dimecres, 30 de desembre de 2009

Navegant.



Escoltar la cançó

Veni in altitudinem maris
tempestas demersit me*
Salm, 49, 3

I
Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
¡de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
¿no veuries verdejar
les riberes de la Pàtria?

II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
¡Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja brandoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
¿no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?

Jacint Verdaguer: Al cel (1903)

La tragèdia dels vençuts..

Un español habla de su tierra.
Letra: Luís Cernuda.
Música: Paco Ibáñez.



Las playas, parameras
Al rubio sol durmiendo,
Los oteros, las vegas
En paz, a solas, lejos;

Los castillos, ermitas,
Cortijos y conventos,
La vida con la historia,
Tan dulces al recuerdo.

Ellos los vencedores
Caínes sempiternos,
De todo me arrancaron.
Me dejan el destierro.

Contigo solo estaba,
En ti sola creyendo;
Pensar tu nombre ahora
Envenena mis sueños.

Amargos son los días
De la vida, viviendo
Sólo una larga espera
A fuerza de recuerdos.

Un día, tú ya libre
De la mentira de ellos,
Me buscarás. Entonces
¿Qué ha de decir un muerto?

dissabte, 26 de desembre de 2009

Quatre rius de sang.

Amb el Franco viu, en Raimon no podia cantar aquesta cançó de l'any 1967 en públic. Si volíem escoltar-la havíem d'anar a comprar el disc a Andorra o a França.



Com sobre l'arbre sec
i la terra eixuta
cau la pluja en ple estiu,
voldria que les paraules
arribassen ací.

Quatre rius de sang,
terra polsosa i vella,
corral ple de baralles
entre els que es diuen germans,
és el que hem trobat.

Una por immensa
que ens ha fet callar tant;
una por immensa
que encara ens fa callar;
una por immensa
que ens ha fet tant de mal,
és el que hem trobat.

I els quatre rius de sang
cada vegada més grans
i un espès silenci,
tallaven tantes mans...
I amb tot un passat nostre
sabem el que volem
des d'aquesta terra, germans,
la dels quatre rius de sang.

Terra polsosa i vella
on creixen noves mans,
on mils i mils de boques,
cansades de silenci
es disposen a parlar
des dels quatre rius de sang.

Jo vinc d'un silenci




Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

dijous, 17 de desembre de 2009

Nit de sang



Dies irae, dies illa

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Un altre poema que parla de mi,



Escoltar el poema

Pasatiempo
Mario Benedetti.
"Poemas del alma"


Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Andreu Nin. Els Moviments d'Emancipació Nacional



Tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves. Una classe que combat aferrissadament totes les formes d'opressió no es pot mostrar indiferent davant l'opressió nacional; no pot, sota cap pretext, desentendre's del problema. La posició pseudo-internacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté practicament l'absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l'opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en Estat independent si aquesta és llur voluntat.

Andreu Nin. Els moviments d'emancipació nacional.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Aquesta cançó també parla de mi



No volveré a ser joven
Jaime Gil de Biedma
"Poemas póstumos" 1968


Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Man in black







Voy de negro y te preguntas el por qué
porque no visto otros colores sé muy bien
que mi apariencia puede resultar sombría y gris
tengo razones para vestir así

Llevo el negro por los pobres y también
por los vencidos puestos contra la pared
Lo llevo por el preso,
que paga el sueldo de
una ley hecha a medida del poder.

Llevo el negro por aquellos que jamás
hicieron caso a Cristo al proclamar
que existe un camino de Amor y de Piedad
hablo claro, tú me entenderás

Voy de negro por la injusta soledad
de los viejos y los que acabarán
fríos como piedras después de cabalgar
mientras alguien se hace rico en su sofá

Voy de negro por el joven que caerá
en la guerra creyendo tener detrás
a Dios y a su madre de su lado
y no es verdad.
es la carne del juego de un general

Sé que hay cosas que nunca estarán bien
pero nada es imposible mírame
yo canto esta canción
¿ que puedes hacer tú ?
Mira hacia dentro y carga con tu cruz

Quiero enseñar un arco iris al cantar
pero en mi espalda cae la oscuridad
y hasta que la luz no brille de verdad
voy de negro, de negro me verás.

dimecres, 2 de desembre de 2009

La independència de Catalunya

Com veu la qüestió de la independència de Catalunya un català socialista de la vella guàrdia.

Sense la participació i la implicació dels catalans que no som nacionalistes, no hi haurà independència.
Penso que és un greu error estratègic dividir la nació entre catalans bons (els nacionalistes i els independentistes) i catalans dolents (els que no són nacionalistes ni independentistes). La nació la conformem tots, i el nou estat independent ha d'integrar tots els catalans, tant els nacionalistes com els que no en són.
Jo no sóc ni nacionalista ni independentista, senzillament sóc català i em considero socialista. 
Tanmateix no soc contrari a la celebració d'un referèndum vinculant sobre la independència convocat pel Parlament de Catalunya. 
Penso també, que és un error de concepte basar la campanya en favor de la independència de Catalunya en que els espanyols són dolents i que ens espolien.
¿És que si els espanyols fossin bons i no ens espoliessin, deixaríem de ser catalans i ja no voldríem la independència?
Només volem la independència per un problema de diners? I de la nostra cultura, de la nostra història, de les nostres tradicions ancestrals, què en fem? Les oblidem?
Crec que si hem de promoure  la independència de la nostra nació, ho hem de fer  pel que som i tenim de bo nosaltres, no perquè els espanyols siguin bons o dolents.
El subjecte som nosaltres i no els espanyols, ells són un complement circumstancial.

divendres, 30 d’octubre de 2009

¿Quién quiere un juguete?



No lo vendo por travieso
ni porque a nadie ofende
es alegre y juguetón
y por las niñas se pierde.
Niñas, guardaos de enojarle
que vive Dios que arremete
y cuando estéis más seguras
por vuestro postigo entre.

Que ni hiere, ni mata...
ni pica, ni muerde.

Es alegre a todas horas
y amanece o no amanece
hay vecina que daría
cuanto tiene por tenerle.
Porque le conoce ya
y a fe que son más de siete
las noches que por pecar
ha amanecido a la muerte.

Que ni hiere, ni mata...
Ni pica, ni muerde.

Es su condición tan noble
que cuanto más furia tiene
las niñas juegan con él
al juego del esconderse
a mí me daba Juanilla
la esposa de Antón Llorente
una hora de descanso
por un palmo del juguete.

Que ni hiere, ni mata...
Ni pica, ni muerde....

dijous, 10 de setembre de 2009

El valor del temps, (Sèneca)



Creu-me, Lucil·li, reserva’t per a tu mateix, i el temps que fins avui t’han estat prenent, t’han estat robant o que t'ha fugit, recull-lo i aprofita’l. Persuadeix-te que és tal com t’ho estic escrivint: unes hores ens han estat preses, altres ens han estat robades, altres ens han fugit. La pèrdua més vergonyosa és, sens dubte, la que passa per negligència. I si t'hi fixes bé, la major part de la vida la passem lliurats al mal, i una altra part, i no minvada, sense fer res, i tota la vida restant fent el que no hauríem de fer. Qui podries esmentar que valorés el temps en alguna cosa, que sabés quant val un dia, que entengués que cada dia l’home mor una mica? 

En considerar que la mort és una cosa del futur, ens enganyem a causa que gran part d’ella ja és cosa del passat. Tota la porció de la nostra vida que queda després de nosaltres pertany al domini de la mort. Segueix fent, doncs, Lucil·li, allò que m'escrius que fas: no perdis cap hora, recull-les totes. Assegura bé el contingut del dia d’avui, i així serà com dependràs menys del demà. Tot i que aplacem les coses, la vida ens fuig. Totes les coses, Lucil·li, en realitat ens són estranyes, només el temps és ben nostre: la natura ens va posar en possessió d’aquesta única cosa, fugaç, relliscosa, de la qual tot aquell que s’ho proposa pot desposseir-nos-en. I és tanta la estultícia dels mortals, que tots ens creiem obligats a l'agraïment per aquelles coses petites i menyspreables, de la pèrdua de les quals ens podem recuperar, però no ens creiem en deute per haver rebut el temps que és l’única que, ni agraint, podríem guanyar de nou. Potser podries preguntar-me què faig jo que vaig repartint consells. Et confesso francament que, a tall d’home fastuós, però ordenat, porto exacte compte de les pèrdues. No cal dir que no perdo res, i ben et diria el que perdo, i per què i de quina manera, i t'exposaria abastament les causes de les meves necessitats. Però em passa com a la majoria dels homes caiguts en la pobresa i sense culpa: tothom em perdona, però ningú em dona socors. Què passa, però? No em tinc per pobre a qui alguna cosa li sobra, per poc que sigui. Dóna’m un home de fortuna moderada, i ja n’hi ha prou amb això. Pel que a tu es refereix, prefereixo que conservis els teus béns i que comencis a economitzar d’hora. Ja que, segons han après els homes vells, és economia a deshora la que queda al fons del got, ja que els excrements no només constitueixen la part més petita, sinó la pitjor.
Conserva’t bo.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Cant d'Utopia de Ramon Muns






Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
No acceptem la jerarquia
Dels que imposen l'opressió

Caminem doncs dia a dia
Sense fer-nos por el camí
Treballant amb alegria
Obtindrem el noble fi

No volem martells ni fletxes
Que ens arrenquin el pensar
Volem llum per les escletxes
D’un món trist que hem de canviar

I tots junts germans de terra
Germans de cor i de cervell
No demanem pas la guerra
Però si n’hi ha serem fusell

Per la vida llibertària
D’una nova societat
Alçarem a mà unitària
El drap negre trepitjat

Lluitarem per la rosada
D’un nou món lliure i valent
On la por serà esborrada
i viurà feliç la gent

On l’amor serà esperança
i no una formalitat
per oblidar la recança
de no viure en llibertat

No volem líders ni guies
Ni consells de direcció
No volem misèria i pàries
Lluitem per l’autogestió

En els pobles i les viles
Ja se sent un gran clamor
S’estan eixamplant les files
Que lluiten contra la por

Aixequem doncs la senyera
De la gran fraternitat
I saltem per la drecera
D’una nova humanitat

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
Preparant amb alegria
El camí d’un món millor

dimarts, 18 d’agost de 2009

De la brevetat de la vida. (Sèneca)



No pensis tampoc que ells desconeixen el valor real del temps. Acostumen a dir als que estimen amb passió que estan disposats a donar-los part dels seus anys. Els donen sense entendre el que diuen: perquè els donen perquè se'ls treuen a si mateixos, sense augmentar els anys dels altres. Però, ni tan sols s'adonen que se'ls estan traient per això. Com que ignoren el que perden, toleren millor la pèrdua d'alguna cosa seva el dany del qual se'ls oculta. Ningú et restituirà els anys i ningú no et restituirà a tu mateix. L'edat seguirà el camí que va començar, sense tornar enrere, ni aturar-se. No farà soroll ni t’advertirà de la teva velocitat: lliscarà callada. Tampoc es perllongarà per mandat del rei ni pel favor del poble. Anirà tal com se li va ordenar des del principi: mai s'apartarà del seu camí i no s'aturarà enlloc. Què es segueix d'això? Que mentre tu estàs ocupat, la vida corre veloç. La mort, entre tant, s'acosta, per a la qual, vulguis o no, hauràs de desprendre't de tot.
Per ventura pot algú, parlo d'aquells homes que es preen de ser prudents i que cada dia estan més ocupats, mirar per ells mateixos i viure millor? Disposen de l'edat amb risc de la seva pròpia vida, fent plans per a un futur llunyà, sent així que la dilació és la fallida més gran de la vida. Ella el primer que fa és robar a qualsevol el seu primer dia, ens treu les coses presents, mentre ens promet les futures. El major impediment per viure són les expectatives que depenen del demà. Perds el d'avui i disposes del que està en mans de la fortuna, perdent el que ja està en les teves. On mires? Fins on vols arribar? Tot el que està per venir, es mou en l’incert: comença ja a viure; escolta el clam del major dels poetes, qui com inspirat per boca divina canta aquest saludable vers:

Optima quaeque dies universis mortalibus aevi
Prima fugit

El millor dia de la vida dels desgraciats mortals és el que fuig el primer.

Per què vacil·les? -diu-, per què t’atures? Si no l’atrapes, fuig. I fugirà també si l’atrapes. Per tant, cal lluitar necessàriament contra la celeritat del temps amb la prestesa en el seu aprofitament: cal beure de pressa l'aigua del rierol ràpid, perquè no sempre portarà aigua. I això val també per reprovar aquesta interminable vacil·lació a la qual no convida la millor edat, sinó el millor dia. Per què, t’entretens prometent-te una llarga sèrie de mesos i d'anys, segons li sembla a la teva avidesa? El poeta parla amb tu d'un dia i d'aquell mateix dia que se t'escapa. No hi ha dubte, per tant, que el dia millor de la teva vida és aquell que primer s'escapa als miserables mortals, és a dir, als ocupats. La vellesa segueix oprimint les seves ànimes juvenils, a la qual arriben sense preparació i desarmats.
En efecte, res tenien previst; de sobte i sense pensar han arribat a ella. No sentien que tots els dies els acostaven més a ella. Així com una conversa, una lectura o qualsevol preocupació interior, enganyen als que van de camí i s'adonen que han arribat abans del que creien arribar, així succeeix en aquest camí concorregut i velocíssim de la vida. Adormits o en vetlla el fem al mateix pas, de manera que, ocupats com estem, no ens en adonem fins al final de la jornada.

dijous, 13 d’agost de 2009

Robespierre


Discurs de Robespierre pronunciat el 7 de febrer de 1794 davant la Convenció.


La democràcia és un Estat en el qual el poble sobirà, guiat per lleis que són d'obra seva, actua per si mateix sempre que li és possible, i pels seus delegats quan no pot obrar per si mateix. És, doncs, en els principis del govern democràtic on heu de buscar les regles de la vostra conducta política. Però per fundar i consolidar entre nosaltres la democràcia, per arribar al regnat afable de les lleis constitucionals, cal acabar la guerra de la llibertat contra la tirania i travessar amb èxit les tempestes de la Revolució; tal és la fi del sistema revolucionari que hem organitzat. Cal que regiu la vostra conducta segons les tèrboles circumstàncies en que es troba la República, i el pla de la nostra administració ha de ser el resultat de l'esperit del govern revolucionari combinat amb els principis generals de la democràcia. Però quin és el principi fonamental del govern democràtic o popular, és a dir, el ressort essencial que el sosté i que li permet moure's? És la virtut. Parlo de la virtut pública, que va obrar tants prodigis a Grècia i Roma, i que produirà uns altres encara més sorprenents en la França republicana; d'aquesta virtut que no és altra cosa que l'amor a la Pàtria i a les seves lleis.
Però com que l'essència de la República o la democràcia és la igualtat, l'amor a la pàtria inclou necessàriament l'amor a la igualtat. En veritat, aquest sentiment sublim suposa la preferència de l'interès públic davant tots els interessos particulars, del que resulta que l'amor a la pàtria suposa també o produeix totes les virtuts, doncs per ventura són aquestes altra cosa sinó la força de l'ànima, que es torna capaç de tals sacrificis?
I com podria l'esclau de l'avarícia o de l'ambició, per exemple, immolar el seu ídol a la Pàtria?
No només és la virtut l'ànima de la democràcia, sinó que, a més, solament pot existir amb aquest tipus de govern. En la monarquia, només conec un individu que pugui estimar a la Pàtria, i que per a això no necessita virtut: el monarca. La causa d'això és que, de tots els habitants dels seus estats, el monarca és l'únic que té una pàtria. Per ventura no és el sobirà, almenys de fet. No està en el lloc del Poble? I què és la Pàtria sinó el país del que s'és ciutadà i partícip de la sobirania? Per una conseqüència del mateix principi, en els Estats aristocràtics, la paraula «pàtria» només té algun significat pels qui han acaparat la sobirania. Només en la democràcia l'Estat és veritablement la Pàtria de tots els individus que el componen, i pot comptar amb tants defensors interessats en la seva causa com ciutadans tingui.
Si Atenes i Esparta van triomfar sobre els  tirans d'Àsia i els suïssos sobre els tirans d'Àustria i Espanya, no cal buscar altra causa que aquesta. Però els francesos sóm el primer poble del món que ha establert una veritable democràcia, cridant a tots els homes a la igualtat i a la plenitud dels drets de ciutadania; aquesta és, al meu judici, la veritable raó per la qual tots els tirans units contra la República seran vençuts.
És el moment de treure grans conseqüències dels principis que acabem d'exposar. Ja que l'ànima de la República és la virtut, la igualtat, i la nostra finalitat és fundar i consolidar la República, la primera regla de la nostra conducta política ha de ser encaminar totes les nostres mesures al manteniment de la igualtat i al desenvolupament de la virtut, doncs la primera preocupació del legislador ha de ser l'enfortiment del principi del govern. Així, tot allò que serveixi per a excitar l'amor a la pàtria, purificar els costums, elevar els esperits, dirigir les passions del cor humà cap a l'interès públic, ha de ser adoptat o establert per nosaltres; tot el que tendeix a concentrar-les en la abjecció del jo personal, a despertar el gust per les petites coses i el menyspreu de les grans, hem d'eliminar-lo o reprimir-lo.
En el sistema de la Revolució Francesa, el que és immoral és contrari a la política, el que és corruptor és contrarevolucionari. La debilitat, els vicis, els prejudicis, són el camí de la monarquia.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Danton



Paraules de Danton durant el procés que el va portar a la guillotina.

Hem trencat la tirania dels privilegis abolint aquest dret al qual no te dret cap home.
Hem posat fi al monopoli de la naixença i de la fortuna en tots els oficis de l‘estat, en les esglésies, en els exèrcits, en tots els membres d’aquest gran cos magnífic que és França.
Aquesta llibertat que hem conquerit per nosaltres mateixos, l’hem oferta als esclaus, i, hem confiat al món la missió de construir el futur a partir d’aquesta esperança a la que hem donat vida. És més que una victòria en una batalla, més que les espases i els canons, més que tota la cavalleria d’Europa…
Aquesta inspiració, aquest alè, per a tots els homes, per tot arreu, aquesta sed, aquesta fam de llibertat mai ningú les podrà ofegar.
Les nostres vides no han estat inútils, les nostres vides no han estat viscudes en va.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Vacances a París


Al "Mur des Fédérés" al cementiri Pere Lachaise.

Tomba d'en Jim Morrisson al cementiri Pere Lachaise.

Amb el Gran Mestre d'escacs sirià Bachar Kouatly al restaurant "La Poule au Pot"

dissabte, 18 de juliol de 2009

dissabte, 4 de juliol de 2009

Sartre viu.


L'home, o és lliure, o és esclau de les seves cadenes. O l'home accepta les seves cadenes, o lluita per alliberar-se de les seves cadenes. Per alliberar-se de tot allò que fa d'ell una cosa. Una simple cosa que reflecteix el món de l'anònim, com diria Heidegger. I la seva consciència crítica el porta a, per exemple, apagar el televisor.
Aquests actes són exemplificadors de la filosofia sartreana, que és una filosofia de la llibertat.
El subjecte és lliure. I en conseqüència, el subjecte no accepta l'alienació. No accepta l'esclavitud.
Si hi ha alguna cosa que ens permet reivindicar a Sartre i portar-lo cap avui és, justament, aquesta consideració de la praxi alliberadora del subjecte lliure. De la consciència crítica front a l'establert. De la lluita contra l'alienació. I de la llibertat entesa com a llibertat del subjecte que es tria a si mateix. I tria també, el món en el que vol viure.
J.P. Feimman (Filosofia Aquí i Ahora)

dimarts, 30 de juny de 2009

Un agnòstic a Poblet


El cristianisme és una guia de conducta, ens orienta cap el Bé.
Els Evangelis en la mesura que expliquen la vida, els fets i els discursos de Jesucrist, ens ajuden a distingir quines són les bones accions de les dolentes.
Seguir la guia de conducta cristiana ajuda a viure en pau amb un mateix, a tenir la consciència neta.

Estada a Poblet



Ahir, dia de Sant Pere, vaig començar l'estada d'enguany a Poblet..
Mentre espero l'hora de la pregària del migdia, vull recordar l'oració que canten els monjos en aquest ofici:

Apagueu el foc del rancor
Lleveu les flames del pecat
Doneu als cossos la salut
i ompliu de pau els nostres cors.

diumenge, 14 de juny de 2009

Conferència del professor Jordi Nadal




Pel seu interès ajunto un fragment de la conferència impartida pel professor Jordi Nadal amb motiu del 450 aniversari del Gremi de Fabricants de Sabadell. Cal dir que el rei d'Espanya hi era present, no crec que li agradés massa.

.. el Principat, escassísim de recursos naturals (res a veure amb Andalusia, dotada dels sòls més fèrtils de la Península, un dels tresors miners més importants del món i el regal imponderable del monopoli del comerç americà per espai de 250 anys), ha fundat la seva hegemonia econòmica en l'esperit emprenedor, la capacitat de sacrifici, l'austeritat i el treball obsessiu dels seus naturals. 
La propensió al treball dels catalans, que ha fet la fortuna del país des de finals del segle XVII fins a 1936 almenys, no és un tret congènit amb el qual ja naixem, sinó el fruit d'un canvi d'actitud, de mentalitat, causat al seu torn pels desenganys i frustracions de la nostra història política. A mitjan Sis-cents, la guerra de Separació, o dels Segadors, en que vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l'assalt de Barcelona, la capital, per les tropes castellanes, en 1653, i la rematada, tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya.
Al començament del Set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la basa perdedora, austriacista, va tenir com a colofó la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, va portar l’assolament del barri de la Ribera, el més emblemàtic de Barcelona, així com el trasllat, per més d'una centúria, de la universitat a Cervera, a les quimbambas. Aquests desastres van imprimir un gir de 180 graus a la nostra manera d'ésser i de fer, i, amb això, a la nostra història.
"L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme", el llibre de Max Weber erigit en pedra miliaria de la sociologia moderna, va aportar, un segle enrere, la clau més convincent del fenomen: «Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat d'oprimides, a altres grups opressors per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l'activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició que no poden satisfer servint a l'Estat». 
L'acceleració i la innovació econòmiques com alternativa a la submissió política. Per il·lustrar la seva teoria, Weber va adduir diversos exemples: la minoria protestant (hugonots) assumint, a partir del segle XVII, la modernització econòmica d'una França molt majoritàriament catòlica; les comunitats poloneses, desenvolupant en la Prúsia oriental i a Rússia un esperit empresarial que no havien manifestat en el seu Galitzia de procedència; la superioritat econòmica (i intel·lectual) del poble jueu a l'ample del món a partir de la seva obligada diàspora fa dos mil anys...
Per més que no ho citi, la singularitat del cas català dintre de l'Espanya moderna encaixa perfectament dintre de l'esquema weberià. Mutilat, després de la guerra de Separació, sotmès a un nou règim a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar en el segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, això és l'autogovern, en el qual fins a llavors havia malgastat tanta energia, per a lliurar-se a la reivindicació individual, en forma d'èxit en el treball i els negocis de cadascun. Riquesa i benestar material en comptes de càrrecs i honors. Al començament del segle XVII, un testimoniatge francès havia assenyalat la omnipresència d'immigrants ultrapirenaics a Catalunya com antídot als vicis dels naturals, «inconstants, jactieux, larrons, oiçeux». A fins del segle XVIII, l'ambaixador de França a Madrid assenyalaria l'absència de francesos a Catalunya (els catalans s'havien tornat laboriosos), en contrast amb el seu estat d'abundància en terres castellanes («tots» els tahoners i un bon nombre de paletes) en raó de l'apatia dels nadius. 
De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d'imperar per espai de més d'una centúria, la dita popular, els catalans, de les pedres treuen pans, està perdent vigència. Minva la nostra ambició i creix entre nosaltres l'esperit acomodatici. L'ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En una bolcada sense precedents, els joves catalans d'avui prefereixen emprar-se en l'Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l'empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per sobre de tot. Antany, la condició de funcionari era injuriada sense més (cobrar del Pressupost? Una deshonra!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Tal inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, augura poc bo. 
El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (podria dir-se una mica semblat de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva al desastre. Muntada sobre la pressa i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentement partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l'Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l'Administració pública espanyola (pesadesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència...), quan es tractava precisament d'esmenar-la i millorar-la.

dissabte, 6 de juny de 2009

Entrevista amb Jean-Paul Sartre



La desesperació em tempta de nou: la idea de que això no acabarà mai, que no hi ha punt d’arribada, que només hi ha petites finalitats particulars per les quals ens barallem. Es fan petites revolucions, però no hi ha un final humà, no hi ha quelcom que interessi a l’home, només hi ha desordres. És possible pensar quelcom així. Aquest pensament et tempta sense parar, sobretot si ets vell i penses: moriré d’aquí a cinc anys.
En tot cas, el món sembla lleig, dolent i sense esperança. Això és la desesperació tranquil·la d’un vell que morirà d'aquí a cinc anys dins d’aquest món. Però justament resisteixo i sé que moriré en l’esperança, però aquesta esperança cal bastir-la.
És necessari intentar explicar per què el món d’ara, que és horrible, és només un moment en el llarg desenvolupament històric, que l’esperança ha estat sempre una de les forces determinants de les revolucions i de les insurreccions, i explicar de quina manera sento encara l’esperança com la meva concepció del que ha de venir.
Jean-Paul Sastre. (L’esperança ara).

dissabte, 30 de maig de 2009

divendres, 29 de maig de 2009

Primer Memorial Sabastià Salellas



DIJOUS 28 DE MAIG
A 2/4 de 8 del vespre, inauguració plaça Sebastià Salellas a Vila-roja (Girona), al costat del CAP.

DIVENDRES 29 DE MAIG
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona: Conferència Sebastià Salellas, lluitador a càrrec del Dr. J.Mª Terricabres. Presenta: Joan Sureda.

DISSABTE 30 DE MAIG
A les 12 del matí als Quatre Cantons de Girona, vermut popular anti-especulatiu
Organitza: Col•lectius de l’esquerra anticapitalista de Girona.
A les 7 de la tarda al Centre Social La Màquia (C/ dels Vern, 15 de Girona) presentació del llibre Rastros de Dixan, dedicat a Sebastià Salellas Magret, i projecció del documental del llibre amb alguns dels seus autors i protagonistes.
Organitza: Col•lectius de l’esquerra anticapitalista de Girona i editorial Virus.

DILLUNS 1 DE JUNY
A les 8 del vespre a la llibreria 22, presentació del llibre de poesia de Rosa Font, Des de l'arrel, premi Cadaquès a Rosa Leveroni 2008.
A les 10 i quart del vespre, projecció de pel•lícula Hic Digitur Dei (Catalunya 1977) sobre la transició al cinema Truffaut. Presentarà la pel•lícula Guillem Terribas (president del col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona) i Antoni Martí, director del film. En acabar la pel•lícula hi haurà un debat, moderat per Guillem Terribas, amb Salvi Jacomet, Xavier Corominas,.. i altres membres de la colla de Fontsabeu.

DIMARTS 2 DE JUNY
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona: Taula rodona sobre les presons. Hi participen: Carles Monguilod (advocat), Mateu Seguí (Advocat), Begoña Garcia de Cortázar (treballadora social) i Xavier Palou Falcó (expres) Presenta: Benet Salellas (advocat).

DIMECRES 3 DE JUNY
A 2/4 de 8 del vespre a l’auditori del Col•legi d’Advocats de Girona:
Conferència Llei de partits i dret de defensa a càrrec de l’advocada basca Jone Goirizelaia Presenta: Carles McCragh, vice-degà del Col•legi d’Advocats.
Organitza:Comissió per la creació de la Fundació Sebastià Salellas.
Col•labora: Ajuntament de Girona/ Col•legi d’Advocats de Girona/ Diputació de Girona/ Llibreria 22/ Punt Diari /Memòria, Lluita i Resistència- Taller de Cultura /Cinema Truffaut


divendres, 15 de maig de 2009

I Festival popular de poesia catalana (1970) (II)

Francesc Vallverdú. Hivern 1961

Gabriel Ferrater. Cançó del gosar poder.


Salvador Espriu.
Poema XXV de La Pell de Brau.


Joan Oliver.
Cloenda

I Festival popular de poesia catalana (1970) (I)

El 25 d'abril de 1970, la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure, va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític. El Price dels Poetes va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. 
En Pere Portabella en va realitzar un documental. 


Joan Colomines. Presentació.


Agusti Bartra. Cartell per als murs de la meva pàtria (1969)

 
Joan Oliver. Corrandes de l'exili.

diumenge, 10 de maig de 2009

Per què Catalunya no té un estat propi?

















Al seu llibre "Notícia de Catalunya" el mestre J. Vicens Vives ho explica:

"No hem estat prou forts per a fer-nos la nostra pròpia història; vet ací la gran tragèdia col·lectiva. Mentre les formacions politiques es mesuraven a l'escala d'uns quants milers de gent d'armes i de dues dotzenes de galeres, hem pogut superar aquell gran inconvenient i hem assolit una plataforma històrica respectable. Ha estat l'època en què més ens hem sentit nosaltres mateixos. D'ací ve la nostra enyorança congènita per aquells temps de plenitud.
Però quan els estats s'han encimbellat damunt de nombrosos cossos d'exèrcit, quan els estols han reunit perfeccions tècniques i han calgut per a armar-los recursos econòmics fora del nostre abast, llavors hem entrat en la fase de la intranquil·litat col·lectiva.
Ben bé fa cinc segles que marxem d'esma, adés conformant-nos amb un migrat paper de circumscripció provincial, adés volent forçar la roda de la fortuna cap a posicions singulars d'imperialisme polític i cultural."

Resistència

Avui he trobat a la xarxa aquest comentari sobre el mestre Jaume Vicens Vives:
Cita:
No va perdre massa temps planyent el retrocés després del gran desastre. Ni va voler lluitar contra els corrents històrics. Ja deia ell que això sol pagar-se car. I perquè no va voler lluitar des de trinxeres que li semblaven ineficients, Vicens Vives fou mal comprès sovint i fins blasmat en alta o mitja veu moltes vegades.
Amb injustícia, perquè ell va infondre al nucli per ell suggestionat dels seus deixebles, la consciència d'aquella onada de vitalitat que va detectar en el segle màxim de la que anomenem decadència: vers 1680. No sóc pas jo l'únic que recordarà una intervenció seva a la Societat Catalana d'Estudis Històrics on va precisar la significació d'aquella data: aleshores, deia, "de la defensiva passàrem a l'ofensiva."

dimecres, 29 d’abril de 2009

El "Dasein" i l'existència autèntica


L’home que té una existència autèntica és aquell que no es deixa sufocar per la xerrameca dels altres. Que no llegeix el que cal llegir. Que no escolta el que cal escoltar. Que no se sotmet al poder i al domini dels altres, sinó que ell decideix per si mateix. Que sap que ha de morir, però que viu igualment ...
No tenim perquè viure angoixats per la permanència de la mort. El Dasein autèntic sap que morirà. Però això no li impedeix viure. Fins i tot pot viure amb més alegria, amb més plenitud.
J.P. Feinmann.(Filosofía Aquí y Ahora)

dijous, 23 d’abril de 2009

Vista panoràmica (360º) des del Puigsacam



Si cliqueu sobre la imatge podreu visionar  una imatge  panoràmica de  360º de 23 fotografies feta el dia 11-01-2009. Havia nevat el dia abans i el paisatge era immillorable! 

dilluns, 13 d’abril de 2009

Auschwitz y la filosofía


José Pablo Feinmann


El 27 de enero de 1945 -se cumplieron cincuenta y cinco años el jueves pasado- el ejército soviético liberó a los últimos 66.000 detenidos que permanecían en el campo de Auschwitz. En 1944, Eichmann llega a Hungría, ocupada por los ejércitos nazis en el mes de marzo de ese año, y en menos de seis semanas envía a Auschwitz 450.000 judíos. Nunca habían llegado tantos, así de una vez, al campo de exterminio. El gobierno húngaro colaboró con entusiasmo, con eficacia. Aún en agosto de 1944 (conviene retener estas fechas porque la guerra estaba irremediablemente perdida para los alemanes, en tanto que las matanzas del campo continuaban con una dinámica propia) llegan a Auschwitz 90.000 judíos que provienen del ghetto de Lodz, en Polonia. "El 2 de noviembre de 1944, Himmler, viendo la partida perdida y llevado por la falaciosa esperanza de salvarse, de aliarse él, incluso con sus SS, a los americanos, para combatir a los rusos, suspendió, sin conocimiento del Führer, las deportaciones y las exterminaciones. El 26 de noviembre, a una orden suya, eran destruidos los crematorios y las cámaras de gas" (León Poliakov, Auschwitz, documentos y testimonios del genocidio nazi. Este libro es de 1965 y es el primero que leí sobre Auschwitz, cuando aún no sabía qué tenía que ver la filosofía con este horror. O lo estaba buscando. Me agrada citarlo ahora).

Si algo distingue a los filósofos de la escuela de Frankfurt es el hacer girar el pensamiento en torno de la insoslayable realidad del genocidio. Sobre todo lo hicieron Theodor Adorno y Max Horkheimer. También Walter Benjamin. Aquí vamos a seguir las reflexiones de Adorno, cuyo célebre dictum acerca de la imposibilidad de escribir poemas (o simplemente escribir) después de Auschwitz sigue movilizando conciencias, incomodando, acorralando al pensar en el abismo del horror. (Günther Grass acaba de citar el dictum de Adorno en el discurso que dio al recibir el Nobel. No es casual. La pregunta acecha a todo escritor: ¿es posible escribir después de Auschwitz?).

Adorno es el filósofo que plantea (el único que lo hace tan extremadamente luego de la Segunda Guerra Mundial) que Auschwitz implica una quiebra, una ruptura en la tradición de la cultura occidental. Siempre la filosofía habló de las condiciones de la barbarie, de la barbarie como algo que, en el extremo del horror, podía ocurrir. Para Adorno esto cambia con Auschwitz. La barbarie ya ocurrió. El filosofar, luego de Auschwitz, se despliega a partir de esta certeza: la barbarie no sólo es posible, sino que ya ocurrió. Y el imperativo categórico que debe extraerse de esta constatación empírica es que Auschwitz no vuelva a ocurrir. Este imperativo podría formularse así: actúa de tal modo que ninguno de tus actos pueda contribuir a crear las condiciones de posibilidad de otro Auschwitz. (Supongo que todo argentino sensible habrá ya advertido que no estamos hablando sólo de Auschwitz, sino que a nosotros el tema nos toca muy particularmente. Por ejemplo, formularía de este modo el imperativo categórico de todo argentino: actúa de tal modo que ninguno de tus actos pueda contribuir a crear las condiciones de posibilidad de otra ESMA.)

La crítica a la razón instrumental (a la razón que surge para someter a la naturaleza) que Adorno y Horkheimer habían llevado a cabo en Dialéctica del iluminismo encuentra su ejemplo en Auschwitz. Su culminación. Es esa razón instrumental la que se entrega a lo destructivo. Pretende construir la civilización y termina construyendo la barbarie, ya que nació para someter. Sin embargo, ésa ha sido la cultura. Esa cultura y la crítica de esa cultura fueron el universo de ideas que no logró impedir que la barbarie ocurriera. ¿Por qué la fiereza del dictum adorniano? ¿Por qué no se puede escribir después de Auschwitz? Porque en Auschwitz la cultura demostró que de sus entrañas surge la barbarie. O, al menos que es incapaz de frenarla. ¿De qué sirvió entonces esa cultura? ¿Y de qué servirá que critiquemos a Auschwitz otra vez desde la cultura? Adorno nos lleva a un callejón sin salida. Si criticamos a Auschwitz desde la cultura, lo hacemos desde un universo conceptual que no impidió que Auschwitz surgiera. Porque esto es lo alarmante: Auschwitz surgió en medio de una sociedad altamente culturalizada. Surgió en un pueblo de grandes filósofos, músicos y poetas. Y si criticamos Auschwitz al margen de la cultura, alejados de la cultura, lo estaremos haciendo desde la barbarie, de la cual Auschwitz es el mayor exponente. De aquí que Adorno escriba: "Toda la cultura después de Auschwitz, junto con la imperiosa crítica a él, es basura (...) Quien aboga por la conservación de la andrajosa y culpable cultura se convierte en cómplice, mientras que quien la rechaza promueve directamente la barbarie que demostró ser la cultura" (Cfr. Carl Friedrich Geyer, Teoría crítica, Alfa, p. 137).

El encierro adorniano abre las posibilidades de su célebre dictum. Si después de Auschwitz no es posible escribir, es porque fue la cultura la que produjo o no imposibilitó Auschwitz, que surgió de sus entrañas. ¿Cómo, entonces, criticarlo desde la cultura? Pero si apartamos la cultura, queda la barbarie. ¿Cómo criticar Auschwitz desde la barbarie si Auschwitz es la barbarie? De este modo, la razón demuestra la imposibilidad de la razón. Porque Auschwitz es un hecho racional. Es un triunfo de la razón instrumental. (Aquí deberíamos pensar en Hannah Arendt conceptualizando a Eichmann como burócrata del Mal. Como eficientista del Mal. Como la racionalidad banalizada del Mal.)

"La camarilla dominante en Alemania (escribe Adorno) movió a la guerra porque se hallaba excluida de las posiciones del poder imperialista" (Minima moralia, Taurus, p. 105). Pero tuvo a su frente a un testarudo estúpido, que llevó a Alemania a la testarudez. Y no pese a su cultura, sino por su cultura. Escribe Adorno. "Necesariamente hubo de sonar para los alemanes la hora de esa estupidez. Pues sólo aquellos que en economía mundial y conocimiento del mundo eran en igual medida limitados pudieron atraerlos a la guerra y encaminar su testarudez hacia una empresa no moderada por ninguna reflexión" (Ibid, p. 105). Sin embargo, que esta empresa no estuviera moderada por ninguna reflexión fue parte de la cultura alemana. El irracionalismo de Auschwitz fue parte de la racionalidad de la cultura alemana. Y Adorno escribe una frase hegelianamente deslumbrante: "La estupidez de Hitler fue una astucia de la razón" (Ibid, p. 105).

El desafío de Adorno nos incluye. No sólo porque somos parte de la humanidad, sino porque somos argentinos y tenemos nuestro Auschwitz. Sus víctimas fueron menos, pero no fue menor su horror. Nuestro Auschwitz es la ESMA. Así, vale para nosotros la drástica problemática adorniana. ¿Se puede escribir después de la ESMA? Si la cultura argentina produjo ese horror, ¿cómo superarlo desde esa cultura? Y si se abandona la cultura, caemos en la barbarie y la barbarie es la ESMA. Algunos, rápidamente, dirán: criticar a la ESMA desde otra cultura, desde una cultura antagónica a la que la produjo. Pero la cuestión no es tan sencilla. No lo fue, al menos, para Adorno. Que dijo que toda la cultura después de Auschwitz junto con la crítica a Auschwitz era basura.

La filosofía, decía Hegel, no tiene por qué ser edificante. Lo verdaderamente filosófico es siempre problemático. La filosofía no regala vidrios de colores ni vende esperanzas para dormir mejor. Creo que el dictum de Adorno es extremo, y de aquí su riqueza, su fascinante incomodidad. Creo que se puede escribir después de Auschwitz. Que se puede escribir después de la ESMA. Creo, sobre todo, que se debe escribir después de Auschwitz y la ESMA. Pero, por ahora, ese mandato encuentra más fundamentos en la voluntad que en la razón.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Filosofia Aquí y Ahora. Curs del professor J.P. Feinmann


A la banda dreta del bloc hi podeu trobar els 23 capítols de la sèrie titulada "Filosofia aquí y Ahora" que va emetre el canal de TV argentí Encuentro l'any 2008.
El creador de la sèrie és el professor, filòsof, escriptor i guionista de cinema José Pablo Feinmann. En aquesta excel·lent sèrie, el professor Feinmann revisa les preguntes fonamentals que van formular grans filòsofs, com Descartes, Kant, Hegel, Heidegger, Marx o Sartre.

divendres, 10 d’abril de 2009

Hegel. La dialèctica de l'Amo i l'Esclau.


El desig, un impuls humà que serà protagonista en el psicoanàlisi i en la filosofia postestructuralista, constitueix un aspecte central de la Fenomenologia de l'esperit. L'home adquireix consciència de si en veure's com el que no té el que desitja. El desig és acció perquè es vol eliminar la cosa desitjada com a independent, per assimilar-la al jo desitjant. Però el desig de menjar o copular roman encara en el món natural, biològic. El veritable desig humà és desig d'un altre desig, és a dir desitjar el reconeixement de l'altre, i així sorgeix la lluita de consciències pel reconeixement mutu. Aquesta lluita no pot acabar amb la mort de l'adversari perquè el sobrevivent no tindria ningú que el reconegués. Cal, doncs, que un d'ells abandoni la lluita i reconegui l'altre sense ser reconegut per aquest; s'estableix d'aquesta manera la relació d'amo i esclau. L'esclau intenta convèncer-se que encara encadenat és lliure, forja ideologies que col·loquen la llibertat fora del món real, com l'estoïcisme, l'escepticisme o la "consciència dissortada", símbol del cristianisme.
Però l'Amo que depèn del treball de l'Esclau acaba sent Esclau de l'Esclau i l'Esclau és en certa manera l'Amo de l'Amo. Només amb l'alliberament de l'Esclau es dóna el reconeixement veritable d'un home per un altre home.
La dialèctica de l'Amo i l'Esclau, el capítol més famós del llibre, va influir en dos autors en forma diametralment oposada: en Nietzsche, per afirmar l'Amo contra l'Esclau i en Marx, per considerar que l'Esclau amb el seu treball transformava el món i acabaria per alliberar-se de l'Amo.
No s'ha reparat que va ser Hegel el primer que a la Fenomenologia de l'esperit va analitzar, premonitòriament, certes peculiaritats del feixisme, en descobrir, referint-se a l'Imperi Romà, alguns aspectes del totalitarisme modern: l'ús polític de l'inconscient, de l'irracional - "la passió de la nit", "el regne subterrani", "el dret de les ombres"- reprimits per l'ordre social -"la llei del dia"- i a la vegada manipuladors quan calia mobilitzar les masses, sobretot la joventut, per la guerra o la violència física 
(J.J. Sebreli)
Visionar la conferència de J. P. Feinmann

dimecres, 18 de març de 2009

El Jefferson tenia molta vista!


Penso que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers preparats per al combat. Si el poble americà permet un dia que els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que es crearan al seu entorn, privaran a la gent de tota possessió, en primer lloc mitjançant la inflació, i després per la recessió, fins el dia en que els seus fills es despertaran sense casa ni sostre, damunt la terra que conqueriren els seus pares."
THOMAS JEFFERSON, 1802

dissabte, 14 de març de 2009

El mestre J. Vicens Vives.



Tornem al mestre Jaume Vicens Vives, ara amb un fragment del seu llibre "Els Trastàmares"


LA DAVALLADA CULTURAL I EL COMENÇAMENT DEL DESORDRE ESPIRITUAL


Sincronitzada amb l'estimbament econòmic i polític del país durant el segle XV, se'ns ofereix la davallada de la seva força creadora en el camp de la cultura. En el transcurs d'aquella centúria, per tants conceptes malastruga per a Catalunya, la nació que s'havia orejat precoçment amb l'alenada renaixentista que provenia de la ribes italianes s'enfonsà ràpidament cap a formes provincianes, rutinàries i vulgars en la vida intel·lectual i artística. Aquest fenomen, que ha merescut l'atenció de tants il·lustres historiadors de les nostres lletres i del nostre pensament, no ha estat estudiat fins ara en el quadre de la realitat social del temps. Per això la majoria dels autors han intentat de cercar la causa de la decadència cultural catalana en factors aliens al país, singularment en l'entronització de la nissaga castellana dels Trastàmares i en la ulterior política centralitzadora de la Monarquia Hispànica establerta pels Reis Catòlics. Aquesta versió dels orígens del declivi espiritual de Catalunya no representa més que una faceta del procés general, així com tampoc no es pot atribuir lloc important al suposat abarrocament i enfarfegament del llenguatge per la prevalença d'un humanisme mal paït i estantís. No. Les arrels de la decadència es troben en el mateix cos social de Catalunya i corresponen exactament al desequilibri econòmic, social i polític que hem desenvolupat en les planes precedents. Des del regnat de Joan I, quan l'empenta renaixentista comença a inflar les veles de l’humanisme català, fins als darrers dies de la vida d'Alfons el Magnànim i d'Ausiàs March (morts en 1458 i 1459, respectivament), els afers culturals del país semblen endegats per bon camí. És una època de florida de les lletres catalanes, on es donen les mans el millor prosista i el millor poeta medievals: Bernat Metge i Ausiàs March, voltats d'una munió d’excel·lents figures de segon ordre; i també és un moment de plenitud per a l'arquitectura, l'escultura i la pintura del país, que compta amb individualitats estel·lars com Guillem Sagrera, Pere Johan, Lluís Borrassà i Lluís Dalmau, entre molts altres. Aquest desplegament de possibilitats respon a la darrera fase de la prosperitat catalana, quan un petit nucli de financers i propietaris assolia considerables fortunes enmig de l'empobriment general del poble. Fixem-nos també en un fet en què sovint no parem esment: el moviment cultural que acabem de definir era, com a la resta d'Europa, absolutament minoritari i a penes transcendia a la massa del poble. Bernat Metge, l'eminent pre-renaixentista català, fou desconegut fins que el revaloraren i el situaren en el lloc que mereixia els estudiosos del segle XIX.
Aquesta cultura minoritària, sense plataforma popular, havia de tenir tres suports essencials: la cort reial, la noblesa laica i eclesiàstica, i el patriciat urbà. Sense aquests elements no era possible de desenvolupar i mantenir un nou gust cultural, mentre aquest no fos prou digerit per a empeltar-se amb el tarannà tradicional de la gent. Aquest és el procés que ens palesen les altres cultures renaixentistes, tant als països romànics (Itàlia, França i Castella) com als germànics (Alemanya, Països Baixos i Anglaterra). Adés els monarques, adés els prínceps i dignataris eclesiàstics, adés els municipis i els grans burgesos, foren els puntals ferms de les noves i puixants correnties, que toparen amb tantes resistències per a imposar-se sobre el fort llegat medieval.
A Catalunya fracassaren tots tres suports. No cal enganyar- se respecte a l'actuació de la Cort reial, encara que aquesta brillés amb els esclats de la reunions literàries d'Alfons el Magnànim a Nàpols. Ens sembla que cap dels Trastàmares no fou home de conviccions culturals pregones, malgrat l'acusada instrucció que alguns d'ells reberen a la mateixa Castella. De la cultura els delia l'exaltació propagandística, la faramalla ditiràmbica dels poetes i artistes a sou. Ens imaginem Alfons el Magnànim aprenent llatí i voltant-se d'humanistes a Itàlia més perquè «allò es portava» que no pas perquè «li plaïa». D'ací la desorientació absoluta del grup napolità, no solament en la qüestió lingüística, tant important en aquells moments, sinó també en la qüestió ideològica, encara més definitiva. De Nàpols, els nobles i ambaixadors catalans sols en portaren vagues nocions d'un nou estil gramatical, unes quantes lectures ciceronianes mal païdes i una visió inautèntica de la realitat del món.
Aristòcrates i dignitats eclesiàstiques poc feren per substituir la cort en el paper de guies culturals del país. Repassem, si us plau, les planes magistrals que l'eminent Jordi Rubió ha dedicat a les figures literàries de Catalunya i València en la seva admirable obra De l'Edat Mitjana al Renaixement. ¿Quines corts literàries trobem redossades sota la protecció d'un Cardona, d'uns Illa Canet, d'un Pallars o d'un Rocabertí o bé sota les poderoses mitres de Tarragona, Barcelona i Girona? Cap, ni una. Certament, com fa remarcar el mateix mestre, els «homes de paratge» llegien, segons fra Antoni Canals, molts llibres. Però el fet que els llegissin i que n'obtinguessin un cert vernís de racionalisme no vol dir precisament que es convertissin en portantveus d'un moviment cultural. Si a alguns aristòcrates els era grat d'escriure versos o de fer-se construir una tomba magnífica, aquesta era una tendència tradicional, sense complicacions espirituals de cap mena.
Passem ara al patriciat urbà, capaç de mantenir per la seva riquesa una cultura, capaç també d'imposar-la a desgrat de les defallences de la monarquia i de la noblesa. Cal dir, de bon antuvi, que tot allò que és ver en la cultura catalana de la primera meitat del Quatre-cents és essencialment patrici (cavallers de villa i ciutadans honrats): Bernat Metge, fill d'un especier reial; Ferran Valentí, ciutadà de Mallorca; Vicent Ferrer, fill d'un notari; Ausiàs March, cavaller de València; Antoni Canals, natural de Xàtiva; Joanot Martorell, altre cavaller de València, etc. El predomini de l'element valencià en el cercle de la cultura catalana quatrecentista respon a una brotada d'individualitats enmig d'un món econòmicament progressiu. Però les mentalitats catalana i valenciana són pariones, encara que la darrera es caracteritzi per una llibertat de costums i un sentit satíric i sentimental de la vida més acusats. Són pariones en rebutjar els alts instruments de cultura com a mitjà d'aconseguir una finalitat espiritual transcendent. Es prou coneguda l'actitud del municipi barceloní, concretament, del govern de la Biga, oposat a l'establiment a la ciutat dels comtes d'una Universitat, proposat per Martí l'Humà des de 1398 i decretat per Alfons el Magnànim en 1450. És també conegut el decandiment de la vida universitària a Lleida, València i Girona. El patriciat no volgué tenir professors universitaris, sinó mestre-tites que ensenyessin de llegir i conventuals que servessin l’ortodòxia i els principis en els cervells de llurs deixebles. Consentia que alguns dels seus membres es dediquessin a les belles lletres i àdhuc ho aplaudia. Estava cofoi amb la celebració dels festivals anyals de la Gaia Ciència. Però considerava ple de «perills i escàndols» el funcionament d'una Universitat a Barcelona i deixava el comerç de llibres en mans de jueus i conversos.

diumenge, 8 de març de 2009

I Festival popular de poesia catalana (1970)

Pere Quart recitant les Corrandes de l'exili al I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (1970)