dimarts, 29 de maig de 2012

¿És possible escriure després d'Auschwitz?).


José Pablo Feinmann

Adorno és el filòsof que planteja (l'únic que ho fa de manera tant extrema després de la Segona Guerra Mundial) que Auschwitz implica una fallida, un trencament en la tradició de la cultura occidental. La filosofia Sempre havia parlat de les condicions de la barbàrie, de la barbàrie com una cosa que, en l'extrem de l'horror, podia passar. Per a Adorno això canvia amb Auschwitz. La barbàrie ja  ha passat. Filosofar, després d'Auschwitz, es desenvolupa a partir d'aquesta certesa: la barbàrie no només és possible, sinó que ja ha passat. I l'imperatiu categòric que cal extreure d'aquesta constatació empírica és que Auschwitz no torni a passar. Aquest imperatiu es podria formular així: “actua de tal manera que cap dels teus actes pugui contribuir a crear les condicions de possibilitat d'un altre Auschwitz.” ...
La crítica a la raó instrumental (a la raó que sorgeix per sotmetre la natura) que Adorno i Horkheimer havien dut a terme en Dialèctica de l'il·luminisme troba el seu exemple en Auschwitz. La seva culminació. És aquesta raó instrumental la que es lliura a allò que és destructiu. Pretén construir la civilització i acaba construint la barbàrie, ja que va néixer per sotmetre. No obstant això, aquesta ha estat la cultura. Aquesta cultura i la crítica d'aquesta cultura van ser l'univers d'idees que no va aconseguir impedir que la barbàrie ocorregués. 

Per què la basarda del “dictum” adornià? Per què no es pot escriure després d'Auschwitz? Perquè a Auschwitz la cultura va demostrar que de les seves entranyes sorgeix la barbàrie. O, almenys que és incapaç de frenar-la.
De què va servir llavors aquesta cultura? I de què servirà que critiquem Auschwitz altra vegada des de la cultura?
Adorno ens porta a un carreró sense sortida. Si critiquem Auschwitz des de la cultura, ho fem des d'un univers conceptual que no va impedir que Auschwitz sorgís. Perquè això és el que és alarmant: Auschwitz va sorgir enmig d'una societat altament culturitzada. Va sorgir en un poble de grans filòsofs, músics i poetes. I si critiquem Auschwitz al marge de la cultura, allunyats de la cultura, ho estarem fent des de la barbàrie, de la qual Auschwitz és el major exponent. D'aquí que Adorno escrigui: "Tota la cultura després d'Auschwitz, juntament amb la imperiosa crítica a ell, són escombraries (...) Qui advoca per la conservació de l'esparracada i culpable cultura es converteix en còmplice, mentre que qui la rebutja promou directament la barbàrie que va demostrar ser la cultura
L’atzucac  adornià obre les possibilitats del seu cèlebre “dictum”. Si després d'Auschwitz no és possible escriure, és perquè va ser la cultura la que va produir, o no va impossibilitar Auschwitz, que va sorgir de les seves entranyes.
Com, llavors, criticar des de la cultura?  Però si apartem la cultura, queda la barbàrie. Com criticar Auschwitz des de la barbàrie si Auschwitz és la barbàrie? D'aquesta manera, la raó demostra la impossibilitat de la raó. Perquè Auschwitz és un fet racional. És un triomf de la raó instrumental. (Aquí hauríem de pensar en Hannah Arendt conceptualitzant Eichmann com un buròcrata del Mal, com un gestor eficient del Mal, com la racionalitat banalitzada del Mal)

diumenge, 27 de maig de 2012

El petrodòlar: la mà invisible que escura la teva butxaca.


Autor: El Erial De Olduvai
Els imperis sempre s'han finançat imposant impostos a les colònies, avui en dia han sofisticat els seus mètodes.
En el gràfic podem veure l'evolució de la massa monetària, la quantitat de dòlars que els EUA han posat en circulació els últims deu anys i com s'ha anat accelerant, especialment en l'últim trimestre.
N'hi ha prou que tots els països es vegin obligats a haver d'adquirir el petroli en dòlars, forçant-los així a tenir la necessitat de disposar d'una reserva de dòlars, d'aquesta manera EUA pot succionar valor a voluntat de les reserves monetàries de la resta de països i transferir aquest valor a la seva pròpia economia.
Com? Molt senzill: imprimint bitllets i augmentant així la capacitat de pagament del seu estat, però disminuint el poder adquisitiu de la moneda, amb la qual cosa disminueix el poder adquisitiu de les reserves de dòlars que els països de la resta del món es veuen obligades a tenir.
Aquesta estratègia els fa més rics a ells, però més pobres a la resta del món. És a dir, que el pla de reactivació de l'economia EUA l’està finançant imprimint bitllets, però l’estem pagant nosaltres.
En el gràfic es mostra el descomunal creixement de la massa monetària de dòlars des del 2002, en concret, s'aprecia un absurd creixement del ¡¡33%!! en l'últim trimestre, mentre que la inflació -la pèrdua de poder adquisitiu del dòlar- ha estat del 3%, així les reserves en dòlars de la resta de països perden un 3% de poder adquisitiu que és transferit a l'economia USA, que s'incrementa en un 30% (33% que incrementa la quantitat de dòlars - 3% de pèrdua de poder adquisitiu del dòlar).

 Un bon negoci, no us sembla?

dissabte, 26 de maig de 2012

De quina manera la Xina pot arribar a dominar el món.


Article de
Luciano Pires publicat a  www.rebelion.org

Alguns coneguts van tornar de la Xina impressionats. Un producte del que Brasil en fabrica un milió d'unitats, la Xina, en una sola fàbrica, en produeix 40 milions.
La qualitat és equivalent i la velocitat de distribució impressionant. Els xinesos col·loquen qualsevol producte en el mercat en qüestió de setmanes, a preus que són una fracció dels brasilers.
Una de les fàbriques s'està traslladant a l'interior perquè els salaris de la regió en què es troba instal·lada són massa alts: 100 $. Un obrer brasiler guanya 300 $ mínim, que sumats als impostos i altres beneficis equivalen a 600 $. Quan els comparem amb els 100 $ dòlars que reben els xinesos sense pràcticament cap altre benefici, ens trobem davant d'una esclavitud groga i la alimentem...
¿Hores extraordinàries? A la Xina... Oblide-ho! La gent allà està tant agraïda de tenir una feina, que treballen hores extres a canvi de res...
Darrera d'aquesta "situació" s’hi amaga el gran parany de la Xina. No es tracta d'una estratègia comercial, sinó d'una estratègia de "poder"  per conquerir el mercat occidental. 
Els xinesos estan traient profit de l'actitud dels "comerciants" occidentals, que prefereixen terceritzar la producció, quedant-se només amb el que li afegeix valor: la marca.
Difícilment podreu comprar a les grans xarxes comercials dels EUA algun producte "made in USA". És tot "made in Xina" amb una marca nord-americana. Les empreses guanyen riuades de diners comprant als xinesos per centaus i venent després per centenars de dòlars. Només els interessa el lucre immediat a qualsevol preu. Tot al cost de tancar les seves fàbriques i generar una brutal desocupació. És el que podria anomenar-se "estratègia del preu"
Mentre els occidentals terceritzen les seves empreses i guanyen en el curt termini, la Xina aprofita aquest enfocament instal·lant unitats productives d'alt rendiment per dominar en el llarg termini. 
Mentre les grans potències mercantils es queden amb les seves marques i amb el disseny a les seves mans, els xinesos es queden amb la producció, assistint, estimulant i contribuint al desmantellament dels escassos parcs industrials occidentals.
Molt aviat ja no hi haurà més fàbriques de sabatilles esportives o de calçats en el món occidental. Només existiran a la Xina. De manera que en un futur proper veurem com els productes xinesos augmenten els seus preus produint un "xoc manufacturer" com va passar amb el xoc petrolier en els anys 70. I llavors ja serà massa tard.
Llavors el món s'adonarà que aixecar noves fàbriques tindrà costos prohibitius i s'haurà de rendir al poder xinès. S’adonarà de que ha alimentat  un enorme drac i que s’ha convertit en el seu ostatge. Un drac que augmentarà gradualment els seus preus, ja que serà ell qui dicti les noves lleis del mercat i serà després qui mani, ja que tindrà el monopoli de la producció, i serà també l'amo de les fàbriques, dels estocs i dels llocs de treball i tindrà el poder de regular els preus.
Nosaltres, els nostres fills i els nostres néts, assistirem a una inversió de les regles de joc actuals, el que produirà en les economies occidentals l'impacte d'una bomba atòmica... xinesa. Quan el món occidental se'n adoni d’aquesta realitat, ja serà massa tard.
Aquest dia els executius occidentals miraran tristament les ruïnes de les seves antigues fàbriques; i els seus tècnics jubilats, mentre juguen a cartes a les places, ploraran sobre la ferralla dels seus parcs fabrils destruïts. I recordaran llavors, amb molta nostàlgia, els temps en que guanyaven diners comprant "fardells de mercaderies dels esclaus" i venent cares les seves "marques registrades" als seus conciutadans.
I llavors, entristits, obriran els seus armaris i es menjaran les seves marques que ja estaran passades de moda i que per tant, hauran deixat de ser poderoses, perquè totes hauran estat copiades ...
I a més  a més, cal que penseu en el seu poder militar.
Quedarem ostatges i a la seva mercè,
Avui estem alimentant la cobra que ens mossegarà en el futur.

dimecres, 23 de maig de 2012

Entrevista amb Saskia Sassen.



Saskia Sassen és sociòloga i economista, encara que la seva formació també inclou el camp de la filosofia. Actualment treballa com a professora de sociologia a la Universitat de Chicago, així com a la London School of Economics. La seva prolífica obra escrita se centra en la mobilització del capital i la força de treball en el món globalitzat. Les anàlisis de l'impacte que aquests fenòmens han tingut sobre les ciutats van convertir a Saskia Sassen en una referència inevitable per a la sociologia urbana anglosaxona. A ella es deu la identificació i descripció del fenomen de la Ciutat Global.

¿L'economia urbana ha passat de valorar les persones com a consumidors a tractar d'expulsar-les perquè sobren?

Aquest procés d'expulsió es dóna en molts llocs. En el camp també, perquè compren les terres i sobren els que les cuidaven. A la ciutat, les llars i els comerços modestos queden desplaçats del centre. A més, en aquesta generació, la quarta després de la Segona Guerra Mundial, la classe mitjana està perdent poder. S'està empobrint en països altament desenvolupats com França, EUA i Regne Unit. La nova generació adquireix menys educació formal, menys ingressos, i té menys possibilitats de comprar una casa. Això és una mena d'expulsió d'un projecte de vida.

Crèiem que cada generació avançaria respecte a l'anterior?

Semblava part d'un contracte social, però aquesta trajectòria ha estat interrompuda en països com Xile o Argentina, on va ser brutal el que li va passar a la classe mitjana després de la crisi.

Per què ha passat?

És un nou sistema. Sembla una continuació de l'antic, però no ho és. La lògica financera ha envaït tots els sectors econòmics. Hi ha una organització del sistema que neix en els anys vuitanta i s'estableix en els noranta. Avui vivim les conseqüències. I el canvi fonamental és que, en l'època del keynesianisme, la base econòmica era la manufactura de massa i el consum de massa: la construcció d'espais suburbans de massa amb les corresponents carreteres i infraestructures. És a dir, una sèrie de processos econòmics que van implicar que el consum importés moltíssim. Avui, el sistema financer ha inventat maneres de multiplicar la renda sense passar pel consum de massa.

Construir suburbis es va convertir en un gran negoci ...

Cada llar suposava una nova nevera, una nova televisió, nous mobles ... Tot nou. Es va generar un cicle viciós positiu. Teníem un sistema basat en el consum. Fóra o no necessari, era vital continuar consumint.

Ja no és així?

S'ha trencat la cadena. El salari del treballador ja no fa possible mantenir el consum. S'ha trencat la cadena, perquè s'ha acabat la construcció en massa. Ara vivim en un cicle molt diferent.

Què passa amb la gent que viu a les ciutats i ja no pot consumir?

No és només un tema de desigualtat i exclusió social, encara que tots dos existeixen. El nou element és que molts dels aturats d'avui no tenen possibilitat de tornar a tenir una vida normal de treball. Tant al Regne Unit com als Estats Units, la població de presos ha augmentat moltíssim, i a mi em sembla que si bé alguns d'aquests presoners són assassins, la gran majoria no ho són i no haurien d'estar a la presó. La presó és una mena de magatzem de gent que el sistema no pot absorbir perquè no pot emprar. Viuen expulsats del sistema, emmagatzemats i sense possibilitat de reinserir-se.

dilluns, 21 de maig de 2012

Fragments d'un escrit de Rossend Sanglas

Josep Suñol

Fragments de l’escrit de Rossend Sanglas on explica el motius pels quals ha decidit abandonar el grup de Feisbuc “Catalunya Opina”. Reprodueixo aquest text perquè el comparteixo al 100%.

“ No faré mai ni una cervesa amb ningú com alguns elements que he tractat aquí. I aquests són, només, aquells que imposarien la seva visió de nació per sobre la voluntat democràticament expressada de les persones, en aquest cas del poble català. I no m'importa quina nació sigui la que es vulgui imposar.
Ni la independència de Catalunya ni la unitat d'Espanya mereixen una gota de sang.

Vosaltres, amics feixistes totalitaris, servidor d'essències ràncies, heu fet inviable Espanya perquè mai heu estimat Espanya. Estimeu una determinada visió d'Espanya que deixa fora part de la realitat del vostre país, que exclou milions dels vostres pretesos compatriotes, que té només una llengua notable i una cultura genuïna, on les raons no són vàlides ni quan són contrastables si no s'adiuen amb el vostre mite.

Espanya va néixer com un projecte de supremacia castellana, i així us van ensenyar a estimar-la. I l'estimeu així. La realitat no encaixa amb els vostres sentiments, i això us porta a l'odi. Només que estiméssiu la vostra Espanya tal com és, plural, diversa, en igualtat de condicions i volguéssiu el bé dels ciutadans per sobre del vostre concepte de pàtria, coneixeríeu, encara que sense poder-les compartir, les raons d'un independentista honest i demòcrata. És més, si l'Estat espanyol s'orientés amb aquests valors i els propagués en comptes de fer el contrari, no caldria independentistes.

Catalunya serà independent, potser. Jo no ho se i ningú ho sap. Però si un dia és així, espero que els catalans no caiguem en els mateixos errors, i que siguem capaços de crear un Estat al servei dels ciutadans, no una maquinària per adequar els ciutadans a una visió de nació. L'endemà de la independència aquesta serà la meva idea política central: no caure en els mateixos errors d'uniformitat, intolerància, prejudicis xenòfobs i essencialismes més enllà del benestar de les persones. Lamentablement, tots els pobles poden caure en aquesta temptació, i tots els Estats es poden convertir en promotors i executors d'aquesta visió de la pàtria.

Adéu i espero, per molts de vosaltres la derrota definitiva i més humiliant de les vostres idees, que us equiparen amb tots els que estan disposats a exercir violència contra la voluntat popular i les decisions democràtiques, sigui en nom d'un Estat, sigui en nom d'una altra causa. El terror és igual que porti o no porti credencials estatals.”

dissabte, 12 de maig de 2012

Marx explica la Comuna de París.


Fragment de l'obra de Teare  "Marx al Soho" de Howard Zinn,  on Marx explica la història de la Comuna de París...

¿Coneixeu aquest magnífic episodi de la història de la humanitat, la Comuna de París? La història comença amb estupidesa. Em refereixo a Napoleon III. Si, el nebot de Bonaparte. 
Era un bufó, un actor a l'escenari somrient al públic mentre 16.000.000 de camperols francesos vivien en fosques cabanes sense finestres i els seus fills morien de inanició. Però com tenia una legislatura, com la gent l'havia votat, es creia que hi havia democràcia ... Un error molt comú. 
Bonaparte volia glòria, de manera que va cometre l'error d'atacar l'exèrcit de Bismarck. Va ser ràpidament derrotat, ia continuació de la victòria germànica, les tropes van marxar sobre París i van ser rebudes per alguna cosa més devastador que les armes: el silenci. Van trobar les estàtues de Paris cobertes amb banderes negres. Una resistència immensa, silenciosa i invisible. I, els alemnays van fer el més sensat. Van travessar l'Arc del Triomf en formació i van marxar ràpidament. 
I el vell ordre francès, la República, liberals, es deien ells mateixos, no es van atrevir a tornar a Paris. Tremolaven de por perquè els alemanys se'n havien anat i Paris havia estat presa pels treballadors, les mestresses de casa, els dependents, els intel·lectuals, els ciutadans armats. La gent de París no va formar un govern, sinó quelcom més gloriós, una cosa que els governs d'arreu temen, una comuna, l'energia col·lectiva del poble. Era la Comuna de París! 
La gent estava reunida 24 hores al dia, per tota la ciutat, en grups de tres o quatre, prenent decisions junts, mentre la ciutat era envoltada per l'exèrcit francès, amenaçant amb envair-la en qualsevol moment. Paris es va convertir en la primera ciutat lliure del món, el primer enclavament de llibertat en un món de tirania. 
Li vaig dir a Bakunin: "Vols saber el que és la dictadura del proletariat? Mira a la Comuna de París. Això és la veritable democràcia. "No la democràcia d'Anglaterra o Amèrica, on les eleccions són circs, amb la gent votant per un o altre guardià del vell ordre, on qualsevol sigui el candidat que guanyi, el ric segueix dirigint el país. 
La Comuna de París va viure només uns pocs mesos. Però va ser el primer cos legislatiu en la història que representava els pobres. Les seves lleis eren per a ells. Va abolir els seus deutes, va posposar els seus lloguers, va obligar a les cases de empenyoramens a tornar-los les seves més preuades pertinences. Van rebutjar cobrar més que els treballadors. Van reduir les hores que treballaven els forners. I van permetre l'entrada gratuïta al teatre a tothom. 
El gran Courbet, les pintures del qual havien sorprès a Europa, presidia la federació d'artistes. Van tornar a obrir els museus, muntant una comissió per l'educació de les dones, una fet impensable fins llavors. Van aprofitar dels últims avenços en ciència, el globus aerostàtic, i en van enlairar un sobre Paris per sobrevolar la zona rural, llançant pamflets per als camperols, amb un simple i poderós missatge. El missatge que hauria de ser llançat a tots els treballadors del món: "Els nostres interessos i els vostres són els mateixos." 
La Comuna declarà que l'objectiu de l'escola era ensenyar als nens a estimar i respectar el proïsme. He llegit les vostres interminables discussions sobre educació. No tenen sentit! Ensenyen tot el necessari per triomfar en el món capitalista. Però ensenyen als joves a lluitar per la justícia? 
Els comuners van entendre la importància de l'educació. No educaven només amb paraules sinó també amb actes. Van destruir la guillotina, aquest instrument de la tirania, fins i tot de la tirania revolucionària. Llavors, portaven mocadors vermells, va penjar una pancarta vermella enorme, els edificis foren engalanats amb teles de seda vermella. Es es van congregar al voltant de la Columna "Vendome", símbol del poder militar, una enorme estàtua amb el cap de Napoleó Bonaparte a la part alta. Van lligar una corda al capdavant, van capgirar un cabestrant, i el cap del Napoleó es va estavellar contra el terra. La gent va pujar sobre les ruïnes i van platar una bandera vermella que onejava sobre el pedestal. Es va convertir en el pedestal no d'un país, sinó de la raça humana sencera, i els homes i les dones, mirant, plorant d'alegria. 
Si, aquesta va ser la Comuna de París. Els carrers estaven sempre plens, amb discussions per tot arreu. La gent compartia coses. Somreien més sovint. L'amabilitat regnava. Els carrers eren segurs, sense policia de cap tipus. Si, això era socialisme! 
Per descomptat aquest exemple, l'exemple de la Comuna, no podia ser permès. Per la qual cosa els exèrcits de la República van marxar sobre París i va començar la carnisseria. Els líders de la Comuna van ser portats al cementiri Pere Lachaise, posats sobre el mur de pedra, i afusellats. Tots junts, trenta mil van ser assassinats. 
La Comuna va ser aixafada per llops i porcs. Però va ser el més gloriós èxit del nostre temps ...

divendres, 11 de maig de 2012

LLIBRE DELS MORTS. Salvador Espriu



Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.

No tornaràs. Recorda, no t’apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d’estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,
l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp.

Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum!

Escoltar el poema recitat per Salvador Espriu..

http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/visor.php?acronim=veup&acr_autor=espr&tipus=edigsa&pos=6

dijous, 10 de maig de 2012

Sant Benet era Marxista?


Marx al segle XIX va escriure:


A cadascú segons les seves necessitats; de cadascú segons les seves possibilitats.
"En la societat comunista la humanitat haurà arribat a la seva perfecció moral: cadascú produirà segons les seves possibilitats i consumirà segons les seves necessitats, de manera que haurà desaparegut la submissió de l’home al poder."

I, Sant Benet de Núrsia  al segle VI en el capítol XXXIV de la seva Regla va escriure:

Si han de rebre tots iguals les coses necessàries.
"Tal com està escrit: “Es distribuïa a cadascú segons els que necessitava”. No volem pas dir amb això que és faci accepció de persones –Déu no ho vulgui– sinó que es tingui consideració de les febleses. Llavors, que el qui no necessita tant, en doni gràcies a Déu, i no es posi trist. I, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa, i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós."

És clar que Marx havia llegit la regla de Sant Benet...

dimecres, 9 de maig de 2012

Baralla de dos captaires cecs. (Salvador Espriu)


Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

Affiche Rouge



Affiche Rouge és un cartell de propaganda nazi de color vermell difós a França en el context de les condemnes a mort de 23 membres de la FTP-MOI a la regió de París, seguit de la seva execució, el 21 de febrer de 1944.
El grup conegut com a "Groupe Manouchian" estava compost per 23 combatents comunistesde la resistència, entre ells 20 estrangers,  supervivents espanyols de Franco, empresonats en els camps als Pirineus francesos, italians resistents al feixisme, armenis,  jueus escapats de la batuda de juliol Vel'd'Hiv 1942, i encapçalada per un armeni Missak Manouchian que formava part  part dels partisans i franctiradors.
Van ser detinguts el novembre de 1943 , jutjats el febrer de 1944 i  condemnats a mort el dia 21. Els 22 homes van ser afusellats el mateix dia en el Fort de Muntanya Valérien4. La majoria d'ells estan enterrats al cementiri de Ivry-sur-Seine, a la Vall-de-Marne, on es va erigir un monument en la seva memòria. Olga Bancic, l'única dona del grup, va ser decapitada el 10 de maig d'aquest any a Stuttgart, en aplicació del manual de dret penal que prohibeixi la Wehrmacht afusellar a les dones.
El cartell s'utilitza per a la propaganda nazi, que estigmatitzà l'origen estranger de la majoria dels membres d'aquest grup,  principalment  armenis i jueus de l’Europa de l'Est.
El cartell hauria estat elaborat durant el judici  dels 23 membres del grup de Manouchian,  i publicat i enganxat des de l'endemà de l'execució, el 22 de febrer.
El cartell va ser editat pel CEA ( Centre d’Estudis  Antibolxevics) organisme recolzat pel Ministeri i d'Informació del govern de Vichy.
El cartell es va penjar a Paris, a Nantes i a Lyon, tot i que alguns autors diuen que  es va difondre per tota França.  La Unió de Jueus per la Resistència i l'Ajuda Mútua, que parla d’una tirada de més de 15.000 còpies.

dilluns, 7 de maig de 2012

Com vendre duros a quatre pessetes i liquidar l’estat del benestar.



 

A finals de desembre de 2011  el Banc Central Europeu (BCE) va entrar en la història en repartir 489.200 milions d'euros a 523 entitats bancàries de la zona euro a l'1% d'interès.
Això representa un bon negoci per aquestes entitats bancàries, ja que suposa obtenir diners a l'1% per comprar deute públic dels estats de la UE que renda el 4% o el 5%, el 7,5% en el cas de la Generalitat.
Quina és la paradoxa d’aquest fet?
És molt fàcil d’entendre: el BCE, que és una entitat que depèn de la UE, i que obté els seus fons dels mateixos estats de la UE, deixa diners als bancs de la zona euro a  l’1%, i aquests bancs compren deute públic dels estats de la UE que renda el 5%.
Un negoci net per a les entitats bancàries, com es pot veure..
A la vista d’aquest tripijoc, em venen al cap dues preguntes una mica enrevessades, però innocents..

¿Per què el BCE no fa els préstecs a l’1% directament als estats de la UE, i així els estats no hauran de retallar les despeses de la sanitat i de l'educació públiques?
¿Per què els estats de la UE, en comptes de fornir de diners el BCE, a fi de que aquest els deixi als bancs a l’1 %,  diners que després els bancs fan servir per comprar deute públic dels estats de la UE que els renda el 5%, no es queden directament els diners?
 

Segur que si els estats de la UE esquedessin directament els diners,  s'estalviarien temps, diners i mals de cap.
 

diumenge, 6 de maig de 2012

La ciutat dels pobres i la ciutat dels rics.


El bon ús dels diners. Sant Joan Crisòstom (354-407).

Imaginem dues ciutats: una de rics i una altra de pobres. En la ciutat dels rics no hi ha ni un sol pobre, i en  la dels pobres no hi ha ni un sol ric.
Doncs bé, anem a veure quina de les dues ciutats pot valer-se per ella mateixa.
En la ciutat dels rics no hi ha artesans, ni paletes, ni ferrers, ni sabaters, ni flequers, ni llauradors, ni obrers de cap mena. I, per altra banda, cap ric vol sotmetre’s a aquests ardus menesters. ¿Com podrà subsistir llavors aquesta ciutat?
Se’ns respondrà que els rics ho compraran tot als pobres. Però si necessiten dels pobres, és evident que no son capaços de valer-se per ells mateixos.
¿Qui construirà les seves cases? ¿Els rics les compraran ja construïdes? És impossible. Haurien de cridar als paletes. Però si procedim d’aquesta manera, faltem al principi establert al començament: que la ciutat dels rics no té pobres en el recinte de les seves muralles.
Per tant, caldrà introduir pobres en ella. Conclusió: una ciutat sense pobres no pot sobreviure, si no se’ls obren les portes, la ciutat està destinada a la mort.
Fixem-nos ara en la ciutat dels pobres i preguntem-nos si està en condicions de sobreviure, malgrat la manca de rics.
Però, abans, posem-nos d’acord en què consisteixen les riqueses. Són l’or, la plata, les pedres precioses, els vestits de seda...
Feta la llista de riqueses, les hem d’excloure de la ciutat dels pobres, si realment la volem concebre com a ciutat dels pobres.
Doncs bé, digueu-me si aquesta manca de riqueses paralitzarà la ciutat.
Per construir no cal ni or, ni plata, ni perles, sinó el treball de les mans, i no de qualsevol tipus de mans, sinó de mans plenes de durícies, de dits durs i de braços forts, i, finalment de bigues i pedres.
Si cal elaborar teixits, tampoc calen l’or i la plata,  també calen mans, mans femenines que s’ocupin del teler.
Si cal llaurar la terra, ¿què fan falta: rics o pobres? És clar que pobres.
Si, més tard, cal treballar el ferro o qualsevol metall, llavors més que mai s’imposa la necessitat de la gent del poble.
¿Per a què serveixen llavors els rics?
Només per destruir la ciutat dels pobres.
Un cop els rics ha entrat en la ciutat dels pobres, la seva cobdícia de riqueses contagia a aquests savis que són els pobres, savis, perquè, del seu natural, no cercarien mai les coses supèrflues. La cobdícia se’ls encomana i s’apodera d’ells, abandonant-se a l’oci i als plaers.
En  aquests moments sona l’hora de la mort per a la ciutat dels pobres.

SER D'ESQUERRES. Eduardo Haro Tecglen


ESQUERRA.

 
Terme que avui està en discussió, i fins en franca decadència.
Històricament, a l'Assemblea Nacional francesa es van asseure a l'esquerra del president els partidaris de la revolució o de la continuació de les premisses revolucionàries; i a la dreta els que ho eren de l'antic règim.
Les dues denominacions s'han fet universals. Per esquerra es sol entendre la persona o grups de persones que defensen els interessos dels menys privilegiats de la societat, que no accepten el domini de les tradicions i consideren com més vàlid el progrés o les innovacions. Entenen que la persona humana és naturalment bona i que la pressió de la societat la inclina cap al mal, i per tant, preconitzen societats tolerants i obertes; consideren que no hi ha una sola veritat i que la llibertat d'idees, expressions i opinions sobre el diví i l'humà pot ajudar a la convivència.

divendres, 4 de maig de 2012

ENKIRIDION o Manual d’Epictet. (XVI-XX)














 XVI
En tot el que et pugui succeir, considera en tu mateix el mitjà que tens de defensar-te. Per exemple: si veus una bella dona, adverteix que tens la temprança, que és un poderós mitjà per oposar a la bellesa. Si estàs obligat a emprendre algun treball penós, recorre a la paciència. Si t'han fet alguna injúria, arma't de la constància. I si t'acostumes a obrar d'aquesta manera sempre, mai els objectes tindran poder sobre tu.

XVII
Mai diguis que has perdut alguna cosa, sinó sempre digues que l'has restituïda. Quan el teu fill o la teva dona morin, no diguis que has perdut el teu fill o la teva dona, sinó que els has restituït a qui te’ls havia donat.
Però quan se'ns hagi tret alguna heretat, ¿haurem de dir també que l'hem restituïda? Potser que pensis que no, perquè el que t'ha despullat d'ella és un home malvat, com si a tu et toqués, per la mà del qual la teva possessió torna a qui te la va donar. Per la qual cosa convé que mentre la tens a la teva disposició la tinguis per estranya, no fent més cas d'ella que el caminant fa de les posades en què s'allotja.

XVIII
Si vols avançar en l'estudi de la virtut, aparta de l'enteniment aquests pensaments:
«Si no vigilo els meus negocis, no tindré amb què subsistir, si no castigo al meu fill, sortirà dolent.»
Adverteix que val més morir de fam i conservar la grandesa de l'ànim i la tranquil·litat de l'esperit fins als darrers sospirs, de viure en l'abundància amb una ànima plena d'inquietud i de turment.
Adverteix, et dic, que val més patir que el teu fill surti dolent, que  fer de tu mateix desgraciat.
L'assossec de l'esperit s'ha de preferir a tot; però per tenir-ho, per descomptat cal que assagis en les coses menors. Per exemple: si es vessa el teu oli o et roben el vi de la teva cova, fes aquesta reflexió i  digues-te: «A aquest preu es compra la tranquil·litat i la constància.»
En efecte, res s'adquireix gratis, i necessàriament ens ha de costar alguna cosa.
Fes el mateix quan crides el seu criat, pensa que no està prompte a la teva veu, i que quan ho estigui, pot ser que no faci res del que vols que faci. Sigui com sigui, no permetis mai que tingui el poder d’enutjar-te i de torbar el teu  esperit quan ell vulgui.

XIX
No et faci res que el poble et tingui per extravagant perquè menysprees les coses exteriors, ni tampoc vulguis fer veure que ets home suficient. Si per sort passa que es faci algun cas de tu, desconfia llavors de tu mateix. Perquè és extremadament difícil el deixar-se portar per l'exterior i conservar en tu una resolució conforme a la naturalesa i manera de viure que t'has proposat, i no pot ser que es faci una cosa sense oblidar l'altra.

XX
Si vols que els teus fills, la teva dóna o els teus amics visquin sempre, has perdut l'enteniment. Perquè és voler que depengui de tu absolutament el que no en depèn de cap manera, així com que el que t’és aliè et pertanyi.
Així mateix, si pretens que el teu fill no cometi cap falta, també ets ridícul, perquè vols que el vici no sigui vici. Per la qual cosa, si tens ganes de no ser mai frustrat en els teus desigs, no desitgis sinó allò que només depèn de tu.

Per què odiem? (UMBERTO ECO)



L'odi, en canvi, pot ser col·lectiu; de fet, en els règims totalitaris ha de ser col·lectiu. Quan jo era petit, el Partit Feixista em demanava que odiés tots els fills d'Albió, i cada nit a la ràdio Mario Appelius recitava el seu ritual "Que Déu maleeixi els anglesos". 
Això és el que volen els dictadors i els populistes -i també les faccions religioses fonamentalistes-, perquè l'odi a un enemic comú uneix i fa que tothom senti el mateix abrandament.

L'amor només escalfa el cor en relació amb unes quantes persones; l'odi escalfa el cor de tots els del teu bàndol i pot mobilitzar un grup contra milions de persones: una nació, un grup ètnic, gent que té la pell d'un color diferent o que parla una altra llengua. Un racista italià pot odiar tots els albanesos, romanesos o gitanos. Umberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, odia tots els italians del sud (i com que el seu sou depèn, en part, dels impostos pagats pels meridionals, el que fa és una obra mestra de maldat, en què l'odi s'uneix al plaer de fer mal).
Quan era primer ministre, Silvio Berlusconi va deixar clar que odiava els jutges i va demanar als italians que fessin el mateix, i que odiessin també els comunistes, malgrat que això impliqués conjurar imatges de persones que ja no existeixen.

L'odi, per tant, no és individualista, sinó generós i incloent, i engloba multituds senceres d'una sola vegada. Només a les novel·les ens diuen que és bonic morir per amor; i en general l'heroi més digne d'imitació és el que mor en derrotar el dolent, l'enemic odiat.

La història de la nostra espècie s'ha caracteritzat per l'odi, les guerres i les matances més que no pas pels actes d'amor, que són intrínsecament menys còmodes i força més cansats si gosen anar més enllà del cercle immediat del nostre egoïsme. La nostra inclinació als plaers de l'odi és tan natural que els líders manipuladors no tenen cap problema per atiar-lo. A més, en algunes ocasions fa l'efecte que només ens animen a estimar a través de personatges ficticis i repulsius que tenen el desconcertant costum de fer petons als leprosos.

dijous, 3 de maig de 2012

Patriotisme o Nacionalisme?


" Patriotisme és estimar allò que és nostre. Nacionalisme és odiar allò que és estranger"  (Jaques Chirac)
Ergo..

"Patriotisme català és estimar Catalunya. Nacionalisme català és odiar Espanya."

dimecres, 2 de maig de 2012

ENKIRIDION o Manual d’Epictet. (XI-XV)




XI
D’ignorant i brutal és el culpar els altres de les nostres misèries. Aquell que a si mateix es culpa del seu infortuni comença a entrar en el camí de la saviesa, però el qui ni s'acusa a si mateix ni als altres, és perfectament savi.

XII
No et lloïs  mai de alienes excel·lències. Si un cavall pogués dir que és bell, en la seva boca seria tolerable. Però quan et lloes per tenir un bell cavall, ¿saps el que fas? Et lloes del que no et pertany. Què és, doncs, el que és teu? L'ús del que està a la teva vista. Per això, si mires les coses conforme a la seva naturalesa i jutges d'elles com ho cal, llavors t’és permès gloriar-t’hi, perquè t'alegres amb un bé que posseeixes efectivament.

XIII
Si et trobessis embarcat i el vaixell vingués a terra, et seria permès desembarcar per buscar aigua, i així mateix ningú t’impediria el agafar les carculles que trobessis en el teu camí, però et convindria tenir la vista sempre en el vaixell, atenent quan el pilot et cridés, i llavors seria menester deixar-ho tot de por que no et fes embarcar lligat de peus i mans com una bèstia. El mateix passa en la vida. Si Déu et dóna dona i fills, t’és permès estimar-los i gaudir-ne. Però si Déu et crida, convé deixar-los sense més pensar, i córrer  de pressa a la nau. I si ja ets vell, guarda't d'allunyar-te i de no estar previngut quan siguis cridat.

XIV
Mai demanis que les coses es facin com tu vols: però procura voeller-les com elles es fan. Per aquest mitjà tot et succeirà com ho desitges.

XV
La malaltia és un impediment del cos, no de la voluntat. Per exemple: ser coix impedeix caminar als peus, però no destroba que la voluntat faci el que ella vol, si emprèn  només el que pot efectuar. D'aquesta mateixa manera pots considerar totes les coses que succeeixen i coneixeràs que a tu no et destorben, tot i que destorbin als altres.

dimarts, 1 de maig de 2012

Crida del Dr. Rath a la població d'Alemanya, d'Europa i del Món



En l’esdeveniment que tingué lloc el passat 13 març a Berlín, el Dr Rath va fer una crida a la població d'Alemanya i d'Europa a assumir seva responsabilitat. Va fer una crida a totes les nacions per construir una Europa democràtica per al poble i pel poble, per la formació d’un nou Món orientat cap a l’atenció de la salut, la prevenció i l’eliminació de les de malalties.
Resultats ja disponibles de les investigacions científiques, que estan basats en remeis naturals, demostren que moltes malalties cròniques poden ser reversibles del seu estat actual.
Però aquest impressionant món sense malalties, no ens ha estat donat, ja que cadascuna de les malalties aporta milers de milions de dòlars de beneficis al mercat de la indústria farmacèutica.
Si volem crear un món sense malaltia per a nosaltres i per als nostres fills: ens hem de comprometre ARA! 

Estem vivint en una època de canvis.
L'estatus quo lluita contra aquest canvi.


Pàgina Web: http://www4esp.dr-rath-foundation.org