dijous, 8 de desembre de 2011

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR.

El meu estimat amic Sergi Josep Garcia, m'ha fet arribar els versos que adjunto.
Tenir-lo d'amic m'honora i em comforta.
Gràcies Sergi!!












De dreta a esquerra: en Robert, en Paco, en Sergi, i jo, deu anys enrera.


Vaig conèixer el Gran Salvi
a la Normal de Girona,
era l'any seixanta-vuit
i ja em va semblar un bon home.
Acabàrem Magisteri
i anàrem a Barcelona,
el Salvi el Robert i el Sergi
aterrem a La Bordeta.
Cada matí, puntualment,
ens portava l'aliment,
un tetrabrik de llet fresca
melindros i algun invent.
Trobarem feina a una escola,
que portava el nom de Proa,
dos marxaren abans d'hora,
el tercer encara hi navega.
Òstia, la Universitat,
el temple de la cultura,
la madame Maria del Tura
i una gran diversitat.
L'assassí defenestrat,
el monstre que mor matant,
darrers afusellaments
i el malson ja s'ha acabat.
I el parèntesi inhumà,
dècades sense saber
res de cap dels tres per mandra?
no per manca d'interès.
Fins que algú té aquella idea
de fer una crida massiva
i ens retrobem a l'escola
després de tota una vida.
Bentrobats amics d'abans,
content de veure-us tan sans,
no passaran més tants anys,
paraula d'un home gran.

diumenge, 4 de desembre de 2011

LA ROBA ROJA




Le Chiffon Rouge (1977)
Lletra: Maurice Vidalin.
Música: Michel Fugain

Penja en el teu cor
un bocí de roba roja,
una flor color de sang.

Si vols, de debò,
que aquí canviïn les coses
alça’t, que l’hora ha arribat.

Anem cap a la llum, per la drecera,
seguint les petjades del qui han anat davant.
Que desperti la terra sencera,
el nou dia ens espera cantant.

Amics i camarades,
companyes i companys,
tu, que mai no comptaves,
tu, que et feien callar,
alça, per fí, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.

Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.

Penja en el teu cor
un bocí de roba roja,
una flor color de sang.

Si vols, de debò,
que aquí canviïn les coses
alça’t, que l’hora ha arribat.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.

Amics i camarades,
companyes i companys,
tu, que mai no comptaves,
tu, que et feien callar,
alça, per fí, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.

Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.

dissabte, 3 de desembre de 2011

LA DESFETA DEL PSC.


Després de llegir aquest text de l'Ernest Lluch amb atenció, em pregunto:
Si els dirigents i governants del PSC haguessin aplicat en la seva tasca de govern, els principis i valors que ens va explicar l'Ernest Lluch en aquest manuscrit, ¿el PSC hauria sofert una desfeta electoral com la que ha sofert?
Per mi la resposta és clara: NO.

dimarts, 22 de novembre de 2011

CORRANDES DE LA MEVA JUBILACIÓ

Lletra: Puri Vinyes 
Canta: Jaume Arnella  

 















Benvinguts a aquesta festa
les senyores i els senyors.
Benvinguts a l’habitatge
dels dalinians voladors.

La festa que aquí ens aplega
ens ofereix un gran banquet
per celebrar la diada
del gran Salvi Jacomet.

Es un goig que puguem fer-ho,
és un goig poder-li dir
tot picant alguna tapa
i remullant-ho amb bon vi.

Si ens licites Salvi,
serem critics si ens permets,
fer una anàlisi profunda
sense módems ni internet.

Anem primer al mestre,
un mestre de cap a peus
que per tranquilitzar-se
se’n va prop de Santes Creus.

Procedim amb valentía
i anem als ordinadors
que els alumnes i algú altre
tot ho deixen ben galdós.

En Salvi enfadat
mira rates i fairfoxs
torres, cables  i l’explorer
tot està ben ple de mocs!

No volem allargar massa
que després ens renyaran.
Només cal felicitar-te
i gaudir de festa gran!

Un visca pel calciner
i pel mestre que ha estat
i un visca pel gran amic
que segur que n'ha quedat!!!

dissabte, 13 d’agost de 2011

RONDA DE MORT A SINERA de Salvador Espriu. (1967)


Espectacle de Ricard Salvat sobre textos de Salvador Espriu, estrenat al Teatre Romea per l'EADAG el 1965, i publicat el 1966.
L'obra està estructurada en breus quadres escènics independents: sis són adaptacions teatrals de contes del recull Ariadna al laberint grotesc, una versió reduïda i versificada de Primera història d'Esther, i diverses interpolacions poètiques (procedents sobretot de Les cançons d'Ariadna), algunes simplement recitades, altres acompanyades d'una actuació mímica.
No sols l'univers de Sinera (Arenys de Mar) queda ben representat amb personatges com la borratxa apedregada pels vailets del poble, el jove obrer víctima d'un accident laboral o una família de grans navegants en decadència; sinó també Lavínia (Barcelona), amb l'èxit social dels xarlatans doctrinaris i aduladors, i algun indret de l'estranger, com l'Alemanya nazi, amb la fredor d'una científica carregada de prejudicis i dogmatismes.
Paper destacat com a presentadors o narradors dels episodis i com a recitadors dels poemes tenen l'Altíssim, l'Autor i Salom, tots tres alter ego de l'autor, però els principals mestres de cerimònies són Ariadna i Teseu, de manera que també aquesta obra vol ser un mostrari del laberint grotesc que és el món i la vida per a Espriu.
L'obra s'obre i es clou amb dues escenes corals: la inicial, un laberint desordenat, i la final, una dansa o ronda, totes dues governades per la Mort, una dona de poble que, acompanyada pel drapaire Quel·la, fa, amb la seva presència permanent, de personatge aglutinador de tots els episodis i nivells d'acció. En la línia dels grans mestres de la direcció del segle XX, Salvat i Espriu van concebre una obra total en la qual es preveu l'ús de ciclorames, de projeccions cinematogràfiques i d'una complexa luminotècnia. Nombroses i llargues acotacions demanen una caracterització i una interpretació que alternen o combinen realisme amb expressionisme, naturalitat amb automatisme, hieratisme amb histrionisme.

Introducció






Primer nexe de Teseu i Ariadna.






L´ós Nicolau







Glòria i caiguda d'Esperança Trinquis.



Petites cobles d'entenebrats.
 









Segon nexe de Teseu i Ariadna.








Quasi-conte alemany.







Perquè miris després aquests saltimbanquis.





L'auca d'Ester sense h. (I)






















L'auca d'Ester sense h. (II)
























Tercer nexe de Teseu i Ariadna.







Entremés: Conversió i mort de Quim Federal. (I)













Entremés: Conversió i mort de Quim Federal. (II)





Quart nexe de Teseu i Ariadna.

Quan la llum pujada des del fons del mar.















Tòpic




Cinquè nexe de Teseu i Ariadna.





Baralla de dos cecs captàires.








Aassaig de càntic en el temple.



Salom. Introducció a Crisant.





































Teoria de Crisant.









Tereseta-que-baixava-les-escales.






































Últim nexe de Teseu i Ariadna.  

dimarts, 21 de juny de 2011

dissabte, 4 de juny de 2011

Els Gracs. Els primers revolucionaris? (II)



Gai Semproni Grac (154 aC - 121 aC) fou un polític romà cap del partit popular romà, en substitució del seu germà Tiberi Semproni Grac.
El 126 aC fou qüestor a Sardenya sota el cònsol Luci Aureli Orestes i es va fer molt popular per la seva defensa dels soldats i per les coses obtingudes. El proconsolat d'Orestes fou prorrogat un any per retenir a Gai Grac a l'illa, però finalment el 124 aC va tornar a Roma i el juny de l'any següent va presentar als comicis per tribú i fou elegit.
Va entrar en el càrrec el 10 de desembre del 123 aC. La seva primera llei fou dirigida contra el tribú Marc Octavi, col·lega que havia estat del seu germà, el qual, en virtut d'aquesta llei, com que havia estat deposat pels comicis, no podria ser elegit mai més per un càrrec públic; la segona llei es que qui hagués matat o desterrat a un ciutadà romà sense judici podria ser perseguit judicialment; aquesta proposta anava dirigida contra Popili Laenes (involucrat en la mort del seu germà) i va ser finalment retirada marxant Laenes voluntàriament a l'exili.
Tot seguit va renovar la llei agrària del seu germà però amb més detalls que la feien més acceptable; també va introduir una llei que prohibia servir a l'exèrcit abans dels 17 anys; i una tercera llei (Lex Annonae) per la qual tot ciutadà romà resident a Roma o inscrit en el seu padró, tenia dret a una prestació mensual de blat (43,5 litres) subministrat per l'Estat a un preu aproximadament la meitat del preu normal de venda (que ja era baix).
Amb aquesta llei els pobres i pagesos de Roma o de fora es van decantar cap al partit popular. El repartiment de blat a baix preu per als pobres va subsistir fins a l'edat Mitjana.
També es va votar una Llei que va establir el vot en el comicis centuriats per sorts entre les classes (abans votaven primer les tres classes altes i seguien per ordre fins a les més baixes). Els judicis per enverinament i assassinat van passar a unes Quaestiones rerum capitalium (Comissions judicials permanents) l'acció de les quals no podia ser detinguda pels tribuns, i les sentències eren inapel·lables. L'acusat podia deslliurar-se renunciant a la ciutadania i marxant al desterrament (i així salvava la vida i els béns), encara que la detenció preventiva i l'execució de la pena eren lícites. Per a aquestes comissions es designarien cavallers i senadors. Els cavallers van obtenir a més alguns privilegis menors. (en resum la "judicia" fou transferida del senat a una cort formada bàsicament per 300 equites).
Sobre les províncies es va establir que els senadors encarregats del seu govern serien elegits per l'assemblea (anteriorment els senadors elegits per a un govern provincial elegien la província).
La reforma de l'exèrcit va ser abordada. Fins aleshores els ciutadans eren cridats cada any, si estaven entre els 16 i els 44 anys. Però com l'ocupació i pacificació d'Hispània requeria la permanència en el servei, es va concedir la llicència a qui servís sis anys seguits, encara que després podia ser cridat en els casos greus (per la qual cosa la llicència definitiva va ser ampliada al segle I a .C. a vint anys). El mínim en campanya era de dos anys. L'uniforme era lliurat gratuïtament (anteriorment es descomptava de la paga). La pena de mort sense dret d'apel·lació a l'Assemblea (que sol estava vigent a l'exèrcit) va desaparèixer, i, com en el cas dels civils, es va establir el dret d'apel·lació (encara que la mesura no va afectar als soldats italians sense ciutadania ni als voluntaris estrangers).
Grac fou reelegit tribú per l'any 122 aC i a l'elecció dels consols, el candidat presentat per Gai Grac, Gai Fanni, fou elegit sobre un altre candidat, Opimi. A l'elecció de tribuns s'havia presentat Marc Fulvi Flac que tenia el propòsit de presentar una rogatio per estendre la ciutadania a tots els italians. Gai Grac va tenir com a rival a Marc Livi Drus, guanyat pel partit aristocràtic i que va proposar també mesures populars com l'establiment de dos colònies a Tàrent i a Càpua per ciutadans de bona posició i de dotze colònies per ciutadans pobres, i va abolir alguns pagaments.
Grac va proposar una llei per la que els llatins no podien rebre càstigs corporals si servien a l'exèrcit el que semblava l'acostava a una futura concessió de la ciutadania als llatins. La popularitat de Gai Grac va baixar i la de Drus va augmentar
Com que les terres públiques a Itàlia estaven esgotades i no era políticament correcte tocar les de llatins i italians, es va iniciar la fundació de colònies fora d'Itàlia. Amb la fundació de Junònia, prop de Cartago, es va iniciar la sèrie, que va portar fora d'Itàlia a milers de proletarii romans, llatins i italians. Va proposar també concedir la ciutadania a algunes ciutats aliades. Per l'establiment d'una colònia a l'antiga Cartago ell mateix fou nomenat com un dels triumvirs que l'havien d'establir, feina que el va portar fora de Roma per 70 dies, retornant a Roma a temps per l'elecció dels cònsols.
La seva absència fou aprofitada per Drus per criticar-lo i atacar-lo. El consol Fanni, elegit per recomanació de Grac, s'havia canviat de partit i ara s'oposava a Grac. Opimi que havia estat privat del consolat per l'elecció de Fanni, ara es va oferir de nou, deixant entendre que s'oposaria a les mesures de Grac.
Gai Grac va voler ser tribú per tercera vegada, però aquesta vegada no fou elegit perquè havia perdut influència entre els seus partidaris i entre el poble.
Per un edicte senatorial, els habitants de Roma que no tenien ciutadania van començar a ser expulsats i Grac va prometre el seu suport als qui resistissin la mesura; però a l'hora de la veritat no va poder fer res i els líctors i autoritats van expulsar els no-ciutadans fins i tot davant els seus propis ulls. El poble va veure la seva inactivitat, causada per la necessitat d'evitar aldarulls, com una mostra de covardia. Al final del 122 aC el seu tribunat es va acabar.
Després de deixar el càrrec, no va tardar en presentar-se una rogatio per l'abolició de les seves lleis i per decidir sobre la colònia de Cartago. Llavors sí que molta gent va anar a Roma a donar suport a Gai Grac. Marc Fulvi Flac, partidari de Grac, ocupà el Capitoli i arengava a la gent.
Al Capitoli, un home de nom Antil·li va acusar Grac i fou mort per la multitud. Antil·li va resultar ser un servidor del cònsol Luci Opimi. Per evitar més incidents, l'assemblea fou dissolta i Grac i Flac van tornar a les seves cases. Opimi, per la seva part, reclamà venjança i l'endemà va convocar al Senat i va fer portar el cos d'Antil·li mentre establia soldats per la zona.
Va reunir el Senat i es va fer concedir poder il·limitats per actuar en el bé de la República. Grac va anar dues vegades al Senat, però totes dues es va haver de retirar. Hi havia un enfrontament marcat entre els seguidors de Grac i Flac i els d'Opimi i el Senat. Grac va fer un intent de reconciliació, però Opimi va refusar tota negociació i va ordenar a les seves forces d'avançar. Va decretar una amnistia per aquells que deixessin les armes i els partidaris de Grac es van dispersar.
Marc Fulvi Flac va fugir amb el seu fill gran, però foren descoberts i morts. Grac, que no havia participat als disturbis i no n'era partidari, es va refugiar al temple de Diana i des d'allí va fugir cap al bosc sagrat de la deessa Furrina acompanyat per un esclau; ningú no li va voler donar un cavall. A la cova, l'esclau Filòcrates va matar Gai Grac i es va suïcidar.
El cap de Gai Grac fou tallat per Septimuleu. Com el Senat havia ofert el pes del cap de Gai en or a qui la portés, Septimuleu el decapita, ja mort, la va omplir amb plom i la va portar al Senat.
Els morts en els disturbis foren uns 3000; els seguidors de Grac van veure les seves propietats confiscades i les seves cases ensorrades. Molts van ser empresonats i després executats.
Cornèlia, la mare de Gai, és va posar el dol, el Senat li ho va prohibir i li va fer retirar..
(De la Wikipèdia)

Els Gracs. Els primers revolucionaris? (I)


Tiberi Semproni Grac (163 aC - 133 aC) fou un polític romà, cap del partit popular a Roma durant els anys centrals del segle II aC i especialment famós per les grans reformes agràries que va emprendre juntament amb el seu germà Gai Semproni Grac.
El seu primer càrrec fou el d'àugur. Després va acompanyar Publi Corneli Escipió Africà el jove a Àfrica fins el 147 aC. Fou qüestor el 137 aC i, com a tal, va acompanyar el cònsol Gai Hostili Mancí a la província d'Hispània Citerior; els numantins, per la seva fama, només van voler negociar amb ell, i va anar a la ciutat de Numància per signar una pau en termes honorables per a les dues parts.
Degut a la derrota que havia patit Mancí els termes proposats i acordats eren prou favorables a Roma, però massa poc per ser acceptats pel Senat, i a la tornada a Roma el Senat va anul·lar el tractat i Mancí, com a responsable, fou entregat als numantins (136 aC).
Sembla que fou en el seu viatge a Hispània, quan va passar per Etrúria, que es va adonar de l'existència d'una enorme quantitat de terres quasi bé no explotades; grups d'esclaus carregats de cadenes que treballaven amb els ramats a les immenses finques pertanyents a rics latifundistes romans que en bona part ni s'explotaven, mentre els pobres no tenien gairebé terra per cultivar.
Tiberi Grac va ser elegit tribú de la plebs el juny del 134 aC i va entrar en el càrrec a finals d'aquell any (10 de desembre) fins el 133 aC. Com a tribú, va proposar una llei (Lex Sempronia agraria) que permetia a l'Estat confiscar tots els terrenys de l'Ager publicus sense indemnitzar el qui els posseïa a títol d'ocupació (encara que es respectaven els arrendaments fets per l'Estat). Els ocupants de bona fe conservarien cinc-centes iugera (126 hectàrees) amb dues-centes cinquanta iugera addicionals per cada fill, i tot això a títol de propietat plena perpètua. Si no n'hi hagués, serien indemnitzats. També s'indemnitzarien les millores, edificis i plantacions. Les terres que així revertissin a l'Estat serien repartides en lots de trenta jovades, i distribuïdes entre ciutadans romans o bé entre ciutadans d'altres ciutats aliades de Roma situades a Itàlia, en arrendament perpetu i hereditari, a canvi de conrear-les i pagar una renda (modica) al Tresor. Es crearien triumvirs encarregats de la seva execució i elegits anualment en les assemblees per tribus (comitia tributa). Els triumvirs decidirien els litigis, quan la discussió fóra si la propietat era de l'Estat o era d'un particular (el sistema d'ocupació, vigent durant segles, feia difícil distingir entre terres particulars pròpies i terres administrades en règim d'ocupació). El repartiment es faria fins a exhaurir l'Ager publicus i si no era suficient, el Tresor romà adquiriria nous terrenys a particulars per repartir-los.
L'aristocràcia s'oposava a aquesta llei, en ser qui detenia, sovint sense dret, la major part de l'ager publicus, o almenys les millors terres. Els senadors i grans propietaris (possessores) es van alarmar i van mostrar la seva oposició. L'aristocràcia estava dirigida per Publi Corneli Escipió Nasica.
L'altre tribú de la plebs, Marc Octavi, amic de Tiberi Grac, va oposar el seu veto a la llei. Per això Tiberi va fer votar la destitució del seu amic per una assemblea composta bàsicament, el dia de la votació, pels pagesos empobrits que havien acudit per donar suport a la llei. Durant la votació per la destitució, quan havien votat a favor 17 de les 35 tribus, Tiberi va suplicar al seu col·lega reconsiderar la seva posició, però Octavi s'hi va negar. Les altres 18 tribus van votar i Octavi fou destituït, fet que s'esdevenia per primera vegada en la història de Roma.
Destituït Octavi, la llei fou aprovada i es van nomenar els triumvirs encarregats de la seva execució, que foren el propi Tiberi Grac, el seu sogre Appi Claudi Pulcre i el seu germà Gai Semproni Grac. Durant uns mesos, els triumvirs van portar a terme la seva tasca.
En aquest temps, va arribar a Roma la notícia que el rei de Pèrgam havia llegat el seu regne a Roma i Grac va considerar que el llegat de diners que comportava havia de ser repartit entre els pobres i es podrien enviar colons a Pèrgam, però sembla que no es va arribar a concretar res.
Grac estava convençut que una vegada deixés el càrrec la seva llei seria revocada i va decidir ser candidat al tribunat per a un segon mandat, cosa inèdita fins llavors. Les eleccions (juny del 133 aC) van reunir les tribus, però com que els participants habituals en aquell mes estaven ocupats a les feines del camp, bona part dels assistents eren gent de baixa condició, fàcilment manipulable pels aristòcrates; tot i així, les dues primeres tribus van votar per l'elecció de Grac; llavors, els aristòcrates van demanar suspendre l'elecció (presidia els comicis Rubri), perquè consideraven il·legal la seva presentació per a l'exercici del càrrec dos anys seguits. Rubri desconeixia si era legal o il·legal i, finalment, es va proposar demorar l'elecció fins al dia següent.
Al dia següent, els auspicis eren desfavorables, però Blossi, amic de Tiberi, el va convèncer de seguir endavant; a l'assemblea reunida semblava que la gent estava del seu costat. En arribar-hi, un senador amic de Grac el va informar que els senadors estaven reunits i havien decidit posar fi a la situació com fos, recorrent als cònsols i a l'ús de la força. Els reunits, partidaris de Tiberi, van decidir resistir.
Mentrestant, els senadors van anunciar que Tiberi demanava la diadema del poder suprem i van ordenar els cònsols de salvar la República, però aquests van refusar l'ús de la violència. L'assemblea dels comicis es va dissoldre i va córrer el rumor que Tiberi havia assolit el càrrec de tribú únic sense elecció i llavors els senadors, dirigits per Escipió Nasica, al·legant la defensa de la República, van marxar cap al temple de Fides.
Tiberi va intentar fugir, però va caure i fou capturat pels senadors i els seus seguidors i assassinat a l'entrada del temple; Publi Satureu i Luci Ruf es van disputar el mèrit del seu assassinat.  
(De la Vikipèdia)

diumenge, 22 de maig de 2011

Imatges de l'exili.

Republicans de Roses al camp de Barcarés












Posted by Picasa

dimecres, 4 de maig de 2011

Carmel Rosa abandona la lluita.


Carmel Rosa, l´home que es lamentava que la història havia anat més de pressa que els revolucionaris que la volien canviar, allà per l´any 1936, va morir als 94 anys, a la seva casa de Banyuls-sur-mer, poques setmanes després de rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat juntament amb la seva inseparable companya de tota una vida, Antònia Adroher. Carmel Rosa ja forma part d´aquella història que un dia els va avançar i -segons recordava en una entrevista a Diari de Girona- no els va donar temps, a ell i als seus companys del POUM, de desenvolupar les seves idees, «ni tan sols d´explicar-les bé». Carmel Rosa va ser dels primers membres d´aquell Partit Obrer d´Unificació Marxista fundat per Andreu Nin i Joaquín Maurin, i ha mort essent el mateix que va ser durant tota la vida: marxista. Els homes-homes no canvien mai de jaqueta.

Quan, qui això signa, li va preguntar en aquella entrevista -qui sap si la darrera que va concedir- del mes d´octubre si es continuava considerant marxista, esperava una resposta justificativa, com de voler-se fer perdonar aquell pecat de joventut. Res d´això: «Sí, i tant», va respondre amb contundència, gairebé ofès per haver-li insinuat un canvi en les idees. I va afegir encara: «Considero més que mai que l´anàlisi marxista de la situació continua essent vàlida».

Carmel Rosa va perdre una guerra -i una guerra dins la guerra: la que van declarar els comunistes contra el POUM, que va suposar la mort, entre altres, d´Andreu Nin- i va patir exili i penalitats. Cap d´aquestes coses el va fer canviar:

-Amb tot el que ha viscut. Creu encara en la revolució?

-«Què significa la revolució? La revolució és la transformació a fons de la societat, i la societat espanyola, sobretot des que va desaparèixer el franquisme, encara té molts problemes a resoldre».

Carmel Rosa va néixer a Barcelona, però va estar sempre molt vinculat a Girona, no només perquè la seva eterna companya, Antònia -mestra, també membre del POUM, va ser la primera regidora d´aquesta ciutat, de Cultura i Propaganda-, sinó també perquè amb la tornada de la democràcia a l´Estat espanyol, la parella va residir durant molt temps entre Girona i Banyuls, abans de decidir-se finalment per la localitat nord-catalana.

Carmel Rosa va conèixer Tarradellas -«amb ell només es podia parlar de política»-, Andreu Nin -«el primer cop que vaig parlar amb ell ja em va donar una gran impressió»-, Joaquín Maurín -«de major envergadura política que Nin»-, i fins i tot George Orwell, de qui recordava en l´entrevista que «vaig tractar-lo sense saber qui era; me´n vaig assabentar temps després».

Quan cap a la fi de la Guerra Civil van entrar les tropes rebels a Catalunya, Carmel Rosa va fugir a França, on va estar gairebé un any tancat en un camp de concentració. Va ser al país veí on va viure una nova guerra, la Mundial, i la reconstrucció europea. Més tard, a París, va arribar el maig del 68.

Rosa i Adroher expliquen les seves vivències en el llibre "La llavor dels somnins", d´ineludible lectura per qui vulgui saber de la vida d´aquests dos revolucionaris, però també d´una època no tan llunyana com pot semblar.
Un llibre, per cert, en què a més de per la guerra, hi ha lloc per l´amor. I per saber com va començar una història d´amor: «Davallava en bicicleta el pont de Pedra sobre el riu Garona, a Tolosa del Llenguadoc, quan vaig veure, fugisserament, una cara coneguda. Era l'Antònia de Girona, que avançava per la vorera amb el seu caminar pausat i ondulant». I fins ahir.
Albert Soler (Diari de Girona)


Watch Història del POUM in Educational & How-To | View More Free Videos Online at Veoh.com

diumenge, 17 d’abril de 2011

Roig i Negre

Documental de TV3 sobre l'actuació de la CNT i la FAI durant la II República i la Guerra Civil..


Watch Roig i Negre in Educational & How-To  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

divendres, 25 de març de 2011

diumenge, 27 de febrer de 2011

“Marx al Soho”, de Howard Zinn


Extracte de l'obra de teatre “Marx al Soho”, de Howard Zinn, teòric nord-americà del concepte "La política és història". Marx torna a la vida no al Soho de Londres del seu exili, sinó al Soho de Nova York, on fa una sèrie de reflexions sobre la mort del comunisme, el capitalisme, el Marxisme, la Comuna de París, etc...

La Comuna de Paris explicada per Marx



dissabte, 26 de febrer de 2011

Coplas por la muerte de su padre.

Avui hem enterrat la Catalina, la meva mare.



Coplas por la muerte de su padre. (Jorge Manrique)

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.

Pues si vemos lo presente
cómo en un punto se es ido
y acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo no venido
por pasado.
No se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera,
más que duró lo que vio
porque todo ha de pasar
por tal manera.

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos.

Este mundo es el camino
para el otro, que es morada
sin pesar;
mas cumple tener buen tino
para andar esta jornada
sin errar.
Partimos cuando nacemos,
andamos mientras vivimos,
y llegamos
al tiempo que fenecemos;
así que cuando morimos
descansamos.

Los placeres y dulzores
de esta vida trabajada
que tenemos,
no son sino corredores,
y la muerte, la celada
en que caemos.
No mirando nuestro daño,
corremos a rienda suelta
sin parar;
desque vemos el engaño
y queremos dar la vuelta,
no hay lugar.

Esos reyes poderosos
que vemos por escrituras
ya pasadas,
por casos tristes, llorosos,
fueron sus buenas venturas
trastornadas;
así que no hay cosa fuerte,
que a papas y emperadores
y prelados,
así los trata la muerte
como a los pobres pastores
de ganados.

Aquél de buenos abrigo,
amado por virtuoso
de la gente,
el maestre don Rodrigo
Manrique, tanto famoso
y tan valiente;
sus hechos grandes y claros
no cumple que los alabe,
pues los vieron,
ni los quiero hacer caros
pues que el mundo todo sabe
cuáles fueron.

Después de puesta la vida
tantas veces por su ley
al tablero;
después de tan bien servida
la corona de su rey
verdadero:
después de tanta hazaña
a que no puede bastar
cuenta cierta,
en la su villa de Ocaña
vino la muerte a llamar
a su puerta,

diciendo: Buen caballero,
dejad el mundo engañoso
y su halago;
vuestro corazón de acero,
muestre su esfuerzo famoso
en este trago;
y pues de vida y salud
hicisteis tan poca cuenta
por la fama,
esfuércese la virtud
para sufrir esta afrenta
que os llama.

Así, con tal entender,
todos sentidos humanos
conservados,
cercado de su mujer
y de sus hijos y hermanos
y criados,
dio el alma a quien se la dio
el cual la dio en el cielo
en su gloria,
que aunque la vida perdió
dejónos harto consuelo
su memoria.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Reflexions d'un jove per a l'elecció de la seva professió.

 
Fragment de l'assaig que Marx va escriure quan tenia 17 anys per als exàmens escolars al Gimnasium Reial Frederick William III a Trèveris, entre el 10 i 16 agost 1835

La guia principal que ha de dirigir-nos en l'elecció d'una carrera és el benestar de la humanitat i la nostra pròpia perfecció. No s'ha de pensar que aquests dos interessos puguin estar en conflicte, que un haurà de destruir l'altre, ans al contrari, la naturalesa de l’home està constituïda de tal manera que només pot aconseguir la seva pròpia perfecció treballant per la perfecció, pel bé dels seus semblants.
Si hom només treballa per a si mateix, potser pot tornar-se un famós de l'aprenentatge, un gran savi, un poeta excel·lent, però mai pot ser perfecte, mai pot ser veritablement gran.
La història anomena a aquests homes els més grans, els que s'han ennoblit treballant pel bé comú. L’experiència aclama com el més feliç a qui ha fet el més gran nombre de persones felices. La religió mateixa ens ensenya que l'ideal de vida a qui tots s'esforcen en imitar,  es va sacrificar per causa de la humanitat, i ¿qui s'atreviria a oposar-se a tals judicis?
Si a la vida hem escollit la posició des de la qual podem treballar més en benefici de la humanitat, cap càrrega ens pot doblegar, perquè són sacrificis en benefici de tots, llavors experimentarem una no petita, ni limitada, egoïsta alegria, i la nostra felicitat serà la de milions d’humans, els nostres fets es viuran calladament, però per sempre per la feina, i sobre les nostres cendres s'abocaran les ardents llàgrimes de la gent noble.

dijous, 17 de febrer de 2011

Enfonsament de la Trinidad Concepción Primera

Enfonsament a la Badia de Roses de la barca de bou Trinidad Concepción Primera, propietat del meu estimat amic Batiste Soler i Marco..





Mariners de la Trini any 1976.