diumenge, 27 de juliol de 2008

Economia canalla



"Economia canalla" és el títol d'un llibre escrit per Loretta Napoleoni on s'exposen reflexions molt interessants sobre el funcionament de l'economia en l'actualitat. Com a mostra en transcric un fragment. (La traducció al català és meva)




----------------------------------------------------------------------------------


NORD-AMÈRICA VA CAP A LA FALLIDA

El desmantellament del comunisme pot ser comparat al desgel de la capa glacial del Pol nord: la mà d’obra barata va inundar el mercat global i redissenyà l’economia de continents sencers. Però la conseqüència més perniciosa és l’arribada de les interdependències entre economies salvatges. La caiguda del mur de Berlín va sacsejar les bases de l’economia fins a l’extrem que l’estancament dels sous occidentals no va frenar el consum. Per contra, des de 1989, la despesa del consumidor nord-americà i europeu es va elevar fins als més alts nivells històrics, gràcies a la caiguda dels tipus d’interès. Un gràfic dels tipus d’interès d’Estats Units i d'Europa al llarg de la dècada de 1990 s’assembla a una pista d’esquí.
Després d'haver-se doblat els tipus d’interès i de la frenada econòmica de la dècada de 1980, els crèdits més i més baixos van produir una eufòria global. Joseph Stiglitz fins i tot reanomenà a la dècada com els «bojos noranta». Animat per l’agressiva política de crèdits, el món es va llançar a gastar sense aturador. Des de targetes de crèdit fins a hipoteques, el préstec va arribar a ser realment molt assequible sota condicions sense precedents. John, un constructor del sud de Londres, va col·leccionar onze targetes de crèdit. "Jo seguia rebent ofertes de noves targetes en la meva bústia. Tot el que havia de fer era emplenar el formulari i enviar-lo de tornada. Després d’una setmana rebia una targeta de crèdit nova." Quan una targeta arribava a el seu límit, John en feia servir una altra.
Els crèdits barats i assequibles van animar a la gent a gastar un diners que no tenia. Als Estats Units, des de 1993 fins a 2004, el deute del consum —incloent els pagaments de les targetes de crèdit, les lletres del banc i el finançament del cotxe— es va disparar de 800 milions a dos bilions de dòlars, equivalents a un 3 % de l’economia mundial. El 2006, el deute reconegut dels nord-americans era tres vegades el producte interior brut del país. Ofegats pel reemborsament del deute, la gent va recórrer a crèdits oberts, que permeten la renovació automàtica de la targeta de crèdit, però pels quals pagaven interessos exagerats, molt per sobre dels índexs bancaris (el 2006, més de la meitat de la població adulta nord-americana, 115 milions de persones, tenia un crèdit d’aquestes característiques).
Els bancs eren tan generosos com les empreses de crèdit a l’hora de concedir préstecs. En la dècada de 1990, Amèrica del Nord i el Regne Unit van aplanar el camí cap a les hipoteques fàcils. Darrere de les hipoteques barates s’amagaven polítiques monetàries clau. Des de la caiguda del mur de Berlín, la Reserva Federal havia anat retallant sistemàticament els tipus d’interès per a bloquejar les crisis lligades a la globalització de l’economia nord-americana; aquesta política va tenir dramàtiques conseqüències per al deute intern i la despesa del consum. El 2006, per exemple, el préstec per hipoteques als Estats Units va arribar als 7 bilions de dòlars, equivalents al 10 % de l’economia mundial. "Avui vivim amb el llegat d’aquestes polítiques, que inclou una bombolla en els fluxos de capitals globals i una bombolla en els mercats immobiliaris nord-americans", explica George Magnus, conseller econòmic de l’empresa de serveis financers UBS. Amèrica del Nord s’està esquerdant ràpidament.
Els préstecs es van concedir sense les garanties bancàries necessàries. El 2005, per exemple, el 40 % de les hipoteques nord-americanes no exigia el pagament d’una entrada. "Aquesta ha estat l’única vegada en la meva vida en la qual no es necessitava una entrada per a comprar una casa, solament es necessitava un treball", va dir J. Ronald Terwilliger, gerent del Trammel Crow Residential, que ha construït unes 200.000 llars en tota Amèrica del Nord. Es tracta de transaccions molt arriscades, com demostra el ràpid creixement de la fallida en qualsevol lloc d’occident. Molt més que el terrorisme islàmic, la falta de solvència s'està convertint en una plaga del món occidental.
El 2006, la fallida individual britànica es va elevar un 55 %, i només en la primera meitat de l’any els bancs del Regne Unit van reconèixer un deute de 3.300 milions de lliures. Però és als Estats Units on la insolvència està creixent més ràpidament que en qualsevol altre lloc. El 2006, el creixement de l’índex de fallida era d’un 1,5 % més alt que l’índex de creixement del PIB. No és un secret: Amèrica del Nord va cap a la fallida.
Irònicament, un sector de la indústria del crèdit està creixent, gràcies al sorgiment de la insolvència, una de les salvatges conseqüències de la política a llarg termini de tipus d’interès baixos de la Reserva Federal. Les dades mostren que, als Estats Units, l'any 2005, les empreses especialitzades en cobraments de morosos van cobrar 66.000 milions de dòlars per comptes amb impagaments de targetes de crèdit. Aquesta quantitat representa una oportunitat d’or per als cobradors de morosos, però és completament diferent per a uns vuit milions d’usuaris de targetes de crèdit —que van ser atacats amb contínues trucades telefòniques, correus certificats, plets, embargament de sous, expropiació de propietats, i de vegades fins i tot l’arrest com resultat del deute acumulat en la seva targeta de crèdit....
"Fins a 2006, els prestadors hipotecaris no es preocupaven pel reemborsament del préstec perquè tenien la seva part, que és un percentatge de la hipoteca, quan es comprava la propietat", explica un agent immobiliari de Montana. "Els bancs tampoc es preocupen tant. Quan els preus de la vivenda pugen a ritme engegantit i la demanda és forta, poden vendre de nou les propietats embargades i fins i tot treure benefici d’això"
Sovint, els bancaris avisen als inversors i a possibles compradors, que són els seus clients, d’un pròxim embargament, de manera que aquests puguin negociar amb el propietari i comprar la propietat abans que sigui embargada pel banc. Amb freqüència, el nou comprador paga la propietat amb una hipoteca del mateix banc que anava procedir a l’embargament. Com que els interessos del nou crèdit es paguen abans que el propi préstec, els bancs sovint treuen un benefici net de cada recompra.
Si els préstecs assequibles i barats han estat un fort incentiu per a pagar habitatges cars, el factor "benestar" a l’hora de comprar una casa és amb freqüència un element important per a demanar més del que hom pot permetre’s. "Nosaltres venem la idea de posseir una casa com el remei per a tots els nostres problemes; això està creant molta inestabilitat", explica Jacky Morals-Ferrand, directora immobiliària de l’Oficina per al Desenvolupament Econòmic de Denver. El factor "benestar" lligat a tenir una propietat és particularment fort en famílies amb nens, perquè els pares volen llegar als seus fills béns materials. La indústria del crèdit ha penetrat hàbilment en aquest mercat, presentant les hipoteques per a la compra d’una casa com un component essencial de la família de classe mitja ideal. Per contra: els matrimonis nord-americans de classe mitja amb fills haurien de refrenar-se al demanar diners, perquè tenen el doble de possibilitats de caure en fallida que qualsevol altre segment de la població nord-americana. Les projeccions per al futur són encara més negres. Elizabeth Warren, professora de la Facultat de Dret d'Harvard, avisa que per a finals d’aquesta dècada més de cinc milions de famílies amb nens cauran en fallida. "Això significaria que en tot el país gairebé una de cada set famílies amb fills s’haurà declarat a si mateixa econòmicament insolvent, perdedors en el gran joc econòmic nord-americà."

ECONOMIA CANALLA. La nueva realidad del capitalismo. Loretta Napoleoni. Ed Paidós. 2008

1 comentari:

cuestas ha dit...

Bona recomanació. Moltes gràcies!!!.