dimarts, 29 de juliol de 2008

Les dues cares del "Che"


Cuba. Caminos de la Revolución.
Part 1; Part 2; Part 3; Part 4; Part 5; Part 6; Part 7; Part 8.


El Che. Anatomía de un mito.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Economia canalla



"Economia canalla" és el títol d'un llibre escrit per Loretta Napoleoni on s'exposen reflexions molt interessants sobre el funcionament de l'economia en l'actualitat. Com a mostra en transcric un fragment. (La traducció al català és meva)




----------------------------------------------------------------------------------


NORD-AMÈRICA VA CAP A LA FALLIDA

El desmantellament del comunisme pot ser comparat al desgel de la capa glacial del Pol nord: la mà d’obra barata va inundar el mercat global i redissenyà l’economia de continents sencers. Però la conseqüència més perniciosa és l’arribada de les interdependències entre economies salvatges. La caiguda del mur de Berlín va sacsejar les bases de l’economia fins a l’extrem que l’estancament dels sous occidentals no va frenar el consum. Per contra, des de 1989, la despesa del consumidor nord-americà i europeu es va elevar fins als més alts nivells històrics, gràcies a la caiguda dels tipus d’interès. Un gràfic dels tipus d’interès d’Estats Units i d'Europa al llarg de la dècada de 1990 s’assembla a una pista d’esquí.
Després d'haver-se doblat els tipus d’interès i de la frenada econòmica de la dècada de 1980, els crèdits més i més baixos van produir una eufòria global. Joseph Stiglitz fins i tot reanomenà a la dècada com els «bojos noranta». Animat per l’agressiva política de crèdits, el món es va llançar a gastar sense aturador. Des de targetes de crèdit fins a hipoteques, el préstec va arribar a ser realment molt assequible sota condicions sense precedents. John, un constructor del sud de Londres, va col·leccionar onze targetes de crèdit. "Jo seguia rebent ofertes de noves targetes en la meva bústia. Tot el que havia de fer era emplenar el formulari i enviar-lo de tornada. Després d’una setmana rebia una targeta de crèdit nova." Quan una targeta arribava a el seu límit, John en feia servir una altra.
Els crèdits barats i assequibles van animar a la gent a gastar un diners que no tenia. Als Estats Units, des de 1993 fins a 2004, el deute del consum —incloent els pagaments de les targetes de crèdit, les lletres del banc i el finançament del cotxe— es va disparar de 800 milions a dos bilions de dòlars, equivalents a un 3 % de l’economia mundial. El 2006, el deute reconegut dels nord-americans era tres vegades el producte interior brut del país. Ofegats pel reemborsament del deute, la gent va recórrer a crèdits oberts, que permeten la renovació automàtica de la targeta de crèdit, però pels quals pagaven interessos exagerats, molt per sobre dels índexs bancaris (el 2006, més de la meitat de la població adulta nord-americana, 115 milions de persones, tenia un crèdit d’aquestes característiques).
Els bancs eren tan generosos com les empreses de crèdit a l’hora de concedir préstecs. En la dècada de 1990, Amèrica del Nord i el Regne Unit van aplanar el camí cap a les hipoteques fàcils. Darrere de les hipoteques barates s’amagaven polítiques monetàries clau. Des de la caiguda del mur de Berlín, la Reserva Federal havia anat retallant sistemàticament els tipus d’interès per a bloquejar les crisis lligades a la globalització de l’economia nord-americana; aquesta política va tenir dramàtiques conseqüències per al deute intern i la despesa del consum. El 2006, per exemple, el préstec per hipoteques als Estats Units va arribar als 7 bilions de dòlars, equivalents al 10 % de l’economia mundial. "Avui vivim amb el llegat d’aquestes polítiques, que inclou una bombolla en els fluxos de capitals globals i una bombolla en els mercats immobiliaris nord-americans", explica George Magnus, conseller econòmic de l’empresa de serveis financers UBS. Amèrica del Nord s’està esquerdant ràpidament.
Els préstecs es van concedir sense les garanties bancàries necessàries. El 2005, per exemple, el 40 % de les hipoteques nord-americanes no exigia el pagament d’una entrada. "Aquesta ha estat l’única vegada en la meva vida en la qual no es necessitava una entrada per a comprar una casa, solament es necessitava un treball", va dir J. Ronald Terwilliger, gerent del Trammel Crow Residential, que ha construït unes 200.000 llars en tota Amèrica del Nord. Es tracta de transaccions molt arriscades, com demostra el ràpid creixement de la fallida en qualsevol lloc d’occident. Molt més que el terrorisme islàmic, la falta de solvència s'està convertint en una plaga del món occidental.
El 2006, la fallida individual britànica es va elevar un 55 %, i només en la primera meitat de l’any els bancs del Regne Unit van reconèixer un deute de 3.300 milions de lliures. Però és als Estats Units on la insolvència està creixent més ràpidament que en qualsevol altre lloc. El 2006, el creixement de l’índex de fallida era d’un 1,5 % més alt que l’índex de creixement del PIB. No és un secret: Amèrica del Nord va cap a la fallida.
Irònicament, un sector de la indústria del crèdit està creixent, gràcies al sorgiment de la insolvència, una de les salvatges conseqüències de la política a llarg termini de tipus d’interès baixos de la Reserva Federal. Les dades mostren que, als Estats Units, l'any 2005, les empreses especialitzades en cobraments de morosos van cobrar 66.000 milions de dòlars per comptes amb impagaments de targetes de crèdit. Aquesta quantitat representa una oportunitat d’or per als cobradors de morosos, però és completament diferent per a uns vuit milions d’usuaris de targetes de crèdit —que van ser atacats amb contínues trucades telefòniques, correus certificats, plets, embargament de sous, expropiació de propietats, i de vegades fins i tot l’arrest com resultat del deute acumulat en la seva targeta de crèdit....
"Fins a 2006, els prestadors hipotecaris no es preocupaven pel reemborsament del préstec perquè tenien la seva part, que és un percentatge de la hipoteca, quan es comprava la propietat", explica un agent immobiliari de Montana. "Els bancs tampoc es preocupen tant. Quan els preus de la vivenda pugen a ritme engegantit i la demanda és forta, poden vendre de nou les propietats embargades i fins i tot treure benefici d’això"
Sovint, els bancaris avisen als inversors i a possibles compradors, que són els seus clients, d’un pròxim embargament, de manera que aquests puguin negociar amb el propietari i comprar la propietat abans que sigui embargada pel banc. Amb freqüència, el nou comprador paga la propietat amb una hipoteca del mateix banc que anava procedir a l’embargament. Com que els interessos del nou crèdit es paguen abans que el propi préstec, els bancs sovint treuen un benefici net de cada recompra.
Si els préstecs assequibles i barats han estat un fort incentiu per a pagar habitatges cars, el factor "benestar" a l’hora de comprar una casa és amb freqüència un element important per a demanar més del que hom pot permetre’s. "Nosaltres venem la idea de posseir una casa com el remei per a tots els nostres problemes; això està creant molta inestabilitat", explica Jacky Morals-Ferrand, directora immobiliària de l’Oficina per al Desenvolupament Econòmic de Denver. El factor "benestar" lligat a tenir una propietat és particularment fort en famílies amb nens, perquè els pares volen llegar als seus fills béns materials. La indústria del crèdit ha penetrat hàbilment en aquest mercat, presentant les hipoteques per a la compra d’una casa com un component essencial de la família de classe mitja ideal. Per contra: els matrimonis nord-americans de classe mitja amb fills haurien de refrenar-se al demanar diners, perquè tenen el doble de possibilitats de caure en fallida que qualsevol altre segment de la població nord-americana. Les projeccions per al futur són encara més negres. Elizabeth Warren, professora de la Facultat de Dret d'Harvard, avisa que per a finals d’aquesta dècada més de cinc milions de famílies amb nens cauran en fallida. "Això significaria que en tot el país gairebé una de cada set famílies amb fills s’haurà declarat a si mateixa econòmicament insolvent, perdedors en el gran joc econòmic nord-americà."

ECONOMIA CANALLA. La nueva realidad del capitalismo. Loretta Napoleoni. Ed Paidós. 2008

dilluns, 21 de juliol de 2008

Dissabte 19



Demà acabo l'estada a Poblet..
A la pregaria del migdia els monjos canten:

Apagueu el foc del rancor
Lleveu les flames del pecat
Doneu als cossos la salut
i ompliu de pau els nostres cors.

A complertes canten:

Me'n vaig al llit
i dormo en pau fins que em desperto...

dissabte, 19 de juliol de 2008

Documental sobre Colom


“COLOM, AMÈRICA I LES INTRIGUES D’ESTAT”

Aquest documental furga en els interrogants sobre els orígenes de Colom i les ocultacions que envolten el personatge i la seva gesta.
Basat en la recerca que els últims anys ha emprès l’historiador i filòleg Jordi Bilbeny, el documental argumenta que la confusió entorn de la nacionalitat de Cristòfol Colom i, per tant, de l’autoria de la descoberta d’Amèrica, es deu a l’esforç sistemàtic de la monarquia de Castella per manipular la història. Des de temps de Ferran el Catòlic, s’hauria instat els censors a manipular i ocultar els documents sobre el descobriment per tal que la corona castellana s’apropiés de tota la riquesa i beneficis que van generar les noves terres.
El documental explica els fets como si es tractés d’una novel•la, té com a narradora l’actriu Carme Sansa i està dirigit pel jove realitzador David Grau. Va ser rodat a Pals, Palos de Moguer i Barcelona (Catedral, Biblioteca Arús, Museu Marítim i carrer Banys Vells, on hauria nascut Colom).
La cinta parteix del convenciment que Cristòfol Colom era català i refusa la teoria del Colombo llaner i d’orígen genovès que han defensat historiadors com Raymond Carr. Jordi Bilbeny i l’heraldista Armand de Fluvià afirmen que és inversemblant que en una època en què era molt difícil millorar l’estatus social, un teixidor i taverner analfabet de Gènova esdevingués almirall i governador general, a més de virrei, càrrecs, aquests dos últims, exclusius de la Corona d’Aragó i que no existien a Castella al Segle XV.
Com diu Bilbany, si Colom hagués estat llaner “li haurien fotut un cop de peu al cul”. Una hipòtesi per explicar per què se lo va atribuir l’origen genovès és que en aquella època a Castella els estrangers de la zona mediterrània (per els castellans, Colom era estranger de la Corona catalano- aragonesa) se’ls anomenaven “genovesos”, indistintament de la seva nacionalitat.
Cristòfor Colom va participar activament en la guerra civil catalana del 1462 al 1472 del costat de la Generalitat, sublevada contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic, de la dinastía dels Trastàmara. Els sublevats van perdre la guerra i van haver de reconèixer Joan II. Aquests fets expliquen la profunda enemistat i antipatia de Ferran el Catòlic envers el descobridor, antipatia que, segons el documental, hauria contribuït en part a la posterior manipulació de la història.
Es fàcil preguntar-se, però, per què Ferran va encomenar una missió tan important a Colom si hi havia aquesta enemistat. I també és fàcil qüestionar per què es van signar les Capitulacions de Santa Fe, tan beneficioses per a Colom i els seus hereus; eren un contracte en virtut delqual Colom assumia aquesta empresa politicomilitar de descoberta i colonització a canvi de privilegis hereditaris, tant econòmics com de càrrecs.
Segons el documental, Colom ja coneixia l’existència d’aquestes terres i per tant era el més indicat per dur a terme la missió. D’altra banda, en cap moment Ferran era conscient de la riquesa que hi havia en joc. Posteriorment, quan el monarca es va adonar de la magnitud de la descoberta, va impulsar un llarguíssim plet contra els descendents de Colom per desposseir-los dels drets que els havia atorgat amb les Capitulacions. Segons Bilbeny, la Corona castellana va guanyar el procés tergiversant els fets i fent ús de la censura i de testimonis pagats per la Monarquia. En efecte, el documental defensa que Colom era plenament conscient que anava cap a unes terres que no eren les Índies. Es fa referència a la figura d’un pilot anònim i que hauria explicat a Colom l’avistament fortuït de les costes d’Amèrica del Nord. Se’l qualifica d’anònim perquè la censura en va amagar la identitat, però Jordi Bilbeny l’ha identificat com Pedro Vázquez de Saavedra, cosí germà de Pere IV, que també va lluitar contra Joan II.
Precisament Colom i Pedro Vázquez es van trobar a Pals per preparar el viatge. La història oficial ha volgut identificar el pilot anònim amb Pedro Vázquez de la Frontera per donar consistència a la tesi que l’expedició va sortir de Palos de Moguer i no pas de Pals, com defensa Bilbeny. Igualment a Vicenç Anez Pinson, corsari a favor de la causa contra Joan II juntament amb Pedro Vázquez, i que posteriorment també va participar en l’expedició de Colom, se l’ha volgut identificar amb la mateixa intenció que abans amb Vicente Yañez Pinzón, originari de Palos de la Frontera. En el documental s’intenta demostrar que Pinson, des de la guerra contra Joan II, es va establir a Catalunya , concretament a la vila de Pals.
Adicionalment es contraposa la prosperitat del Pals de l’època, vila emmurallada amb castell, palau comtal, residència de comtesses i princeses i port de gran activitat comercial, amb Palos de Moguer, totalment rural i subdesenvolupat al segle XV.
Els llibres sobre el descobriment de Fra Bartolomé de las Casas són un element clau per veure la mà de la censura. Els historiadors han detectat moltes falsedats i mentides que s’han atribuït al que es va erigir com a defensor dels indígenes. En canvi, Bilbeny afirma que els llibres del pare de Las Casas estan manipulats.
Segons explica en el documental , de Las Casas va manifestar en el seu testament de 1564 el desig que tots els seus escrits i les obres que va recopilar sobre Cristòfol Colom es guardessin al Col·legi de Sant Gregorio, i va demanar que es publiquessin en “temps més propicis”. La intenció del clergue era evitar que els llibres passessin a mans del censor del Consejo de Índias, ja que estava prohibit imprimir llibres que tractessin de la descoberta sense la llicència especial del Consejo del Reino. Malgrat el que ben clarament va expressar el frare en escriure el testament, els seus escrits van ser requisats i conduïts a Madrid en virtut de la Reial Ordre que Felip II va promulgar el 1571.
Mar Jiménez- Avui- 10 de març de 2003

Divendres 18

Vida de la primera comunitat cristiana a Jerusalem.

Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú
Fets. 3, 44-45

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.
Fets. 4, 32

Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú.
Fets. 4, 34

Tot això va començar a finir quan Pau de Tars va agafar les regnes..

Els monjos fan el vot de pobresa, és a dir renuncien a tenir propietats, només són seus els vestits i les sabates que porten. Al monestir tot és de tots, sempre sota el control de l'Abat.
En certa manera, i salvant les distàncies, viuen com els primers cristians de la comunitat de Jerusalem del S. I d C.

dijous, 17 de juliol de 2008

Dimecres 16














Avui he anat a la Biblioteca, he treballat voltat de llibres sota les palmeres gòtiques del sostre cistercenc. Impressionant!!!
Començo a llegir el “Document Q”
El Document o Font Q és el primer dels Evangelis coneguts. És anterior al Evangelis canònics, i fou utilitzat per Mateu i Lluc per redactar els seus Evangelis.

Q 6: 27-35
Estimeu els vostres enemics, feu el bé als que us odien, beneïu els que us maleeixen, pregueu pels que us calumnien.

Acabo de llegir el comentari de l'estimat Aranya. Estic content.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Estada a Poblet Juliol 2008












Dimarts 15.

Preguntes.

És possible ser cristià i no creure en les Esglésies.?
És possible ser cristià i no creure en el Déu les Esglésies.?
Cada Església presenta i explica Déu d’una manera diferent. És el mateix Déu?
Déu ha creat els homes, o, els homes han creat Déu?
La religió, present a totes les cultures, és una resposta a la necessitat humana d’explicar allò que és inexplicable?
El principi del Bé í el principi del Mal. Què diferencia el Bé del Mal?
Com és possible fer la guerra en nom de Déu?
Com és possible obtenir i exercir el poder en nom de Déu?
Com és possible matar en nom de Déu?
Aquest no és el Déu dels cristians.

Pensaments
El principi del Bé í el principi del Mal.
Déu = Principi del Bé.
El Mal és l’absència del Bé. (Agustí d’Hipona)
El cristianisme és una guia de conducta, ens orienta cap el Bé.
Els Evangelis en la mesura que expliquen la vida, els fets i els discursos de Jesucrist, ens ajuden a distingir quines són les bones accions de les dolentes.
Seguir la guia de conducta cristiana ajuda a viure en pau amb un mateix, a tenir la consciència neta. Això és el que fan els monjos cada dia de la seva vida, per això són feliços.

Cal analitzar
Com la culpa o la consciència del pecat condicionen la llibertat de l’ésser humà.
El paper de l’Església al llarg de la Història. Moltes vegades no ha aplicat en les seves accions la guia de conducta cristiana..
En quina mesura determinades accions de l’Església han contribuït a explotar i esclavitzar els éssers humans.