dimecres, 18 de març de 2009

El Jefferson tenia molta vista!


Penso que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers preparats per al combat. Si el poble americà permet un dia que els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que es crearan al seu entorn, privaran a la gent de tota possessió, en primer lloc mitjançant la inflació, i després per la recessió, fins el dia en que els seus fills es despertaran sense casa ni sostre, damunt la terra que conqueriren els seus pares."
THOMAS JEFFERSON, 1802

dissabte, 14 de març de 2009

El mestre J. Vicens Vives.



Tornem al mestre Jaume Vicens Vives, ara amb un fragment del seu llibre "Els Trastàmares"


LA DAVALLADA CULTURAL I EL COMENÇAMENT DEL DESORDRE ESPIRITUAL


Sincronitzada amb l'estimbament econòmic i polític del país durant el segle XV, se'ns ofereix la davallada de la seva força creadora en el camp de la cultura. En el transcurs d'aquella centúria, per tants conceptes malastruga per a Catalunya, la nació que s'havia orejat precoçment amb l'alenada renaixentista que provenia de la ribes italianes s'enfonsà ràpidament cap a formes provincianes, rutinàries i vulgars en la vida intel·lectual i artística. Aquest fenomen, que ha merescut l'atenció de tants il·lustres historiadors de les nostres lletres i del nostre pensament, no ha estat estudiat fins ara en el quadre de la realitat social del temps. Per això la majoria dels autors han intentat de cercar la causa de la decadència cultural catalana en factors aliens al país, singularment en l'entronització de la nissaga castellana dels Trastàmares i en la ulterior política centralitzadora de la Monarquia Hispànica establerta pels Reis Catòlics. Aquesta versió dels orígens del declivi espiritual de Catalunya no representa més que una faceta del procés general, així com tampoc no es pot atribuir lloc important al suposat abarrocament i enfarfegament del llenguatge per la prevalença d'un humanisme mal paït i estantís. No. Les arrels de la decadència es troben en el mateix cos social de Catalunya i corresponen exactament al desequilibri econòmic, social i polític que hem desenvolupat en les planes precedents. Des del regnat de Joan I, quan l'empenta renaixentista comença a inflar les veles de l’humanisme català, fins als darrers dies de la vida d'Alfons el Magnànim i d'Ausiàs March (morts en 1458 i 1459, respectivament), els afers culturals del país semblen endegats per bon camí. És una època de florida de les lletres catalanes, on es donen les mans el millor prosista i el millor poeta medievals: Bernat Metge i Ausiàs March, voltats d'una munió d’excel·lents figures de segon ordre; i també és un moment de plenitud per a l'arquitectura, l'escultura i la pintura del país, que compta amb individualitats estel·lars com Guillem Sagrera, Pere Johan, Lluís Borrassà i Lluís Dalmau, entre molts altres. Aquest desplegament de possibilitats respon a la darrera fase de la prosperitat catalana, quan un petit nucli de financers i propietaris assolia considerables fortunes enmig de l'empobriment general del poble. Fixem-nos també en un fet en què sovint no parem esment: el moviment cultural que acabem de definir era, com a la resta d'Europa, absolutament minoritari i a penes transcendia a la massa del poble. Bernat Metge, l'eminent pre-renaixentista català, fou desconegut fins que el revaloraren i el situaren en el lloc que mereixia els estudiosos del segle XIX.
Aquesta cultura minoritària, sense plataforma popular, havia de tenir tres suports essencials: la cort reial, la noblesa laica i eclesiàstica, i el patriciat urbà. Sense aquests elements no era possible de desenvolupar i mantenir un nou gust cultural, mentre aquest no fos prou digerit per a empeltar-se amb el tarannà tradicional de la gent. Aquest és el procés que ens palesen les altres cultures renaixentistes, tant als països romànics (Itàlia, França i Castella) com als germànics (Alemanya, Països Baixos i Anglaterra). Adés els monarques, adés els prínceps i dignataris eclesiàstics, adés els municipis i els grans burgesos, foren els puntals ferms de les noves i puixants correnties, que toparen amb tantes resistències per a imposar-se sobre el fort llegat medieval.
A Catalunya fracassaren tots tres suports. No cal enganyar- se respecte a l'actuació de la Cort reial, encara que aquesta brillés amb els esclats de la reunions literàries d'Alfons el Magnànim a Nàpols. Ens sembla que cap dels Trastàmares no fou home de conviccions culturals pregones, malgrat l'acusada instrucció que alguns d'ells reberen a la mateixa Castella. De la cultura els delia l'exaltació propagandística, la faramalla ditiràmbica dels poetes i artistes a sou. Ens imaginem Alfons el Magnànim aprenent llatí i voltant-se d'humanistes a Itàlia més perquè «allò es portava» que no pas perquè «li plaïa». D'ací la desorientació absoluta del grup napolità, no solament en la qüestió lingüística, tant important en aquells moments, sinó també en la qüestió ideològica, encara més definitiva. De Nàpols, els nobles i ambaixadors catalans sols en portaren vagues nocions d'un nou estil gramatical, unes quantes lectures ciceronianes mal païdes i una visió inautèntica de la realitat del món.
Aristòcrates i dignitats eclesiàstiques poc feren per substituir la cort en el paper de guies culturals del país. Repassem, si us plau, les planes magistrals que l'eminent Jordi Rubió ha dedicat a les figures literàries de Catalunya i València en la seva admirable obra De l'Edat Mitjana al Renaixement. ¿Quines corts literàries trobem redossades sota la protecció d'un Cardona, d'uns Illa Canet, d'un Pallars o d'un Rocabertí o bé sota les poderoses mitres de Tarragona, Barcelona i Girona? Cap, ni una. Certament, com fa remarcar el mateix mestre, els «homes de paratge» llegien, segons fra Antoni Canals, molts llibres. Però el fet que els llegissin i que n'obtinguessin un cert vernís de racionalisme no vol dir precisament que es convertissin en portantveus d'un moviment cultural. Si a alguns aristòcrates els era grat d'escriure versos o de fer-se construir una tomba magnífica, aquesta era una tendència tradicional, sense complicacions espirituals de cap mena.
Passem ara al patriciat urbà, capaç de mantenir per la seva riquesa una cultura, capaç també d'imposar-la a desgrat de les defallences de la monarquia i de la noblesa. Cal dir, de bon antuvi, que tot allò que és ver en la cultura catalana de la primera meitat del Quatre-cents és essencialment patrici (cavallers de villa i ciutadans honrats): Bernat Metge, fill d'un especier reial; Ferran Valentí, ciutadà de Mallorca; Vicent Ferrer, fill d'un notari; Ausiàs March, cavaller de València; Antoni Canals, natural de Xàtiva; Joanot Martorell, altre cavaller de València, etc. El predomini de l'element valencià en el cercle de la cultura catalana quatrecentista respon a una brotada d'individualitats enmig d'un món econòmicament progressiu. Però les mentalitats catalana i valenciana són pariones, encara que la darrera es caracteritzi per una llibertat de costums i un sentit satíric i sentimental de la vida més acusats. Són pariones en rebutjar els alts instruments de cultura com a mitjà d'aconseguir una finalitat espiritual transcendent. Es prou coneguda l'actitud del municipi barceloní, concretament, del govern de la Biga, oposat a l'establiment a la ciutat dels comtes d'una Universitat, proposat per Martí l'Humà des de 1398 i decretat per Alfons el Magnànim en 1450. És també conegut el decandiment de la vida universitària a Lleida, València i Girona. El patriciat no volgué tenir professors universitaris, sinó mestre-tites que ensenyessin de llegir i conventuals que servessin l’ortodòxia i els principis en els cervells de llurs deixebles. Consentia que alguns dels seus membres es dediquessin a les belles lletres i àdhuc ho aplaudia. Estava cofoi amb la celebració dels festivals anyals de la Gaia Ciència. Però considerava ple de «perills i escàndols» el funcionament d'una Universitat a Barcelona i deixava el comerç de llibres en mans de jueus i conversos.

diumenge, 8 de març de 2009

I Festival popular de poesia catalana (1970)

Pere Quart recitant les Corrandes de l'exili al I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (1970)

“La cançó del gosar poder”.

Actuació de Gabriel Ferrater en el I Festival popular de poesia catalana celebrat al Price (maig de 1970).



CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Bichos increíbles y tenaces

ROSA MONTERO 08/03/2009

Ya se sabe que cuando uno se rompe una pierna no ve más que cojos por todas partes, y que si te embarazas, el planeta entero parece atravesar una epidemia de barrigona gravidez. Puede que nuestro cerebro sólo sepa mirar aquello que nos obsesiona, o puede que los acontecimientos vengan en rachas. A veces la vida encadena momentos espléndidos. Pero otras veces los hados se ponen tenebrosos y empiezan a menudear a tu alrededor las historias tristes. Por ejemplo, tengo una amiga, una violinista profesional joven y estupenda, que ha sufrido un accidente y se ha hecho un estropicio monumental en la muñeca y en el codo. Se recuperará, pero con esfuerzo y una buena dosis de ansiedad suplementaria. A menudo el destino es así de juguetón y malicioso: avería brazos de violinistas, piernas de deportistas, ojos de pintores. Al mismo tiempo, otro amigo, una de las personas más bondadosas que he conocido en mi vida, un tipo luminoso, ha adoptado a un niño de cinco años procedente de un país lejano. Y después del infinito trabajo que supone una adopción legal, de los años de papeleo, de los nervios y la angustia y la esperanza, de haberse pasado tres meses en una ciudad remota e incomprensible para recibir a su hijo, resulta que el pequeño sufre accesos de cólera tan violentos y continuos que mi amigo está herido, mordido, con moratones. No se sabe si el pequeño padece alguna enfermedad y la vida se ha transmutado súbitamente en una pesadilla.

Sí, ésa es la palabra exacta: pesadilla. Los ciudadanos de las ricas sociedades posindustriales vivimos dentro de un espejismo de seguridad, como si no pudiera o no debiera sucedernos nada malo, como si los reveses de la vida, incluyendo cosas tan naturales como la vejez y la enfermedad, fueran una completa anomalía, algo que no tendría que pasarte. Por eso, cuando el dolor llega, cae como una guillotina sobre nosotros, como una pesadilla insoportable. Y déjenme decirles algo duro de oír: el dolor siempre llega, antes o después. No hay vida sin su cuota de sufrimiento. Soy una ferviente lectora de los libros de biografías, y siempre me inquietó esa frase tan común en muchas de estas obras: "Ésa quizá fuera la última época de verdadera felicidad de Fulano, porque al poco tiempo...". Y ahí añadían que llegaba la enfermedad, o la muerte de alguien querido, la cárcel, la guerra, la desgracia. El comienzo de la maldita pesadilla.

Uno no suele hablar de estas cosas. El sufrimiento, en nuestra sociedad, es algo que resulta inadecuado, inconveniente, sucio. Algo que hay que ocultar. Pero, ¿cómo vamos a aprender a manejar ese dolor si ni siquiera somos capaces de nombrarlo? Cuando cae sobre nosotros la cuchilla de una desgracia, se produce, en primer lugar, una obsesión temporal. Piensas en tu ayer intacto e inocente, antes de que ocurriera. Si no me hubiera subido al coche del accidente, piensa la violinista. Si no hubiera tenido la idea de adoptar, tal vez piense mi amigo (en realidad, también podría haberle sucedido con un hijo biológico). Si pudiera regresar al ayer, antes de que me dijeran que estaba enfermo, o que mi esposa había muerto, o que... Añoras con desesperación lo que tuviste, es decir, esa normalidad que seguramente no apreciaste lo suficiente mientras la tenías. He aquí el primer aprendizaje esencial que deberíamos intentar extraer de la certidumbre de la desgracia: la felicidad es la falta de dolor y hay que intentar disfrutar de lo que se tiene. Es un pensamiento obvio, pero dificilísimo de llevar a la práctica.

Pero las calamidades te enseñan algo aún más importante: te descubren la asombrosa capacidad de resistencia que todos tenemos. El ser humano es un bicho increíble: no sólo aguanta casi cualquier cosa, sino que además se adapta, se regenera, reescribe la realidad y se reconstruye. Es muy posible que mi amiga violinista termine progresando como intérprete, porque el esfuerzo por recuperarse y el dolor del proceso puede hacer que mejore y ahonde su ejecución. Y es muy posible que el hijo de mi amigo se tranquilice y adapte, y que él termine siendo especialmente feliz al saber que ha salvado a un niño con problemas de un futuro de infierno. No estoy contando una novela rosa: la realidad ofrece todo el tiempo ejemplos de este tipo. Incluso en los dolores sin remedio, en la muerte y los duelos, somos capaces de seguir adelante y volver a encender una luz en las sombras. Somos animales tenaces y llenos de vida. Es lo que nos ha hecho triunfar como especie.

diumenge, 1 de març de 2009

Les arrels de la iniquitat



Sant Agustí d'Hipona en "Les Confessions" llibre III, capítol VIII va escriure:
El que hem dit sobre les turpituds contra natura, cal aplicar-ho als crims que importen el desig de fer mal a altri, per ultratge o per lesió, i, en tots dos casos, o per motiu de venjança, com l’enemic a l’enemic, o per assolir un bé exterior, com el lladre al vianant, o per alliberar-se d’un mal, com el qui té por a una persona temuda, o per gelosia, com el miserable al benastruc o el feliç que tem que un altre no l’iguali o es dol si ja l’iguala, o per la sola voluptat del mal d'altri, com els espectadors dels combats de gladiadors o els burlers i mistificadors del proïsme. Vet aquí les arrels de la iniquitat, que pul·lulen pel deler de dominar, de veure i de sentir, tan aviat en un d’aquests vicis, com en dos o en tots plegats.