diumenge, 16 de novembre de 2008

Els amos del món.


Premonitori article d'Arturo Pérez-Reverte, publicat a 'El Semanal' el 15 de novembre de 1998.


Vostè no ho sap, però depèn d'ells. Vostè no els coneix ni es creuarà mai amb ells en la seva vida, però aquests fills de la gran puta tenen a les mans, en l'agenda electrònica, a la tecla intro de l’ordinador, el seu futur i el dels seus fills.
Vostè no sap quina cara tenen, però són ells qui l’enviaran l’atur en nom d'un tres punt set, o un índex de probabilitat del zero coma zero quatre.
Vostè no té res a veure amb aquests fulanos perquè és empleat d'una ferreteria o caixera de Pryca, i ells van estudiar a Harvard i van fer un màster a Tòquio, o al revés, els matins van a la Borsa de Madrid o a la de Wall Street, i diuen en anglès coses com long-term capital management, i parlen de fons d'alt risc, d'acords multilaterals d'inversió i de neoliberalisme econòmic salvatge, com qui comenta el partit del diumenge.
Vostè no els coneix ni en pintura, però aquests conductors suïcides que circulen a dos-cents per hora en un furgó carregat de diners l’atropellaran quan menys s’ho esperi, i ni tan sols li quedarà el consol d'anar amb una cadira de rodes amb una escopeta de canons retallats a volar-los els ous, perquè no tenen rostre públic, malgrat ser reputats analistes, taurons de les finances, prestigiosos experts en els diners d'uns altres. Tan experts que sempre acaben per fer-lo seu.
Perquè sempre guanyen ells, quan guanyen; i mai perden ells, quan perden.
No creen riquesa, sinó que especulen. Llancen al món combinacions fastuoses d'economia financera que gens tenen a veure amb l'economia productiva. Alcen castells de naips i els garanteixen amb miratges i amb fum, i els poderosos de la Terra perden el cul per llepar-los el cul i enfilar-se al carro.
Això no pot fallar, diuen. Aquí ningú hi perdrà. El risc és mínim. Els avalen premis Nobel d'Economia, periodistes financers de prestigi, grups internacionals amb sigles de reconeguda solvència.
I llavors el president del banc trans-europeu tal, i el president de la unió de bancs helvètics, i el capitost del banc llatinoamericà, i el consorci euro-asiàtic, i la mare que els va parir a tots, s'embarquen amb alegria en l'aventura, fiquen encenalls per un tub, i després s'asseuen a esperar la mohatra els que farà multimilionaris a tots ells i als seus representats.
I quan surt bé la primera operació ja estan arriscant més en la segona, que el “chollo” és el “chollo” i interessos d'un tres-cents per cent no es troben tots els dies. I encara que aquest miratge especulador res té a veure amb l'economia real, amb la vida de cada dia de la gent del carrer, tot és eufòria, i copets a l'esquena, i fins les entitats bancàries oficials comprometen les seves reserves de divises. I això, senyors, és "Jauja".
I de sobte resulta que no. De sobte resulta que l’invent tenia les seves fallades, i que allò de l'alt risc no era una frase sinó exactament això: alt risc de debò.
I llavors tot l'embull se’n va a prendre pel sac. I aquests fons especials, perillosos, que cada vegada tenen més pes en l'economia mundial, mostren el seu costat negre. I llavors, oh, prodigi!, mentre que els beneficis eren per als taurons que controlaven el “cotarro” i per als quals especulaven amb diners d'uns altres, resulta que les pèrdues, no.
Les pèrdues, la mossegada financera, el pagament dels errors d'aquests "pijolandis" que juguen amb l'economia internacional com si juguessin al Monopoly, recauen directament sobre les esquenes de tots nosaltres.
Llavors resulta que mentre el benefici era privat, els errors són col·lectius, i les pèrdues cal socialitzar-les, acudint amb mesures d'emergència i amb fons de salvació per a evitar efectes dòmino i el cony de la Bernarda. I aquesta solidaritat, imprescindible per a salvar l'estabilitat mundial, la paguen amb la seva pell, amb els seus estalvis, i moltes vegades amb el seu lloc de treball, en Mariano Pérez Sánchez, de professió empleat de comerç, i els milions d'infeliços Marianos que de en tot el món s'aixequen cada dia a les sis del matí per a guanyar-se la vida. Això és el que ve, em temo.
Ningú perdonarà un duro del deute extern de països pobres, però mai faltaran fons per a tapar forats d'especuladors i canalles que juguen a la ruleta russa amb els cap dels altres.
Així que ja podem anar-nos preparant. Aquest és el panorama que els amos de l'economia mundial ens ofereixen, amb l’enganyifa de tant neoliberalisme econòmic i tanta merda, de tanta especulació i de tanta poca vergonya.