dissabte, 14 de març de 2009

El mestre J. Vicens Vives.



Tornem al mestre Jaume Vicens Vives, ara amb un fragment del seu llibre "Els Trastàmares"


LA DAVALLADA CULTURAL I EL COMENÇAMENT DEL DESORDRE ESPIRITUAL


Sincronitzada amb l'estimbament econòmic i polític del país durant el segle XV, se'ns ofereix la davallada de la seva força creadora en el camp de la cultura. En el transcurs d'aquella centúria, per tants conceptes malastruga per a Catalunya, la nació que s'havia orejat precoçment amb l'alenada renaixentista que provenia de la ribes italianes s'enfonsà ràpidament cap a formes provincianes, rutinàries i vulgars en la vida intel·lectual i artística. Aquest fenomen, que ha merescut l'atenció de tants il·lustres historiadors de les nostres lletres i del nostre pensament, no ha estat estudiat fins ara en el quadre de la realitat social del temps. Per això la majoria dels autors han intentat de cercar la causa de la decadència cultural catalana en factors aliens al país, singularment en l'entronització de la nissaga castellana dels Trastàmares i en la ulterior política centralitzadora de la Monarquia Hispànica establerta pels Reis Catòlics. Aquesta versió dels orígens del declivi espiritual de Catalunya no representa més que una faceta del procés general, així com tampoc no es pot atribuir lloc important al suposat abarrocament i enfarfegament del llenguatge per la prevalença d'un humanisme mal paït i estantís. No. Les arrels de la decadència es troben en el mateix cos social de Catalunya i corresponen exactament al desequilibri econòmic, social i polític que hem desenvolupat en les planes precedents. Des del regnat de Joan I, quan l'empenta renaixentista comença a inflar les veles de l’humanisme català, fins als darrers dies de la vida d'Alfons el Magnànim i d'Ausiàs March (morts en 1458 i 1459, respectivament), els afers culturals del país semblen endegats per bon camí. És una època de florida de les lletres catalanes, on es donen les mans el millor prosista i el millor poeta medievals: Bernat Metge i Ausiàs March, voltats d'una munió d’excel·lents figures de segon ordre; i també és un moment de plenitud per a l'arquitectura, l'escultura i la pintura del país, que compta amb individualitats estel·lars com Guillem Sagrera, Pere Johan, Lluís Borrassà i Lluís Dalmau, entre molts altres. Aquest desplegament de possibilitats respon a la darrera fase de la prosperitat catalana, quan un petit nucli de financers i propietaris assolia considerables fortunes enmig de l'empobriment general del poble. Fixem-nos també en un fet en què sovint no parem esment: el moviment cultural que acabem de definir era, com a la resta d'Europa, absolutament minoritari i a penes transcendia a la massa del poble. Bernat Metge, l'eminent pre-renaixentista català, fou desconegut fins que el revaloraren i el situaren en el lloc que mereixia els estudiosos del segle XIX.
Aquesta cultura minoritària, sense plataforma popular, havia de tenir tres suports essencials: la cort reial, la noblesa laica i eclesiàstica, i el patriciat urbà. Sense aquests elements no era possible de desenvolupar i mantenir un nou gust cultural, mentre aquest no fos prou digerit per a empeltar-se amb el tarannà tradicional de la gent. Aquest és el procés que ens palesen les altres cultures renaixentistes, tant als països romànics (Itàlia, França i Castella) com als germànics (Alemanya, Països Baixos i Anglaterra). Adés els monarques, adés els prínceps i dignataris eclesiàstics, adés els municipis i els grans burgesos, foren els puntals ferms de les noves i puixants correnties, que toparen amb tantes resistències per a imposar-se sobre el fort llegat medieval.
A Catalunya fracassaren tots tres suports. No cal enganyar- se respecte a l'actuació de la Cort reial, encara que aquesta brillés amb els esclats de la reunions literàries d'Alfons el Magnànim a Nàpols. Ens sembla que cap dels Trastàmares no fou home de conviccions culturals pregones, malgrat l'acusada instrucció que alguns d'ells reberen a la mateixa Castella. De la cultura els delia l'exaltació propagandística, la faramalla ditiràmbica dels poetes i artistes a sou. Ens imaginem Alfons el Magnànim aprenent llatí i voltant-se d'humanistes a Itàlia més perquè «allò es portava» que no pas perquè «li plaïa». D'ací la desorientació absoluta del grup napolità, no solament en la qüestió lingüística, tant important en aquells moments, sinó també en la qüestió ideològica, encara més definitiva. De Nàpols, els nobles i ambaixadors catalans sols en portaren vagues nocions d'un nou estil gramatical, unes quantes lectures ciceronianes mal païdes i una visió inautèntica de la realitat del món.
Aristòcrates i dignitats eclesiàstiques poc feren per substituir la cort en el paper de guies culturals del país. Repassem, si us plau, les planes magistrals que l'eminent Jordi Rubió ha dedicat a les figures literàries de Catalunya i València en la seva admirable obra De l'Edat Mitjana al Renaixement. ¿Quines corts literàries trobem redossades sota la protecció d'un Cardona, d'uns Illa Canet, d'un Pallars o d'un Rocabertí o bé sota les poderoses mitres de Tarragona, Barcelona i Girona? Cap, ni una. Certament, com fa remarcar el mateix mestre, els «homes de paratge» llegien, segons fra Antoni Canals, molts llibres. Però el fet que els llegissin i que n'obtinguessin un cert vernís de racionalisme no vol dir precisament que es convertissin en portantveus d'un moviment cultural. Si a alguns aristòcrates els era grat d'escriure versos o de fer-se construir una tomba magnífica, aquesta era una tendència tradicional, sense complicacions espirituals de cap mena.
Passem ara al patriciat urbà, capaç de mantenir per la seva riquesa una cultura, capaç també d'imposar-la a desgrat de les defallences de la monarquia i de la noblesa. Cal dir, de bon antuvi, que tot allò que és ver en la cultura catalana de la primera meitat del Quatre-cents és essencialment patrici (cavallers de villa i ciutadans honrats): Bernat Metge, fill d'un especier reial; Ferran Valentí, ciutadà de Mallorca; Vicent Ferrer, fill d'un notari; Ausiàs March, cavaller de València; Antoni Canals, natural de Xàtiva; Joanot Martorell, altre cavaller de València, etc. El predomini de l'element valencià en el cercle de la cultura catalana quatrecentista respon a una brotada d'individualitats enmig d'un món econòmicament progressiu. Però les mentalitats catalana i valenciana són pariones, encara que la darrera es caracteritzi per una llibertat de costums i un sentit satíric i sentimental de la vida més acusats. Són pariones en rebutjar els alts instruments de cultura com a mitjà d'aconseguir una finalitat espiritual transcendent. Es prou coneguda l'actitud del municipi barceloní, concretament, del govern de la Biga, oposat a l'establiment a la ciutat dels comtes d'una Universitat, proposat per Martí l'Humà des de 1398 i decretat per Alfons el Magnànim en 1450. És també conegut el decandiment de la vida universitària a Lleida, València i Girona. El patriciat no volgué tenir professors universitaris, sinó mestre-tites que ensenyessin de llegir i conventuals que servessin l’ortodòxia i els principis en els cervells de llurs deixebles. Consentia que alguns dels seus membres es dediquessin a les belles lletres i àdhuc ho aplaudia. Estava cofoi amb la celebració dels festivals anyals de la Gaia Ciència. Però considerava ple de «perills i escàndols» el funcionament d'una Universitat a Barcelona i deixava el comerç de llibres en mans de jueus i conversos.