"... jo no comprenc com hauria d'esperar-se que un nacionalisme -gran o petit- deixi de ser nacionalisme, si els nacionalismes que el rodegen, i que per impuls espontani -per ser nacionalismes- li són hostils, no deixen de ser nacionalismes simultàniament.
Mal pot esperar un francés que els alemanys es desprenguin de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell continua sent nacionalista, i per tant germanòfob.
Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimeixin contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se'ls seus, els coerciona o combat.
Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l'altura de la seva exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endanyar-ne el complex d'inferioritat.
En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat -de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i, ai!, a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho..."
La cancel.lació dels nacionalismes? 1952. Joan Fuster
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada