dimecres, 6 de novembre de 2013

La veritable història d'en Joan Petit.


Joan Petit és un personatge històric occità que va tenir un final dramàtic i que, a casa nostra, ha arribat convertit en una cançó per a infants. 
 En Joan Petit era un líder pagès occità que, l’any 1643, es va aixecar contra el poder reial a causa d’una pressió fiscal insuportable, especialment en temps de guerra com els que es vivien llavors. Aquesta revolta, que tenia també un component religiós, va formar part d’un grup de rebel·lions que van rebre el nom conjunt de Revoltes dels Crocants. 
Com quasi totes les revoltes pageses, el poder reial es va acabar imposant i els rebels foren esclafats. En el cas d’en Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, que és el més cruel que s'ha vist mai. Aquest mètode consistia en lligar el condemant en una roda i el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins el punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una columna i es deixava el desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Així va morir en Joan Petit. 
Aquest fet va generar una cançó popular encara vigent a Occitània, on es deia que en Joan Petit ballava per al rei de França a través de cadascun dels membres que li anaven trinxant: ara una mà, ara un dit, ara un braç, ara un peu..

 


Auròst Tà Joan Petit

En país de Vilafranca,
Que s'i lhevèn per milièrs,
Contra lo gran rei de França,
En mila sheis cents quaranta tres.

Mes òc, praubòt, mes òc praubòt,
En mila sheis cents quaranta tres.

Entà har guèrra a la talha,
Qu'avèn causit tres capdaus,
L'un Laforca, l'aute Lapalha,
Joan Petit qu'èra lo tresau.

Mes òc, praubòt, mes òc, praubòt,
Joan Petit qu'èra lo tresau.

Per tota l'Occitania,
Que'us aperavan crocants,
N'avèn per tota causida,
Que la misèria o la sang.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Que la misèria o la sang.

E qu'eston per tròp d'ahida
Venuts per los capulats,
Eths que vivèn de trahida,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.

Que'us hiquèn dessús l'arròda,
E que'us croishin tots los òs,
D'aqueth temps qu'èra la mòda
De's morir atau tròç a tròç.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
De's morir atau, tròç a tròç.

E qu'estó ua triste dança,
Dab la cama, e lo pè, e lo dit,
Atau per lo rei de França,
Atau que dancè Joan Petit.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Atau que dançè Joan petit.

E l'istuèra qu'a hèit son viatge,
Qu'a pres camins de cançon,
Camins de ronda taus mainatges,
Mes uei que sabem, tu e jo.

Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Mes uei que sabem, tu e jo.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Sobre la llibertat



La llibertat ens l'ha donada Déu...
I, aquesta llibertat que Déu ens ha donada, és total..
Fins al punt que ens permet passar-nos la llei de Déu pel forro..
Quan Déu va crear Adam i Eva, i els va posar al Paradís Terrenal... els va prohibir menjar el fruit de l'Arbre del Bé i del Mal...
I Adam i Eva no li van fer cas...
Això és fantàstic...!!!!
Déu ens ha donat la llibertat de desobeir-lo..
Ens ha donat la llibertat de fer el mal....
Aquesta és la llibertat absoluta...
Si només poguessim fer el bé, no seríem lliures...

Joan Comorera.




Joan Comorera i Solé
(Cervera, 5 de setembre de 1894 - Penal de Burgos, 7 de maig de 1958)

Joan Comorera ha estat un dels grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, en primer lloc, un republicà catalanista, un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l'autogovern de Catalunya. A Buenos Aires, en el seu primer i llarg exili (1919-1931), el seu compromís per la llibertat i la igualtat el portà al socialisme, com a projecte i referent d'acció política. De retorn a Catalunya, després de proclamada la Segona República, s'implicà plenament des de la màxima direcció de la Unió Socialista de Catalunya en la lluita per la democràcia i el socialisme. Comorera tenia una extraordinària capacitat de treball, que posà al servei de les llibertats nacionals de Catalunya, dins d'un projecte republicà, federal, democràtic i socialista per als pobles i nacions d'Espanya.

Diputat del primer Parlament de Catalunya i conseller de la Generalitat des del primer govern Companys de gener de 1934, dirigí el procés d'unificació dels partits marxistes catalans que culminà el 24 de juliol de 1936 amb la fundació del PSUC, la seva gran obra. Comorera entengué, millor que ningú, el greu perill que corria la República, i Catalunya, davant la insurrecció militar i feixista. D'aquí la seva consigna política «guanyar la guerra per damunt de tot i abans de res».

Perduda la guerra, des de l'exili, defensà la pervivència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Després del reconeixement del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional Comunista, el juny de 1939, encapçalà el procés de bolxevització i de transformació del PSUC com el partit dels comunistes catalans, la qual cosa comportà la depuració orgànica i la desunificació política d'aquest partit. La seva defensa de la independència del PSUC el portà a enfrontar-se al Buró Polític del PCE, la qual cosa desencadenà la crisi de 1949, que es concretà en la seva expulsió del partit, acusat de titista i de nacionalista petitburgès.

El 29 de gener de 1951 tornà clandestinament a Catalunya amb el nom de Josep Planas Valls. Des del seu domicili barceloní "amb l'única col·laboració de la seva esposa, Rosa Santacana" edità i distribuí Treball. El juny de 1954 fou detingut i, l'any 1957, fou condemnat a trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al penal de Burgos, on morí el 7 de maig de 1958.

http://joancomorera.blogspot.com.es/2012/09/carrillo-y-comorera-cronica-de-una_3655.html

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Els mas usos i les obligacions feudals a la Catalunya medieval.



Els mals usos són un conjunt de costums feudals, generalment gravàmens, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a l'Edat Mitjana a la corona d'Aragó i també en altres països europeus. Aquestes obligacions es poden relacionar amb el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera de 1202 que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.
Al Principat de Catalunya la població va estar molt controlada per la noblesa feudal i generalment s'establia un nombre concret de prestacions que més tard serien considerades mals usos. Trobem sobretot aquests mals usos amb relació amb les terres de l'anomenada Catalunya Vella.
La submissió del pagès a la terra que treballava, feia que hagués de pagar una redempció o remença en cas de voler abandonar-la. Els pagesos afectats per aquesta servitud es coneixen com a remences.
Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres d'aquestes obligacions (intestia, cugucia i eixorquia), però a la pràctica varen existir-ne més, tot i que els més freqüents són:


Intestia: És un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament. La penalització consistia en la confiscació d'una part dels seus béns, en la majoria dels casos, en una tercera part. Pella i Forgas esmenta com a costum del mal ús d'intestia a la diòcesi de Giron,  que "l'home jove” que moria intestat i sense fills, els seus bens es repartien en tres parts una d'elles era per al senyor, l'altra per als familiar i la darrera es subdividia altre cop en tres part una per a la família, l'altra per als clergues, per a que resessin per l'ànima del finat i la darrera per a repartir entre els pobres.

Eixorquia: Dret pel qual el senyor rep una tercera part de l'herència del pagès que no té descendència.

Cugúcia: Si la muller del pagès era trobada culpable d'adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns si la dona tenia el consentiment del seu marit, o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia.

Arsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi fortuït de les seves pertinences.

Ferma d'espoli forçada: Era l'exacció d'una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran del matrimoni dels seus vassalls. Hem de recordar que el pagès tenia el domini útil del mas i el senyor, el domini directe.

Remença personal: Els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles. Els preus de redempció varien molt en el transcurs del temps i estan en consonància amb l'avaluació que es fa del mas. Les donzelles incorruptes es redimien pagant al seu senyor una quantitat fixa. En la diòcesi de Girona eren dos sous i vuit diners.
A aquests sis mals usos principals, encara es poden afegir altres costums senyorials, com:




Host: Dret annex al senyor d’una baronia, pel qual els radicats al terme del seu castell havien de prendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l’exèrcit que aquell organitzava.

Cavalcada: Expedició armada de saqueig i de càstig, a la qual havien de concórrer els vassalls menors de 60 anys per manament del senyor respectiu.

Firma d'espoli: Pagament pels drets de noces que paga el pare de la núvia (probablement sigui una versió suavitzada del dret de pernada).

Empara: Acció d’emparar-se d’un feu el senyor, o de la cosa feudal o emfitèutica el senyor directe, en casos d’incompliment de les obligacions per part del feudatari o emfiteuta.

Entrada: Pacte agregat a l’emfiteusi en virtut del qual l’estabilient pot percebre de l’emfiteuta una quantitat en el moment d’establir-se la finca.

Tasca:  Imposició senyorial que fou imposada a Catalunya al començament del segle X, era  la forma d’imposició territorial més estesa a les zones frontereres. Fins al segle XV equivalgué a una onzena part de la collita.

Farga de destret: El pagès té l'obligació de comprar i de reparar les eines de treball a la farga del senyor. Era el monopoli o destret senyorial de la ferreria o lloçol.

Molí: Obligació o destret de moldre el blat al molí senyorial.

Forn: Obligació o destret de coure el pa al forn del senyor. Sobretot a les terres amb un poblament concentrat.

Jova: És l'obligació del pagès de treballar amb un jou d'animals les terres del senyor durant uns dies determinats a l'any.

Tragí: Obligació de traginar el blat o qualsevol altre producte del senyor.

Guàrdia: Obligació de fer col·laborar en la defensa o vigilància d’un nucli de poblament, especialment a les zones frontereres.

Obres dels castell i sagreraÉs l'obligació del pagès de treballar en les obrer de construcció i manteniment del castell i la segrea dels senyor.

Els Mals Usos varen ser una de les causes, si bé no l'única, de la Guerra dels remences, entre 1460 i 1486, any en què foren abolits per Ferran II d'Aragó per la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.