dimecres, 9 de maig de 2012

Baralla de dos captaires cecs. (Salvador Espriu)


Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.