dissabte, 29 de maig de 2010

Segon Memorial Sebastià Salellas

L'educació com a eina d'alliberament centrarà el Segon Memorial Sebastià Salellas.
Sebastià Salellas era un personatge inquiet socialment. La seva preocupació l'expressava amb eloqüència en els seus escrits, sovint tribunes a El Punt. L'educació era un puntal del pensament de Tià Salellas, necessari per reduir la marginació social. Aquest any 2010 l'educació serà l'eix del Segon Memorial Sebastià Salellas. Hi haurà tres actes: la taula rodona L'educació com a eina d'alliberament, una conferència del filòsof i pedagog Gregorio Luri i la projecció del film La classe.

«Sóc conscient que l'ensenyament es resistirà a qualsevol canvi revolucionari. Hem de tenir en compte que els treballadors que ensenyen són funcionaris, amb tots els drets adquirits que això comporta.» Aquest fragment és extret del text de Tià Salellas que prologa el díptic amb el programa del Segon Memorial Sebastià Salellas, que es farà els propers dies 27, 28 i 29 de maig. Els actes del segon memorial van ser presentats ahir a migdia a la Llibreria 22 de Girona per Benet Salellas, el fill gran i advocat com el seu pare, i per Guillem Terribas, llibreter i amic de Tià.

El segon memorial tindrà tres actes, dos menys que l'any passat, però centrats en un sol tema. La comissió Memorial Sebastià Salellas ha escollit l'educació com a fil conductor dels actes, perquè va ser un camp on l'advocat humanista traspassat el 28 de maig del 2008 va treballar molt com a voluntari i com a activista: va ser mestre d'adults i impulsor de les associacions de pares i mares d'alumnes de Girona.

Una taula rodona amb Sebas Parra, Xavier Besalú i Núria Empez, moderats per Puri Molina, inaugurarà els actes el 27 de maig a 2/4 de 8 del vespre a l'auditori del Col·legi d'Advocats de Girona. L'endemà, dia del segon aniversari del traspàs, Gregorio Luri pronunciarà la conferència L'educació a Catalunya: els problemes del present; Lluc Salellas presentarà l'acte. Dissabte a la nit, es clouran les jornades amb la projecció de la pel·lícula La classe, al cinema Truffaut, que acabarà amb un col·loqui moderat per Guillem Terribas. Precisament, Terribas va fer notar que el cartell és una variació del que va fer el primer any l'artista Marcel Dalmau, i que cada any aquest estil de disseny tindrà continuïtat.

Benet Salellas va aprofitar la roda de premsa per anunciar la constitució de la Fundació Tià Salellas, l'objectiu de la qual és «interpel·lar l'ordre establert, donant suport a les iniciatives que qüestionen el model polític, econòmic i social actuals, i qüestionant les estructures de poder granítiques». La Fundació Tià Salellas tindrà activitats pròpies, promourà una beca de recerca i impulsarà iniciatives judicials en suport a aquests plantejaments. Benet Salellas va ressaltar que la fundació pot ser un paraigües del memorial, però que el seu objectiu no en serà l'organització, la qual hauria de dependre sempre de la comissió organitzadora. En canvi, un propòsit d'aquesta fundació és esdevenir el contrapunt a la Fundació Príncep de Girona, «però amb menys recursos». El llegat de Tià Salellas als seus dos fills és la base econòmica de la fundació, que espera nodrir-se de les donacions d'institucions, de particulars, dels patrons i del mecenatge.

dimecres, 26 de maig de 2010

Fa 50 anys que van assassinar Quico Sabaté


Romanço de Quico Sabaté, per Jaume Arnella

DEL PIRINEU AL MONTSENY (El darrer viatge de Quico Sabaté)

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE

És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabater.
Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.
Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.
I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.
La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.
A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.
Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.
Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.
Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.
I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.
Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.
Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.
Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.
Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".
Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.
Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.
A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.
Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.
Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabaté.

El conde Sisebuto (2)

Excel·lent video de la classe de 6è C de Primària del Colegio Montserrat de Madrid.

Romance del conde Sisebuto


A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.

Perteneció a un gran señor,
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto
y su esposa, Leonor,

y Cunegunda, su hermana,
y su prima Rosalia
y una tía que tenia
que atendía por Mariana,

y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra, su abuela,
y su madre, Berenguela,
y el hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y espantosa,
noche sombría, horrorosa,
noche atroz, noche de infierno,

noche fría y destemplada,
noche cruel, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.

Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.

Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no trae paraguas
llega el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
-¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-, ¡vaya un apuro!

De pronto algo que resbala
siente sobre su cabeza;
extiende el brazo y tropieza
con la cuerda de una escala.

-¡Ah!.. -dice con fiero acento.
-¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
-¡Ah!.. -repite venturoso.
-¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.

Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde... ¡la Pepa!

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
lo seca bien con serrín.

-Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser al que adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,

¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿qué sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.

-¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.

-Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
-Yo te adoro como un niño.

-Mi pasión raya en locura,
-La mía es un arrebato.
-Si no me quieres, me mato.
-Si me olvidas, me hago cura.

-¿Cura tú?, ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!

Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es mi padre muy bruto,

y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.

-Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
-¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.

Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

-¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.

Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.

El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.

También quedó el conde loco
de resultas del espanto.
El perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,

que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.

divendres, 21 de maig de 2010

Si jo fos pescador...



Si jo fos pescador
pescaria l'aurora,
si jo fos caçador
atraparia el sol;
si fos lladre d'amor
m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:
els carcellers del món
no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit
no em sabrien el vol.
Si tingués un vaixell
m'enduria les noies,
si volien tornar
deixarien llurs cors:
i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

Joan Salvat Papasseit..

Tot l'enyor del demà...

 Joan Salvat Papasseït

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


dimarts, 11 de maig de 2010

Joan Oliver/Pere Quart, l'escepticisme apassionat

Capítol del programa "Viure i escriure" a Edu3.cat

dilluns, 10 de maig de 2010

Elogi del viure, Joan Maragall

He trobat aquest poema en el feisbuc de la meva bona amiga Anna Garriga.


Elogi del viure, (Joan Maragall)

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fesel seu deure amb amor,
a casa seva.

dissabte, 1 de maig de 2010

Espanya és del PP

L'intel·lectual catalá Xavier Bru de Sala,  ha publicat a "La Vanguardia" un article titulat "España es del PP" (en castellà)  El podeu llegir (gratis) en el següent enllaç: España es del PP
Si intenteu llegir-lo a La Vanguàrdia digital, haureu de pagar..