diumenge, 20 de juny de 2010

El Príncep. De la crueltat i la clemència,


De la crueltat i la clemència, i si és millor ser estimat que temut, o ser temut que estimat.

Passo a les altres qualitats ja fonamentades i declaro que tots els prínceps han de desitjar ser tinguts per clements i no per cruels. I, tanmateix, han de tenir cura de no fer un mal ús d’aquesta clemència, Cèsar Borja era considerat cruel, malgrat la qual cosa va ser la seva crueltat la que va imposar l'ordre a la Romanya, la que va aconseguir la seva unió i la que la va tornar a la pau i a la fe. Si s'examina bé, es veurà que Borja va ser molt més clement que el poble florentí, que per evitar ser titllat de cruel, va deixar destruir Pistoya.
Per tant, un príncep no s’ha de preocupar perquè l’acusin de ser cruel, sempre que la seva crueltat tingui per objecte el mantenir units i fidels als súbdits, perquè amb pocs càstigs exemplars serà més clement que aquells que, per excessiva clemència, deixen multiplicar els desordres, les causes de matances i els saquejos que perjudiquen a tota una  població; mentre que les mesures extremes adoptades pel príncep només van en contra d'un. I és sobre tot un príncep nou el qual no ha d'evitar els actes de crueltat, ja que tota nova dominació comporta infinitat de perills. Així s'explica que Virgili posi en boca de Dido:
Res dura, et regni novitas me talia cogunt, 
moliri, et late fines custode tueri.
(Les dures circumstàncies, l'actualitat del regne, m'bliguen al rigor d'aquestes mesures
i a defensar amb guàrdies els meus dilatats llindars)
No obstant això, ha de ser caut en el creure i en l'obrar, no tenir por de si mateix i procedir amb moderació, prudència i humanitat, de manera que una excessiva confiança no el torni imprudent, i una desconfiança exagerada, intolerable.
Sorgeix d'això una qüestió: si val més ser estimat que temut, o temut que estimat
Res millor que ser totes dues coses alhora, però ja que és difícil reunir-les i que sempre n’ha de faltar una, declaro que és més segur ser temut que ser estimat. Perquè de la generalitat dels homes es pot dir això: que són ingrats, volubles, simuladors, covards davant el perill i àvids de lucre. Mentre els fas bé, són completament teus: t'ofereixen la seva sang, els seus béns, la seva vida i els seus fills, ja que no tens cap necessitat de que et temin, però quan la necessitat es presenta es rebel·len contra tu.
I el príncep que ha comptat només amb  la seva paraula,  va directament  a la ruïna en no haver pres altres provisions, perquè les amistats que s'adquireixen amb els diners i no amb l'alçada i noblesa d'ànimes són amistats merescudes, però de les quals no es disposa, i arribada la oportunitat no se les pot utilitzar. I els homes tenen menys cura en ofendre a un que es faci estimar que a un que es faci témer, perquè l'amor és un vincle de gratitud que els homes, perversos per naturalesa, trenquen cada vegada que es poden beneficiar; però el temor és por al càstig, que no es perd mai.
No obstant això, el príncep s'ha de fer témer de manera que, si no es guanya l’amor, almenys eviti l'odi, ja que no és impossible ser alhora temut i no odiat, i per això n'hi haurà prou que s'abstingui d'apoderar-se dels béns i de les dones dels seus ciutadans i súbdits, i que procedeixi contra la vida d’algú només quan hi ha justificació convenient i motiu manifest, però sobretot abstenir-se d'apoderar-se dels béns aliens, perquè els homes obliden abans la mort del pare que la pèrdua del patrimoni. Mai falten excuses per despullar als altres dels seus béns, i el que comença a viure de la rapinya sempre troba pretextos per apoderar-se de l'aliè, i, per contra, per treure la vida, són més rars i desapareixen amb més rapidesa.
Però quan el príncep està al capdavant dels seus exèrcits i ha de governar a milers de soldats, és absolutament necessari que no es preocupi si té fama de cruel, perquè sense aquesta fama mai podrà tenir cap exèrcit unit i disposat a la lluita. Entre les infinites coses admirables d'Anníbal es cita la que, encara que comptava amb un exèrcit grandíssim, format per homes de totes les races als que va portar a combatre en terres estrangeres, mai va sorgir discòrdia alguna entre ells ni contra el príncep, així en la dolenta com en la bona fortuna. I això no podia ser degut sinó a la seva crueltat inhumana, que, unida a les seves moltes altres virtuts, el feia venerable i terrible en el concepte dels soldats; que, sense aquella, totes les altres virtuds no li haurien servit per guanyar-se aquest respecte.
Els historiadors poc reflexius admiren, d'una banda, aquest ordre, i, per l’altra, censuren la seva raó principal. Si és veritat o no que amb les altres virtuts n’hauria tingut prou, es pot veure en Escipió -home de condicions poc comunes, no només dins de la seva època, sinó dins de tota la història de la humanitat-, els exèrcits del qual es van revoltar a Espanya. I això es va produir per culpa de la seva excessiva clemència, ja que havia donat als seus soldats més llicència de la qual a la disciplina militar convenia. Fabio Máxirno li va retreure aquesta negligència  al Senat, anomenant-lo corruptor de la milícia romana.
Els locris, havent estat ultratjats per un enviat d’Escipió, no van obtenir el desgreuge d’aquest, ni la insolència del primer va ser castigada, naixent tot d'aquell seu tou caràcter. I a tal extrem, que algú que ho va voler justificar davant del Senat va dir que pertanyia a la classe d'homes que saben millor no equivocar-se que esmenar les equivocacions dels altres.
Aquest caràcter, amb el temps hauria acabat per entelar la seva fama i el seu honor, d’haver arribat Escipió al comandament absolut, però com que estava sota les ordres del Senat, no només va quedar amagada aquesta mala qualitat seva, sinó que va esdevenir la seva glòria.
Tornant a la qüestió de ser estimat o temut, acabo amb que, com que l’estimar depèn de la voluntat dels homes i el témer de la voluntat del príncep, un príncep prudent ha de recolzar-se en la seva voluntat i no en la de l’altre, però, com he dit, tractant sempre d'evitar l'odi.

5 comentaris:

Anna ha dit...

Bon dia
Interessant com gairebé sempre el teu Blog, mentre llegia crueltat o clemència em venia repetidament a la ment que en certa part la comparança també pot ser vàlida pel que fa als mestres.
Antany es temia al professor a l'hora que se'l respectava, ara, en massa ocasions se'l menysté, tan important com és admirar a qui t'ensenya, però ai l'as quina és la justa mesura que predicava el poeta de Folgueroles entre fermesa i afecte?Anna

Francesc Fulquet ha dit...

Semblen unes reflexions que no passen. No només les pot aplicar El Príncep, les veig en qualsevol organització.
Hi ha algunes frases que em semblen confuses, com ara
"perquè les amistats que s'adquireixen amb els diners i no amb l'alçada i noblesa d'ànimes són amistats merescudes".
Per merescudes no seria més correcte "interessades"?

Irene ha dit...

Manar... quines i quantes dificultats comporta! Crec que tot esdevé complicat degut a l'ànsia poder i manca de responsabilitat dels governants i governats (en tots els àmbits) I els que creiem en el diàleg per arribar als altres ens suposa moltes decepcions i sovint se'ns trenquen els esquemes.
Actuar amb seguretat i no vendre's és complicat però és l'única arma que queda als que governen. No es pot actuar esperant el beneplàcit dels altres perquè aleshores esdevens un titella. D'altra banda, com estar segur que el que tu creus que és just o és en realitat?
El fi justifica els mitjans emprats?
Avui dia els PRINCEPS han perdut la capacitat de decissió. Els ve donat per grups molt allunyats al POBLE i amb interessos molt clars, purament d'explotació econòmica i així anem!
SALUT I REPÜBLICA!

merce bartolome ha dit...

No obstant això, el príncep s'ha de fer témer de manera que, si no es guanya l’amor, almenys eviti l'odi, ja que no és impossible ser alhora temut i no odiat, i per això n'hi haurà prou que s'abstingui d'apoderar-se dels béns i de les dones dels seus ciutadans i súbdits, i que procedeixi contra la vida d’algú només quan hi ha justificació

Aquest paràgraf no s'ha aplicat gairebé mai,,,,,,em refereixo a apropiar-se dels bens del ciutadans.....penso que li regalaré La educació del Príncep, al director del meu banc que volia engatusar a ma mare amb les "preferents"......ara m'adono que Maquivel era una bellíssima persona al costat de la fauna que corre avui dia

merce bartolome ha dit...

No obstant això, el príncep s'ha de fer témer de manera que, si no es guanya l’amor, almenys eviti l'odi, ja que no és impossible ser alhora temut i no odiat, i per això n'hi haurà prou que s'abstingui d'apoderar-se dels béns i de les dones dels seus ciutadans i súbdits, i que procedeixi contra la vida d’algú només quan hi ha justificació

Aquest paràgraf no s'ha aplicat gairebé mai,,,,,,em refereixo a apropiar-se dels bens del ciutadans.....penso que li regalaré La educació del Príncep, al director del meu banc que volia engatusar a ma mare amb les "preferents"......ara m'adono que Maquivel era una bellíssima persona al costat de la fauna que corre avui dia