divendres, 24 de desembre de 2010

Miguel Hernàndez

En aquest enllaç podeu escolar aquest poema recipat pel propi Miguel Hernández.
/http://blog.educastur.es/poesia/2007/02/09/biografia-miguel-hernandez/

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mi dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al mas leve tropiezo
y a reforzar tus penas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una loca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado,
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garra.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un dia iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y de brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

De: Viento del pueblo

dilluns, 6 de desembre de 2010

Els valors del Socialisme..


Quins són és valors que hauria de defensar el partit socialista?
L'Ernest Lluch ens ho va explicar en un manuscrit del  2 de gener de 1999.


El socialisme ha de portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. 
Per assolir-ho no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. 
Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. 
Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. 
Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. 
L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. 
Col·lectivament hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes. 
Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora. 
Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres, però mirant tot el planeta que volem conservar, perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Poema XXV de "La pell de brau"

Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

Salvador Espriu. "La  pell de brau"

dijous, 18 de novembre de 2010

Taxista. Pau Riba












Primera versió.













Segona versió

dimecres, 17 de novembre de 2010

Saint-Just.

"No és possible regnar de mode innocent",


Louis Antonie Leon Saint-Just, (Décize, Nièvre, 25 d'agost de 1767 - París, 28 de juliol de 1794), va ser un polític revolucionari francès. Els seus partidaris el van anomenar l'"arcàngel de la Revolució" i els seus detractors l'"arcàngel del Terror"
Fill de Louis Jean de Saint-Just de Richebourg (1716-1777), un militar condecorat amb l'Orde de Sant Lluís, i de Marie-Anne Robinot (1736-1761). Va estudiar Dret junt amb Jacques-Pierre Brissot i Georges Jacques Danton a Reims. Va robar unes joies a sa mare, i en va ser perseguit per la justícia. Va ser empresonat durant sis mesos a finals de 1786. Aquest episodi va tenir una evident influència en la redacció del seu poema, a vegades eròtic, "Organt", crítica de la monarquia absoluta i de la noblesa.

Va participar des del principi en la Revolució a París, tot i que després es va traslladar a Blérancourt per a reunir-se amb la seua família. A Blérancourt va aconseguir el grau de tinent coronel de la Guàrdia Nacional al juliol de 1789. Aquest contacte amb la població rural li va servir d'aprenentatge polític, i a partir d'aleshores es va implicar molt en la vida local. Revolucionari radical, va participar en la Festa de la Federació, l'any 1790, va formar part del dispositiu que va escortar a Lluís XVI de tornada, després del seu intent de fuga. Va conèixer a Robespierre, de qui va esdevenir una de les persones més pròximes. Com en el cas de Robespierre, Saint-Just es va sentir fascinat per la cultura grecoromana (origen de la democràcia i la República) i es va comparar amb Brutus.

Diputat l'any 1791 en l'Assemblea Legislativa, se li va negar el dret a ocupar el seu escó a causa de la seua edat. Va resultar escollit pel departament d'Aisne l'any 1792 en la Convenció i es va unir al Partit de la Muntanya. Prompte es va revelar com un dels principals oradors, tant durant el procés a Lluís XVI (durant el qual va pronunciar aquestes frases d'una implacable retòrica inspirada en Rousseau: "No és possible regnar de mode innocent", "Tot rei és un rebel o un usurpador") com durant la redacció de la Constitució. La seua vehemència i el seu incontestable talent retòric faran d'ell una de les veus de la muntanya i, després, del Comitè de Salvació Pública, abatent-se sense pietat contra els seus adversaris girondins. Després de les diverses conspiracions del rei es va mostrar partidari d'executar a Lluís XVI i a la seua esposa Maria Antonieta, que també havia recorregut a la seua família a Àustria per a tractar de derrocar per la força de les armes el govern revolucionari.

Membre en diverses ocasions del Comitè de Salvació Pública, se li va comissionar al front dels exèrcits, junt amb el seu amic i company en la Convenció Philippe Le Bas, des del 22 d'octubre de 1793 fins mitjan de gener de 1794, en l'exèrcit del Rhin. Hi va restablir la disciplina i hi va obtenir el respecte i la consideració dels soldats, tot i que també es va mostrar impassible a l'hora d'executar als dissidents, la qual cosa li va proporcionar reputació de ser un dels més radicals en el període del Terror. Va aconseguir prendre Bitche i alliberar Landau.
De tornada a París, va ser un dels protagonistes en la caiguda dels dantonistes i dels hebertistes.
Va tornar a ser comissionat el 28 d'abril, partidari de l'ofensiva a ultrança, que va acabar amb les victòries de Kortrijk i de Fleurus.

En l'anomenada reacció termidoriana, Saint-Just i Robespierre van ser detinguts per les forces contrarevolucionàries i reaccionàries, representants de la burgesia liberal rica, espantada amb el curs dels esdeveniments. En un moment en què tots els antics col•laboradors de Robespierre van decidir trair-lo, Saint-Just va donar proves inequívoques de la seua integritat i li va donar suport fins al final. Malgrat que el poble de París es va alçar en armes i va alliberar a ambdós, Saint-Just es va negar a organitzar les forces populars. Detingut una altra vegada pels conservadors, en la farsa de judici que es va organitzar, es va negar a respondre a les acusacions que se li imputaven, i va ser executat en la guillotina junt amb Robespierre i els seus partidaris el 10 de Termidor.
(De la Viquipèdia)..

Documental sobre Jaume Vicens Vives.


"Jaume Vicens Vives. Renovar la història, construir un país." 


Al 1957 Jaume Vicens Vives va escriure un manifest clandestí que avança en 20 anys els principis polítics sobre els que es farà la transició democràtica. Un text que serveix de punt de partida per aquest documental que tracta de donar resposta a dues preguntes: Com es va anar conformant el pensament polític, intel.lectual i historiogràfic de Jaume Vicens Vives? Per què Vicens Vives esdevingué una de les figures més importants de la cultura catalana?

diumenge, 7 de novembre de 2010

Recuperant el Quico Pi de la Serra...

El Quico Pi de la Serra ha estat el Poulidor de la Nova Cançó... Sempre ha tingut al davant Anquetils com el Raimon, el Llach o el Serrat...
Però per a mi el Quico també es mereix el maillot groc ....


LA CULTURA (Quico Pi de la Serra a les "6 Hores de Canet")

Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura caradura i amb censura,
amb futura obertura i dictadura,
amb captura, paüra i amb tortura
amb pintura, arquitectura i escultura,
amb clausura, tonsura i vestidura,
amb pastura, atura i amb verdura,
amb conjura, cura i musculatura,
amb cintura i amb magistratura,
amb criatura, usura i confitura,
amb mesura, amb mesura.
Cultura és una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita,
generalment en manca més que en sobra,
generalment tothom en necessita.
Cultura jo no en faig, jo tan sols canto
d'altres han opinat que sovintejo
amb certes paraulotes poca-soltes.
Jo crec que la cultura, i que em perdonin,
té més a veure amb gana que amb Beethoven,
si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,
sense ni haver sopat, ni que us estovin.
La cultura és usada pels dos bàndols,
els que la van desfent sense manies
perquè fa raonar i no és rentable,
els campanuts tibats que se la guarden.
No cal que us capfiqueu, us repeteixo,
que abans s'ha de menjar, jeure i pair;
després, ja en parlarem si en teniu ganes,
que ningú s'ha ferit per no llegir.
Més tard diran que sóc contradictori,
què és el que vull dir amb això, vosté mateix,
jo em faig la meva cuina i si li agrada,
si en vol venir a menjar, el convidaré,
jo em faig la meva cuina i si tens gana
i m'ho demanes bé, te'n donaré;
en fi, per un preu que crec raonable,
podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

La imaginació al poder.

No sé de qui ha estat la idea, però penso que és encertada...











Col.locar les persones d'edat en les presons i els delinqüents a les residències d'ancians.
D'aquesta manera, els nostres avis tindrien accés a una dutxa cada dia, a l'oci, passejos, medicaments, exàmens dentals i mèdics regulars i tindrien cadires de rodes a la seva disposició..
Rebrien diners en comptes de pagar per l'allotjament. Tindrien dret a la vigilància contínua per video, de manera que immediatament rebrien l'assistència després d'una caiguda o una altra emergència. Els seus llits es canviarien dues vegades a la setmana, i tindrien la roba rentada i planxada amb regularitat.
Un guàrdia passaria cada 20 minuts i els portaria els seus menjars i els seus entrepans directament a la seva habitació.
Tindrien un lloc especial per rebre la seva família. Tindrien accés a una biblioteca, sala d'exercicis, teràpia física i espiritual, així com la piscina i fins i tot l'ensenyament gratuït.
Pijames, sabates, sabatilles i assistència jurídica gratuïta a petició.
Habitació, privada i segura per a tots, amb un pati d'exercicis, envoltat per un bonic jardí.
Cada persona d'edat tindria dret a un ordinador, televisió, ràdio i trucades il·limitades.
Tindrien una "junta directiva" per escoltar les queixes i els guàrdies tindrien un codi de conducta que s'ha de respectar!
I els delinqüents haurien plats freds, es quedarien sols i sense vigilància. Els llums s'apagarien a les 20:00 hrs.
Tindrien dret a un bany a la setmana. Viurien en una petita habitació i per la qual haurien de pagar un mínim de 1.500 € al mes...
D'aquesta manera hi hauria justícia per a tots!

dilluns, 1 de novembre de 2010

En la mort de Joan Solà.

"La persona, la llengua i el país han de ser independents del partit..." (Joan Solà)

Joan Solà, reconegut com un dels grans lingüistes d'aquest país, ha mort la matinada del 27 d'octubre als 70 anys, després d'una llarga malaltia. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i va ser sempre una persona compromesa amb la realitat lingüística i política del país. El recordem amb Narcís Garolera, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, i amb Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de TV3 i alumne de Joan Solà.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

La dama de Reus. (Jaume Arnella)













Allí a la vila de Reus   tota la gent ne fugí
si no una noble dama   que en té pres lo seu marit.
La dama plora i més plora   i sospira dia i nit.
Set anys ha que l'en té pres   i altres set que no l'ha vist.
Se'n va a trobar el Capitel·lo   que li torni el seu marit.
-"Déu lo guard lo Capitel·lo,   si vol treure el meu marit?"
-"Sí, per cert, la noble dama,   si ve amb mi a dormir una nit."
-"Calli, calli el Capitel·lo   que ho diré al meu marit."
Ella se'n gira i se'n torna   va a contar-ho al seu marit;
de tan lluny com la va veure:   -"Noble dama, què t'ha dit?"
-"M'ha dit que sí te'n trauria   si hi volgués dormir una nit."
-"Fes-ho, fes-ho, noble dama,   fes-ho per amor de mi.
Que quan jo de presó surti   se'n recordarà de mi.
Posa't lo vestit de seda   o sinó lo de setí.
I si aquests no t'agraden   posa-te'n un d'or fi."
Al entrar-se'n en el quarto   noble dama fa un sospir.
-"Què en sospira, noble dama,   què en sospira aquesta nit?
Sospira la noble dama   los amors del seu marit?"
-"Sí, per cert, lo Capitel·lo,   los amors del meu marit."
-"No s'espanti, noble dama,   ja el veurà demà al matí.
Abans no serà de dia   tindrà lo marit aquí."
Fins a ne la matinada   la dama no pot dormir.
Noble dama és matinera,   a les quatre del matí,
quant és a la punta d'alba   noble dama en finestra ix.
Ja en veu les forques plantades,   veu penjat lo seu marit.
-"Calli, calli, el Capitel·lo,   ja es recordarà de mi.
N'ha llevat la honra meva,   n'ha penjat lo meu marit."
-"No t'espantis, noble dama,   no te'n faltarà marit:
Tres fills ne tinc a la guerra,   triaràs lo més bonic;
i si aquests no t'agraden,   jo seré lo teu marit.
Tinc la dona al llit malalta,   que no es 'caba de morir;
i si ella no es moria   jo l'ajudaré a morir."
-"Calli, calli, el Capitel·lo,   lo mateix faria amb mi.
Deixeu-la viure, Capitel·lo,   deixeu-la viure per mi."
Ella se'n gira i se'n torna,   de volant se'n va a vestir;
quan de volant s'és vestida   a n'el rei se'n va a servir.
Un dia venint de missa   Capitel·lo veu venir.
-"Hola, hola, Capitel·lo,   t'has de recordar de mi.
Atureu-vos, Capitel·lo,   que ara és hora de morir."
-"Tinga pietat la dama,   tinga pietat de mi."
-"La pietat que teníeu   al penjar lo meu marit."
Ja li'n dóna punyalada   la primera el va ferir.
La segona cau en terra,   la tercera va morir.
-"Déu te perdó, Capitel·lo,    a tu i a n'el meu marit

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Miguel Labordeta.



UN HOMBRE DE TREINTA AÑOS PIDE LA PALABRA
Miguel Labordeta (Sargossa, 16 de juliol de 1921 - 1 d'agost de 1969)

Ante la Asamblea de los hombres ilustres
bajo el sol de este otoño dorado
con paso quedo y en mis ojos de tigre la justicia
sencillamente sin alharacas con lumbre apasionada
presento mi denuncia.

Vengo a hablar en nombre de los que tienen treinta años
de los que desde la cumbre de su juventud perdida
contemplan los restos del humano naufragio y el desorden del mundo
y en nombre de sus traiciones muertas yo os acuso, oídlo bien, a todos.

A vosotros: Ancianos que os dormisteis en el vals indefinido del idiota progreso
con un tufo burgués adocenado y falso y comíais chuletas bien sabrosas
mientras bajo vuestros galanteos tontos aullaba ya la boa viscosa
de la lucha terrible y el hambre por las calles en llamas:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: hombres de la entreguerra
que pisoteasteis impotentes la sonrisa de un niño
que quería nacer de tanta ruina ya
que olvidasteis demasiado pronto el llanto de los soldados
que bailasteis demasiado bajo las farolas borrachas de las huelgas
el charlestón y el sintrabajo
y que os regocijaba hasta el espasmo híbrido
la velocidad la prostitución la gran juerga social o totalitaria o aun parlamentaria democracia
y qué sé yo cuántas cosas más en la media cabeza del fiero agente de negocios
sin adivinar que las ciudades ofrecerían blancos tan hermosos
tan concretos para que un obús perfecto de la supertécnica
aplastara aquellas ilusas panaceas
en un charco de sangre donde iban a flotar pisoteadas
vuestras violadas vírgenes entre billetes inútiles de Banco
y que en el reloj del escaso hombre
ya no quedaba sino una media hora de vida suficiente
para fumarse un cigarrillo y yacer bayoneteado
por las inmensas llanuras entre escombros de tanques:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los poderosos energúmenos los grandes señores de la culpa
los que con vuestra codicia más enorme aunque el cielo de tal hipocresía
arramblasteis con la mejor rapiña en el río revuelto
y que no fuisteis para vuestros hermanos
sino hoscos verdugos con sonrisa de lobo
y una estela de odios encendidos dejasteis
para mil años que vinieran y más:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los universitarios sabios de la Luna los artistas leprosos
que fuisteis presa
por cobardes nefastos insípidos
por permitir que el espíritu fuera apresado como una zorra vil
en la trampa de los grandes capitanes de papel:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los violetos los idealistas de la muerte
los que sumisteis al mundo en un fragor de horrores
creyendo crear un nuevo sol con vuestra pobre bola de sebo:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los anónimos peones del salario misérrimo
que os abandonasteis en el sopor brutal
del vinazo y la patata cocida
a los que os entregasteis al fútbol y a los semanarios de crímenes
para no pensar
a los estudiantes irresponsables que gritaban heridos sin saber por qué
a los pacifistas enclenques que cerraban sus anos ante la tomadura de pelo
a los espirituales estómagos que nos hablaron tanto del infierno
a los profetas de grandes paraísos de chatarra
a las mujeres sin vergüenza que no querían parir hombres
a los indiferentes que tan sólo soñaron con sus bolsillos miserables
a los que con la flor en el ojal jugaron al ensayo
a los complejos sexuales a la pederastia
a la morfinomanía a la aventura política de porrazos y tente-tieso
perdidos putrefactos podridos de civilización de asco y de cine barato
estuvisteis malditos estaréis corrompidos por los siglos de los siglos
fuisteis rebaño propicio
cuando llegó la gran merienda de los ultimatums
lo mismo que lo seríais si tal momento llegara de nuevo
como parece ser así:
en nombre de mi generación yo os acuso.

Pero fuimos aprendiendo vuestra lección paso a paso:
cuando teníamos quince años cuajó en noches de terror y de asombro inaudito
entendiendo que ser hombre era estar dispuesto a sacar de la cama a su hermano
y asesinarlo cobardemente al borde de un camino
cuando teníamos veinte años supimos que era lícito todo
hasta destruir millones de inocentes por el hambre y el fuego
cuando teníamos veinticinco años conocimos también
que el perdón es inútil y los sueños más nobles
se pierden en el tiempo como un soplo de humo
y ahora con nuestros treinta años hemos comprendido tantas cosas...
tantas cosas que nos duele duramente aquí dentro
y que si tuviéramos que confesarlas moriríamos
de vergüenza y de rabia.

¡Ah! y de nuevo las bombas acechan nuestras pobres carnes maduritas
para sacrificarnos junto a nuestros hermanos más jóvenes
a quienes damos la mano en la tiniebla que golpea las persianas
de los que están de pie con estatura de despiertos.

Por todo yo protesto. Yo os denuncio. Yo os acuso.
Cogeré mi mochila con mi cara de cura
si me dejáis con vida
y huiré a las sagradas colinas junto al mar inmensamente nuevo
a leer a mis poetas chinos preferidos
y que el mundo tiemble por vuestros pecados y se arrase
mañana por la mañana.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Ernest Lluch. Sobre el Socialisme.


El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-ho no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. Col·lectivament hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes. Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora. Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres, però mirant tot el planeta que volem conservar, perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.

Ernest Lluch i Martín
2 de gener de 1999  

dimecres, 29 de setembre de 2010

Quin és el fonament de l'existència autèntica?


Si el fonament de la existència inautèntica era la negació de la finitud del Dasein. El que fonamenta l'existència autèntica és enfrontar-s'hi, acceptar aquesta finitud. És a dir, el Dasein autèntic sap que morirà. Sap que el seu ésser és ser per a la mort i ho accepta. I això dóna densitat a la seva existència. Això li dóna autenticitat. Això el porta, justament, a una existència que no es dissol en "l'un", aquest garbuix on tots estan així.
L'existent autèntic està separat del món del “es diu”, perquè abans que res ha acceptat la seva finitud. A partir d'aquesta acceptació, ell és ell. En conseqüència, tria el que vol llegir, parla del que vol parlar. Però el fonamental és això: Enfronta l'angoixa que li produeix el fet que ningú pot morir per ell. En canvi, l'existent inautèntic, en no poder enfrontar la seva finitud, enfronta la vida amb una lleugeresa que és la lleugeresa de l'inautèntic, la lleugeresa d'acceptar tot el que em diguin, i tot el que m'expliquin i tot el que em venguin, per sufocar en mi l'angoixa de morir. Llavors, es nega a acceptar que l'existència té misteris. I que el misteri fonamental, potser, de l'existència, sigui aquesta capacitat sorprenent del Dasein de saber que morirà, i seguir vivint. I en la vida inautèntica tot misteri, diu Heidegger, perd el seu encant perquè jo no vaig darrere de cap misteri si no vaig darrere de res nou. Sinó que vaig darrere del que ja s'ha dit, del que ja es va crear, del que ja es va establir. Sóc un no-res, però no un no-res com els que em revela la finitud. No. Sóc una cosa. Sóc una cosa que es dissol en l'anonimat de tot el que ha estat creat, justament, perquè els homes no prenguin consciència de res. Llavors el món de “l’un”, de l'anonimat, de “l'es diu”, de “l'es parla”, de les enraonies ... Aquest món està constituït perquè el Dasein no prengui consciència de si mateix, ni del seu destí, ni de la seva condició de ser-per-a-la-mort.
Ara bé. ¿Qui construeix aquest món? ¿Qui construeix el món de l'anonimat que és allà i possibilita que m’inclogui en ell, i jo tingui una vida inautèntica? Aquest món està constituït pels poderosos "Altres". Llavors diu Heidegger: "Quan jo accepto aquest món estic sota el domini dels altres".
Què és el domini dels altres? Jo crec que avui el poder del domini dels altres ve donat pels mitjans de comunicació. Perquè a través dels mitjans de comunicació -i aquí prenc una frase de Foucault- "Els subjectes són subjectats". Llavors, si els subjectes són subjectats a través dels mitjans de comunicació, vol dir que els subjectes són sotmesos al domini dels altres. Perquè els subjectes no tenen la possessió dels mitjans, sinó que la tenen els “Altres”, els senyors “Altres”, els poderosos senyors “Altres”. I aquest domini dels “Altres” elimina tota possibilitat de vida autèntica.
Si jo sóc aquest tipus que viu repetint les idees que li diuen, les coses que ha de comprar, els programes que ha de veure ... Està aniquilada tota possibilitat crítica de la consciència. La meva capacitat crítica és aniquilada. I vostès pensin.... aquest tipus que va a la feina cada dia, que dina desordenadament i malament, que viatja malament quan torna a casa, i quan torna a casa encén una televisió que li entrega, per dir-ho suaument, escombraries ... Aquest tipus no pot, no pot sortir del domini dels altres. És una tristesa realment. Perquè passar-se la vida sota el domini dels altres i mai dir una paraula pròpia, és com haver viscut mort.
J.P. Feinman (Filosofia aquí y ahora)

dilluns, 20 de setembre de 2010

CANÇÓ DEL GOSAR PODER



Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

LA PELL DE BRAU



            XXV

Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

divendres, 16 de juliol de 2010

dijous, 1 de juliol de 2010

Francesc Macià proclama la República Catalana el 14 d’abril de 1931


Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

El President
Francesc Macià

diumenge, 27 de juny de 2010

Quins són els instruments de les bones obres.


Regla de Sant Benet de Núrsia. Capítol IV

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces.
2 Després, el proïsme com a si mateix.
3 Després no matar.
4 No cometre adulteri.
5 No furtar.
6 No cobejar.
7 No allevar fals testimoni.
8 Honorar tothom.
9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.
10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.
11 Mortificar el cos.
12 No lliurar-se als plaers.
13 Estimar el dejuni.
14 Reconfortar els pobres.
15 Vestir el despullat.
16 Visitar els malalts.
17 Enterrar els morts.
18 Socórrer el qui passa tribulació.
19 Consolar l'afligit.
20 Apartar-se de les maneres de fer del món.
21 No anteposar res a l'amor del Crist.
22 No satisfer la ira.
23 No guardar ressentiment.
24 No tenir engany al cor.
25 No donar una pau fingida.
26 No abandonar la caritat.
27 No jurar, no fos cas que perjurés.
28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca.
29 No tornar mal per mal.
30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan.
31 Estimar els enemics.
32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir.
33 Suportar persecució per causa de la justícia.
34 No ser orgullós.
35 Ni donat al vi.
36 Ni golut.
37 Ni dormidor.
38 Ni peresós.
39 Ni murmurador.
40 Ni criticaire
41 Posar l'esperança en Déu.
42 El bé que vegi, en ell, que l'atribueixi a Déu, no a si mateix;
43 el mal, en canvi, sapiga que el fa sempre ell, i que se l'imputi.
44 Témer el dia del judici.
45 Esglaiar-se de l'infern.
46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.
47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls.
48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida.
49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc.
50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l'ancià espiritual.
51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses.
52 No ser amic de parlar molt.
53 No dir paraules vanes o que facin riure.
54 No ser amic de riure molt o sorollosament.
55 Escoltar amb gust les lectures santes.
56 Donar-se sovint a l'oració.
57 Confessar cada dia a Déu en l'oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades,
58 i esmenar-se en endavant d'aquestes faltes.
59 No satisfer els desigs de la carn.
60 Avorrir la pròpia voluntat.
61 Obeir en tot els manaments de l'abat, encara que ell -Déu no ho vulgui- faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: "Feu el que diuen, però no feu el que fan".
62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.
63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu.
64 Estimar la castedat.
65 No odiar ningú.
66 No tenir gelosia.
67 No obrar per enveja.
68 No ser amic de baralles.
69 Defugir l'altivesa.
70 Venerar els ancians.
71 Estimar els més joves.
72 En l'amor del Crist, pregar pels enemics.
73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s'hagi renyit.
74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 "Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d'home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l'estimen".
78 Però l'obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l'estabilitat en la comunitat.

dijous, 24 de juny de 2010

La meva Enciclopedia Álvarez.

El nens de la meva generació, a l'escola només teníem un llibre: La Enciclopedia Álvarez.
Aquesta és la que jo vaig estudiar.

dilluns, 21 de juny de 2010

Tesis sobre Feuerbach, (1845) Karl Marx

 

Karl Marx va escriure les "Tesis sobre Feuerbach" a Brussel.les, a la primavera de 1845, quan havia acabat de desenvolupar els trets principals de la seva teoria materialista de la història i havia estès el materialisme a l'explicació de la societat humana. Segons definició d'Engels, és «... el primer document en què es conté el germen inicial de la nova concepció del món».
Les "Tesis sobre Feuerbach" es troben en el "Quadern de notes" de Marx corresponent als anys 1844-1847 i porten el títol "Sobre Feuerbach". En editar el 1888 les "Tesis", Engels les va redactar, introduint-hi alguns canvis per tal de fer aquest document, que Marx no es proposava publicar, més comprensible per als lectors

1.- El defecte fonamental de tot el materialisme anterior -inclòs el de Feuerbach- és que només concep les coses, la realitat, la sensualitat, sota la forma d'objecte o de contemplació, però no com a activitat sensorial humana, no com a pràctica, no d'una manera subjectiva. D'aquí que el costat actiu fos desenvolupat per l’idealisme, per oposició al materialisme, però només d'una manera abstracta, ja que l'idealisme, naturalment, no coneix l'activitat real, sensorial, com a tal. Feuerbach vol objectes sensuals diferenciats dels objectes conceptuals si bé no concep la pròpia activitat humana com una activitat objectiva. Per això, a "L'essència del cristianisme" només considera l'actitud teòrica com l'autènticament humana, mentre que concep i fixa la pràctica només en la seva forma judaica de manifestar-se. Per tant, no comprèn la importància de l'actuació «revolucionària», «pràctica-crítica».

2.- El problema de si al pensament humà se li pot atribuir una veritat objectiva, no és una qüestió de teoria, sinó una qüestió pràctica. És en la pràctica on l'home ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i el poder, la correcció del seu pensament. E1 litigi sobre la realitat o irrealitat del pensament, aïllat de la pràctica, és una mera qüestió escolàstica.

3.- La teoria materialista de que els homes són producte de les circumstàncies i de l'educació, i que, per tant, els homes modificats són producte de circumstàncies diferents i d'una educació modificada, oblida que són els homes, precisament, els que fan que canviïn les circumstàncies i que el mateix educador necessita ser educat. Per tant aquesta doctrina implica la divisió de la societat en dues parts, una de les quals està per sobre de la societat (Robert Owen).
La coincidència de la modificació de les circumstàncies i de l'activitat humana només es pot concebre i entendre racionalment com a pràctica revolucionària.

4.- Feuerbach arrenca de la auto-alienació religiosa, del desdoblament del món en un món religiós, imaginari, i un altre de real. La seva tasca consisteix en dissoldre el món religiós, reduint-lo a la seva base terrenal. No adverteix que, després d’haver realitzat aquesta tasca, queda per fer la principal. En efecte, el fet de que la base terrenal es separi de si mateixa i es plasmi en els núvols com un regne independent, només pot explicar-se pel propi esquinçament i la contradicció d'aquesta base terrenal amb si mateixa. Per tant, el primer que cal fer és comprendre aquesta en la seva contradicció i, després revolucionar-la, eliminant la contradicció en la pràctica. Per tant, després de descobrir, v. gr., en la família terrenal el secret de la sagrada família, cal criticar-la teòricament i revolucionar-la en la pràctica.

5.- Feuerbach, no content amb el pensament abstracte, vol contemplació sensorial, però no concep la sensorialitat com a activitat sensorial humana pràctica.

6.- Feuerbach redueix l'essència religiosa a essència humana. Però l'essència humana no és cap abstracció inherent de cada individu. És, en la seva realitat, el conjunt de les relacions socials.
Feuerbach, que no s’ocupa de la crítica d'aquesta essència real, es veu, per tant, obligat:
1) A fer abstracció de la trajectòria històrica, enfocant cap a ell el sentiment religiós [Gemüt] i pressuposant un individu humà abstracte, aïllat.
2) En ell, l'essència humana només es pot concebre com a «gènere», com a una generalització interna, muda, que es limita a unir naturalment la multitud d’individus.

7.- Feuerbach no veu, per tant, que el «sentiment religiós» és també un producte social i que l'individu abstracte que analitza pertany, en realitat, a una forma de societat.

8.- La vida social és, en essència, pràctica. Tots els misteris, que condueixen la teoria cap al misticisme, troben la seva solució racional en la pràctica humana i en la comprensió d'aquesta pràctica.

9.- Al que més arriba el materialisme contemplatiu, és a dir, el materialisme que no considera la sensorialitat com a activitat pràctica, és a contemplar els individus aïllats a dins de la «societat civil».

10.- El punt de vista de l'antic materialisme és la “societat civil”, el central del nou materialisme és la “societat humana” o la “humanitat social.”

11.- Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo.

Què fer? (1901) V.I. Lenin


Què fer? Problemes candents del nostre moviment.

La República de Plató.

diumenge, 20 de juny de 2010

El Príncep. De la crueltat i la clemència,


De la crueltat i la clemència, i si és millor ser estimat que temut, o ser temut que estimat.

Passo a les altres qualitats ja fonamentades i declaro que tots els prínceps han de desitjar ser tinguts per clements i no per cruels. I, tanmateix, han de tenir cura de no fer un mal ús d’aquesta clemència, Cèsar Borja era considerat cruel, malgrat la qual cosa va ser la seva crueltat la que va imposar l'ordre a la Romanya, la que va aconseguir la seva unió i la que la va tornar a la pau i a la fe. Si s'examina bé, es veurà que Borja va ser molt més clement que el poble florentí, que per evitar ser titllat de cruel, va deixar destruir Pistoya.
Per tant, un príncep no s’ha de preocupar perquè l’acusin de ser cruel, sempre que la seva crueltat tingui per objecte el mantenir units i fidels als súbdits, perquè amb pocs càstigs exemplars serà més clement que aquells que, per excessiva clemència, deixen multiplicar els desordres, les causes de matances i els saquejos que perjudiquen a tota una  població; mentre que les mesures extremes adoptades pel príncep només van en contra d'un. I és sobre tot un príncep nou el qual no ha d'evitar els actes de crueltat, ja que tota nova dominació comporta infinitat de perills. Així s'explica que Virgili posi en boca de Dido:
Res dura, et regni novitas me talia cogunt, 
moliri, et late fines custode tueri.
(Les dures circumstàncies, l'actualitat del regne, m'bliguen al rigor d'aquestes mesures
i a defensar amb guàrdies els meus dilatats llindars)
No obstant això, ha de ser caut en el creure i en l'obrar, no tenir por de si mateix i procedir amb moderació, prudència i humanitat, de manera que una excessiva confiança no el torni imprudent, i una desconfiança exagerada, intolerable.
Sorgeix d'això una qüestió: si val més ser estimat que temut, o temut que estimat
Res millor que ser totes dues coses alhora, però ja que és difícil reunir-les i que sempre n’ha de faltar una, declaro que és més segur ser temut que ser estimat. Perquè de la generalitat dels homes es pot dir això: que són ingrats, volubles, simuladors, covards davant el perill i àvids de lucre. Mentre els fas bé, són completament teus: t'ofereixen la seva sang, els seus béns, la seva vida i els seus fills, ja que no tens cap necessitat de que et temin, però quan la necessitat es presenta es rebel·len contra tu.
I el príncep que ha comptat només amb  la seva paraula,  va directament  a la ruïna en no haver pres altres provisions, perquè les amistats que s'adquireixen amb els diners i no amb l'alçada i noblesa d'ànimes són amistats merescudes, però de les quals no es disposa, i arribada la oportunitat no se les pot utilitzar. I els homes tenen menys cura en ofendre a un que es faci estimar que a un que es faci témer, perquè l'amor és un vincle de gratitud que els homes, perversos per naturalesa, trenquen cada vegada que es poden beneficiar; però el temor és por al càstig, que no es perd mai.
No obstant això, el príncep s'ha de fer témer de manera que, si no es guanya l’amor, almenys eviti l'odi, ja que no és impossible ser alhora temut i no odiat, i per això n'hi haurà prou que s'abstingui d'apoderar-se dels béns i de les dones dels seus ciutadans i súbdits, i que procedeixi contra la vida d’algú només quan hi ha justificació convenient i motiu manifest, però sobretot abstenir-se d'apoderar-se dels béns aliens, perquè els homes obliden abans la mort del pare que la pèrdua del patrimoni. Mai falten excuses per despullar als altres dels seus béns, i el que comença a viure de la rapinya sempre troba pretextos per apoderar-se de l'aliè, i, per contra, per treure la vida, són més rars i desapareixen amb més rapidesa.
Però quan el príncep està al capdavant dels seus exèrcits i ha de governar a milers de soldats, és absolutament necessari que no es preocupi si té fama de cruel, perquè sense aquesta fama mai podrà tenir cap exèrcit unit i disposat a la lluita. Entre les infinites coses admirables d'Anníbal es cita la que, encara que comptava amb un exèrcit grandíssim, format per homes de totes les races als que va portar a combatre en terres estrangeres, mai va sorgir discòrdia alguna entre ells ni contra el príncep, així en la dolenta com en la bona fortuna. I això no podia ser degut sinó a la seva crueltat inhumana, que, unida a les seves moltes altres virtuts, el feia venerable i terrible en el concepte dels soldats; que, sense aquella, totes les altres virtuds no li haurien servit per guanyar-se aquest respecte.
Els historiadors poc reflexius admiren, d'una banda, aquest ordre, i, per l’altra, censuren la seva raó principal. Si és veritat o no que amb les altres virtuts n’hauria tingut prou, es pot veure en Escipió -home de condicions poc comunes, no només dins de la seva època, sinó dins de tota la història de la humanitat-, els exèrcits del qual es van revoltar a Espanya. I això es va produir per culpa de la seva excessiva clemència, ja que havia donat als seus soldats més llicència de la qual a la disciplina militar convenia. Fabio Máxirno li va retreure aquesta negligència  al Senat, anomenant-lo corruptor de la milícia romana.
Els locris, havent estat ultratjats per un enviat d’Escipió, no van obtenir el desgreuge d’aquest, ni la insolència del primer va ser castigada, naixent tot d'aquell seu tou caràcter. I a tal extrem, que algú que ho va voler justificar davant del Senat va dir que pertanyia a la classe d'homes que saben millor no equivocar-se que esmenar les equivocacions dels altres.
Aquest caràcter, amb el temps hauria acabat per entelar la seva fama i el seu honor, d’haver arribat Escipió al comandament absolut, però com que estava sota les ordres del Senat, no només va quedar amagada aquesta mala qualitat seva, sinó que va esdevenir la seva glòria.
Tornant a la qüestió de ser estimat o temut, acabo amb que, com que l’estimar depèn de la voluntat dels homes i el témer de la voluntat del príncep, un príncep prudent ha de recolzar-se en la seva voluntat i no en la de l’altre, però, com he dit, tractant sempre d'evitar l'odi.

Discusos sobre Titus Livi. (1517) Niccoló Machiavelli

diumenge, 13 de juny de 2010

LA REVOLTA DELS CATALANS (1598-1640) J.H Elliot

A la secció de llibres del Google teniu a l'abast aquest assaig del professor J.H. Elliot.
Imprescindible.

dijous, 10 de juny de 2010

ELS GOIGS DE SANT TALÓ

Mossèn Cinto es deia Santaló de segon cognom. Hi havia un professor del seminari que es burlava d’ell dient-li:  
«Sant Taló, sant Taló, no farà miracles, no».
En Verdaguer li va respondre amb aquests goigs d'un sant que no existeix.

Puix del món, vall de tristor,
vos ne féu vall de tabola:
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló.

Per vagabundo i panarra
vostre pare us despatxà
i a l'aula us acompanyà
amb una gruixuda barra,
i amb barret de museró.
guarniren la bestiola.
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló.

Sempre vos feu l’adormit
a quant put col·legi i aula,
però si us criden a la taula
sempre hi sou al primer crit.
Al llit preneu la ració
si al llit la fam us amola.
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló

Un dia certa gitana
us esquilà lo clatell
i en tragué cert reguitzell,
set xevirades de llana,
i encara en queda un flotó
pel flassader de la Vola.
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló.

Com los burros de Centelles
creixent d'ase anàveu fent,
com més anàveu creixent
creixien vostres orelles;
vos deien lo Fangador
del poble de Folgueroles.
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló.

Miracles en vostres fargues
de fer-ne no hi ha poder,
lo que molt bé sabeu fer
són becaines i ben llargues;
esteu gras corn un bacó
perquè res vos desconsola.
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló.

De botifarres, vi i pa
ompliu bé vostre gresol,
i estirat de panxa al sol
qui fa avui farà demà;
dormiu més que un porc pigós
rosegueu més que cap mola.
Vi, son, catxassa i garjola
no deixeu a sant Taló

Ora pro nobis san Talonus
Ante conspectum Miasi
Oremus
Pagesorum infernorum qui manducat
farinorum, in secula seculorum.
Amen

Música: Popular? Mozart?
Canta: Jaume Arnella

PARÀBOLA DELS ASES

l meu bon amic Francesc Fulquet m'ha fet arribar pel Feisbuc aquesta paràbola que és una bona metàfora que explica les causes de la crisi econòmica que fa temps que patim. I com diria Mossèn Cinto:
"pel preu que ho comprí,
vos ho torno a vendre,
ni un punt ni una coma
sens guanyar ni perdre"
Un senyor es va dirigir a un poble on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100 euros per cada ase que li venguessin. 
Bona part de la població li va vendre els seus animals.
L'endemà va tornar i va oferir un preu millor, 150 euros per cada burret, i, una altra bona part de la població li va vendre els seus ases.
Al dia següent tornà al poble i va oferir 300 euros per cada ase,  i la resta de la gent li va vendre els darrers burros.
En veure que no hi havia més ases, va oferir 500 euros per cada ase, donant a entendre que
la setmana següent els compraria  tots els ases que tinguessin.
L'endemà va enviar al poble el seu ajudant amb els rucs que havia comprat als vilatans perquè els oferís els burros a 400 euros cada un.
Davant del possible guany de 100 euros per burro, els habitants van comprar els burros a 400 euros, i qui no tenia els diners, va demanar un préstec a la caixa. A més a més, animats per l'espectativa de negoci, van comprar tots els burros de la comarca.
Com era d'esperar, l'ajudant va desaparèixer, i a ell i al seu el amo, mai més se'ls va tornar a veure el pèl.

Primer resultat:
El llogaret va quedar ple de rucs i de vilatans endeutats.  

Els que havien demanat prestat, en no vendre els rucs, no van poder tornar els préstecs.
La caixa, que havia prestat els diners, es va queixar a l'Ajuntament dient que si no cobrava s'arruïnaria, i com que aleshores no podria seguir prestant, s'arruïnaria tot el poble.
Perquè la caixa no s'arruïnés, l'Alcalde, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, va donar els diners a la caixa ja que aquesta el tenia pillat pel crèdit que li havia donat a fons perdut per finançar la seva campaya electoral..
Els de la caixa, un cop cobrats els diners, no van perdonar els deutes dels vilatans del poble, que van seguir igual d'endeutats i pagant la quota mensual del préstec.
En donar els diners als de la caixa, l'Alcalde dilapidà el pressupost de l'Ajuntament, que també
va quedar carregat de deutes.
Amb la intenció de solucionar el problema econòmic de l'Ajuntament, l'Alcalde demanà diners a altres ajuntaments, però aquests li digueren que no podien ajudar-lo ja que, com que el seu ajuntament estava en fallida, no tenien garanties de poder cobrar els diners prestats.

Segon resultat:
-Els senyor del començament i el seu ajudant, folrats.
-La caixa, amb els seus guanys cobrats i un munt de gent a la qual seguirà cobrant el que els ha prestat a més dels interessos. I a més a més, amb la possibilitat d'apoderar-se dels ja devaluats ases si els deutors deixen de pagar els deutes. 
-La majoria de vilatans del poble arruïnats.
-L'Ajuntament en fallida.


Tercer resultat, ¿final?:
-Per solucionar tot això i salvar el poble, l'Ajuntament va abaixar el sou un 10 % als seus funcionaris.

dimarts, 8 de juny de 2010

LO COMTE ARNAU




Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
l'un era blanc com la gebre,
l'altre fosc com lo pecat.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li'n deia:
-Per què no enselles lo blanc?
-Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans.-
La comtessa ja hi tornava:
-Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.-
Ell no li torna resposta,
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
-Adéu, la comtessa aimada.
-Déu te guie i l'Àngel Sant.-
L'Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l'església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines que perdre
i pobres per escanyar.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre,
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gumbernesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
Los llops d'aquelles muntanyes
lo segueixen udolant,
algun d'ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n'esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udoladissa
lo comte s'és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

A la nit, que és fosca fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps
volar d'una cresta a l'altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitjanit fa un esclat;
d'un llampec entre les ales
s'obira lo comte Arnau,
rodelant de l'alta cima
de Santou dins lo Forat
d'on surt entre rius de flama
lo renill del seu cavall.

La comtessa l'esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant;
a la tercera que passa
lo'n veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall, que era el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

dilluns, 7 de juny de 2010

LOS BRUIXOTS DEL GORG NEGRE



Nines no hi aneu,
no aneu al Gorg Negre,
que els bruixots traïdors
no se us enduguessen.
Un estol de nines,
la flor d'aqueix terme,
a fer saltirons
va anar-hi un diumenge.

Feren lo Guinart,
a la cuit sigueren
fugint a amagar-se
per entre aquells freixes,
feren la Llantía,
lo mestre i deixeble,
los dotze donzells,
que n'és joc alegre.

Tot jugant jugant
los arribà el vespre
i ni per ser colla
de dotze o de tretze
marxaven d'allà
per por dels espectres.
Quan tot manyagoi
d'en mig d'uns ginebres
isqué un anyellet
que les va escometre.

Damunt hi saltaren
tantost lo vegeren.
—Quin be tan manyac!
—Quin xaió tan tendre!
—Corn bela, pobret!
¿doncs de on pot ésser?
L'una el vol gratar,
l'altra el vol estrènyer,
aquella l'amoixa,
eixa el vol apéixer
i, més arriscada,
l'altra el vol apendre
d'anar a cavall
corn un senyor metge.

Ben escamarlada
un cop hi va seure
fent-li de bridó
son banyot esquerre,
 se tornà l'anyell
un cavall rebelde,
que arrencant-se a córrer
se tirà al Gorg Negre.

Les altres fugint
anaven dient-se:
—¡Ai, l'angelicó!
¡No el tornarem veure!
Ella era la flor
de les dotze o tretze;
corn ella cap més
no n'hi havia al terme.—

Lo seu galindoi
hi torna als vespres
per si la sentís
en son cau feréstec
entre el bruit dels balls
i de cants infectes:
de primer sentia
los plors d'una verge,
i després mocat
va tornar enrera
sentint lo güè güè
d'un infantó tendre.

Ninetes, ja us dic,
jo no ho vaig pas veure;
pel preu que ho comprí,
vos ho torno a vendre,
ni un punt ni una coma
sens guanyar ni perdre;
mes per les boniques,
i em podeu ben creure,
altres gorgs hi ha
sense lo gorg Negre

Lletra: Jacint Verdaguer (Jovenívoles, 1925)
Música: Jaume Arnella.

diumenge, 6 de juny de 2010

LO BRUEL


Un pagès hi ha a l'Empordà
que Llop-cerver s'anomena;
té les urpes del voltor,
la cara de gos de presa;
d'escanyapobres corn ell
no n'hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat,
s'aconhorta d'una ovella.

Corn a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes:
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot llevar la pell,
sense un fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.

En anys de fam corn aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d'antany i lo d'enguany,
per fer-ne més bona venda.
Pobrets, si voleu menjar,
donau-li flor de ginesta.
Si no teniu dobles d'or,
si no en teniu, ell ne deixa
dant-li el cinquanta per cent,
o bé... el xanguer de l'esquena.

A demanar caritat
no aneu mai a casa seva,
puix té ensenyat un mastí
que sols als pobres mossega,
als pobres de Jesucrist
que ell manar voldria a l'herba
cada dia a pasturar
amb los bous i les ovelles.

A l'acostar-se la fam,
per ell lo temps de la messa,
se'n puja a dalt del graner,
troba pollada la xeixa!
Pica de peus corn un boig,
i aixís cdient s'escabella:
—Doncs a on llançaré el blat?,
corn ho faré que no ho vegen?
La vergonya que en tindré
me courà més que la pèrdua!

Mes son front de condemnat
s’il·lumina amb una idea.
Quan se ve la mitjanit,
posa el blat a la carreta,
sacs i més sacs de forment,
saques i saques de xeixa,
i els va a tirar a l'Estany
que allà d'allà remoreja.

Quan és al peu de l'Estany
voldria tornar enrere,
veient que sota sos peus
comença a desdir la terra.
Los braus voldria aturar,
mes apar que algú els empenga.
Si anaven a pas de bou,
ara van a pas de llebre.

Seran diables malvats
que avui faran bona sega!
Llop-cerver llença un gran crit,
mes ja en les ones se n'entra,
a gavells xeixa i forment
amb los bous i la carreta,
dins un remolí d'infern
que les aigües arrastella.

Allí s'enfonsà l'avar,
com dins la mar una pedra;
mai més se n'ha sabut res:
sols en temps de primavera,
dins l'Estany de Castelló,
i en l'Estany de Torroella,
los pagesos del voltant
senten uns bous que bruelen.

Lletra: Jacint Verdaguer (Caritat. 1885)
Música: Ferran Martínez
Canta: Jaume Arnella.

dimarts, 1 de juny de 2010

MIRMANDA


En temps molt antics, quan Barcelona només era un prat, Mirmanda ja era ciutat. Una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivia una fada probablement reina, que hi guardava els seus nombrosos tresors. La seva peça més valuosa era un mirall que feia que qualsevol que s’hi mirés fos enamorat... Mirmanda va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants a les ribes de la Cantarana, pels pendents baixos dels Aspres, a tocar del vilatge encara inexistent de Terrats, al Rosselló. Sembla, però, que no tothom era capaç de veure aquesta ciutat, ja que algun pastor, remuntant el curs de la Cantarana, s’havia trobat de sobte i sense haver-se’n adonat davant de la porta d’entrada, sempre guardada per una fada armada. El futur immediat de l’intrús depenia de les seves intencions: si eren bones i si la fada reina estava ben disposada o era sensible als seus encants, podia arribar a rebre una mena de do de felicitat...
Un dia, però, la Deessa Mare va tenir-ne prou de tanta llibertat de costums, de tant afany de plaer i de tan poc respecte als deures de submissió dels mortals, i va provocar un cop de mar que va negar per uns segles tota una part de la plana del Rosselló. Quan les aigües es van enretirar, els pagesos dels Aspres van edificar Terrats prop de les runes de Mirmanda i una vella endevina va aconseguir viure just allà on hi havia hagut el palau reial...
Durant un mil·lenni, la gent dels pobles veïns va utilitzar les pedres de la ciutat per construir les seves cases, però també per bastir castells i monestirs. Els menhirs que envoltaven Mirmanda van servir de fites per delimitar els camps, i els altars pagans van ser utilitzats com a taules... Les alzines colossals que ombrejaven Mirmanda tampoc no van poder resistir i de mica en mica, «cansades de vetllar entre ruïnes», van jeure i morir.
L’última reina de Mirmanda havia estat l’única sobrevivent de l’aiguat i havia aconseguit refugiar-se al vessant septentrional de l’Albera veïna. Inconscient de les raons veritables que havien impulsat la Deessa Mare a destruir la seva ciutat, va decidir construir un palau idèntic al que havia estat seu a sota del puig de la Capsana. Així ho va fer i qualsevol que hagués conegut el palau de Mirmanda hauria dit que la seva còpia era perfecta. També va voler retrobar el seu antic estil de vida, fet de fastuoses disbauxes i, per això, va organitzar una gran i tumultuosa festa. Hi van assistir les fades de Llauró, sempre vestides d’or, les fades pastores de Cabrenç, les fades bel·licoses del coll d’Ares, les encantades de les gorges de la Fou, amigues de tots els vents i les dames de Montesquiu que, però, van refusar d’afegir-se a la gresca...



La reina va comprendre aviat que el seu intent de resurrecció de Mirmanda era va i, al cap d’un temps passat de maleir el seu destí, va suïcidar-se. Llavors els xots, els llops, les ratespenades i els talps van envair el nou palau i, al damunt del puig de la Capsana, van posar-se a ballar les cuques de llum que la reina s’havia endut de Mirmanda. Mai més no es va saber res d’aquesta ciutat ni de cap dels dos palaus.

(Mossèn Cinto Verdaguer. 'Canigó'. Barcelona, 1886.)