dimarts, 24 de setembre de 2013

Els quatre elements del nacionalisme segons Isaiah Berlin.



1. La convicció de que els homes pertanyen a un determinat grup humà la forma de vida del qual difereix de la dels altres grups, i que els caràcters dels individus que el componen estan modelats pel grup i no poden ser entesos al marge del mateix.

2.  La pauta de la vida d'una societat és similar a la d'un organisme viu i tot el que necessita complir aquest organisme per desenvolupar-se adequadament són objectius comuns de caràcter suprem que prevalen en cas de conflicte amb altres valors, perquè només d'aquesta manera es podrà evitar la ruïna o decadència de la nació.
La unitat essencial en la qual la naturalesa humana es realitza plenament no és l'individu sinó la nació.

3.  La raó més urgent per mantenir una determinada creença, aplicar una determinada política, servir a un determinat fi, viure una determinada vida,  és la que aquestes creences, polítiques, fins i vides són les nostres.
Aquestes regles les hem de seguir perquè són les del nostre grup, al marge del qual només som unes fulles, unes branquetes esqueixades de l'únic arbre que pot donar-nos la vida.

4. El nacionalisme en el seu estat més avançat ha arribat a una situació tal que si la satisfacció de les necessitats de l'organisme resulta incompatible amb els objectius dels altres grups ... no queda més remei que obligar-los a doblegar-se.

diumenge, 22 de setembre de 2013

YO FRANÇOIS VILLON (Leopoldo María Panero)


Yo François Villon, a los cincuenta y un años
gordo y corpulento, de labios color ceniza
y mejillas que el vino amoratara,
a una cuerda ahorcado
lo sé todo acerca del pecado.
Yo, François Villon,
a una cuerda pendido
me balalnceo lento, habiendo sido
peor que Judas, quien también murió ahorcado.
Las viejas se estremecen al oír mis hazañas
pues no tuve respeto para la vida humana.
Que el viento me mueva, ya oigo cerca las voces
de aquellos que mandé a freír monas.
Me esperan en el infierno
y alargan las manos
porque se ha corrido allí, del Leteo al Cocyto
¡que al fin Villon había muerto ahorcado!

Ya la luna aparece, e ilumina la horca
dando a mi rostro el color de la sangre
yo, que hice mal sabedor de que lo hacía
hasta que por fin he muerto ahorcado.
Ya los lobos ladran en torno al patíbulo
y los niños gritan, parecidos a ratas:
¡Villon ha muerto ahorcado!

Viejas que me insultabais en la carretera oscura:
¡sabed que el semen moja mis caderas
y es fresco y sabroso el semen del ahorcado!
Que mis dientes sirvan
de jugo en tu caldera
bruja de los límites, tú a quien admiro
sabedora de embrujos, de filtros y de hechizos
más poderosos que la fe y que los apóstoles
de quienes se burló el Mago, más apta que ellos
para conocer el dolor
¡de éste que un sepulcro merece!
Y que el viento diga, al amanecer, mañana
vanamente a ranas y a gusanos
Villon se ha hecho al fin célebre
pues al fin una horca dibuja su figura
¡Villon ha muerto ahorcado!

Y que de mi mano ajada caiga la rosa
que mis dientes estrujaron
pues ella supo mis crímenes
y fue mi confidente
y dígalo ella al mundo, cayendo sobre el suelo
¡Villon ha muerto ahorcado!

Pronto vendrá la canalla
a hozar en mi tumba
y orinarán encima, y los amantes
harán seguro el amor sobre mis huesos
y será la nada mi más escueto premio
para que ella lo diga,
no sé si nada o rosa:
¡Villon ha muerto ahorcado!

Sabrán de mí los niños
de edades venideras
como de un gran pecador
y asustados correrán a esconderse
bajo las sábanas cuando sus madres
les digan: «Cuidado ahí viene».
Y esa será la fama de Villon, el Ahorcado.
Y será tal mi fama que prefiero el olvido
porque un día, mañana
de ese futuro que el hedor hace
parecerse al recuerdo, una mano
dejará caer, al oír mi nombre
el fruto del culo, el excremento
y mi vida, y mi carne, y todos mis escritos
¡promesa serán sólo para las moscas!

dimecres, 11 de setembre de 2013

Els temps estan canviant





Els temps estan canviant  (Bob Dylan)
Canta: Oriol Tramvia.


Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí està ja marcat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant

dissabte, 7 de setembre de 2013

En Pepito Calciner canta,

El meu oncle Pepito Calciner canta  a la pel·lícula "Cabezas Cortadas" (1970) de Glauber Rocha.


QUEDA PROHIBIDO. Alfredo Cuervo Barrero,



¿Qué es lo verdaderamente importante?
Busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira se puede vivir,
es cada uno quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando les necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a toda la gente que me quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hacer mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
olvidar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
pensar que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

dijous, 5 de setembre de 2013

Tirant l'art a Roses.



L´ART o ART REIAL

Malgrat que a qualsevol sistema de captura de peix se'l pot anomenar art de pesca, n'hi ha un que s'anomena "l'Art" per antonomàsia i que ha estat un dels ormeigs de pesca més antics que es coneixen. El trobem ocumentat ja en "Les ordenacions sobre la pesca de l'any 1401-1414".  Al segle XVIII trobem referències d'aquest art al manuscrit del prestigiós botànic fill de Calella, Joan Salvador i Riera datat l'any 1722. També s'esmenta al "Reglamento de Navegación y Pesca de la Província de Mataró" escrit a l'any 1773 per Manuel de Zalvide, on s'hi recullen una sèrie de referències als arts de platja. L'autor parla de l'ús de la xàvega i del bolitx, però sembla ser que aquests ormeigs de pesca els confon amb l'art reial, i al "Diccionario Historico de las Artes de Pesca Nacional" del mataroní Antoni Sañez i Reguard (1791-1795). Molt més recentment apareixen els treballs d´Emerencià Roig, "La Pesca a Catalunya" (1927) i al "Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca" (1924) on queden reflexats els pocs canvis que ha patit aquest tipus de pesca al llarg de la seva història. I per finalitzar, ja als anys 50, quan aquest ormeig havia desaparegut pràcticament, es citat a l'obra "La Pesca en España y Cataluña" de Carles Bas, Enric Morales i Manuel Rubió.


La xarxa o art era bastant semblant als actuals arts d'arrossegament. Estava format per dues bandes o "cames" i un cop o corona. A l'extrem lliure de les bandes hi havia els caps per a llevar-les des de terra. L'art era proveït d'una surada i de plom que mantenien la corona oberta.
Per calar l'art suusava una embarcació moguda a força de rems anomenada "caro". Un cop acabada la maniobra de calar, que es feia a prop de la platja i seguint una direcció en forma de semicercle, la gent s'agafava a les cames de l´art i llevava la xarxa des de la platja a força de braços amb l'ajut dels "estrops".  D'aquesta operació, que era molt dura, se'n deia "tirar l'art". A mesura que l'art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. Des de la platja la realitzaven entre 20 i 30 persones, generalment la gent més pobre i humil del poble. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria. Per acabar-ho d´arreglar, el peix obtingut amb aquesta pesquera tenia poc valor com ara llisses, mabres, agulles i petits llobarros. Com passava amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que havia estirat l'art, reservant, com no, una part important per l'amo de l´art i els mariners del caro.
L'art de platja va subsistir a casa nostra fins a principis del segle XX. Als anys 1920 hi ha encara documentades diverses colles que anaven a l´art en diferents pobles de la comarca.