diumenge, 6 de juny de 2010

LO BRUEL


Un pagès hi ha a l'Empordà
que Llop-cerver s'anomena;
té les urpes del voltor,
la cara de gos de presa;
d'escanyapobres corn ell
no n'hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat,
s'aconhorta d'una ovella.

Corn a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes:
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot llevar la pell,
sense un fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.

En anys de fam corn aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d'antany i lo d'enguany,
per fer-ne més bona venda.
Pobrets, si voleu menjar,
donau-li flor de ginesta.
Si no teniu dobles d'or,
si no en teniu, ell ne deixa
dant-li el cinquanta per cent,
o bé... el xanguer de l'esquena.

A demanar caritat
no aneu mai a casa seva,
puix té ensenyat un mastí
que sols als pobres mossega,
als pobres de Jesucrist
que ell manar voldria a l'herba
cada dia a pasturar
amb los bous i les ovelles.

A l'acostar-se la fam,
per ell lo temps de la messa,
se'n puja a dalt del graner,
troba pollada la xeixa!
Pica de peus corn un boig,
i aixís cdient s'escabella:
—Doncs a on llançaré el blat?,
corn ho faré que no ho vegen?
La vergonya que en tindré
me courà més que la pèrdua!

Mes son front de condemnat
s’il·lumina amb una idea.
Quan se ve la mitjanit,
posa el blat a la carreta,
sacs i més sacs de forment,
saques i saques de xeixa,
i els va a tirar a l'Estany
que allà d'allà remoreja.

Quan és al peu de l'Estany
voldria tornar enrere,
veient que sota sos peus
comença a desdir la terra.
Los braus voldria aturar,
mes apar que algú els empenga.
Si anaven a pas de bou,
ara van a pas de llebre.

Seran diables malvats
que avui faran bona sega!
Llop-cerver llença un gran crit,
mes ja en les ones se n'entra,
a gavells xeixa i forment
amb los bous i la carreta,
dins un remolí d'infern
que les aigües arrastella.

Allí s'enfonsà l'avar,
com dins la mar una pedra;
mai més se n'ha sabut res:
sols en temps de primavera,
dins l'Estany de Castelló,
i en l'Estany de Torroella,
los pagesos del voltant
senten uns bous que bruelen.

Lletra: Jacint Verdaguer (Caritat. 1885)
Música: Ferran Martínez
Canta: Jaume Arnella.