dissabte, 19 de gener de 2013

La cancel·lació dels nacionalismes? Joan Fuster



"... jo no comprenc com hauria d'esperar-se que un nacionalisme -gran o petit- deixi de ser nacionalisme, si els nacionalismes que el rodegen, i que per impuls espontani -per ser nacionalismes- li són hostils, no deixen de ser nacionalismes simultàniament. 
Mal pot esperar un francés que els alemanys es desprenguin de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell continua sent nacionalista, i per tant germanòfob. 
Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimeixin contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se'ls seus, els coerciona o combat. 
Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l'altura de la seva exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endanyar-ne el complex d'inferioritat. 
En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat -de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i, ai!, a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho..."

La cancel.lació dels nacionalismes? 1952. Joan Fuster

dijous, 10 de gener de 2013

HACIENDO HISTORIA. (John H. Elliot)


Fragment del llibre "HACIENDO HISTORIA" de John H. Elliot.
(la traducció és meva)

" Com és ben sabut, una nació ha estat definida per Benedict Anderson com «una comunitat política imaginada»: «imaginada perquè tot els membres de la nació més petita no coneixeran mai a la majoria dels seus compatriotes, no els veuran ni sentiran tan sols parlar d’ells, però en la ment de cadascú viu la imatge de la seva comunió». Aquesta imatge crea, com ho va fer a Catalunya, un sentiment de mútua solidaritat davant veïns i pobles més llunyans que, ja siguin hostils o no, són percebuts com diferents. Al seu torn això genera un sentit de excepcionalisme del tipus que és inherent a la percepció que tota comunitat nacional té de si mateixa.
Com em vaig adonar mentre escrivia La España imperial, el sentit de excepcionalisme és capaç de crear un estat anímic col·lectiu que es pot descriure com la "síndrome de la nació escollida». Les nacions que sucumbeixen a aquesta síndrome es consideren a si mateixes encomanades per Déu amb una missió providencial que únicament elles poden complir. En veure’s a si mateixa com designada per Déu per defensar, conservar i estendre la causa de l'Església catòlica romana, l'Espanya del segle XVI constitueix un exemple cridaner d'una nació presa d'aquesta síndrome, però està lluny de ser un cas únic. La Gran Bretanya del segle XIX no albergava dubtes sobre la seva posició privilegiada als ulls de Déu, mentre que els Estats Units han format una imatge de si mateixos com a exemplificació del "destí manifest”.
Si bé la sensació de ser una nació escollida pot ser una font d'agressiva autoconfiança, com ho va ser per als castellans del segle XVI, l'ànim nacional es pot tornar agre amb facilitat si les coses comencen a anar malament i la missió trontolla o sembla estar fracassant. Aquest canvi d'ànim va ser un tema que va arribar a ocupar la meva atenció en examinar la carrera del comte-duc d'Olivares i la percepció de decadència en l'Espanya del segle XVII. Una comunitat nacional, abans segura de si mateixa, es tanca en un arravatament d'introspecció, mentre sent al mateix temps que el món sencer està contra ella.
En aquest examen de consciència la comunitat assumeix una mica de la síndrome de la «víctima innocent» que tenen tanta propensió a patir les nacions posseïdes per un fort sentit del seu propi caràcter excepcional, però incapaces, ja sigui per un motiu o un altre, d'arribar al estatus i les oportunitats a les que creuen tenir dret. Les comunitats nacionals que sucumbeixen a aquesta síndrome tendeixen a veure a si mateixes com a víctimes permanents de forces malignes que emanen d'un o diversos veïns més poderosos. El record de la presumpta derrota pels turcs a la batalla de Kosovo el 1389 ha marcat la consciència col·lectiva dels serbis fins avui. De manera semblant, els catalans del segle XIX i XX van ser animats a veure el seu passat com la història d'un intent perniciós per part dels seus veïns castellans, des de principis del segle XV en endavant, de soscavar les seves institucions i forma de vida per destruir finalment seva identitat distintiva com a poble.
Ni la síndrome del poble escollit ni la síndrome de la víctima innocent són propicies per escriure bona història. La primera s'inclina a un plantejament del passat concebut en termes essencialistes, segons el qual els èxits nacionals es veuen com derivats de les característiques especials (espirituals, biològiques o racials) inherents a un poble i dirigits a assolir els objectius que s'han fixat per a ells mateixos dins d'un marc de pensament providencial o messiànic. L'efecte del segon és imputar totes les desgràcies de la comunitat a altres i ignorar o desatendre deficiències més a prop de casa."