat és particularment fort en famílies amb nens, perquè els pares volen llegar als seus fills béns materials. La indústria del crèdit ha penetrat hàbilment en aquest mercat, presentant les hipoteques per a la compra d’una casa com un component essencial de la família de classe mitja ideal. Per contra: els matrimonis nord-americans de classe mitja amb fills haurien de refrenar-se al demanar diners, perquè tenen el doble de possibilitats de caure en fallida que qualsevol altre segment de la població nord-americana. Les projeccions per al futur són encara més negres. Elizabeth Warren, professora de la Facultat de Dret d'Harvard, avisa que per a finals d’aquesta dècada més de cinc milions de famílies amb nens cauran en fallida. "Això significaria que en tot el país gairebé una de cada set famílies amb fills s’haurà declarat a si mateixa econòmicament insolvent, perdedors en el gran joc econòmic nord-americà."

ECONOMIA CANALLA. La nueva realidad del capitalismo. Loretta Napoleoni. Ed Paidós. 2008

dilluns, 21 de juliol de 2008

Dissabte 19



Demà acabo l'estada a Poblet..
A la pregaria del migdia els monjos canten:

Apagueu el foc del rancor
Lleveu les flames del pecat
Doneu als cossos la salut
i ompliu de pau els nostres cors.

A complertes canten:

Me'n vaig al llit
i dormo en pau fins que em desperto...

dissabte, 19 de juliol de 2008

Documental sobre Colom


“COLOM, AMÈRICA I LES INTRIGUES D’ESTAT”

Aquest documental furga en els interrogants sobre els orígenes de Colom i les ocultacions que envolten el personatge i la seva gesta.
Basat en la recerca que els últims anys ha emprès l’historiador i filòleg Jordi Bilbeny, el documental argumenta que la confusió entorn de la nacionalitat de Cristòfol Colom i, per tant, de l’autoria de la descoberta d’Amèrica, es deu a l’esforç sistemàtic de la monarquia de Castella per manipular la història. Des de temps de Ferran el Catòlic, s’hauria instat els censors a manipular i ocultar els documents sobre el descobriment per tal que la corona castellana s’apropiés de tota la riquesa i beneficis que van generar les noves terres.
El documental explica els fets como si es tractés d’una novel•la, té com a narradora l’actriu Carme Sansa i està dirigit pel jove realitzador David Grau. Va ser rodat a Pals, Palos de Moguer i Barcelona (Catedral, Biblioteca Arús, Museu Marítim i carrer Banys Vells, on hauria nascut Colom).
La cinta parteix del convenciment que Cristòfol Colom era català i refusa la teoria del Colombo llaner i d’orígen genovès que han defensat historiadors com Raymond Carr. Jordi Bilbeny i l’heraldista Armand de Fluvià afirmen que és inversemblant que en una època en què era molt difícil millorar l’estatus social, un teixidor i taverner analfabet de Gènova esdevingués almirall i governador general, a més de virrei, càrrecs, aquests dos últims, exclusius de la Corona d’Aragó i que no existien a Castella al Segle XV.
Com diu Bilbany, si Colom hagués estat llaner “li haurien fotut un cop de peu al cul”. Una hipòtesi per explicar per què se lo va atribuir l’origen genovès és que en aquella època a Castella els estrangers de la zona mediterrània (per els castellans, Colom era estranger de la Corona catalano- aragonesa) se’ls anomenaven “genovesos”, indistintament de la seva nacionalitat.
Cristòfor Colom va participar activament en la guerra civil catalana del 1462 al 1472 del costat de la Generalitat, sublevada contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic, de la dinastía dels Trastàmara. Els sublevats van perdre la guerra i van haver de reconèixer Joan II. Aquests fets expliquen la profunda enemistat i antipatia de Ferran el Catòlic envers el descobridor, antipatia que, segons el documental, hauria contribuït en part a la posterior manipulació de la història.
Es fàcil preguntar-se, però, per què Ferran va encomenar una missió tan important a Colom si hi havia aquesta enemistat. I també és fàcil qüestionar per què es van signar les Capitulacions de Santa Fe, tan beneficioses per a Colom i els seus hereus; eren un contracte en virtut delqual Colom assumia aquesta empresa politicomilitar de descoberta i colonització a canvi de privilegis hereditaris, tant econòmics com de càrrecs.
Segons el documental, Colom ja coneixia l’existència d’aquestes terres i per tant era el més indicat per dur a terme la missió. D’altra banda, en cap moment Ferran era conscient de la riquesa que hi havia en joc. Posteriorment, quan el monarca es va adonar de la magnitud de la descoberta, va impulsar un llarguíssim plet contra els descendents de Colom per desposseir-los dels drets que els havia atorgat amb les Capitulacions. Segons Bilbeny, la Corona castellana va guanyar el procés tergiversant els fets i fent ús de la censura i de testimonis pagats per la Monarquia. En efecte, el documental defensa que Colom era plenament conscient que anava cap a unes terres que no eren les Índies. Es fa referència a la figura d’un pilot anònim i que hauria explicat a Colom l’avistament fortuït de les costes d’Amèrica del Nord. Se’l qualifica d’anònim perquè la censura en va amagar la identitat, però Jordi Bilbeny l’ha identificat com Pedro Vázquez de Saavedra, cosí germà de Pere IV, que també va lluitar contra Joan II.
Precisament Colom i Pedro Vázquez es van trobar a Pals per preparar el viatge. La història oficial ha volgut identificar el pilot anònim amb Pedro Vázquez de la Frontera per donar consistència a la tesi que l’expedició va sortir de Palos de Moguer i no pas de Pals, com defensa Bilbeny. Igualment a Vicenç Anez Pinson, corsari a favor de la causa contra Joan II juntament amb Pedro Vázquez, i que posteriorment també va participar en l’expedició de Colom, se l’ha volgut identificar amb la mateixa intenció que abans amb Vicente Yañez Pinzón, originari de Palos de la Frontera. En el documental s’intenta demostrar que Pinson, des de la guerra contra Joan II, es va establir a Catalunya , concretament a la vila de Pals.
Adicionalment es contraposa la prosperitat del Pals de l’època, vila emmurallada amb castell, palau comtal, residència de comtesses i princeses i port de gran activitat comercial, amb Palos de Moguer, totalment rural i subdesenvolupat al segle XV.
Els llibres sobre el descobriment de Fra Bartolomé de las Casas són un element clau per veure la mà de la censura. Els historiadors han detectat moltes falsedats i mentides que s’han atribuït al que es va erigir com a defensor dels indígenes. En canvi, Bilbeny afirma que els llibres del pare de Las Casas estan manipulats.
Segons explica en el documental , de Las Casas va manifestar en el seu testament de 1564 el desig que tots els seus escrits i les obres que va recopilar sobre Cristòfol Colom es guardessin al Col·legi de Sant Gregorio, i va demanar que es publiquessin en “temps més propicis”. La intenció del clergue era evitar que els llibres passessin a mans del censor del Consejo de Índias, ja que estava prohibit imprimir llibres que tractessin de la descoberta sense la llicència especial del Consejo del Reino. Malgrat el que ben clarament va expressar el frare en escriure el testament, els seus escrits van ser requisats i conduïts a Madrid en virtut de la Reial Ordre que Felip II va promulgar el 1571.
Mar Jiménez- Avui- 10 de març de 2003

Divendres 18

Vida de la primera comunitat cristiana a Jerusalem.

Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú
Fets. 3, 44-45

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.
Fets. 4, 32

Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú.
Fets. 4, 34

Tot això va començar a finir quan Pau de Tars va agafar les regnes..

Els monjos fan el vot de pobresa, és a dir renuncien a tenir propietats, només són seus els vestits i les sabates que porten. Al monestir tot és de tots, sempre sota el control de l'Abat.
En certa manera, i salvant les distàncies, viuen com els primers cristians de la comunitat de Jerusalem del S. I d C.

dijous, 17 de juliol de 2008

Dimecres 16














Avui he anat a la Biblioteca, he treballat voltat de llibres sota les palmeres gòtiques del sostre cistercenc. Impressionant!!!
Començo a llegir el “Document Q”
El Document o Font Q és el primer dels Evangelis coneguts. És anterior al Evangelis canònics, i fou utilitzat per Mateu i Lluc per redactar els seus Evangelis.

Q 6: 27-35
Estimeu els vostres enemics, feu el bé als que us odien, beneïu els que us maleeixen, pregueu pels que us calumnien.

Acabo de llegir el comentari de l'estimat Aranya. Estic content.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Estada a Poblet Juliol 2008












Dimarts 15.

Preguntes.

És possible ser cristià i no creure en les Esglésies.?
És possible ser cristià i no creure en el Déu les Esglésies.?
Cada Església presenta i explica Déu d’una manera diferent. És el mateix Déu?
Déu ha creat els homes, o, els homes han creat Déu?
La religió, present a totes les cultures, és una resposta a la necessitat humana d’explicar allò que és inexplicable?
El principi del Bé í el principi del Mal. Què diferencia el Bé del Mal?
Com és possible fer la guerra en nom de Déu?
Com és possible obtenir i exercir el poder en nom de Déu?
Com és possible matar en nom de Déu?
Aquest no és el Déu dels cristians.

Pensaments
El principi del Bé í el principi del Mal.
Déu = Principi del Bé.
El Mal és l’absència del Bé. (Agustí d’Hipona)
El cristianisme és una guia de conducta, ens orienta cap el Bé.
Els Evangelis en la mesura que expliquen la vida, els fets i els discursos de Jesucrist, ens ajuden a distingir quines són les bones accions de les dolentes.
Seguir la guia de conducta cristiana ajuda a viure en pau amb un mateix, a tenir la consciència neta. Això és el que fan els monjos cada dia de la seva vida, per això són feliços.

Cal analitzar
Com la culpa o la consciència del pecat condicionen la llibertat de l’ésser humà.
El paper de l’Església al llarg de la Història. Moltes vegades no ha aplicat en les seves accions la guia de conducta cristiana..
En quina mesura determinades accions de l’Església han contribuït a explotar i esclavitzar els éssers humans.

dijous, 12 de juny de 2008

Desengany

He trobat l'original del llibre de Theodor de Bry, i he descobert que una imatge ha estat manipulada. Un veritable desengany.


Gravat original.


Gravat manipulat.

dimarts, 10 de juny de 2008

Americae

Documental "Americae" que incideix en la investigació del català més universal de tots els temps, en Cristòfol Colom. Americae, és un treball de recerca de l'escola FREDERIC MISTRAL, fet pels alumnes Daniel de la Orden i Roger García

diumenge, 8 de juny de 2008

Imatges de la conquesta d'Amèrica


Imatges trobades a la xarxa que reforcen la teoria d'en Jordi Bilbeny que defensa que la conquesta d'Amèrica fou obra de la Corona d'Aragó.

Portada de la versió anglesa del llibre de Bartomeu Casaus

Fragment del retaule "La virgen de los navegantes"

Gravat acolorit del llibre Americae de Theodor de Bry



dijous, 29 de maig de 2008

L'esperit d'en Sebastià.


Existeixen els esperits? Sí.
Mentre hi hagi algú que recordi una persona, l'esperit de la mateixa roman viu.
En Sebastià ha estat un revolucionari en una època sense revolucions.
Aquesta ha estat la seva habilitat, aconseguir solucions revolucionàries als problemes i les injustícies d'una societat conservadora..
Al món hi ha persones que es fan estimar, persones que estimen i persones que no estimen ningú. En Sebastià tenia dues d'aquestes propietats, estimava i es feia estimar. Jo he tingut la fortuna d'estimar-lo, i perdoneu la immodèstia, penso que ell també m'estimava a mi. I tots els que hem estat estimats per en Sebastià sabem el privilegi que això representa.
Tornem als esperits. Jo crec que els esperits existeixen, quins? Els de les persones que hem estimat i ja no estan entre nosaltres. Mentre els que hem estimat en Sebastià seguim vius, el seu esperit seguirà viu; i estic tranquil, ja que quan morim, uns altres prendran el relleu.

dilluns, 10 de març de 2008

divendres, 22 de febrer de 2008

El Quixot i les Matemàtiques


Avui he rebut el següent escrit d'un lector que no ha deixat el seu nom.

Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas. 
Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors. Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell. 
Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quixot, i d'altra banda a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote. 
La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres", i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre. 
Fent una mica de lletres puc dir que el Quixot està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. 
Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir la cultura classica, en una sola de les seves obres? No és versemblant. 
En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant. 

dijous, 21 de febrer de 2008

El Quixot un llibre escrit en català.
































Portada d'El Quixot d'una edició castellana de 1730 de la Imprenta de la Viuda de Blas de Villa-Nueva de Madrid, on s'indica que s'hi afegeix "LA DEDICATORIA AL MISMO D. QUIXOTE, escrita por su Cronista, descubierta, y traducida con imponderable desvelo y trabajo."

dimarts, 19 de febrer de 2008

"El Lazarillo de Tormes" un llibre català.

A E-notícies han publicat la següent informació:

El filòleg català Jordi Bilbeny ha presentat el seu llibre "La vida de Llàtzer de Tormos", a partir de l'obra anònima d' El Lazarillo de Tormes, de la qual n'és estudiós. Bilbeny s'ha mostrat convençut que aquest clàssic de la literatura va ser escrit per un "autor valencià, que podria ser Joan Timoneda", i que l''original' que es conserva actualment és simplement una copia traduïda al castellà.

Comentant aquesta notícia amb un amic professor de l'UPF que coneix en Bilbeny, m'ha dit que això no és el més gros, sinó que és molt possible que hagués passat el mateix amb "El Quixot" i amb "La Celestina".
En el cas d'El Quixot, sembla ser que va ser escrit en català per un tal Joan Miquel Servent nascut a Xixona (que els castellans van convertir en Miguel de Cervantes), i que l'edició en castellà és una còpia traduïda del català.

Als seguents enllaços hi trobareu més informació:
El Quixot conegut és una traducció d'un original escrit en català
Bilbeny assegura que Cervantes era fill d'una família de Barcelona
Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya
Blog de Llàtzer de tormos