dijous, 8 de desembre de 2011

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR.

El meu estimat amic Sergi Josep Garcia, m'ha fet arribar els versos que adjunto.
Tenir-lo d'amic m'honora i em comforta.
Gràcies Sergi!!












De dreta a esquerra: en Robert, en Paco, en Sergi, i jo, deu anys enrera.


Vaig conèixer el Gran Salvi
a la Normal de Girona,
era l'any seixanta-vuit
i ja em va semblar un bon home.
Acabàrem Magisteri
i anàrem a Barcelona,
el Salvi el Robert i el Sergi
aterrem a La Bordeta.
Cada matí, puntualment,
ens portava l'aliment,
un tetrabrik de llet fresca
melindros i algun invent.
Trobarem feina a una escola,
que portava el nom de Proa,
dos marxaren abans d'hora,
el tercer encara hi navega.
Òstia, la Universitat,
el temple de la cultura,
la madame Maria del Tura
i una gran diversitat.
L'assassí defenestrat,
el monstre que mor matant,
darrers afusellaments
i el malson ja s'ha acabat.
I el parèntesi inhumà,
dècades sense saber
res de cap dels tres per mandra?
no per manca d'interès.
Fins que algú té aquella idea
de fer una crida massiva
i ens retrobem a l'escola
després de tota una vida.
Bentrobats amics d'abans,
content de veure-us tan sans,
no passaran més tants anys,
paraula d'un home gran.