dilluns, 19 de novembre de 2007

L'essència de les nacions

Us transcrit alguns fragments de l'article "La dreta bloqueja el federalisme" de Juan Antón Mellón, publicat avui a El Periòdico de Catalunya.

"Una nació és, des d'una òptica democràtica, un projecte de convivència pactat i no imposat entre els ciutadans que la integren. Aquests ciutadans poden parlar diferents llengües, tenir diferents orígens, creences religioses i opinions polítiques diferenciades entre múltiples factors de divisió, però necessàriament, han de tenir la mateixa o semblant concepció política positiva del seu país (com passa a Suïssa, per exemple). Si les opinions en relació amb aquest fet estan radicalment polaritzades, el projecte de convivència comuna és difícil i llarg termini impossible". (Com passa a l'Estat Espanyol, afegeixo jo).
Aznar ha escrit: "La nación no es un concepto discutido y discutible. Es una realidad política, social, històrica y sentimental".
Òbviament, si la nació no és un concepte discutible, els ciutadans no n'han d'opinar res. Han de ser subjectes passius d'una realitat política superior al seu raciocini i voluntat.
Franco deia: "No es la patria sujeto nuestro, sinó nosotros de ella, y debemos considerarla como madre, no como patrimonio".
José Antonio afirmà: "España es una unidad de destino en lo universal"
Davant d'aquests conceptes deterministes, Mellón escriu:
"No existeix cap destí predeterminat. El futur vindrà donat per la suma d'actes que efectuem en el present. No existeixen essències inalterables de la pàtria (sigui quina sigui)".

dissabte, 17 de novembre de 2007

Conferència de l'Emilio Calatayud

L'Emilio Calatayud Pérez és un Jutge de Menors de Granada. En aquesta conferència, com a jutge i pare de família, dóna una lliçó magistral sobre el que implica l'educació dels fills. Molt interessant, tant per als pares i mares com per als ensenyants.

Primera part
Segona part

dijous, 15 de novembre de 2007

Cine NIC

Benvolguts companys

Tots aquells que sigueu granats com jo (56 acabats de fer) sabreu què és això del Cine NIC..
Per recordar aquells meravellosos temps us presento tres bandes de Cine NIC que he digitalitzat i animat.

Miau Tenor (sonor)
Las ratas codiciosas.
Pulgarcito

A http://es.youtube.com/salvijacomet hi trobareu més bandes.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Independència i pacifisme


Article publicat al diari Avui el dia 27 d'agost d'enguany.

Els orígens del pacifisme
Hèctor López Bofill / Professor de dret de la UPF

No ens enganyem: el pacifisme àmpliament majoritari que impregna la societat catalana és l'expressió resignada davant d'una situació de dominació. Si les classes mitjanes són incapaces de plantar-se i de defensar la seva llengua senzillament adreçant-se en català als castellanoparlants que viuen entre nosaltres, com es pot pretendre que recolzin una estratègia política que tingui com a referent la coacció i l'ús de la força? No estic dient res escandalós si tenim en compte que la violència, com he posat de manifest sovint en aquestes pàgines, es troba present per pròpia definició en l'acció de tots els Estats. Fins i tot aquells que de forma més impol·luta declaren que es fonamenten en la democràcia, el pluralisme i en els drets humans es nodreixen de ressorts coactius en la definició de les seves estructures bàsiques. Com se sap, l'Estat espanyol, que pel que fa a variables democràtiques ha aconseguit homologar-se a la resta dels Estats occidentals, continua proclamant en l'article 8 de la seva Constitució que una de les missions primordials de l'exèrcit consisteix a garantir la integritat territorial, un mandat que es troba col·locat al mateix nivell de les ampul·loses proclames referides a la llibertat, a la justícia o al pluralisme polític, i que completa tota una rastellera de dispositius (estat de setge, execució forçosa) susceptibles d'esclafar qualsevol amenaça a l'ordre establert ni que la discrepància es formuli en termes democràtic.

SERIA UNA OBVIETAT AFIRMAR QUE CAP aparell estatal s'ha desprès de la invocació als elements militars i repressius en el seu disseny institucional si no fos perquè gran part d'aquells que ens trobem compromesos amb el propòsit de construir un Estat propi a Catalunya i de desfermar un procediment d'alliberament nacional vivim completament d'esquena a la idea de dotar-nos dels mecanismes defensius imprescindibles que caracteritzen qualsevol realitat estatal. Fa la sensació que topem amb la roca d'un veritable tabú, les essències acomplexades del subjecte castigat que expressa la seva impotència abjurant de recórrer als mateixos esquemes violents que han exercit sobre ell. ¿Aquesta repulsa, més que l'esfereïment del dominador quan s'acara al seu passat sinistre (una situació en què es podrien trobar els pobles amb una història recent imperialista), no és més aviat la conseqüència d'una derrota sense pal·liatius que inclou el triomf apoteòsic de l'opressor materialitzat en l'autoflagel·lació per un pecat que no hem comès?

NO ESTIC FENT CAP MENA D'APOLOGIA a la lluita armada. Només provo de posar en relleu que el pacifisme radical en el qual estem instal·lats ens inhabilita per desenvolupar el mínim pensament estratègic amb els atributs de defensa de la comunitat imprescindibles que caracteritzen una lògica estatal o d'una comunitat que aspiri a convertir-se en un Estat. No es tracta d'imposar una idea a mata-degolla, sinó de desplegar almenys un pensament en termes de factors coactius que, pel cap baix, puguin realitzar la màxima de Sun Tzu segons la qual el gran general és aquell que guanya la guerra sense necessitat de cap batalla.

NI TAN SOLS UN REFERENT COM EL de Gandhi, tan invocat aquests dies en ocasió del traspàs de Lluís Maria Xirinacs, ha impedit que l'Índia, la democràcia més poblada del món, hagi caigut en la temptació de convertir-se en una potència nuclear per protegir-se dels seus veïns. Tampoc no és sobrer recordar, per cert, que el mateix Xirinacs, en el caliu dels seves plantades i dels seus actes de resistència pacífica, no s'estava d'afirmar que una nació no seria mai lliure si els seus fills no volien arriscar la vida per ella.

¿PODREM ORGANITZAR UN REFERÈNDUM sense la complicitat d'un cos policial que, en una situació de tensió, vetlli per la seguretat del desenvolupament de la consulta? ¿Declararem la independència sense un exèrcit que protegeixi la sobirania obtinguda? Més que deixar que ens tremolin les cames per formular aquestes preguntes, allò que ens hauria de corglaçar és que aquests plantejaments hagin desaparegut completament del nostre univers de possibilitats i que aquells que haurien d'estar reflexionant sobre qüestions d'aquest tipus siguin els primers que les converteixin en un anatema.

POTSER ELS SENYALS DEL DECLIVI DEFINITIU i del procés d'assimilació en què alguns ens temem que estigui caient Catalunya es troben d'alguna manera associats a aquesta total absència de zel en la defensa de les llibertats. Una plena subordinació de qualsevol esperit de revolta al confort material immediat que tal vegada sigui l'efecte retardat de l'últim gran col·lapse que hem patit, el gran sotrac que encara colla la mentalitat col·lectiva i en el qual l'Espanya actual troba el seu moment fundacional de violència originària amb les seves ramificacions en el vigent règim constitucional: la derrota de 1939 i la dictadura. Potser és ara, d'altra banda, un moment en què la generació nascuda i educada sota el franquisme continua monopolitzant les estructures de l'ínfim poder que ens han cedit, que estem assistint a la pèrdua de la continuïtat de la societat catalana com a comunitat nacional diferenciada. Un comunitat caracteritzada pel seny, la mesura, la laboriositat i el pacte, però en cap cas per l'acceptació pusil·lànime de l'esclavitud. Certament han canviat coses, i molt profundes, en la mesura que ja ningú no ens pot definir amb les dues característiques que una ment tan ponderada com la de Vicens Vives havia fet servir per parlar dels catalans des dels seus orígens: ser un poble de pagesos i ser un poble de soldats.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Benvinguts

Consells del professor de Filosofia i Teologia Josep Montserrat.
- Cal que siguem capaços de reconèixer les pròpies limitacions.
- Cal que fugim de la paraula veritat com de la pesta i ens acostumem a utilitzar paraules més modestes com: “és probable”.
- Cal que siguem capaços de canviar d’opinió sempre que ens demostrin que estem equivocats.
- Hem d’accedir al diàleg que exigeix disposició a canviar, si no, no és diàleg, és una simple conversa.
- Hem de gaudir de tot el que la vida ens ofereix però amb moderació, és a dir, ser sempre amos.
- Hem de fruir del present, ja que és l’única cosa que tenim.
- I, quan vingui la desgràcia i el patiment, aguantar.
Penso que si les persones apliquéssim aquests consells a la nostra vida, el mon aniria millor. Jo intento posar-los en pràctica, però malauradament encara no ho he aconseguit.