diumenge, 14 de juny de 2009

Conferència del professor Jordi Nadal




Pel seu interès ajunto un fragment de la conferència impartida pel professor Jordi Nadal amb motiu del 450 aniversari del Gremi de Fabricants de Sabadell. Cal dir que el rei d'Espanya hi era present, no crec que li agradés massa.

.. el Principat, escassísim de recursos naturals (res a veure amb Andalusia, dotada dels sòls més fèrtils de la Península, un dels tresors miners més importants del món i el regal imponderable del monopoli del comerç americà per espai de 250 anys), ha fundat la seva hegemonia econòmica en l'esperit emprenedor, la capacitat de sacrifici, l'austeritat i el treball obsessiu dels seus naturals. 
La propensió al treball dels catalans, que ha fet la fortuna del país des de finals del segle XVII fins a 1936 almenys, no és un tret congènit amb el qual ja naixem, sinó el fruit d'un canvi d'actitud, de mentalitat, causat al seu torn pels desenganys i frustracions de la nostra història política. A mitjan Sis-cents, la guerra de Separació, o dels Segadors, en que vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l'assalt de Barcelona, la capital, per les tropes castellanes, en 1653, i la rematada, tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya.
Al començament del Set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la basa perdedora, austriacista, va tenir com a colofó la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, va portar l’assolament del barri de la Ribera, el més emblemàtic de Barcelona, així com el trasllat, per més d'una centúria, de la universitat a Cervera, a les quimbambas. Aquests desastres van imprimir un gir de 180 graus a la nostra manera d'ésser i de fer, i, amb això, a la nostra història.
"L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme", el llibre de Max Weber erigit en pedra miliaria de la sociologia moderna, va aportar, un segle enrere, la clau més convincent del fenomen: «Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat d'oprimides, a altres grups opressors per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l'activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició que no poden satisfer servint a l'Estat». 
L'acceleració i la innovació econòmiques com alternativa a la submissió política. Per il·lustrar la seva teoria, Weber va adduir diversos exemples: la minoria protestant (hugonots) assumint, a partir del segle XVII, la modernització econòmica d'una França molt majoritàriament catòlica; les comunitats poloneses, desenvolupant en la Prúsia oriental i a Rússia un esperit empresarial que no havien manifestat en el seu Galitzia de procedència; la superioritat econòmica (i intel·lectual) del poble jueu a l'ample del món a partir de la seva obligada diàspora fa dos mil anys...
Per més que no ho citi, la singularitat del cas català dintre de l'Espanya moderna encaixa perfectament dintre de l'esquema weberià. Mutilat, després de la guerra de Separació, sotmès a un nou règim a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar en el segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, això és l'autogovern, en el qual fins a llavors havia malgastat tanta energia, per a lliurar-se a la reivindicació individual, en forma d'èxit en el treball i els negocis de cadascun. Riquesa i benestar material en comptes de càrrecs i honors. Al començament del segle XVII, un testimoniatge francès havia assenyalat la omnipresència d'immigrants ultrapirenaics a Catalunya com antídot als vicis dels naturals, «inconstants, jactieux, larrons, oiçeux». A fins del segle XVIII, l'ambaixador de França a Madrid assenyalaria l'absència de francesos a Catalunya (els catalans s'havien tornat laboriosos), en contrast amb el seu estat d'abundància en terres castellanes («tots» els tahoners i un bon nombre de paletes) en raó de l'apatia dels nadius. 
De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d'imperar per espai de més d'una centúria, la dita popular, els catalans, de les pedres treuen pans, està perdent vigència. Minva la nostra ambició i creix entre nosaltres l'esperit acomodatici. L'ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En una bolcada sense precedents, els joves catalans d'avui prefereixen emprar-se en l'Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l'empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per sobre de tot. Antany, la condició de funcionari era injuriada sense més (cobrar del Pressupost? Una deshonra!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Tal inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, augura poc bo. 
El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (podria dir-se una mica semblat de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva al desastre. Muntada sobre la pressa i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentement partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l'Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l'Administració pública espanyola (pesadesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència...), quan es tractava precisament d'esmenar-la i millorar-la.

2 comentaris:

cuestas ha dit...

Aprenent al llegir..., gran pedagog.

Manel Bargalló ha dit...

Molt d'acord. Per això només amb la creació d'un nou Estat podem posar-hi les condicions per corregir-ho. A Alemanya funciona força bé