dilluns, 29 de març de 2010

Salvador Espriu. "A Fondo"

Salvador Espriu un dels grans de la literatura catalana i un dels creadors de la poesia moderna en la nostra llengua, és entrevistat pel periodista Joaquin Soler Serrano en el seu programa "A Fondo" de TVE l'any 1976.

dissabte, 27 de març de 2010

Espriu. M'han demanat que parli de la meva Europa.

Cum grano salis.
A Joan Crusellas.

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lennis,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

Salvador Espriu, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.

Pau Casals. "I am catalan"



dilluns, 22 de març de 2010

El Cançoner de Ripoll


L'editorial Adesiara, de Martorell, ha editat el Cançoner de Ripoll (Carmina Riuipullensia) descobert entre els textos miscel·lanis del manuscrit 74 del fons del Monestir de Ripoll per part de l'escriptor i polític Lluís Nicolau d'Olwer. Es considera el recull poètic en llatí més important de la literatura catalana. El cançoner inclou vint composicions, de tema eròtic i mètrica variable, que l’agermanen amb els Carmina Burana, el corpus de poesia més preat de les lletres llatines medievals. Els poemes han estat traduïts pel martorellenc Jordi Raventós, director d’Adesiara i sota l’adjectivació de Pere J. Quetglas, catedràtic i autor de la introducció que acompanya el volum. Adesiara, aquest petit segell ubicat a Martorell, aposta per editar els grans clàssics de la literatura univeral que no s'han traduït o que cal perfeccionar la seva divulgació. Ahir es va presentar el nou volum a Barcelona. Nicolau d’Olwer, que va ser-ne el descobridor a inicis del segle XX, va atribuir el Cançoner a Arnau de Mont, monjo ripollès, basant-se en el fet que la lletra dels poemes era semblant a la d’un altre còdex del mateix monestir que sí que duia signatura. Amb tot, els estudiosos posteriors han descartat aquesta possibilitat i continuen parlant de “l’Anònim enamorat” com a autor del recull. D’altra banda, no es pot determinar si el mateix autor en fou també el copista o si es tractava de dues persones diferents: en el primer cas, es podria parlar amb certesa de la catalanitat de l’autor.

El socialisme català sap on va?

El Socialisme Català. (Ferran Mascarell)
Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Vint i cinc diputats i algun dubte. (Joan Callarissa)
Ferran Mascarell va donar el tret de sortida amb l'article 'El socialisme català' a l'AVUI, però no és l'únic que qüestiona el paper actual del PSC. En privat o públicament, membres del partit i intel·lectuals de la seva òrbita alerten que són en una cruïlla i que es poden quedar sense discurs. Hi ha d'altres veus, però, que defensen l'estratègia seguida per  l'executiva.

diumenge, 21 de març de 2010

Les pintures romàniques de Santa Maria de Mur

En Jordi Solà Mas, un bon amic del Feisbuc, que ha participat en les excavacions del Castell de Mur al Pallars Jussà, m'ha fet arribar la informació sobre les pintures romàniques de Santa Maria de Mur que adjunto pel seu indubtable interés.

Les pintures romàniques de Santa Maria de Mur estan al Museum of Fine Arts de Boston. Alguns experts diuen que són millors que les de Taüll. No sé si tant però si que tenen algunes particularitats en els pigments que les fan molt interessants. Per altra part, al MNAC es conserva un fragment de columna del lateral de l'àbsis. Sembla que el capellà de l'època se les va vendre per 5.000 pts. Ja en aquell moment el tema del finançament estava xungo i vull creure que les va vendre per fer bones obres a la comunitat. La història de com van anar a parar a Boston és una mica fosca i complexa. Resumint: sembla que els que vàren arrancar les pintures eren uns italians que coneixien la tècnica, els mateixos que poc més tard vàren arrancar les de Taüll i les vàren portar a Barcelona. Llegint alguns manuscrits de l'època i recollint informació oral, dóna la impresió de que hi va haver un acord perquè a canvi de que les de Taüll anessin a Barcelona, les de Mur van anar a Boston. Potser el Puig i Cadafalch no era aliè a aquest acord. No sé. Tot està per estudiar. En el programa que va emetre TV3  "Les voltes del Romànic", hi ha una entrevista una dona del Poble veí de Collmorter que en aquell moment era una nena i recorda que els italians anaven a casa seva a comprar "molta llet d'ovella" perquè s'utilitzava en el procés tècnic per arrancar les pintures. Ella, és clar, flipava amb la quantitat de llet que bebien els italians!

dijous, 18 de març de 2010

Els principis de la propaganda de Goebbels

Joseph Paul Goebbels (29 d'octubre de 1897 - 1 de maig de 1945) fou Ministre de Propaganda i Il·lustració popular de l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler (en alemany Propagandaministerium). Figura clau del règim, era conegut per la seva capacitat de convenciment. Va promoure la depuració dels ambients culturals i la més extensa difusió dels mites nazis. Es va suïcidar després de fer enverinar la seva esposa i els seus sis fills.

Avui en dia tenim la sort (o la desgràcia) de poder llegir minjançant les eines que ens proporciona la xarxa, un munt de diaris, diaris digitals, blocs, portals, webs, informacions, articles, comentaris, pamflets, posts, etc.. un allau de textos, que si volguéssim llegir-los tots, necessitaríem que el dia tingués 48 hores.
Us proposo que estudieu els principis de la propaganda de Goebbels que us adjunto, i que proveu de descobrir en quins dels mitjans que he citat anteriorment s'hi aplica, com a mínim, un d'aquests principis.
Jo ho he fet, i,  he quedat esmaperdut...
Si feu la prova, m’agradaria molt que ens expliqueu les vostres conclusions..

Principis de la propaganda de Goebbels

1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.
2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.
3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa'n d'altres que distreguin".
4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.
5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
6.- Principi de l'orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat".
7.- Principi de renovació.
S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.
8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sondes" o "informacions fragmentaries".
9.- Principi de l'acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.
10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.

dimarts, 16 de març de 2010

L'affiche rouge - L'armée du crime




Poema de Louis Aragon, cantat per Léo Ferré

Vous n'avez réclamé ni gloire ni les larmes
Ni l'orgue ni la prière aux agonisants
Onze ans déjà que cela passe vite onze ans
Vous vous étiez servis simplement de vos armes
La mort n'éblouit pas les yeux des Partisans

Vous aviez vos portraits sur les murs de nos villes
Noirs de barbe et de nuit hirsutes menaçants
L'affiche qui semblait une tache de sang
Parce qu'à prononcer vos noms sont difficiles
Y cherchait un effet de peur sur les passants

Nul ne semblait vous voir Français de préférence
Les gens allaient sans yeux pour vous le jour durant
Mais à l'heure du couvre-feu des doigts errants
Avaient écrit sous vos photos MORTS POUR LA FRANCE

Et les mornes matins en étaient différents
Tout avait la couleur uniforme du givre
A la fin février pour vos derniers moments
Et c'est alors que l'un de vous dit calmement
Bonheur à tous Bonheur à ceux qui vont survivre
Je meurs sans haine en moi pour le peuple allemand

Adieu la peine et le plaisir Adieu les roses
Adieu la vie adieu la lumière et le vent
Marie-toi sois heureuse et pense à moi souvent
Toi qui vas demeurer dans la beauté des choses
Quand tout sera fini plus tard en Erivan

Un grand soleil d'hiver éclaire la colline
Que la nature est belle et que le coeur me fend
La justice viendra sur nos pas triomphants
Ma Mélinée ô mon amour mon orpheline
Et je te dis de vivre et d'avoir un enfant

Ils étaient vingt et trois quand les fusils fleurirent
Vingt et trois qui donnaient le coeur avant le temps
Vingt et trois étrangers et nos frères pourtant
Vingt et trois amoureux de vivre à en mourir
Vingt et trois qui criaient la France en s'abattant.

Històries del cabaret "Au Lapin Agile"


 
















Abans de 1900, Frédé, inoblidable figura de Montmartre, donà un impuls decisiu al “Au Lapin Agile”. Per primera vegada diversos artistes: escriptors, poetes, músics, actors, pintors, escultors, tots desconeguts, es trobaven al cabaret, reien, es criticaven i s’ajudaven els uns als altres.
Al voltant de la guitarra i el violoncel de Frédé, va néixer la rica història del Lapin Agile. A la nit, cadascú tocava, recitava i cantava les seves obres, i després, cantaven tots junts, cançons populars a l'uníson..
L’humor era el comú denominador, l’humor en la companyonia. Aquests desconeguts, s'anomenaven: Picasso, Utrillo, Derain, Braque, Modigliani, Guillaume Apollinaire, Max Jacob, André Salmon, Pierre Mac Orlan, Francis Carco, Roland Dorgelés, Gaston Couto, Jules Dépaquit, Caran d'Ache, Forain, Jehan Rictus, Charles Dullin....
Entre totes les històries que formen el llegendari del Lapin Agile, hem d'esmentar la del famós pintor Boronali, un quadre del qual fou exhibit al Saló dels Independents. Aquest quadre va assolir una gran popularitat entre els crítics d'art de l’època. Aquest triomf es convertí en rialles i escarafalls quan els crítics es van assabentar que el quadre "Posta de sol a l'Adriàtic" havia estat pintat a la porta del Lapin Agile per l’ase Loló del Frédé, al qual Dorgelés i Warnod Dépaquit li havien enganxat un pinzell a la cua!!

  Posta de sol a l'Adriàtic  (Boronali)

    

Frédé i Loló.

Web oficial "Au Lapin Agile"





























Soirée au Lapin agile en présence d'Amedeo Modigliani
Au Lapin Agile ou le Cabaret des assassins, à côté de Modigliani, Francis Carco, Gaston Couté, Paul Fort écoutent le pére Frédé. 

dissabte, 13 de març de 2010

Romanço d'en Quico Sabaté (Jaume Arnella)





És la història d’un viatge,
el seu viatge darrer,
el d’un maquis llegendari:
el d’en Quico Sabaté.

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.

Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.

I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.

La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.

A Falgars parada i fonda,
no s’ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.

No tot són flors i violes,
que comença l’embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.

Un carter rural passava,
cuit a l’ombra i força hostil,
mig fent l’orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l’enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l’altre fuig.

Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.

I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.

Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.

Quan els vells de la masia
a l’hostal van ’nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.

Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabaté.

Que s’escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".

Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s’entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d’arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l’entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l’esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabaté.

Els goliards


Els goliards eren els clergues i monjos medievals que feien vida lliure tot recorrent les ciutats europees. Van impulsar el cultiu de la poesia, tant la inspirada en composicions populars com en els versos llatins d'Horaci i d'Ovidi: cantaven l'amor, la joventut, el vi i la natura en primavera, tot satiritzant la societat del seu temps i, sobretot, el món eclesiàstic. La majoria de les seves composicions foren recollides en cançoners o Carmina famosos com els Rivipullensia, de Ripoll i els Burana, de Benediktbeuren.

divendres, 12 de març de 2010

Els anarquistes



Lletra i música de Léo Ferré (1916-1993)
Canta: Xavier Ribalta

N’hi ha menys d’un entre cent
però són vius i existeixen.
Quasi tots espanyols, neu a saber per què
cal creure que a l’Espanya els prenen fins l’alè,
els anarquistes.

Han rebut de valent,
entre cops i presons.
Han cridat tant i tant
que mai no callaran.
Amb el somni expectant
i amb el cor per davant
i amb el pit rosegat
per un vell ideal.
N’hi ha menys d’un entre cent,
però són vius i a la vista.
Quasi tots fills de res, de tan míser racó
que més d’un mai no els veu fins que un dia té por
dels anarquistes.

Mil vegades han mort
per no res, lluny del port.
Amb l’amor que retruny
a la taula o al puny.
Amb el posat ofert
de la sang quan es perd.
Tant fort han lluitat
que no han pas acabat.
N’hi ha menys d’un entre cent
però són vius i a la vista,
i si cal començar per un cop de peu al cul
no convé oblidar que cal baixar al carrer,
els anarquistes.

Tenen negres banderes
d’esperança, i el vi
i la melangia
per viure i morir,
ganivets per tallar
el pa de l’amistat
i fusells rovellats
que no cal oblidar.
No n’hi ha un entre cent,
però són vius i a la vista,
i que avancen plegats, colze a colze,
i si creus en la joia i l’amor podràs veure’ls dempeus,
els anarquistes!

dijous, 11 de març de 2010

Els Carmina Rivipullensia



El monestir de Santa Maria de Ripoll, des de la seva fundació per Guifré el Pilós l'any 888 i amb l'abat Oliba, fou el primer focus cultural de la Marca Hispànica. Allí va acudir el savi Gerbert d'Aurillac -que més endavant seria Papa amb el nom de Silvestre II (999-1003)- atret per les ciències i tècniques que els monjos assimilaren de la floreixent cultura d'Al-Andalus, cruïlla i punt de trobada de la cultura carolíngia i l'aràbiga, de la Cristiandat i l'Islam. L'escriptorium de Ripoll també va destacat en les lletres i les arts, d'una manera especial en la versificació llatina mètrica i rítmica. Una avançada cultural del projecte carolingi d'Europa a l'entorn de l'any mil. Els textos literaris produïts a Ripoll durant els segles XI-XIII constitueixen un corpus anomenat Carmina Rivipullensia: 81 obres amb un total d'uns dos mil versos. El mateix Oliba es va distingir com a poeta. Tanmateix, la majoria dels Carmina són obra de poetes anònims. Es troben himnes religiosos i versos profans, encomiàstics, didàctics i també de caire amorós. Aquests -els titulats amatoria o erotica carmina- es troben dins el manuscrit 74, un Liber glossarum et etymologiarum
Durant molt temps van passar desapercebuts als estudiosos, fins que, l'any 1923, Lluís Nicolau d'Olwer els va descobrir i estudiar i els va donar a conèixer, però sols, ai las!, dins l'àmbit especialitzat. Fins ara el públic profà no els ha pogut conèixer.
Els poemes estan copiats a dues columnes en unes pàgines que el primer escriba del còdex, al segle X, havia deixat en blanc a causa de la deficient qualitat del pergamí, que provocava escorriments de la tinta.
I l'autor? Fou un de sol? Certament, hi ha identitat de cal·ligrafia. Potser Arnaldo de Monte -és a dir Arnau de Mont- conegut monjo de Ripoll, copista del codex Calixtinus? Qui ho sap? Olwer l'anomena "l`Anònim enamorat". Segons ell, podia haver estat un jove escolar freturós de deixar consignats els seus apassionats versos, per a la posteritat. Alguns títols estan escrits al revés -MACIMADA per AD AMICAM, per exemple-, com volent esquivar els severs controls monàstics, temorós de les conseqüències de ser enxampat.
De quan poden ser datats? Els paleògrafs els situen al darrer terç del segle XII, no abans del 1150 ni més tard del 1200. Anteriors, doncs, als famosos Carmina Burana, compilats durant el primer terç del segle XIII.
Des del punt de vista literari, el nostre Cançoner amorós enllaça amb la poesia amatòria d'Ovidi -l'aetas Ouidiana-, amb les descripcions de la bellesa corporal de l'estimada -les clàssiques descriptiones pulcritudinis-, alhora coneix bé els poetes amatoris carolingis i té connexions evidents amb l'activitat literària d'altres centres monàstics benedictins com Saint-Benoît-sur-Loire i Sant Marcial de Llemotges, influït al seu torn pel gènere dels poetes goliards, tant en dèries com en actituds,
Ens referim a una època en què lletra i música encara no s'han dissociat: els poemes solen tenir un suport musical per ser recitats. Però, en el cas del Carmina, llevat d'algunes notacions musicals escadusseres damunt del text -no pas fàcils d'interpretar- podem dir que no hi consta la música o que s'ha perdut.

Els goliards


Els goliards eren els clergues i monjos medievals que feien vida lliure tot recorrent les ciutats europees. Van impulsar el cultiu de la poesia, tant la inspirada en composicions populars com en els versos llatins d'Horaci i d'Ovidi: cantaven l'amor, la joventut, el vi i la natura en primavera, tot satiritzant la societat del seu temps i, sobretot, el món eclesiàstic. 




Goig de l'amiga

Clara estrella,
cap donzella
més que tu no admiri.
Primavera,
rosa vera,
gràcil més que el lliri.

Amb tals formes,
no hi ha normes
que et continguin gaire.
El somriure
i el gest lliure
fan de Venus l’aire.

Per la dea
Citarea,
ets tu qui m’assetges.
Per qui crido
no és Cupido:
teves són les fletxes.

Faramalles,
cremen falles
quan escau la festa;
tal s’arbora
i enamora,
tal me bull la testa.

Hi ha altivesa,
hi ha puresa
sense grop ni tara
que a tes gràcies
o fal.làcies
pugui plantar cara?

Déu que vulga,
per trifulga,
que Cató visquera:
pel teu lliri,
quin deliri!
ell, tan rígid que era...

Tant lleugera
cabellera
Venus la cobeja;
una trena
tan morena,
més que l’atzabeja.

Front benigne,
coll de cigne
i mirada angèlica;
hom t’adora,
clara aurora,
d’aparença cèlica.

Dents tan blanques,
galtes franques,
llavis ruborosos;
més que en robes,
mai no trobes
besos tan melosos.

Les mamelles,
com cabrelles
jeuen a les clotes;
però quan saltes
o t’exaltes,
com les esvalotes!

Oh, lasciva,
que em captiva
amb posats ingenus!
En el centre
del teu ventre,
borrissol de Venus...

Verge pura,
què et detura?
Vine ja als meus braços.
Cap més dea
no em recrea
amb tan dolços llaços.

Com la vaig conèixer.

Hora de sesta, ardorosa
calda del fort de l'estiu:
cerco el resguard i la fresca
de l'ombradiu.

Nu sobre el llit, portes closes,
mitja claror, res no es mou;
sols una brisa s'escola
per l'ull de bou.

Deixo en suspens les cabòries
i m'abandono, indolent,
però una cremor peregrina
em don turment.

Mentre tal ànsia m'afoga
enterbolint-me els sentits,
sento que tusten la porta
els caps d'uns dits.

Ja m'he alçat de revolada
sols per conèixer qui és
que amb tanta finor contorba
el meu recés.

A l'entrefosc, just encara
furgo baldó i forrellat,
Venus mateixa les portes
ha esbatanat

Una atractiva donzella
se m'apareix al llindar:
li ha assignat Venus la gràcia
d'enamorar.

Ella es diu Flora, i bé ho sembla,
perquè el seu cos està en flor;
mel li regala la boca,
que dolç, el sò!

El meu palmell li afalaga
rodonament el genoll;
ella hi consent i s'enfila
fent-li escorcoll.

Sento glatir-li les sines,
tórtores parrupejant:
tot seguit que obro la gàbia,
surten volant...

Lliris, jacints, clavellines
s'han escampat sobre el llit;
totes les flors que hi florien,
les he collit.

Ella m'ha ofert la primícia,
jo li'n daré un bé de Déu,
si gaire no s'allunyava
de vora meu...

dimecres, 10 de març de 2010