dissabte, 29 de novembre de 2008

Triumph des Willens

Triumph des Willens (El triomf de la voluntat) és una pel·lícula propagandista nazi dirigida per Leni Riefenstahl. Mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista del 1934 a Núremberg. La pel·lícula inclou imatges de membres uniformats del partit desfilant (encara que apareixen relativament pocs soldats alemanys) al so de conegudes marxes, a més de parts de discursos de diversos dirigents nazis en el Congrés. Acaba amb la intervenció d'Adolf Hitler.
Va ser Hitler qui va encarregar el film i el seu nom figura en els crèdits inicials. El tema principal de "El triomf de la voluntat" és el retorn d'Alemanya a la categoria de potència mundial, amb Hitler com una espècie de mesíes que retornarà la glòria a la nació.
La pel·lícula es va estrenar l'any 1935 i és una de les pel·lícules de propaganda més conegudes de la història del cinema. Les tècniques utilitzades per Riefenstahl, que van incloure càmeres en moviment, l'ús de teleobjectius per crear una perspectiva distorsionada, la fotografia aèria i un revolucionari enfocament en l'ús de la música i la cinematografia, han fet que "El triomf de la voluntat" sigui considerat com el documental polític artístic millor consumat en la història del cinema.
Riefenstahl va guanyar diversos premis, no només a Alemanya, sinó també en Estats Units, França, Suècia i altres països. Aquesta pel·lícula ha influenciat altres films, documentals i publicitats fins al dia d'avui, tot i que és un exemple que posa en qüestió la prima línia que hi ha entre l'art i la moralitat.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Els amos del món.


Premonitori article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a 'El Semanal' el 15 de novembre de 1998.


Vostè no ho sap, però depèn d'ells. Vostè no els coneix ni es creuarà mai amb ells en la seva vida, però aquests fills de la gran puta tenen a les mans, en l'agenda electrònica, a la tecla intro de l’ordinador, el seu futur i el dels seus fills.
Vostè no sap quina cara tenen, però són ells qui l’enviaran l’atur en nom d'un tres punt set, o un índex de probabilitat del zero coma zero quatre.
Vostè no té res a veure amb aquests fulanos perquè és empleat d'una ferreteria o caixera de Pryca, i ells van estudiar a Harvard i van fer un màster a Tòquio, o al revés, els matins van a la Borsa de Madrid o a la de Wall Street, i diuen en anglès coses com long-term capital management, i parlen de fons d'alt risc, d'acords multilaterals d'inversió i de neoliberalisme econòmic salvatge, com qui comenta el partit del diumenge.
Vostè no els coneix ni en pintura, però aquests conductors suïcides que circulen a dos-cents per hora en un furgó carregat de diners l’atropellaran quan menys s’ho esperi, i ni tan sols li quedarà el consol d'anar amb una cadira de rodes amb una escopeta de canons retallats a volar-los els ous, perquè no tenen rostre públic, malgrat ser reputats analistes, taurons de les finances, prestigiosos experts en els diners d'uns altres. Tan experts que sempre acaben per fer-lo seu.
Perquè sempre guanyen ells, quan guanyen; i mai perden ells, quan perden.
No creen riquesa, sinó que especulen. Llancen al món combinacions fastuoses d'economia financera que gens tenen a veure amb l'economia productiva. Alcen castells de naips i els garanteixen amb miratges i amb fum, i els poderosos de la Terra perden el cul per llepar-los el cul i enfilar-se al carro.
Això no pot fallar, diuen. Aquí ningú hi perdrà. El risc és mínim. Els avalen premis Nobel d'Economia, periodistes financers de prestigi, grups internacionals amb sigles de reconeguda solvència.
I llavors el president del banc trans-europeu tal, i el president de la unió de bancs helvètics, i el capitost del banc llatinoamericà, i el consorci euro-asiàtic, i la mare que els va parir a tots, s'embarquen amb alegria en l'aventura, fiquen encenalls per un tub, i després s'asseuen a esperar la mohatra els que farà multimilionaris a tots ells i als seus representats.
I quan surt bé la primera operació ja estan arriscant més en la segona, que el “chollo” és el “chollo” i interessos d'un tres-cents per cent no es troben tots els dies. I encara que aquest miratge especulador res té a veure amb l'economia real, amb la vida de cada dia de la gent del carrer, tot és eufòria, i copets a l'esquena, i fins les entitats bancàries oficials comprometen les seves reserves de divises. I això, senyors, és "Jauja".
I de sobte resulta que no. De sobte resulta que l’invent tenia les seves fallades, i que allò de l'alt risc no era una frase sinó exactament això: alt risc de debò.
I llavors tot l'embull se’n va a prendre pel sac. I aquests fons especials, perillosos, que cada vegada tenen més pes en l'economia mundial, mostren el seu costat negre. I llavors, oh, prodigi!, mentre que els beneficis eren per als taurons que controlaven el “cotarro” i per als quals especulaven amb diners d'uns altres, resulta que les pèrdues, no.
Les pèrdues, la mossegada financera, el pagament dels errors d'aquests "pijolandis" que juguen amb l'economia internacional com si juguessin al Monopoly, recauen directament sobre les esquenes de tots nosaltres.
Llavors resulta que mentre el benefici era privat, els errors són col·lectius, i les pèrdues cal socialitzar-les, acudint amb mesures d'emergència i amb fons de salvació per a evitar efectes dòmino i el cony de la Bernarda. I aquesta solidaritat, imprescindible per a salvar l'estabilitat mundial, la paguen amb la seva pell, amb els seus estalvis, i moltes vegades amb el seu lloc de treball, en Mariano Pérez Sánchez, de professió empleat de comerç, i els milions d'infeliços Marianos que de en tot el món s'aixequen cada dia a les sis del matí per a guanyar-se la vida. Això és el que ve, em temo.
Ningú perdonarà un duro del deute extern de països pobres, però mai faltaran fons per a tapar forats d'especuladors i canalles que juguen a la ruleta russa amb els cap dels altres.
Així que ja podem anar-nos preparant. Aquest és el panorama que els amos de l'economia mundial ens ofereixen, amb l’enganyifa de tant neoliberalisme econòmic i tanta merda, de tanta especulació i de tanta poca vergonya.

dijous, 13 de novembre de 2008

La Guerra del Coltan




COLTAN és l'abreviatura de columbita i tantalita, dos minerals que units els fa imprescindibles en la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors etc... La República Democràtica del Congo posseeix el 80% de les reserves mundials de coltan.
Lluny de portar prosperitat al país, és part de l'origen d'un conflicte que amenaça amb ser etern. Gran part dels ingressos de la venda de Coltan han servit per comprar armes, que van arribar generosament als exèrcits i milícies des de Estats Units, Bèlgica, França, Alemanya i Xina, entre d'altres.
De tot això n'ha resultat una guerra en la qual ja han mort gairebé 5 milions de persones, més de 350 dones i nenes són violades cada mes, hi ha gairebé 2 milions de desplaçats, i uns 7.000 nens i nenes combaten com soldats. Se'ls treu a la força de l'escola o de les seves cases. Reben maltractaments, tortures, són violats i obligats a violar i assassinar.
A la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmovilitzats han tornat a ser reclutats. La seva experiència els converteix en soldats valuosos per a la Guerra del Coltan.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Més notícies sobre en Lleonard

En José Luis Espejo presentarà el seu llibre Leonardo. Los años perdidos (Ediciones El Andén, 2008).
L'autor hi intenta demostrar que Leonardo da Vinci podia aver passast un parell d'anys a Catalunya, on hauria pintat algunes de les seves obres. Està convençut que les muntanyes que ornamenten tan genuïnament certes pintures seves són les de Montserrat, i creu que havia de tenir ancestres catalans, perquè un avantpassat seu vivia a Barcelona, on va morir, i les armes de la seva família eren tres pals de gules en camper d'or: una de les variants de les armes reials.
Té un capítol destinat a explicar la importància de l'expansió catalana a Itàlia als segles XIV i XV i un altre on ens dóna a entendre que el Sant Jeroni pintat per Leonardo reflecteix no només un sant netament montserratí, amb el monestir visualitzat des de la cova on fa penitència, sinó que el quadre va ser guardat aquí fins al saqueig de les tropes napoleòniques, que se'l van endur a França.
Un llibre ple de suggeriments i que obre les portes a futuribles recerques plenes de sorpreses.

Jordi Bilbeny