dissabte, 6 de juny de 2009

Entrevista amb Jean-Paul Sartre



La desesperació em tempta de nou: la idea de que això no acabarà mai, que no hi ha punt d’arribada, que només hi ha petites finalitats particulars per les quals ens barallem. Es fan petites revolucions, però no hi ha un final humà, no hi ha quelcom que interessi a l’home, només hi ha desordres. És possible pensar quelcom així. Aquest pensament et tempta sense parar, sobretot si ets vell i penses: moriré d’aquí a cinc anys.
En tot cas, el món sembla lleig, dolent i sense esperança. Això és la desesperació tranquil·la d’un vell que morirà d'aquí a cinc anys dins d’aquest món. Però justament resisteixo i sé que moriré en l’esperança, però aquesta esperança cal bastir-la.
És necessari intentar explicar per què el món d’ara, que és horrible, és només un moment en el llarg desenvolupament històric, que l’esperança ha estat sempre una de les forces determinants de les revolucions i de les insurreccions, i explicar de quina manera sento encara l’esperança com la meva concepció del que ha de venir.
Jean-Paul Sastre. (L’esperança ara).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé si Sartre va morir en l'esperança com ell esperava. En tot cas, aquesta esperança, tal com expressada en l'entrevista, em sembla senzillament una utopia. Meravellosa, sense cap dubte. Però inabastable, com tota utopia.

Salvi ha dit...

D'acord company Anònim, aquesta esperança és una utòpia..
Però sense ella, els homes encara seríem esclaus...

Assumpció Cantalozella ha dit...

Sartre, a part del joc que sabia fer amb el pensament, era un geni de les paraules....