dimarts, 1 de juny de 2010

MIRMANDA


En temps molt antics, quan Barcelona només era un prat, Mirmanda ja era ciutat. Una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivia una fada probablement reina, que hi guardava els seus nombrosos tresors. La seva peça més valuosa era un mirall que feia que qualsevol que s’hi mirés fos enamorat... Mirmanda va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants a les ribes de la Cantarana, pels pendents baixos dels Aspres, a tocar del vilatge encara inexistent de Terrats, al Rosselló. Sembla, però, que no tothom era capaç de veure aquesta ciutat, ja que algun pastor, remuntant el curs de la Cantarana, s’havia trobat de sobte i sense haver-se’n adonat davant de la porta d’entrada, sempre guardada per una fada armada. El futur immediat de l’intrús depenia de les seves intencions: si eren bones i si la fada reina estava ben disposada o era sensible als seus encants, podia arribar a rebre una mena de do de felicitat...
Un dia, però, la Deessa Mare va tenir-ne prou de tanta llibertat de costums, de tant afany de plaer i de tan poc respecte als deures de submissió dels mortals, i va provocar un cop de mar que va negar per uns segles tota una part de la plana del Rosselló. Quan les aigües es van enretirar, els pagesos dels Aspres van edificar Terrats prop de les runes de Mirmanda i una vella endevina va aconseguir viure just allà on hi havia hagut el palau reial...
Durant un mil·lenni, la gent dels pobles veïns va utilitzar les pedres de la ciutat per construir les seves cases, però també per bastir castells i monestirs. Els menhirs que envoltaven Mirmanda van servir de fites per delimitar els camps, i els altars pagans van ser utilitzats com a taules... Les alzines colossals que ombrejaven Mirmanda tampoc no van poder resistir i de mica en mica, «cansades de vetllar entre ruïnes», van jeure i morir.
L’última reina de Mirmanda havia estat l’única sobrevivent de l’aiguat i havia aconseguit refugiar-se al vessant septentrional de l’Albera veïna. Inconscient de les raons veritables que havien impulsat la Deessa Mare a destruir la seva ciutat, va decidir construir un palau idèntic al que havia estat seu a sota del puig de la Capsana. Així ho va fer i qualsevol que hagués conegut el palau de Mirmanda hauria dit que la seva còpia era perfecta. També va voler retrobar el seu antic estil de vida, fet de fastuoses disbauxes i, per això, va organitzar una gran i tumultuosa festa. Hi van assistir les fades de Llauró, sempre vestides d’or, les fades pastores de Cabrenç, les fades bel·licoses del coll d’Ares, les encantades de les gorges de la Fou, amigues de tots els vents i les dames de Montesquiu que, però, van refusar d’afegir-se a la gresca...



La reina va comprendre aviat que el seu intent de resurrecció de Mirmanda era va i, al cap d’un temps passat de maleir el seu destí, va suïcidar-se. Llavors els xots, els llops, les ratespenades i els talps van envair el nou palau i, al damunt del puig de la Capsana, van posar-se a ballar les cuques de llum que la reina s’havia endut de Mirmanda. Mai més no es va saber res d’aquesta ciutat ni de cap dels dos palaus.

(Mossèn Cinto Verdaguer. 'Canigó'. Barcelona, 1886.)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Per si t'interessa, presentem mirmanda com a revista, sempre d'aquest nord mític amb mirada universal de país, el proper dijous 17 de juny a la llibreria Laie a Barcelona: http://www.facebook.com/#!/event.php?eid=128340030518549&ref=mf + info: http://mirmanda.blogspot.com
MERCI!

Assumpció Cantalozella ha dit...

Aquesta rondalla és maquíssima...Es basava en una tradició o era una creació?