Per què odiem? (UMBERTO ECO)

L'odi, en canvi, pot ser col·lectiu; de fet, en els règims totalitaris ha de ser col·lectiu. Quan jo era petit, el Partit Feixista em demanava que odiés tots els fills d'Albió, i cada nit a la ràdio Mario Appelius recitava el seu ritual "Que Déu maleeixi els anglesos". 

Això és el que volen els dictadors i els populistes -i també les faccions religioses fonamentalistes-, perquè l'odi a un enemic comú uneix i fa que tothom senti el mateix abrandament.

L'amor només escalfa el cor en relació amb unes quantes persones; l'odi escalfa el cor de tots els del teu bàndol i pot mobilitzar un grup contra milions de persones: una nació, un grup ètnic, gent que té la pell d'un color diferent o que parla una altra llengua. Un racista italià pot odiar tots els albanesos, romanesos o gitanos. Umberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, odia tots els italians del sud (i com que el seu sou depèn, en part, dels impostos pagats pels meridionals, el que fa és una obra mestra de maldat, en què l'odi s'uneix al plaer de fer mal).

Quan era primer ministre, Silvio Berlusconi va deixar clar que odiava els jutges i va demanar als italians que fessin el mateix, i que odiessin també els comunistes, malgrat que això impliqués conjurar imatges de persones que ja no existeixen.

L'odi, per tant, no és individualista, sinó generós i incloent, i engloba multituds senceres d'una sola vegada. Només a les novel·les ens diuen que és bonic morir per amor; i en general l'heroi més digne d'imitació és el que mor en derrotar el dolent, l'enemic odiat.

La història de la nostra espècie s'ha caracteritzat per l'odi, les guerres i les matances més que no pas pels actes d'amor, que són intrínsecament menys còmodes i força més cansats si gosen anar més enllà del cercle immediat del nostre egoïsme. La nostra inclinació als plaers de l'odi és tan natural que els líders manipuladors no tenen cap problema per atiar-lo. A més, en algunes ocasions fa l'efecte que només ens animen a estimar a través de personatges ficticis i repulsius que tenen el desconcertant costum de fer petons als leprosos.