dilluns, 25 de febrer de 2013

Una crònica del 23-F.


"Del cop "d'efecte" del 23-F, hi va haver gent que en va tenir coneixement previ i gent que no. En cercles militars, evidentment, la filtració era més gran. Als serveis secrets del CESID, amb més raó. I en altres sectors socials amb deferència informativa per part dels àmbits del poder, o generalment ben informats, indubtablement, amb més o menys difusió i profunditat. I aquest mer fet fa plantejar-se si la Casa Reial (el rei), per algun d'aquests canals, en tenia coneixement o no, informació prèvia d'alguna mena, en quina dimensió; i una sèrie respectable de qüestions sobre la informació que es va esmunyir o que els estaments armats i civils tenien la responsabilitat de passar a la Casa Reial. De fet, la present anàlisi es proposa implementar les peces de la versió per la qual la Casa Reial coneixia el que es podia produir, tant si ho creia possible com si no. I per fer-ho, no hi ha res com acoblar les peces del trencaclosques, basant-se en els fets i en els testimonis."


Fragment del capítol "23-F el cop" del llibre "Un rei cop per cop", de Patrícia Sverlo. Podeu descarregar el capítol complert al següent enllaç:
http://dl.dropbox.com/u/49674079/23%20F.pdf

dimarts, 19 de febrer de 2013

Enfocaments teòrics del feixisme. (II)


L'anomenada «teoria dels agents» assigna als feixismes una funció defensora dels interessos capitalistes i de les forces socials que exercien tradicionalment el poder; serien uns «agents» del sistema social i econòmic dominant i per això l'apel·latiu que rep. Aquest enfocament interpretatiu té una filiació predominantment marxista, tot i que el debat que ha propiciat des de fa més de mig segle s'ha enriquit amb aportacions de diferent signe.
En general, els defensors d'aquesta postura afirmen que els feixismes van suposar l'instrument de les burgesies dirigents per mantenir la seva situació de domini en un context en què no es podia sostenir per la via del sistema de la democràcia formal. En conseqüència, liberalisme parlamentari i feixisme serien dues formes d'exercir la supremacia de la burgesia capitalista en conjuntures històriques diferents.
Les controvèrsies suscitades a partir d'aquesta tesi són innombrables. En primer lloc, el debat planteja si els feixismes són instruments de sistemes capitalistes deficients (Winckler) o si la relació s'estableix en el context d'un capitalisme desenvolupat en crisi (Bettelheim, Guerin) que requereix l'exercici del poder polític sense traves per un partit excloent dels altres, la desarticulació del moviment obrer i la presa de mesures excepcionals per superar la crisi (rearmament, conquesta militar de territoris exteriors ...) D'altra banda, atès que els estudis que han seguit aquesta línia de treball es van fixar com a objectiu habitual el cas alemany, s'ha plantejat el vell i espinós tema de les relacions entre economia i política i la primacia d'una o altra instància. En línies generals, s'accepta que els grans poders econòmics, davant la incapacitat de les forces polítiques tradicionals per assegurar la seva hegemonia, van afavorir la presa del poder per un partit aliè a aquest sistema i integrat per elements que provenien, en bona part, de capes socials intermèdies. És a dir, que la burgesia deixaria d'exercir directament el poder polític per preservar el seu poder social. Estaríem així davant un esquema polític «bonapartista», anomenat d'aquesta manera per tenir similituds amb la situació analitzada per Marx després del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte a França (1851), avantsala del Segon Imperi.
Sobre aquesta realitat, es constata certa autonomia de l'aparell polític, que, en determinats moments, va semblar fins i tot sotmetre als seus designis les grans corporacions industrials. Però aquesta aparença no respon a la realitat. Si prenem, per exemple, les directrius en matèria industrial del govern nazi, observem que els plans de rearmament dictats des del poder no contrariaven en absolut els interessos de les grans empreses i, d'altra banda, els industrials van tornar a tenir un paper directiu evident en la fase central de la guerra, quan el ministre Speer va intentar aplicar uns mètodes més racionals en la producció per fer front a una guerra que s'entreveia llarga.
En el cas alemany, i en línies generals, es van dur a terme els objectius que afavorien els processos d'acumulació de capital (rearmament, innovacions tècniques, obres públiques) i no els que podien entorpir o disminuir (colònies rurals, activitats corporatives). Per això, no sembla molt encertada la rotunditat amb què certes tendències historiogràfiques han afirmat que els objectius polítics i estratègics es van imposar a les consideracions de tipus econòmic. La tesi dels feixismes com agents del capital considera fonamentals les anàlisis de la dinàmica social i els conflictes de classe, absents en molts dels enfocaments que estem ressenyant. Finalment, assenyalem una controvèrsia recent derivada de la tesi dels agents: afirmar la relació entre capitalisme i feixisme posa en dubte, d'alguna manera, la legitimitat de l'ordre social i econòmic occidental, des del moment en què va encoratjar, va sostenir i es va beneficiar de sistemes indefensables sota una òptica democràtic


Els Feixismes. (Concepción Cervera Jover)

dilluns, 18 de febrer de 2013

Enfocaments teòrics del feixisme. (I)


L'explicació psicològica sobre l'origen del feixisme tracta d'interpretar el comportament de les masses que les fa addictes als feixismes i les interaccions entre individu i col·lectivitat. Wilhelm Reich, el més caracteritzat representant d'aquest corrent, exposa com el feixisme respon en determinats contextos a l'angoixa de les masses, escindides en una actitud contradictòria i simultània de desig i por a la llibertat. Igualment actua com a solució falsa per les neurosis -que es manifesten en forma de disfuncions sexuals- de l'home oprimit per un mitjà objectivament insatisfactori o que és percebut subjectivament com a tal. El feixisme permetria a l'individu descarregar la seva angoixa sexual per mitjà d'impulsos secundaris (crueltat, sadisme ...), vivenciats a través de la pràctica institucional del feixisme o de les experiències personals d'aquest. La novel·la El conformista, d'Alberto Moravia, portada al cinema per Bertolucci, enfoca de manera encertada aquesta qüestió.
Max Horkheimer i Erich Fromm parteixen del paper mediador que la família, i sobretot el pare en un esquema patriarcal, exerceix en la socialització de l'individu, en relacionar-lo amb la societat des d'una situació de classe social determinada.
En opinió d'aquests autors, les societats capitalistes, a l'altura del primer terç del segle XX, havien començat a interferir decisivament en  aquestes relacions i, en conseqüència, la identitat dels individus se'n ressentia, en major o menor mesura, fins a la pèrdua total d'ella en casos límit.
En aquestes circumstàncies, l'individu experimenta de manera imperiosa la pulsió per sentir-se membre d'una comunitat, amb la qual s'identifica i en la qual es tendeix a dissoldre, tot i a costa de renunciar a la seva llibertat.
Des d'aquest moment, la seva conducta es guiarà per les ordres, normes i valors emanats de la col·lectivitat, percebuda com la millor de les possibles i excloent respecte a l'exterior.  

Des d'una perspectiva de classe, les capes mitjanes, en experimentar d'una manera més forta l'hostilitat de l'entorn en els anys de crisi que van seguir a la Primera Guerra Mundial, serien el terreny adobat perquè fructifiqués la identificació amb els feixismes.
Sense ser una explicació que contempli tots els aspectes dels sistemes feixistes, les aportacions de l'enfocament psicològic revesteixen un interès indubtable.


Els Feixismes.
(Concepción Cervera Jover)