Els Carmina Rivipullensia

El monestir de Santa Maria de Ripoll, des de la seva fundació per Guifré el Pilós l'any 888 i amb l'abat Oliba, fou el primer focus cultural de la Marca Hispànica. Allí va acudir el savi Gerbert d'Aurillac -que més endavant seria Papa amb el nom de Silvestre II (999-1003)- atret per les ciències i tècniques que els monjos assimilaren de la floreixent cultura d'Al-Andalus, cruïlla i punt de trobada de la cultura carolíngia i l'aràbiga, de la Cristiandat i l'Islam. L'escriptorium de Ripoll també va destacat en les lletres i les arts, d'una manera especial en la versificació llatina mètrica i rítmica. Una avançada cultural del projecte carolingi d'Europa a l'entorn de l'any mil. Els textos literaris produïts a Ripoll durant els segles XI-XIII constitueixen un corpus anomenat Carmina Rivipullensia: 81 obres amb un total d'uns dos mil versos. El mateix Oliba es va distingir com a poeta. Tanmateix, la majoria dels Carmina són obra de poetes anònims. Es troben himnes religiosos i versos profans, encomiàstics, didàctics i també de caire amorós. Aquests -els titulats amatoria o erotica carmina- es troben dins el manuscrit 74, un Liber glossarum et etymologiarum. 

Durant molt temps van passar desapercebuts als estudiosos, fins que, l'any 1923, Lluís Nicolau d'Olwer els va descobrir i estudiar i els va donar a conèixer, però sols, ai las!, dins l'àmbit especialitzat. Fins ara el públic profà no els ha pogut conèixer.
Els poemes estan copiats a dues columnes en unes pàgines que el primer escriba del còdex, al segle X, havia deixat en blanc a causa de la deficient qualitat del pergamí, que provocava escorriments de la tinta.

I l'autor? Fou un de sol? Certament, hi ha identitat de cal·ligrafia. Potser Arnaldo de Monte -és a dir Arnau de Mont- conegut monjo de Ripoll, copista del codex Calixtinus? Qui ho sap? Olwer l'anomena "l`Anònim enamorat". Segons ell, podia haver estat un jove escolar freturós de deixar consignats els seus apassionats versos, per a la posteritat. Alguns títols estan escrits al revés -MACIMADA per AD AMICAM, per exemple-, com volent esquivar els severs controls monàstics, temorós de les conseqüències de ser enxampat.
De quan poden ser datats? Els paleògrafs els situen al darrer terç del segle XII, no abans del 1150 ni més tard del 1200. Anteriors, doncs, als famosos Carmina Burana, compilats durant el primer terç del segle XIII.
Des del punt de vista literari, el nostre Cançoner amorós enllaça amb la poesia amatòria d'Ovidi -l'aetas Ouidiana-, amb les descripcions de la bellesa corporal de l'estimada -les clàssiques descriptiones pulcritudinis-, alhora coneix bé els poetes amatoris carolingis i té connexions evidents amb l'activitat literària d'altres centres monàstics benedictins com Saint-Benoît-sur-Loire i Sant Marcial de Llemotges, influït al seu torn pel gènere dels poetes goliards, tant en dèries com en actituds,
Ens referim a una època en què lletra i música encara no s'han dissociat: els poemes solen tenir un suport musical per ser recitats. Però, en el cas del Carmina, llevat d'algunes notacions musicals escadusseres damunt del text -no pas fàcils d'interpretar- podem dir que no hi consta la música o que s'ha perdut.

Els goliards

Els goliards eren els clergues i monjos medievals que feien vida lliure tot recorrent les ciutats europees. Van impulsar el cultiu de la poesia, tant la inspirada en composicions populars com en els versos llatins d'Horaci i d'Ovidi: cantaven l'amor, la joventut, el vi i la natura en primavera, tot satiritzant la societat del seu temps i, sobretot, el món eclesiàstic. 

Goig de l'amiga

Clara estrella,

cap donzella

més que tu no admiri.

Primavera,

rosa vera,

gràcil més que el lliri.

Amb tals formes,

no hi ha normes

que et continguin gaire.

El somriure

i el gest lliure

fan de Venus l’aire.

Per la dea

Citarea,

ets tu qui m’assetges.

Per qui crido

no és Cupido:

teves són les fletxes.

Faramalles,

cremen falles

quan escau la festa;

tal s’arbora

i enamora,

tal me bull la testa.

Hi ha altivesa,

hi ha puresa

sense grop ni tara

que a tes gràcies

o fal.làcies

pugui plantar cara?

Déu que vulga,

per trifulga,

que Cató visquera:

pel teu lliri,

quin deliri!

ell, tan rígid que era...

Tant lleugera

cabellera

Venus la cobeja;

una trena

tan morena,

més que l’atzabeja.

Front benigne,

coll de cigne

i mirada angèlica;

hom t’adora,

clara aurora,

d’aparença cèlica.

Dents tan blanques,

galtes franques,

llavis ruborosos;

més que en robes,

mai no trobes

besos tan melosos.

Les mamelles,

com cabrelles

jeuen a les clotes;

però quan saltes

o t’exaltes,

com les esvalotes!

Oh, lasciva,

que em captiva

amb posats ingenus!

En el centre

del teu ventre,

borrissol de Venus...

Verge pura,

què et detura?

Vine ja als meus braços.

Cap més dea

no em recrea

amb tan dolços llaços.

Com la vaig conèixer.

Hora de sesta, ardorosa

calda del fort de l'estiu:

cerco el resguard i la fresca

de l'ombradiu.

Nu sobre el llit, portes closes,

mitja claror, res no es mou;

sols una brisa s'escola

per l'ull de bou.

Deixo en suspens les cabòries

i m'abandono, indolent,

però una cremor peregrina

em don turment.

Mentre tal ànsia m'afoga

enterbolint-me els sentits,

sento que tusten la porta

els caps d'uns dits.

Ja m'he alçat de revolada

sols per conèixer qui és

que amb tanta finor contorba

el meu recés.

A l'entrefosc, just encara

furgo baldó i forrellat,

Venus mateixa les portes

ha esbatanat

Una atractiva donzella

se m'apareix al llindar:

li ha assignat Venus la gràcia

d'enamorar.

Ella es diu Flora, i bé ho sembla,

perquè el seu cos està en flor;

mel li regala la boca,

que dolç, el sò!

El meu palmell li afalaga

rodonament el genoll;

ella hi consent i s'enfila

fent-li escorcoll.

Sento glatir-li les sines,

tórtores parrupejant:

tot seguit que obro la gàbia,

surten volant...

Lliris, jacints, clavellines

s'han escampat sobre el llit;

totes les flors que hi florien,

les he collit.

Ella m'ha ofert la primícia,

jo li'n daré un bé de Déu,

si gaire no s'allunyava

de vora meu...