dijous, 17 de desembre de 2009

Nit de sang



Dies irae, dies illa

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.